El vull paladejar

Començ repassant lentament el seu cos. M’entretenc resseguint la línia corba del seu coll i el miro amb l’avidesa de l’amant. Em costa, però aconseguesc vèncer la seva timidesa, cedeix a la delicadesa de les meves mans i s’obre per a mi. Quan sent aquella espècie de sospir que s’escapa de la seva boca, li acost el meu rostre. La seva aroma impregna el meu olfacte, la meva boca frega suaument la seva i sé que està disposat a ser meu, a què me’l begui, glop a glop. Creix la meva excitació. Fa olor de cabana de bosc, de llar de foc en una nit freda d’hivern, de llenyataire. No puc esperar! Necessit assaborir-lo, sentir-lo dins la meva boca i deixar que m’acaricii. Oh, aquesta sensació entre rasposa i dolça, aquest cos que vull tot per a mi! El demor a la boca, mentre la meva llengua l’acarona, l’assaboresc i me’l bec, glop a glop, sense presses. Ho pagà esperar-lo tants d’anys, aquest vi és excepcional!

La millor ciutat del món

 

Diuen que visc a la millor ciutat del món, que el Sunday Times, un diari anglès ha posat a Palma en el primer lloc de la llista de les ciutats a on millor s’hi viu i que això ho diu en Paul Richardson, el periodista de viatges del diari. M’imagin que vingué per aquí així, de turista, com qualsevol d’aquests que puc veure cada dia mirant cap amunt, parapetats darrere les seves càmeres de fotos, el mòbil quasi sempre, mirant ca meva bocabadats. I clar que li va agradar l’edifici on visc, dels més guapos d’Europa entre els de la seva categoria, com també li degueren agradar tots els de veïnat, li agraden a tothom! Al centre històric més gran d’Europa, amb la mar als seus peus, encara que a hores d’ara sols es reflecteixin a un llac artificial. Envoltats de bons bars amb les seves terrasses per seure i mirar i deixar-te veure, algunes sales d’exposicions que no estan gens malament, un passeig ple de cadires de bar que t’acosta als comerços més internacionals… Ja ho crec que trobà que Palma és una gran ciutat, sí… per venir de turista!
Però està clar que aquest senyor no va veure el que jo, des de la meva talaia privilegiada puc veure cada dia una mica més enllà d’aquest trosset de ciutat on passen el dia els turistes badant pel centre de la ciutat i els polítics, entrant i sortint de les seves seus al Parlament o a l’Ajuntament sense mirar gaire ni als seus peus ni més enllà.
Ells, els turistes i els polítics, sembla que mai veuen el que jo puc veure cada dia: l’eixample i les barriades d’aquesta ciutat que a més de palaus, bulevards i grans boutiques internacionals, té carrers bruts, renous, trenta-quatre mil aturats molts d’ells sense cap prestació, una de cada quatre famílies en risc de pobresa o més de vuit mil persones en situació de pobresa reconeguda. Una ciutat on l’any passat hi hagué dos mil cinc-cents devuit desnonaments, on les coes per recollir menjar, i que puc veure des d’aquí al mateix centre de la ciutat, m’impacten diàriament, com ho fan els assentaments de xaboles, a les voreres de la ciutat o més del centenar de persones que cada dia dormen als carrers.
No, està clar que el senyor Richardson no va veure res d’això, tot i que ho tenia ben fàcil, no havia de fer més que baixar la vista cap a terra on cada dia s’asseuen els pidolaires que no fan més que créixer per tot aquest centre tan espectacular que milers de turistes trepitgen cada dia evitant les merdes de ca.
Si jo que som tan poca cosa, tan petit, puc veure tot això, quina classe de periodista deu ser en Richardson per no adonar-se de les misèries d’aquesta ciutat que és la millor del món on poden viure els turistes, els rics i jo mateix que tenc el privilegi d’anidar prop de la teulada de la catedral. Clar que jo som un falcó i ni pag impostos ni trepitj mai el terra.

Y a ti ¿qué te enerva?

(Vaig escriure això fa tres o quatre anys, ara el número final és una mica més alt)

– A mí me dan muchísima rabia los que desafinan- dijo Andrea con ese acento suyo que la identifica como extranjera, nunca como emigrante.

