Gent, cirerers i temples

Quan un visita un país com a turista es fa una idea d’ell basada sols en allò que ha vist i sentit, normalment el que és més evident, el que aflora a la superfície. I, és clar, que no ha copsat tot el que el país, i viure-hi, és. Per això a tots els que ens agrada viatjar voldríem considerar-nos viatgers i no turistes, pensant que després del nostre pas per un lloc el podem entendre i explicar. Però la realitat és que majoritàriament el que feim és turisme. Anam a un país, visitam els seus llocs més destacats, normalment els que les guien de viatge ens aconsellen, llegim alguna obra d’un autor local, parlam amb algun dels seus habitants, amb pocs, i segons quina sigui la llengua del país amb cap, i ens tornam cap a casa a seguir amb la nostra vida quotidiana de la qual el viatge ha estat un parèntesi.
En Paul Bowles, al Cielo protector, deia que la diferència principal entre un viatger i un turista “reside un poco en el tiempo. Mientras que el turista, por lo general, regresa a casa al cabo de algunos meses o semanas, el viajero, que no pertenece más a un lugar que al siguiente, se desplaza con lentitud durante años de un punto a otro de la tierra. El turista acepta su propia civilización sin cuestionarla y el viajero la compara con las otras y rechaza los aspectos que no le gustan”.
Així que, malgrat que m’agradaria desplaçar-me lentament d’un punt a un altre de la terra, reconec que no és el que faig. Vaig a un lloc i torn a casa. Quan hi som allà mir, observ, em deix amarar pels sons, els gustos i les olors del lloc i compar, sí, compar i sempre trob que hi ha coses millors i pitjors allà que aquí, un poc com un viatger; però torn i segueisc aquí acceptant el que hi ha encara que de cada viatge en surtin alguns qüestionaments.
Japó és un dels països que més m’han fet qüestionar la meva pròpia civilització, potser perquè en té moltes de les característiques dels països occidentals, un alt nivell de desenvolupament tecnològic i econòmic i un urbanisme comparable. Però aquí s’acaben les semblances i comencen les sorpreses, les diferències amb la nostra societat.
Sobta la superpoblació. Per exemple, a Tòquio hi viuen 13 milions de persones a una superfície d’una mica menys de dos terços la de Mallorca; i si ajuntam totes les prefectures de l’àrea metropolitana, el que es considera el gran Tòquio la xifra d’habitants és de quasi 40 milions, com la d’Espanya però en un territori dues-centes cinquanta vegades més petit.
Però el que més sobta és l’eficiència amb la qual es maneja la vida de tanta gent a la ciutat. El trànsit és fluid, no hi circulen molts de cotxes i sí taxis, autobusos i bicicletes que, sense carrils específics per elles són respectades pels automòbils i respecten molt els vianants.
I és que aquest és el tret més característic de la població japonesa, el respecte i la bona educació. Als carrers, sempre plens de gent, no hi ha ni un sol paper ni cap signe de brutor i tampoc hi ha cap paperera, directament els japonesos no tiren res a terra. Tampoc criden, xerren fluixet i fan reverències, moltes reverències. En alguns punts àlgids de la ciutat, com els voltants de l’estació de Shibuya sorprèn molt la quantitat de gent que surt contínuament de l’estació i que passa pel famós encreuament del mateix nom. Com si es tractàs d’esbarts d’estornells que situats a tots els costats de la cruïlla, i en té més de quatre, esperen que els semàfors, perfectament sincronitzats canviïn a verd, llavors els diferents esbarts de persones es creuen entre si sense que ningú toqui a ningú, sense carreres i sense empentes, en una coreografia perfecta de cossos que es desplacen en direccions oposades.

