ESTAMPES ÍNDIES (1)

D’estampa diu el DIEC “Imatge obtinguda per l’empremta d’una planxa gravada, d’una pedra litogràfica, impregnada d’una tinta especial”. Del meu viatge a l’Índia en guard algunes, d’estampes, obtingudes per les empremtes de vivències impregnades de la tinta especial feta de les flaires, els colors, els sons i les imatges que l’Índia t’ofereix sense descans.

Estampa 1: La petita ballarina del carrer

Has arribat a Bombay a migdia. Després de cinc anys l’Índia et rep amb la seva olor, els seus colors, els seus sorolls, la seva agitació i els seus contrastos. Això és Índia, penses quan ja has sortit de la neteja i el luxe de l’aeroport, i la calor, la gent, els cotxes i les seves botzines, els immensos barris de xaboles que s’alternen amb jardins i edificis de tot tipus, t’acompanyen fins al teu hotel. Ni el dia i la nit passada entre aeroports i butaques de classe turista, et desanimen d’anar fins a Colaba, el centre turístic de Bombay. Després d’una hora de tren, una estona d’autobús i algunes caminades, has vist la porta de Bombay, has intentat, sense èxit, seure al bar de l’hotel Taj Mahal al qual sols poden accedir els clients i has passejat pels carrers atapeïts de gent i cotxes amarant-te de l’ambient de la ciutat, suant i cansant-te. Sols tens ganes d’asseure i descansar. Uns jardins en la confluència de cinc carrers t’ofereixen alguns bancs, i, encara que no pots trobar-ne cap a l’ombra, seure-hi és com un regal dels déus protectors del viatger. Seus d’esquena a la font Flora i davant teu tens una espècie de mausoleu envoltat d’esglaons de marbre i gespa, tot envoltat per un reixat baix que n’hi impedeix l’accés.

Asseguts a la gespa, ben al teu davant, dos homes van llevant herbes. Mires cap al centre i una nina de no més de cinc o sis anys corr per damunt el mausoleu central, descalça, amb pantalons bombatxo i faldeta arrissada per damunt. És com la versió índia d’aquelles pepetes que sortien en obrir les capses de música i giraven mentre sonava la música abans que s’hi acabàs la corda. Però d’on ha sortit aquesta i què fa dintre aquell recinte on ningú no  pot accedir? No pots deixar de mirar-la mentre passeja sobre el trespol de marbre de la zona més alta, fent algunes passes de ball. Baixa a terra. Li costa, perquè la distància és més gran que la seva altària. Segueix ballant i fent piruetes per la gespa fins que els dos jardiners asseguts a terra l’enxampen amb la vista i la increpen perquè surti del recinte. Corr en la direcció oposada però no aconsegueix salvar el tancat que l’envolta. Els jardiners segueixen increpant-la però no tenen cap intenció d’aixecar-se. Ella segueix voltant els jardins, intenta sortir però, com que no pot, troba com amagar-se dels jardiners que com que ja no la veuen se n’han despreocupat d’ella i tornen atendre sols a la petita porció de gespa que els envolta.

Quan la tornes veure, la teva petita ballarina dansa al davant del caixó de vidre que protegeix una flama encesa. Estarà homenatjant a les 105 persones que, en 1960, varen ser assassinades per la policia quan participaven en una manifestació pacífica a favor de la creació de l’estat de Maharashṭra? Sols sis mesos després de la càrrega policial l’estat va ser creat i Bombay n’és la seva capital.

 Quan proves d’acostar-te a la flama per poder veure-la de més a prop, no saps ben bé com la petita ballarina ha desaparegut dels jardins.

Segurament n’és una de les múltiples criatures que es mouen pels carrers de Bombay, normalment acompanyant les seves mares que venen els objectes més diversos, o pidolant, per guanyar algunes rúpies. La petita ballarina índia ha deixat dins teu l’empremta de la seva elegància i gosadia. La primera estampa d’aquest viatge a l’Índia.

LES ESPINES DE LES ROSES

En què us fa pensar la paraula rosa?

Si heu pensat un poc segur que, potser a més de les espines del títol, se us han acudit paraules com regals, fragància, colors, bellesa, cel•lebració, primavera, potser amor o noces… Però a què quasi tot els que us ha evocat la paraula rosa han estat coses positives? Com a molt haurem pensat en insectes, al•lèrgies o funerals, però en general pensar en roses ens produeix bones vibracions.
Però les roses també tenen espines i les que compram venen també una mica tacades de sang, de sang humana i de sang de la Terra.

Més de dues terceres parts de les roses que es venen a Europa procedeixen de Kènia i han estat cultivades en grans hivernacles a la vorera del llac Naivasha. El clima, la disponibilitat d’aigua, la facilitat de comunicacions amb Europa i, evidentment, els preus de misèria de la mà d’obra han fet que es desenvolupàs allà una florent, mai millor dit, indústria de cultiu de flors, principalment de roses.
Això ha proporcionat feina a molta gent i ha augmentat el nivell de riquesa del país. Aquesta és la part positiva. Però, com les roses, també té moltes i, en aquest cas, ben afilades espines.

   Els hivernacles utilitzen directament l’aigua del llac i el seu nivell ha descendit 4’5 mts des dels anys 80, quan començà el cultiu de flors. Els animals que hi vivien, hipopòtams i aus, han vist reduïdes dràsticament les seves poblacions, no sols pel descens del nivell de l’aigua sinó també per la seva contaminació: els pesticides necessaris perquè les flors creixin esponeroses, com ens agraden als europeus, s’aboquen directament al llac. L’agricultura i la ramaderia de la qual vivien els poc més de 7000 habitants entorn del llac ha desaparegut. Els massais tenen prohibit dur les seves vaques a beure al llac, com sempre havien fet. Tampoc es pot pescar i el turisme que visitava el llac que era considerat com un dels deu millors llocs del món per a l’observació d’aus, quasi ha deixat d’acudir.
Actualment hi viuen més de 500.000 persones que s’hi han vist atretes per la creació de més de 100.000 llocs de feina. Sí, hi ha feina, però en quines condicions? Salaris de 2 $ diaris per jornades de 10 hores, davall els hivernacles respirant els pesticides sense cap protecció. Habitatges sense condicions. Manca d’aigua per al consum humà, tota és per les roses.

Fa deu anys els treballadors d’una de les empreses es varen queixar de les condicions de treball i del salari i la resposta va ser l’acomiadament d’un milenar de treballadors. A Kènia les coses van així.

La tragèdia no és el desenvolupament sinó que aquest s’hagi fet sense cap control i de forma insostenible. Quan d’aquí a vint anys, segons creuen els experts, el llac no permeti ja més els cultius de les flors que nosaltres ens regalam com a símbol d’amistat i amor, no ens hem de preocupar, Etiòpia i Ruanda estan a punt per prendre-hi el relleu.
El consum de roses també hauria de ser responsable. Si ens interessem per l’origen de les que compram, si exigim que la seva producció hagi estat en condicions adequades potser podríem contribuir a fer que desastres ambientals com el del llac Naivasha no siguin tan rendibles.