– Pero es que no todo el mundo sabe cantar, tampoco tienes que ser tan exagerada- intervino Lola a punto de chuparle la cabeza a un langostino que sostenía entre el índice y el pulgar.

– No, no, desafinar, en mi país significa no ser leal a la palabra dada, ya sabes, esos que les cuentas algo y enseguida lo estás largando por ahí. Por cierto, Tere, ¡estas gambas están de muerte!

Catorce…

– ¡Ay, sí, sí, las gambas y todo lo demás, vaya cena que nos has preparado!- corroboró Fani que ya había dejado de comer y se repasaba los rizos introduciendo los dedos bien abiertos en su melena- A mí también me pasa como a Andrea, no soporto a los desleales.

– Pues yo lo que no soporto es que me engañen, ni que me mientan- intervino Lola que aún seguía comiendo langostinos.

– Pues a los que yo no aguanto es a los trepas, ni a los falsos, los que te ponen una cara delante y otra detrás- intervino Tere que volvía de la cocina con el magret de pato y peras que fue celebrado por todas con grandes aspavientos.

…Treinta y cuatro…

– Pues a mí lo que me saca de quicio es que me griten por la mañana después de levantarme- dijo Pili que parecía que se estaba aburriendo.

– ¿Que te griten?, ¡a mí me basta con que me hablen! Y encima Willy se levanta con una alegría y una locuacidad, que, de verdad, ¡es que no lo soporto!

– contestó Andrea con bastante énfasis.

– Y que no haya café, ¿qué?, ¿a qué es horrible?- contestó Pili recomponiendo su postura que pasó de apoyada en el respaldo de su silla a inclinada hacia delante con los codos sobre la mesa, dónde el maigret estaba a punto de acabarse.

…Cincuenta…

– Y que vayas a salir y no encuentres las llaves.

– Y el atasco de cada mañana antes de llegar al trabajo.

– Y los que ponen la música a tope mientras esperan en el semáforo.

– Y los tíos que te miran las tetas.

– Y los que te pitan en cuanto te despistas un segundo.

– Y los que tiran los papeles y las colillas por la ventana.

– Y los que se sacan pelotillas de la nariz.

Intervenían todas entre risas y casi interrumpiéndose, mientras iban bebiéndose el Protos del 2001 que había traído Pili y que tantas alabanzas habia cosechado.

– Y los que se saltan las colas- continuó Andrea después de limpiarse la boca con la servilleta, con mucho cuidado para no mancharla de carmín.

– Y los que gritan en los restaurantes.

– Y que me digan señora.

– Y pisar una cucaracha.

– Y que mis hijos dejen la ropa tirada en cualquier sitio.

– Y que mi marido deje la pasta de dientes destapada.

– Y que se meen en la tapa del váter. – Y que dejen la botella del agua vacía en la nevera.

– Y rascar con la uña en una pizarra.

– Y mi suegra.

– Y llegar al curro y ver al Ogro.

…Noventa y tres…

La mención al Ogro detuvo durante un segundo la cascada de intervenciones, hasta que Pili preguntó:

– ¿y que me decís de la corrupción y los políticos?

Entonces empezaron a hablar y al cabo de 4 minutos todas estuvieron de acuerdo en que ni uno debería librarse de la cárcel, que la política era un asco, que todos eran iguales y que cómo tanto dan unos que los otros ya no iban a votar más.

…Y Ciento sesenta y seis.

Éste es el número final de las personas que según la media estadística han muerto de hambre en el mundo en los 10 minutos que las 5 amigas han estado hablando de lo que las enerva. En el mismo tiempo, en el mismo mundo, los gastos militares han ascendido a 30 millones de dólares. Y a tí, ¿qué te enerva?

