Envia’m un wasap!

Hola amor! Sí, ja sé que vas diguent que em deixes, que m’he portat malament amb tu, que ja no m’estimes, que te n’aniràs amb un altre… Però no pot ser, tu no ho has pensat bé, ai criatura, no sap què dius! Què som un maltractador i que t’he fet mal i t’he enganyat… Vamos, carinyo, no pot ser que això ho creguis de veritat. Tu saps que això és el que diuen els meus enemics, una panda de rojos descerebrats que em tenen enveja i l’únic que volen és que tu te’ls creguis. No veus que sempre s’estan ficant amb jo? O perquè tenc un negoci, i què hi ha de dolent en tenir una farmàcia, eh?, o perquè ens hem fet la caseta amb dobbers negres, clar, com havien de ser si eren regals d’empresaris agraïts per què havien aconseguit obres públiques? Jo dic que tot va ser abans que tot estàs al meu nom perquè tota aquesta panda em deixin tranquil, però tu, xurri, això ho entens, que ben molt que t’ha agradat sempre fer dobbers. Idò, amor, què et passa ara si tu sempre havies confiat en jo? Mira, reconesc que he hagut de fer coses que a tu t’han semblat maltract i agressions, però no, cielo, jo no et volia fer mal, és que no em va quedar més remei que fer tot lo que he fet. Al principi, ja saps com em vaig trobar la casa comuna, feta un oi, els antics inquilins ho varen deixar tot fet una porqueria. Sí, estimada, vàrem haver de partir amb una herència enverinada i sort vàrem tenir que jo sabia lo que s’havia de fer i vaig fer lo que s’havia de fer i lo que havia dit que faria. I sí, per això tu vares rebre un poc, però, darling, això són efectes col·laterals. Però ja veus quina casa més arregladeta que tenim ara i ni t’imagines com la tindrem d’aquí a quatre anys, feta un mirall, ja veuràs. Mira que te dic, jo em portaré bé amb tu a partir d’ara, mai més cap maltracte, creu-me, que ja ha passat lo pitjor i a partir d’ara tot seran flors i violes. Veus com t’estic escrivint amb paraules guapes i en sa llengua dets padrins! Si és per això no t’has de preocupar, jo et xerr en sa llengua que vulguis i ja veuràs com d’aquí a quatre anys parlarem tots en anglès. Anda, xati, torna amb jo, no podem tirar per la borda tot lo que hem guanyat els darrers quatre anys i des d’abans, que ja saps que des que ens coneixem no hem mirat més que en guanyar tot el que poguéssim. Pensa que no n’hi haurà d’altre que t’estimi com jo. Els altres et trauran els dobbers i què et donaran a canvi? Res. Ja saps aquesta dèria que tenen amb posar-lo tot per les coses públiques, que si millor transport, que si més mestres i més escoles, que si millor sanitat… I perquè han de gastar els dobbers en coses que seran per tothom, també pels que no poden pagar? Mira, tot això ja ens ho pagarem noltros mateixos quan ho necessitem, pensa que jo sols amb la farmàcia ja faig molts de duros. Au, mona, envia’m un wasap i t’ho acab d’explicar tot, ja veuràs com et convé seguir al meu costat. El número és 610176291. Sols wasaps, eh?

Timbuktú

Avui he vist la Timbuktú, pel·licula mauritana dirigida per Abderramhane Sissako. Per què mai no veim aquí pel·lícules africanes fetes per africans? D’Àfrica sols sabem de la pobresa, la fam i les guerres, però a Àfrica també hi ha art, bona literatura i bon cinema com ho demostra aquesta pel·lícula que ens conta, amb imatges més que amb paraules, com alguns han segrestat l’islam pretenent fer-se’l seu imposant en el seu nom una dictadura de fanatisme i terror.
Les imatges de la pel·lícula impacten des del principi al final, la gasela que corr a la primera o la nina que corr cap a nosaltres a la darrera són la primera i la darrera d’un conjunt insuperable. El partit de futbol sense pilota és corprenedor!
Conec Mali, hi he estat dues vegades i els paisatges, la gent, la música i els tuaregs com ho són la família de Toya, em resulten coneguts, no puc reconèixer les vestimentes de les dones, tapades i de negre, Mali no era així. Els islamistes han segrestat l’islam, la gent i el país sencer.
Fa temps vaig escriure un relat, Tuareg, que ara afegesc aquí. Abans els tuaregs eren pobres, però eren lliures, ara també viuen segrestats per una colla d’islamistes armats que en nom d’una religió terroritzen a tot un poble.