041
És tan espectacular que hi has de tornar una vegada i una altra, així que supòs que del milió de persones que es diu que diàriament hi circulen (la concentració més gran del món) menys de la meitat deuen ser persones diferents, entre que vas i vens i hi tornes una vegada i una altra perquè l’espectacle és tan gran, dic jo que en deuen passar entre tres-centes i quatre-centes mil persones diferents cada dia. Idò, tot i aquestes desorbitades quantitats de gent, no atabala! I, si ho fa un poc, és per la quantitat de fotògrafs amateurs i alguns sembla que professionals s’hi aposten als semàfors o passen amb la càmera alçada amb la mà o amb el pal de selfi, o per la quantitat de pantalles i cartells lluminosos de publicitat que es veuen aixecant una mica la vista.
I sobta també la seguretat. A on pots veure grupets de nins d’entre cinc i vuit anys movent-se sols a una estació de metro? Això sols ho hem vist en hores no punta, quan hi ha molta gent però no els grans esbarts que es concentren a les andanes i als vagons als voltants de les vuit del matí o les sis de l’horabaixa, però és que ni a un lloc ni l’altre hi ha empentes ni colçades. Bé, sí, hi ha empentes per aconseguir entrar als vagons quan ja sembla que no hi cabrà ningú més, algú es col•loca d’esquena a l’interior i empeny amb força, llavors, quan creies que no podries entrar descobreixes que encara hi queda un espai a on et pots ficar ben apretadeta entre diferents cossos. I llavors venen les parades i cal sortir del vagó. No saps molt bé com, però entre la massa compacta que formen els cossos es van formant petits intersticis per on gent que no et podies imaginar que arribaria a les portes aconsegueix sortir. I tot sense cops ni paraules. I surts del vagó i l’andana va plena de gent però també, com en una coreografia perfecta, s’hi accedeix a les escales, sempre a l’esquerra i deixant pas per tots els que les pugen caminant en el cas de les mecàniques o més aviat en les tradicionals. I arribes a agafar el metro i a l’altura de cada porta dels vagons, que estan senyalitzades i no falla, s’hi atura i les portes coincideixen amb els senyals de l’andana on la gent es col•loca perfectament alineada en una cua de a dos que s’obrirà perquè baixin els que hi arriben i que desapareixerà perfectament ordenada a l’interior del vagó. I tot això passa sense que t’hagis de preocupar que et robin la cartera ni havent d’agafar la motxilla davant teu estrenyent-la contra el teu cos. A qualsevol lloc d’Europa et recomanen que no deixis l’equipatge “unatended”, a Japó sols et demanen que si hi veus algun que ho està, avisis. El problema no és que et puguin robar sinó que algun equipatge estàs perdut o representàs un perill.
Si et trobes perdut a la ciutat i demanes segur que qualcú t’acompanyarà al teu destí, fins i tot si això li representa desviar-se del seu, si no demanes és bastant probable que qualcú s’hi acosti a demanar-te si necessites ajut. És en aquest context que es pot entendre que els nins des de ben petits circulin sols al metro.
Les estacions són els llocs més plens de gent perquè des de cada una es pot accedir a multitud de transports, des de les diferents línies de metro a trens de diversos tipus. Són tan grans i tenen tants serveis que et pot costar una mica situar-te, però la informació és molt acurada i encara que de vegades et trobes a punt de ser engolida entre els signes incomprensibles del japonès, sorgeix la informació en anglès que et fa recuperar el camí i l’horari. Si creus que el teu tren ha sortit amb un minut de retard pots estar ben segur que és el teu rellotge que endarrereix.
Com es pot organitzar un sistema de transport tan complex amb aquesta perfecció? Això que a mi em sembla tan extraordinari deu ser una qüestió merament tecnològica, però en què tot funcioni de forma tan ajustadament ha d’influir forçosament la capacitat d’obediència de la gent. Ningú, en cap cas, passa un semàfor en vermell o no s’atura, si és conductor, a un pas de zebra al qual es vegi qualque vianant que s’hi acosta. De vegades la gent està aturada esperant el verd a un pas a on no es veu cap cotxe ni de lluny. A mi em costava respectar-lo, però la força del grup és tan gran que ni vaig dubtar que hi havia d’esperar.
Es nota també una alta homogeneïtat social, des de la forma de vestir, els homes amb trajes blaus o una bona part de les dones amb gavardina, a la forma de comportar-se o als indicis d’estatus social. Vol dir que no es veu ningú demanant caritat pel carrer, ni persones que semblin viure en la marginació social, sols algun a un parc i mai demanant. La taxa d’atur del país és de poc més del 3% i això hi deu contribuir.
Els parcs són també un element notable de Tòquio i d’altres ciutats. Entre els grans gratacels i la massificació de la ciutat, els parcs són com oasis de pau. També hi ha gent, com per tot, però no multituds. A finals de març i principis d’abril, amb la floració dels cirerers s’omplen de gent que acudeix a contemplar-los en grups de famílies i amics que seuen sobre estores de plàstic i hi comparteixen el menjar. És com una festa popular, són molts, però, com sempre, no fan gaire renou ni deixen un sol residu.
149
Passejar entre els cirerers (shakura) florits en una ciutat atapida de gent és un recés de pau per l’esperit i una festa pels sentits. És tan important la floració dels cirerers pels japonesos que fins i tot tenen una paraula, hanami, que vol dir qualque cosa com, asseure’s a contemplar les flors del cirerer.
Espargits per tota la ciutat, sols a Kyoto n’hi ha dos mil, els temples budistes (zen o de qualsevol altra branca del budisme) i els santuaris sintoistes, són com els jardins, espais on allunyar-se del bullici de la ciutat moderna. En alguns hi ha gent, molta gent, turistes, majoritàriament asiàtics, i en d’altres hi ha molt poca, però entrar-hi en qualsevol d’ells, sobretot en els darreres, provoca una sensació de tranquil•litat que et convida a seure i contemplar.

433

727

Gairebé tots tenen jardins, amb arbres, arbustos i flors, o jardins secs (karesansui) que no volen reproduir la natura sinó representar la il•luminació. Són els jardins de pedres i arena que ordenades per la mà de l’home pretenen reproduir l’univers.

Jardí 15 rocs

Tot això ho he vist i ho he sentit, sense parlar dels seus excel•lents menjars, i, clar, després tornes a Palma i veus els carrers bruts, a l’autobús has de sentir la conversa, quasi a crits, de dues dones grans que competeixen pel rànquing de mals, pastilles i problemes amb els seus metges, adolescents cridaners que se situen a les portes de sortida i no et deixen passar, o fums i renous de cotxes i autocars plens de turistes encallats al passeig marítim, i no hi veus més que tot allò en el que els japonesos ens superen.

No sé, però, quin és el sistema educatiu, tant a l’escola com a la família que produeix tanta homogeneïtzació de la població en el seu comportament i també els alts estàndards de rendiment educatiu que cada any recull l’informe PISA. Potser els joves estan sotmesos a altes pressions escolars i familiars? Quants es queden pel camí sense poder suportar tanta pressió? Perquè aquesta societat accepta la pena de mort (en 2014, una enquesta realitzada pel govern concloïa que més del 80% de la població n’estava a favor, percentatge que augmentà des de l’enquesta anterior de 1989)? Quines jornades laborals tenen, quant de temps consumeix la gent en els seus desplaçaments i serà perquè són moltes que els que no miren el mòbil dormen al metro?… Dubtes que em sorgeixen, després del meu passeig com a turista i algunes reflexions de viatgera, abans de poder concloure que la seva civilització supera de molt a la nostra.