Sicília sense morts (Guillem Frontera)

Al Parlament, en Biel Barceló mostrà la novel•la i afirma que, definitivament, la Mallorca del PP és Sicília sense morts. Això és Sicília sense morts, es repeteix. Però això no és Sicília i a la novel•la sí hi ha morts, sobretot rates, rates mortes en descomposició que, com una metàfora de la podridura i la corrupció que també té morts, reals o metafòrics, cadàvers que planen tant pels fulls de la novel•la com entre la societat real a la qual s’inspira.
En aquesta Sicília, la de la novel•la, hi ha un president del Govern d’inicials JAB, de nom castellà, José Antonio, i llinatge català, Bergas, amb ressonàncies de mal nom d’un altre personatge, aquest sí, ben real i històric, relacionat amb algun mort, de Mallorca, no de Sicília. Un president que odia i és odiat, amb una dona que hi apareix sols com a nosa per ell que finalment trobarà la parella sexual que realment li agrada. Hi ha consellers, assessors, testaferros, policia corrupte i expresidiari, aconseguidor madrileny, txetxens despietats i periodistes que volen saber, que volen vendre diaris o que volen venjança. I hi ha també innocents que reben càstigs que no els corresponen, i música, i amor. I no hi ha farmàcia, però sí empresa de càterings i funerària.
I tot això passa a una illa, que no és Sicília, on la corrupció política i l’afany per fer doblers, segurament no és més gran que en qualsevol territori peninsular, sols que és la nostra, l’illa on vivim i des de la que podem reconèixer en gairebé tots els personatges alguns dels polítics, passats i presents (tant de bo que no poguem reconèixer a cap de futur!) I els anam trobant encara que l’autor ens digui al començament de la novel•la que no hauríem “de cometre l’error de cercar paral•lelismes entre les situacions o els personatges de la vida real i els d’aquest relat, ja que, en lloc d’interpretar-ne millors les claus, acabaria fet un embull –només la simple coincidència els pot relacionar”
Guillem Frontera ha fet la novel•la negra que fa temps que esperava, la dels crims i els criminals que sense embrutar-se les mans amb la mort de ningú en són responsables de la de tota la societat. I, el millor de tot, ho fa amb una prosa excel•lent amb la qual construeix una novel•la d’aquelles que no es poden deixar i que de tant en tant t’has d’aturar de llegir per repassar i pair frases i paràgrafs excel•lents

Quin oi!

Ja hi tornam a ser! Exposades davant tothom i davall aquests focus que estan a punt de fondre’ns, i la música… aquest tarí-tarí-tariro-tarà, que m’irrita tant. No em fa malt a l’oïda perquè d’això, ni jo ni les companyes en tenim gaire, però a mi em fa venir basques, bé, que amb tot plegat se’m remouen els greixos. Uf quin oi!!
De veritat que estic farta. Això no és per nosaltres. Llums i renou. Sons de paraules absurdes que no acabo d’entendre, gent repantinada que aplaudeix tot el que es diu i la maleïda musiqueta. A nosaltres ens agraden els llocs fresquets i amb poc llum, sortir de tant en tant i implicar-nos amb les reunions de la gent, però no amb aquestes gernacions i no en aquests llocs. Perquè nosaltres ens implicam, eh? Els pares ho han fet sempre i així ho feim nosaltres. Nosaltres som l’equivalent del bacon als ous frits, fill d’uns pares que s’impliquen, no com els ous que són fills d’una mare que sols hi participa. Per això no m’agrada, no ens agrada, que ens posin d’adornament, no, que com diu una de les seves, nosaltres no som un monigote.
Perquè a veure, què feim penjades d’una escala de collir figues darrere un engominat que s’alaba mentre repeteix que tot és culpa dels altres i ell és l’únic que fa el que s’ha de fer perquè és qui ho sap tot? No, nosaltres aspiram a qualque cosa més important, que ens mengi la gent i millor si és a una taulada d’amics i acompanyades d’un bon vi.