https://www.youtube.com/watch?v=Cs2dYAlbINY (Trailer de la pel·lícula)

TUAREGS (relat, 2011)

Havíem rodat tot el dia a través de pistes indestriables en la immensitat del Sàhara. Arena i pedres, res més. Ni dunes, ni un bri de vegetació. Els únics exemples de vida que havíem vist: un parell de camions carregats de cabres que rodaven en la llunyania; una caravana de dromedaris on viatjaven alguns tuaregs i un esparver que volava en la mateixa direcció, cap a l’oest.
La nostra caravana estava formada per 3 tot terrenys equipats per travessar el Sàhara des d’Alger fins a Gao, recórrer la riba del Níger i tornar al punt de partida, en menys de 2 mesos.
Darrere havien quedat els paisatges arbrats que, progressivament s’anaven convertint en grans extensions d’arena esquitxades d’acàcies de grans punxes que les cabres es menjaven sense cap emperò. Havíem passat per alguns oasis, petits cercles verds en la immensitat de l’arena, a on en acostar-nos descobríem homes, dones i infants que cuidaven petits hortets, es movien pels camps o es banyaven a la font. L’aigua corria pels solcs que vorejaven els sembrats i els aucells cantaven als arbres. Miracles d’aigua i vida com gotes verdes vessades sobre el daurat de l’arena.
En sortir-hi i tornar a les pistes, sovint indestriables de la resta del paisatge, tornàvem a ficar-nos en la immensitat, bellíssima, de l’arena i el cel, res més. Un neumàtic cada km ens indicava que seguíem en la direcció correcta.
Aquella horabaixa, el desert de pedra pla i interminable, com la mar, havia deixat pas a algunes dunes i a petites taques verdenques que s’entreveien en la llunyania. Era hora d’aturar i muntar el campament. El sol estava prop de l’horitzó i quedaven poques hores de llum. Com no havíem de decidir acampar sobre aquella taqueta verda que s’estenia cap a l’est? Quan deixàrem els cotxes i sortírem a córrer i ajeure’ns sobre l’herba, ens adonàrem amb horror que eren petits matolls amb esmolades espines. Haguérem d’oblidar el prat i muntar les tendes sobre l’arena, com sempre.
El sol es posà a l’horitzó, animant com cada horabaixa el nostre campament amb una exhibició de totes les tonalitats del roig. Hi Havia lluna plena i comparegué de seguida, com una immensa bolla de foc, per l’est. Aquell moment era un espectacle diferent cada dia, com ho era, també cada dia, el desert. Com pot ningú considerar-lo monòton i avorrit?
Es va fer fosc i comparegueren tots els estels. Mirant-los no em vaig adonar que teníem visita. Un home amb el cap cobert pel gran turbant de color indi, un tuareg, acompanyat d’un nin, s’acostaven al campament.
– Salam aleikum! Els hem vist arribar però no poguérem arribar a temps d’advertir-los que no acampassin sobre la vegetació, encara que ja s’han adonat, eh? No s’acostin per res a aquelles plantes, són urticants. – ens digueren en un perfecte francès.
Ens demanaren si hi havia entre nosaltres algun metge perquè tenien una nina malalta. Jo, que sols era estudiant de medicina, vaig anar amb ells fins al seu campament, a una mitja hora de camí. Cap dels meus companys va gosar acompanyar-me. La nina tenia galteres, vaig explicar als seus pares, i només necessitava aspirines per baixar la febre. La mare, una jove bellíssima d’ulls verd fosc, em demanà si la malaltia era contagiosa. Vaig quedar conversant amb ells més de dues hores. Em demanaren per la política espanyola, pel president i pel rei. Qui de nosaltres sabria qui governa el seu país, fins i tot a quin pertanyen? Parlàrem sobre la seva forma de vida i sobre la meva. Molt del que els digué no els agradà gens. No es podien avenir que en terres fèrtils i amb aigua tenguéssim tants de problemes i em digueren que el desert, malgrat no ser un bon lloc per viure, sí que ho és perquè l’home conegui la seva ànima.
Aquella nit s’inoculà en mi l’interès pels habitants d’aquell continent que ja m’havia captivat amb els seus paisatges. En tornar al campament, amb un litre de llet de cabra com a regal, sabia que Àfrica i la seva gent em farien tornar-hi moltes vegades.

