Elogi de l’equivocació

He de reconèixer que no m’agrada gens equivocar-me, si digués que no m’importa gens les persones que em coneixen sabrien que no és veritat. Però n’estic aprenent, a equivocar-me i gaudir de les meves errades. I és que n’hi ha, d’equivocacions, que en comprovar que ho han estat produeixen una gran satisfacció. Algunes perquè saps que has après qualque cosa que no sabies, i d’altres perquè milloren la realitat i les previsions que n’havies fet. Aquestes, a més, produeixen tanta alegria que exigeixen, com a mínim, brindar amb cava. La de diumenge a vespre n’és la darrera. Sí, em vaig equivocar i, n’estic tan contenta!

Seguir quatre anys més baix l’ègida negativa d’un psicòpata investit de poders per la gent que l’ha votat, per atacar-nos i vilipendiar-nos, assistit ara pels descerebrats  del Círculo Baleà, era empitjorar més encara el malson dels darrers quatre anys.

Però em vaig equivocar!! Encara que hi hagi qui l’hi ha donat el seu vot, el de la por, la inconsciència o la defensa d’espuris i reals interessos econòmics, no han estat suficients perquè tot pogués empitjorar. O sia, que em vaig equivocar!! Hurra!! Bauzá i els seus sequaços han acabat!!

D’aquesta equivocació he après que tots junts podem canviar si no el món almanco un trosset. I ara no em vull tornar equivocar pensant que l’artilleria pesant que segurament utilitzaran els poderosos podrien desfer les il·lusions que hem posat en totes les persones que hem triat perquè d’ara ens representin, per tenir un govern que pensi en les persones, que ens escolti i treballi per retornar la decència a la vida pública. No, ara segur que no m’equivoc. He après la lliçó i estic contenta d’haver-me equivocat, però ja no més.

Vida virtual

Obrí els ulls quan el sol just guaitava per les muntanyes que es veien a la seva dreta. Els cims nevats lluïen ben rojos i el cel, amb alguns núvols esfilagarsats estava il•luminat amb els tons rosats de l’alba. Massa llum, pensà, mentre es girava cap a l’esquerra a on es començava a albirar l’aigua blavosa del llac envoltada d’avets encara sense llum. Si hagués pogut, hauria aturat aquella albada que seguia imparable augmentant la claror que omplia tot el seu cubicle. Així que es va aixecar i es ficà al tub higiènic pensant que per demà es programaria una sortida de sol a la mar, però en dia ennigulat i ventós. El molestava tanta claror al matí. En 2 minuts sortí del tub higiènic perfectament endreçat i a punt per ordenar la seva ració matinal de vitamines, hidrats i proteïnes; al matí gens de greixos! Avui les triaria amb format de pa amb oli, llet, mel i suc de taronja. Amb un senyal a la pantalla evolvent se situà a la sala de menjar per a la qual va seleccionar vista al mar, sol i alguns velers puntejant l’horitzó. La música de Boccherini seguia sense que li prestàs gaire atenció fins que en acabar el seu berenar va decidir que era hora d’anar per feina. Altre senyal i el nostre personatge es trobà assegut davant una taula sobre la qual es disposà a teclejar.

“En la segona dècada del segle passat ja s’albirava el que va passar”. No, no, què vol dir que s’albirava? És que qualcú podia suposar un tal cataclisme? “En la segona dècada del segle passat començà la revolució”, no, massa categòric.

Mentre s’anava fent tals reflexions, a la paret del davant apareixien i s’esborraven les seves paraules mentre per les del costat homes i dones com ell de mitjana edat, entre 50 i 100 anys, s’atrafegaven escrivint en taules semblants a les del nostre personatge.

“Quan va passar tot ella tenia 25 anys, dues titulacions i cap feina. Havia entrat a la Universitat quan es començava a parlar de crisis. Queien els mercats financers, creixien els aturats, tancaven empreses…” No m’he de descuidar d’explicar que en aquell temps hi havia gent que tenia el control dels doblers mundials, que les empreses tenien amos i treballadors, que no era com ara que no existeix la propietat material i que virtualment tenim tot el que necessitam. “Tot anava cada vegada pitjor fins que el malestar i la indignació de la gent varen créixer tant que un grapat de joves sortiren als carrers i les places per protestar, per parlar i per demostrar als poderosos i als polítics que semblaven estar aliats amb ells, que volien canviar el món” Sí, llavors la gent sortia al carrer real, ara els carrers i les places són virtuals, com ho és el fet d’anar d’un lloc a l’altre.

