Ahir vaig veure “Truman”. Em va agradar molt i em va fer pensar en un relat curt que vaig escriure fa uns anys. Aquest.
Quan he penjat el telèfon, aquella conversa de feia tres anys se m’ha fet tan present com si l’haguèssim acabada de tenir.
Ens havíem conegut a un d’aquells cursos que la multinacional en la que ambdós treballàvem ens organitzava cada any. Era el primer curs al que jo, nou a l’empresa, hi assistia. Ell ja en duia alguns de fets i de seguida es va convertir en el meu instructor en estratègies per arribar a ser el nombre u de la meva província. A Madrid ens havíem trobat uns quants de cada sucursal, nous i veterans, perque amb el pompós títol de “jornades per a la millora de les tècniques de venta, distribució i marketing” l’empresa japonesa per a la qual treballàvem ens ensinisistràs per vendre els productes que no aturava de treure al mercat. Les vuit hores diàries de curs passaven entre escoltar discursos d’executius engominats, fer treballs en grup i simulacions de les estratègies que havíem d’emprar per vendre més, per mantenir el lloc a l’empresa i per ajudar-la a ser líder mundial en el seu sector. De seguida ens caiguèrem bé i començàrem a asseure’ns junts a les classes i al menjador. Al final d’aquella setmana ens havíem rigut tant junts i sabíem tant l’un de la vida de l’altre que, almanco per mí, la nostra amistat semblà segellada.
Ens trobàrem al curs de l’any següent després de no haver perdut mai el contacte i ja estava clar: èrem amics. Mentre compartíem curs una vegada a l’any, jo vaig tenir un fill, ell es va separar, jo ascendí a director de la divisió de vendes, ell va tenir varis enamoraments, jo vaig canviar de casa, ell em vingué a visitar, jo vaig aprofitar un viatge de treball a la seva ciutat per conèixer a la dona amb la qual al final havia trobat de nou l’estabilitat afectiva, compartírem alguns viatges amb les parelles i un els dos sols, pel Maestrat.
Va ser en aquest viatge en el que vàrem tenir la conversa que creia haver oblidat abans que amb la seva cridada del mes passat me la fes ben present. Conduïa ell, entre Cinctorres i Morella, a posta de sol quan abrumats per tots els tons del roig que daurava els arbres i pintava els núvols dúiem una bona estona sense parlar.
─Carles, eh que som bon amics?
─I tant ! per jo tu ets el millor, amic vull dir, perquè també tens les teves coses…─ li vaig contestar riguent, però també una mica extranyat, tant del to com del contingut d’aquella pregunta provinent d’ell, tan poc donat a parlar de sentiments.
─I tu què estaries disposat a fer per un amic?
─Crec que qualsevol cosa que em demanàs, si fos legal, eh ?─ vaig forçar una mica el to de la segona part de la resposta per treure un poc de la solemnitat que em semblava que estava prenent aquella conversa a dins el cotxe, amb la veu de Nora Jones i envoltats pels colors dels darrers rajos del sol del segon dia del nostre viatge.
─I si fos justa encara que no del tot legal?
─Mira, crec que faria tot el que pogués fer per tal d’ajudar a un amic─ I canviant el tó ─És que em vols demanar col•laboració per aconseguir treure doblers a l’empresa i repartir-los entre tots els que acaben d’acomiadar? Seria ben just això!
Això va fer tombar la conversa cap a les darreres actuacions de l’empresa i ja amb el sol post i la nit escampada per tot el paisatge, arribàrem a Morella a on també recordo el sopar, els riures i les contarelles dels darrers aconteixements de la nostra vida que ens fèrem fins a les postres i unes hores més enllà, fins que amb alguna copa de més tornàrem a l’hotel.
D’això fa tres anys i en el darrer no ens hem trobat ni una vegada. En Raúl estava de baixa en la darrera reunió a la que ens va convocar l’empresa. En tots els seus missatges m’ha dit que havia anat de metges, que havia tornat a fer feina, que tornava estar de baixa, però sempre que no em preocupàs que semblava que tot era alguna clase de virus que no acabava de superar però que anava fent. Fins avui que m’ha telefonat per recordar-me que li havia promès que faria qualsevol cosa justa per ell.
Hem parlat molt i hem quedat d’acord. El cap de setmana el passarem a un hotel de luxe amb spa, menjarem bé, beurem el que volguem, ens hem promès contar-nos tots els acudits que sabem i els que hem d’aprendre des d’ara mateix, usarem l’spa sense mesura, ens despedirem i diumenge al vespre agafaré un avió i tornaré a casa. Ell no. Fins avui no m’havia parlat de la seva malaltia, que sap que és irreversible des de fa més de tres anys i que en aquest darrer ja s’ha fet evident que és terminal. Com ell, jo tampoc voldria viure uns mesos més a costa de grans sofriments, per això estaré amb ell, l’ajudaré amb la sobredosis de morfina, avisaré a l’hotel i seré qui parli amb la Mercè a qui no ha volgut donar aquest darrer disgust. I jo, tot això ho faré perquè és el meu millor amic i perquè estic disposat a fer qualsevol cosa que em demani.
Variat d'incerteses 