Calgary 88

 

Ni aquella olor a resclosit entreverada d’alcohol, ni el desordre, ni la brutor del minúscul apartament li varen cridar tant l’atenció com les fotografies que omplien les parets i les superfícies de l’escàs mobiliari. En totes apareixien la mateixa parella de patinadors artístics: ell la sosté a l’aire, ella s’obre de cames enterra mentre ell li dona la ma, els dos ballen aferrats, ella sembla que vola sostinguda per la parella, els dos agafats de la mà sembla que saludaven al públic… però d’entre aquella munió de fotos destacava la que estava sobre l’aparador: els dos sobre un pòdium, els anells olímpics i algú al davant. Qui eren els dos que omplien la sala amb les seves piruetes i els seus somriures? I què feien sobre un pòdium i a uns jocs olímpics? Sentí unes passes darrera seu i la va veure aparèixer: sense somriures, sense vestits de lluentons i amb els ulls d’haver plorat.
– Ma mare- li digué amb veu tremolosa
– T’hi assembles molt.
– Aquí tenia l’edat que jo tenc ara. Ha canviat molt, eh ? Ell és mon pare. Suposo que el trobareu aviat- digué amb ràbia i callà mentre es mirava la fotografia serrant els llavis- Feien bona parella- continuà- Aquesta és la foto del seu casament. Es prometeren que si guanyaven es casarien allà mateix, i ja ho veu, els casà el jutge de pista. Varen ser les noces més vistes del món, en directe des de Calgary 88. M’ho se de memòria, ella m’ho contava cada dia. Va intentar que jo també patinàs però no ho va aconseguir. Em va fer avorrir-ho. En aquesta foto ja devia estar embarassada perquè jo vaig néixer vuit mesos més tard. Llavors ells vivien a un pis gran i lluminós. En aquest sols hi han viscut 2 anys, des de que el banc es quedà amb la casa on sempre havíem viscut.
Ella continuà parlant sense que ell li fes cap pregunta:
– Llavors jo ja havia partit i ells feia molts anys que només sabien cridar i barallar-se. Quan es casaren, desprès de guanyar les olimpíades d’hivern, eren dos nins i amb jo vàrem ser tres. Berenàvem, dinàvem i sopàvem amb Calgary 88, les paraules del jutge de pista, les seves piruetes, les puntuacions dels jurats i els colors i els lluentons dels vestits on cap d’ells podia ja encabir-se. Jo anava creixent amb el suport de la seva mare. No ha estat capaç de venir, suposo que basta que hi sigui jo aquí, no? No, no m’esperava això, encara que tot anava tan malament que potser no m’hauria de sorprendre. Al principi ell treballava i continuaven patinant, però aviat ningú se’n recordà d’ells, deixaren de participar en competicions, es feren grans i ella començà a menjar de forma compulsiva. La casa sencera s’havia convertit en una pista de gel per on els dos anaven relliscant cap a l’abisme. Perdre la casa va ser la primera caiguda, i aquesta ha estat la definitiva.
– Hauràs d’identificar el cos, si ho fas ara no serà necessari que venguis després al dipòsit.
Ell l’agafà del braç i la sostingué mentre ella plorà, ara ja sí, davant el cos de la mare sobre el llit plé de sang, amb el coll tallat pel full esmolat de la bota blanca que encara era a sobre el llit.

(Relat escrit a partir de la canço “Calgary 88” d’Antònia Font)