“El guardián invisible” (Dolores Redondo)

Malgrat les recomanacions que havia rebut per llegir-la em resistia a fer-ho. Les meves excuses: que no m’interessaven les novel•les de por a on surten fantasmes i coses inexplicables, per una banda, i per l’altra que una novel•la que s’havia convertit tan rapidament en un best-seller no devia ser molt bona, que potser tot era una operació de màrqueting. Prejudicis, tot prejudicis! Ho reconec. Gràcies a na Maria Barceló que em va convèncer que a jo que m’agrada la novel•la negra m’havia d’agradar forçat aquesta, que no era una novel•la de fantasmes ni de por i que estava molt ben escrita. Sort que li vaig fer cas i l’he llegida.
Na Dolores Redondo, l’autora, ha aconseguit ajuntar una història policíaca, crec que és més policíaca que negra, amb una gran descripció de paisatges, en concret el de la vall del Baztán, i també amb una exposició d’antropologia, la dels costums i les creences de la gent de la Vall. I tot això escrit amb un llenguatge ric, ple de metàfores i d’imatges suggerents que ens fan veure els paisatges i sentir amb els personatges.

Com a exemple: “El llanto fue cediendo y se quedó así, desolada, sintiendo que su alma era una casa en el acantilado, en la que unos dueños despreocupados habían dejado puertas y ventanas abiertas a la tormenta, y ahora una furia impía estaba barriendo su interior, arrasándolo por completo, haciendo desaparecer cualquier vestigio del orden con que ella había pertrechado su interior”
Unes joves assassinades, una jove inspectora de policia amb una pesada càrrega familiar al seu passat que es mou en un món d’homes a on ha d’aconseguir sortir-se’n com a encarregada de la investigació, un poble, Elizondo, el bosc que l’envolta i les creences dels seus habitants. Amb tot això Dolores Redondo fa una novel•la que a mi m’ha semblat que s’avé amb el seu llinatge.
Si l’heu llegida i voleu parlar-ne, dijous a les 19h la llibreria Lluna ha convocat el seu club de lectura i ho podrem fer.

No hi som!

Es tapa els ulls amb les mans, diu “no hi som!” i es pensa que ja no el veu ningú, fíxa’t quin doi perquè ho diu davant tothom i, evidentment, tothom el veu. Però com que nosaltres sabem que aquesta conducta correspon a un determinat estadi del desenvolupament i que quan es tapen la cara, com que no veuen els altres es pensen que tampoc els hi veuen a ells, idò per això callam i feim com si nosaltres tampoc els veiéssim i feim com que el cercam dient-li “on ets? Au, vinga, digués on ets que no et veim!” Això ho feim perquè l’estimam i perquè el volem fer content i, sobretot perquè no s’enfadi, que és un poc malcriat. Deu ser culpa nostra però a hores d’ara ja no sabem com arreglar-ho. Mentre li deim “on ets?” caminam fent com que el cercam i de sobte feim com si haguéssim ensopegat amb ell. “Ah, polissó, ets aquí, quina sort que t’hem trobat. Au vinga, vine aquí que hem de parlar!”
Llavors, ja us he dit que és un poc malcriat, quan qualcú li diu el que no fa bé o simplement el que en pensa, s’enfada i la seva resposta sempre és “i tu més!”, que els altres ho fan pitjor o que una vegada varen fer això o allò d’allà, sempre coses que no tenen a veure amb el que li han dit, o ens diu que els seus amiguets també ho fan. Com que sabem que això és normal en determinats estadis del desenvolupament moral, també li toleram i fins i tot li riem la gràcia i el justificam davant els altres.
El pitjor de tot és quan realment fa mal a la gent i ni s’immuta. N’hi ha que diuen que té trets psicòtics, però nosaltres no en feim gaire cas perquè ja sabem que hi ha gent que té idees preconcebudes i va contra ell, no sap que dir per atacar-lo, pobrissonet nostre!
Però la veritat és que ara començam a estar un poc preocupats perquè amb aquest comportament sempre té problemes i ja només ens té a nosaltres d’amiguets, però, clar, és que és nostre i no ens queda d’altra. Estam preocupats perquè si segueix així, podria ser que l’expulsassin i llavors a veure què farem!
Hem anat al psicòleg i ens ha dit que sí, que el maltractament als altres sense importar-li en absolut, té molt de psicòtic, però que el pitjor de tot és que això de “jo no som, jo no he estat o i tu més” sí que és típic del desenvolupament infantil entre els tres i quatre anys, però que tenint en compte que ell té més de quaranta i és president de Comunitat Autònoma, tenim motius suficients per preocupar-nos molt.