Deia en Martí Pol, el poeta, que les paraules no mouen muntanyes i n’estic ben d’acord, però amb la visita a les coves d’Ajanta i Ellora vaig comprovar que la fe és capaç de foradar-les.
Les coves de Ajanta i Ellora a l’estat indi de Maharastra.
Entrar a dins cada una de les coves em va convèncer que sí, que la fe mou muntanyes, almanco les forada. Allà t’adones que un home amb un martell i una escarpra, amb l’única recompensa del que sigui que la seva fe li ofereixi, és capaç de foradar les muntanyes fins a omplir-les de temples. Des del s.II (AC) al s.XIII, persones mogudes sols per la seva fe es dedicaren a construir el que ara es diuen coves però que són temples i monestirs a on vivien els monjos dedicats a la meditació i a on es congregaven els creients per honorar a Buda, en les d’Ajanta i en part de les d’Ellora, o a les divinitats de l’hinduisme i el jainisme en la major part de les d’Ellora.
Temples amb les seves imatges, budes reclinats, asseguts en posició de lotus, deesses, elefants, cérvols, nínxols i capelletes, columnes i tota classe de divinitats budistes i hindús omplen les coves. Algunes parets i sostres encara es veuen pintades com abans ho devien estar totes, amb frescos que, amb representacions diverses, devien servir per fer arribar als creients les històries dels representants de la seva fe.
A defora fa calor, molta calor; a dintre, a l’ombra et refàs del cansament i la suor del camí entre una cova i altra, i n’hi ha moltes, trenta-una sols a Ajanta i trenta-quatre a Ellora, entre budistes, hinduistes i jainistes. El que aquells homes armats amb martell i escarpre fèren no varen ser sols grans obres arquitectòniques, sinó també i sobretot escultòriques. Mentre et meravelles de la perfecció de tot el que veus, trobes molta gent, a l’Índia sempre hi ha molta gent i pocs, molt pocs, turistes que no siguin indis. A dins cada cova no n’hi ha molta, de gent, però tothom fa fotos i els flaixos, encara que prohibits per les pintures, no deixen d’il·luminar l’interior del temple que sols té el llum que entra per la porta d’accés i estan en una penombra agradable en comparació amb la intensitat del sol que llueix defora.
Així, de cova en cova, arribes a una de les més allunyades, a on una família índia, i ningú més, està asseguda, cantant. Et quedes a un racó i et deixes dur per aquests càntics que semblen sortir d’una profunda espiritualitat, sense falsejaments ni escarafalls, que acompanya la vida quotidiana formant-ne part. Acaben les seves pregàries cantades, s’aixequen i surten rient i parlant.
Per sempre el record d’Ajanta i Ellora anirà acompanyat de la imatge de les muntanyes foradades, la pedra, el cant i les rialles que em varen contagiar un grupet de dones al temple de Kailashnatha, el més gran d’Ellora.
Variat d'incerteses 