Cos de càntir

Et mires, em mires, i no t’agrades, no t’agrad. “Sóc un sac de greix, una foca sembl, segur que tothom em mira i ho pensa, els al·lots els primers, qui ha de voler sortir amb una morsa, eh?”, penses mentre t’emproves aquell vestidet tan curt que duies fa dos anys. “Ho veus, m’està petit, se’m marquen totes les carns”. Hauries de deixar de dir-te dois, el vestit t’està petit perquè des de l’estiu passat has crescut mig pam. És el que et diu ta mare i té raó, però tu vius en el deliri de no reconéixer-te. Quan començà tot això? Te’n recordes a la guarderia quan et posaven d’exemple perquè sempre t’ho empassaves tot? Fins i tot les bledes et menjaves! A l’escola perquè eres una nina tan obedient, tan estudiosa, tan perfecta! I ara, a l’institut, mentre segueixes amb les teves notes excel·lents, amb els apunts més endreçats, els esquemes més ben presentats i les teves planificacions de tasques quadriculades perfectament, has començat a odiar-te. No t’agrada la teva cara que de tan rodona sembla un pa, et dius cada dia, ni els teus cabells reülls que et fan un cap d’escarola, ni els teus ulls blaus que et fan semblar un husky apallissat i, el que menys, el teu cos. Et mires de perfil i veus una panxa massa grossa a un abdomen més còncau que convex i en el que sols guaita el teu melic que sembla que creix de dia en dia. Et forces a mirar-te el cul que trobes gros com un pandero i que ja fa una línia recta amb la teva esquena. T’estires i no et veus el costellam que sembla travessar la teva pell, sols veus els teus malucs que tan rodons i tan grans et fan el que anomenes el teu cos de càntir que tant odies. “Nena, que fas tant de temps tancada a la teva habitació?” Faig pena, això és el que faig, penses, mentre contestes que estàs estudiant, que demà tens un examen i que el millor que podria fer ta mare és deixar-te en pau. Ella ha començat a preocupar-se per tu, tant de temps tancada, tan poques paraules, molt bé, l’escola va molt bé i sí, mamà, m’he menjat tot l’entrepà que m’has preparat, per això no tenc gana, ja dinaré més tard tota sola, són les úniques que et sent en tot el dia. I que t’hagis emmagrit tant! Clar que també has crescut molt darrerament, es diu per mirar d’empassar-se el seu neguit. Ta mare que sempre ha estat la millor de les mares, que no ha fet més que cuidar-se de tu i del teu germà, l’entremaliat, el que la va preocupar tant fins que després de córrer per les consultes de pediatres, psicòlegs i pedagogs, a la fí va ser diagnosticat d’hiperactiu. Ta mare, ara que ell ha partit a estudiar fora i ja sols la fa patir a distància, sols et té a tu per patir presencialment i “a fe meva” que ho està fent de forma intensa. “Sols em sap dir que menj poc, que mira com t’estàs quedant, que mengi i que mengi i que mengi, sembla que no em mira, no veu que estic feta una foca?”, penses mentre seus a taula sola i vas omplint la bossa de plàstic amb el pernil, les patates, les costelletes de xai, mira reina, avui t’he fet el teu plat favorit, i et menges un bon tros del brownie que t’ha preparat expressament. Més tard, mentre ella miri la tele al menjador, et tancaràs al bany, et ficaràs els dits fins a la gargamella i vomitaràs la xocolata barrejada amb restes de la tomàtiga i la lletuga que sí t’havies menjat. I et mires i em mires i mentre tu estàs magre com el pal d’una granera el que veus és una adolescent grassa, tant que ara mateix et faràs una tanda de cent abdominals i demà et jures que sols beuràs uns quants tassons d’aigua. I si no em fas mil miques és sol perquè et vols seguir mirant fins que aconsegueixis estar tan prima com desitges.

La Terra no es mou

Gràcies al xeikh Bandar al Jaubari d’Aràbia Saudí he recapacitat i m’he adonat que no pot ser que la Terra es mogui, ell ho demostra de forma comprensible i ben senzillament, sols amb el suport d’un tassonet d’aigua. O sia que he estat enganada tota la vida. Com s’ha de moure la Terra? Diu ell que si es mogués, un avió mai arribaria a la Xina. És clar, no? Si l’avió va cap a l’est i la terra també, l’avió no hi arribaria mai perquè la si la Terra es mou, com diuen, a més de 1600 Km per hora, un pobre avió que li ve just arribar als 1000 Km per hora mai li podria fer la competència. Gran raonament, sí senyor clergue! I encara se m’acudeixen més arguments en contra del moviment de la Terra. Tota la vida veient que el sol surt per una banda i es posa per l’altra i ens havien fet creure que qui es movia era la Terra. Ingenus que som! Potser es movia abans, quan érem quatre moneies trescant per les selves africanes, però ara com s’ha de moure la Terra amb tot el pes dels set mil milions d’homo sapiens? Amb un càlcul aproximat de 60 Kg perhom (tenint en compte que a Occident hi ha gent amb més de 100 Kg. quedaria compensat el poc pes d’asiàtics i africans que encara que siguin molts no deuen passar dels 50 Kg, més nins, que n’hi ha molts de nins en aquests continents, bé, que crec que ho deixaré en una mitjana de 40 Kg per persona), idò a 40 Kg per persona, la humanitat pesa 280 mil milions de Kg, 280 milions de tones. Si hi afegim el pes de les armes, que sols els civils d’EEUU diuen que en tenen 270 milions, i els tancs i els trens i els cotxes i els avions… Ah! I a tot això hem d’afegir el pes dels animals, i si sols totes les formigues del món pesen tant com els humans, doncs ja ens podem fer una idea que amb tot això al damunt malament ho té la Terra per fer cap moviment. Clar, que ara que ho penso, els dinosaures també devien pesar un fotimer. Bé, en qualsevol cas esper que a la Terra no se li acudeixi posar-se a girar d’aquí a un mes que llavors no podria arribar mai al Japó.