Uns xiulos compassats rompen la concentració de l’escriptor que amb un senyal a la zona d’on procedeixen decideix contestar-los. Al lloc que ocupava el seu escrit apareix ara la seva amiga Àuria

─ Ah, que bé, ets tu! No t’esperava tan prest- li diu mentre amb la ma canvia l’escenari que ara és una petita sala a on ambdós seuen a un gran sofà blanc, potser una mica massa lluminós.
─Si vols puc tornar més tard, què feies?─ respon n’Àuria des de l’altra punta del sofà allargant-li una mà que no té cap possibilitat de tocar el seu cos
─He començat una nova novel•la, però estic un poc entrebancat.
─Històrica, com sempre, supòs. A quina època ens faràs anar ara?
─Als anys previs al desastre, segona dècada del segle passat. La protagonista és una jove de classe mitjana, ja saps gent més o menys acomodada, amb treball, dues cases, dos o tres viatges a l’any, que, en plena crisi econòmica no troba feina i ha de dependre dels seus pares un cop acabada la seva formació. A través d’ella vull explicar les revolucions socials que es produïren a Europa i Amèrica abans del cataclisme i una mica del que va passar després.
─O sia que ella serà una de les supervivents. I a quin espai la situaràs?
—Què et semblaria una illa de la Mediterrània?
─Idò que no en queda ni una, i si vols que sobrevisqui l’hauràs de treure prèviament. O la poses al centre d’Europa o, ja saps, res.
─Res? I si hagués quedat qualcú a la resta del món?
─Ara ja no existiria
─Em dones una idea, podria fer-la sortir de la seva illa per cercar feina a qualque lloc del centre dels estats rics de l’època. Em serviria per explicar totes les revoltes de la primera meitat del segle i deixaria la porta oberta a continuar amb el que ara trobam ficció però que podria ser cert: un grup d’humans que sobreviu al desastre, als que no arriba la contaminació nuclear i que aconsegueixen arribar fins ara, sense que des del nostre món segur i aïllat en poguem tenir notícia.
─Fantasia, sí─ replicà n’Àuria no gaire convençuda que això pogués tenir gens d’interès per als habitants de l’Exomon
─O una ucronia situada a partir del moment en què el món peta i se’n salven sols el grapat de científics que estaven a l’accelerador de partícules de Ginebra, els nostres ancestres més propers. Tot seria ben diferent si també a altres llocs haguessin hagut supervivents capaços de seguir amb el desenvolupament tecnològic que els hagués permès seguir vivint i reproduint-se com ho hem fet nosaltres. Sí, crec que escriuré dues entregues de la història de na Sílvia, la primera serà una novel•la històrica i la segona una novel•la de ciència-ficció.
─M’agradarà llegir-les- digué n’Àuria, més interessada en Cromo que en les seves ficcions- Sopam junts avui?
─D’acord. Què t’agradaria sopar? Millor si els dos convertim les nostres racions de principis alimentaris en els mateixos plats, no? Semblarà com un sopar antic. Quin ambient t’agradaria?
─La terraça de qualsevol bungalou a una illa coral•lina, tria-la tu per ambientar ben igual cada oikos. I de so, el d’ones suaus rompent sobre l’arena de la platja.
─D’acord, ens trobam a les vuit i mija del vespre al lloc que programaré per tots dos seguint les teves instruccions.
─Cromo, segueixes volguent que ens trobem a l’oikos de la reproducció?─ preguntà n’Àuria mirant-lo fixament i en un to que rompé el llenegar amical de la conversa, per salpebrar-la amb un bri de desig i unes engrunes de por i esperança barrejades a parts iguals.
─Clar, dona, en parlarem més a la terrassa de la nostra cambra de l’illa deserta. Per cert, la vols de dia o de nit?─ li respongué Cromo sense modificar el to inicial de la conversa.

En Cromo frisava de retornar a l’espai del seu despatx que avui havia situat al cor d’una gran editorial dels temps antics i plena de coneguts seus, per continuar contant com na Lídia va ser de les primeres que va sortir al carrer per reclamar un canvi polític, com després varen ser més i com el nombre no deixà d’augmentar fins que els carrers es convertiren en llits de rius que dia i nit no deixaven d’augmentar el seu cabal de ciutadans reclamant altres formes d’organització social. I com, enmig d’aquell corrent, es trobà amb l’home que l’acompanyà en el seu periple en recerca d’un món millor fins que aconseguiren que els somnis s’anassin tornant realitat. Al final na Lídia es trobaria a Ohio, encara no sabia com ni perquè i mentre la Terra tremolava, les costes s’anegaven i l’aire es tornava irrespirable s’adonaria que els somnis no arriben mai a ser reals.

Potser era per això que en Cromo no acabava d’estar convençut de voler reproduir-se amb n’Àuria, ni amb ella ni amb cap altra.

“No m’he d’oblidar de posar un fill de na Lídia en la història, un nin que la faci feliç i desgraciada i que serveixi per explicar com de difícil era, en aquell temps, tenir un fill de qui t’havies de responsabilitzar des que neixia” anotà en la memòria externa, pensant, per un moment, que li hagués agradat saber com devia ser allò.