http://www.arabalears.cat/mon/clergue-saudita-Terra-voltant-Sol_0_1305469690.html

L’home que llegeix

Plaça dels patins. A un cantó una sortida de l’aparcament, les escales acaben en un petit recinte amb parets de vidre i porta de sortida al carrer. A dins hi ha un home assegut. Devora ell un coixí, una flassada i un parell de bosses de plàstic, d’aquestes que ara has de pagar al super si t’has oblidat d’agafar la teva, plenes del que sembla roba. Sobre elles dos llibres. L’home que seu en llegeix un altre. Els vidres el fan estar com a un aparador. Pas pel darrere i retur una mica el pas. L’home no aixeca el cap de la seva lectura. Voldria saber-ne quina. L’endemà hi torn passar, aposta, vull comprovar si l’home segueix allà, llegint encara. I sí, al mateix recinte, però ara a un lloc diferent, les seves possessions han canviat de lloc amb ell, que segueix llegint. M’agradaria saber què, però sols puc veure que és un llibre gruixat, potser una d’aquestes novel·les que per ser best-sellers convé que tenguin més de 500 pàgines. Altres dos llibres segueixen coronant la pila de les seves pertinències, arravatades a la paret de vidre. Seran aquests tres llibres les seves úniques lectures? Els deu canviar de tant en tant? Què deu fer al llarg del dia? M’imagin que en deixar ca seva, perquè evidentment aquest home viu al carrer, agafà sols el necessari per passar els dies i entre el que més necessita hi ha els llibres perquè en ells hi troba la seva llar.

Acampats davant l’IMAS

Des del mes d’octubre un pare i una mare viuen acampats davant la seu de l’IMAS a General Riera. Volen que els retornin els seus fills, tres, de dotze a dos anys. Segons ells els tècnics dels serveis socials que informaren de desabandonament, maltractaments i de la seva incapacitat per encarregar-se dels seus fills són injustos, prevaricadors i corruptes. Aquests són sols alguns dels adjectius amb els quals qualifiquen als treballadors de l’IMAS i als polítics en les múltiples cartolines que, amb grafia insegura i dificultats d’expressió, tapissen l’enreixat d’accés a l’edifici. Una tenda de campanya, una taula, unes sombrilles i dues o tres cadires són el lloc on de dia i de nit sempre hi ha almenys una persona (a segons quines hores la tenda està tancada, però sí que es pot veure qualcú fins ben de nit) Com pot ser que aquesta gent dugui ja quasi mig any allà plantada i ningú prengui cap mesura? Els nins sembla que han estat separat en diversos centres o potser estiguin en acollida amb famílies, no ho sé, però tot i que crec que si els serveis socials varen prendre la decisió de llevar-los de la seva família havien de tenir motius suficients per fer-lo, tampoc puc oblidar el dolor d’aquesta família i, potser m’equivoqui, també el d’aquests nins.

Perquè no es fa res? Fins quan haurà aquest campament muntat a la porta d’una institució sense que això preocupi a ningú? Què poc ens importen els fills de la marginació i la pobresa! perquè al final d’això és del que es tracta, de pobresa.

.

Sàpiens

Perquè i com hem passat de ser animals insignificants a amos i senyors del planeta? Des de fa 70000 anys els Homo Sapiens no hem aturat de crèixer i ser de cada vegada més poderosos. Com hem fet tot això? Som també més feliços? De la Revolució Cognitiva a la Revolució Agrícola passaren 60000 anys, en menys d’onze mil arribàrem a la Revolució Científica, serà l’Homo Sapiens substituït per superhumans? Com s’ha aconseguit tot això? El xafardeig ens va fer capaços d’augmentar els grups, les llegendes, els mites, els déus i les religions, la capacitat de generar ficcions col·lectives que conformen l’ordre intersubjectiu (ho són els doblers, el capitalisme o la democràcia), amb les contradiccions i la diferència han creat la cultura i ens han fet possible arribar fins aquí. Què ens espera?

Yuval Noah Harari, professor d’Història a la Universitat de Jerusalem, ens explica tot això en 600 pàgines plenes d’exemples i analogies que ens fan entendre facilment tot el que explica que no ho és gens i que es llegeixen com si fos una novel·la. De fet enganxa com si en fos una d’aventures que, en realitat ho és, l’aventura de la nostra espècie al planeta Terra. Poques vegades he llegit dues vegades una novel·la, Sàpiens, sense ser-ho, és una d’elles.