L’autoestopista agraït

Mai agafam autoestopistes, però una vegada, fa anys, anàvem cap a València, sols, amb tot el seient de darrere desocupat i amb aquell home tan ben vestit, amb el seu “traje” i maletí d’executiu decidírem fer una excepció.

El trobàrem a la benzinera de l’A3, prop de Conca, on ens havíem aturat a fer un cafè i descansar una mica. Que el seu cotxe s’havia espanyat no molt lluny de Madrid i la grua se l’havia duit al poble més proper, Tarancon creia que era, que qualcú l’havia deixat aquí perquè havia d’entrar a Conca i que l’esperaven a València per una qüestió de negocis a on ja arribaria tard però encara a temps de poder arreglar-ho si li fèiem el favor d’acostar-lo a València, allà ja hi agafaria un taxi. No li costà gaire convèncer-nos que l’havíem de dur. Total, a nosaltres que ens costa? digué na Montse; i jo, sí, no ens costa res i li feim un favor; i ell, ni es poden imaginar com els agraesc, ja he perdut un temps preciós i ja saben que els negocis no esperen.

Ens contà que el seu cotxe s’havia posat a treure fum i que, per sort, estava prop d’una benzinera, la grua arribà prest i allà mateix va trobar qui l’havia duit fins a on l’havíem trobat. Sembla que li hauran de canviar la junta de la culata, ens digué, així que ja puc arribar a temps i tancar el negoci que tenc a València, que és una avaria ben cara.
I a quina casta de negocis et dediques?, li demanà na Montse que havia fet bo amb ell i al qual, malgrat ser major que nosaltres, tutejà des del primer moment.
Em moc en el món de l’economia no productiva, ja saben moure doblers d’un lloc a l’altre. No, no treball per cap empresa, som autònom, jo. Sí, sí, més llibertat. Sí, tenc dos fills i una néta de dos mesos. No, no, Montse, ja ho crec que tenc edat de ser padrí, ja tenc més de 50 anys. Sí, vaig tenir els nins de molt jove…

I així, contant-nos un poc (ara sé que ben poc) la vida arribàrem a València, amb tan mala sort que a l’avinguda del Cid ens aturà un policia. Excés de velocitat i a més s’acaba vostè de passar un semàfor en vermell, bé, quan estava a punt de canviar a verd, però encara era vermell, m’aclarí.
El nostre autoestopista que havia baixat del cotxe amb nosaltres dos se’n cuidà que na Montse, tan impulsiva ella, sols digués una vegada que no hi havia dret. Tranquil·la, Montse, que si protestes serà pitjor, no et preocupis, ja veuràs com al final s’arregla tot, li digué baixet. No, no es va arreglar, però almanco el poli no va haver d’insistir en el “senyora, cállese, que usted no conducía“, ni enfadar-se més. Na Montse li va fer cas al nostre autoestopista, Antonio ens va dir que nomia, i tot va acabar quan el policia tragué la llibreta, escrigué les dades de la multa i la tornà a guardar després de donar-nos-en la còpia.

Ens saludà, ens desitjà un bon viatge i ens aconsellà reduir la velocitat i estar ben atents als semàfors, i de pas, als passos zebra que aquests dies, en Falles, “todo está lleno de gente“. No em quedà més que donar-li les gràcies per tan savis consells i n’Antonio i jo tornàrem al cotxe on ens esperava na Montse lamentant-se per la nostra mala sort. No es preocupin per res, aquesta multa no els hi arribarà mai, ens digué n’Antonio. Vaja si ens arribarà, no se’ls passa ni una, amb la falta que li fan els doblers al govern, vaig dir sarcàstic.
No, no els hi arribarà, digué traient-se la llibreta del policia de la part interior de la jaqueta. Ni a vostès ni a cap dels que  hi hagi multat abans.
Sort que mentre deia això estàvem aturats a un semàfor en vermell, si hagués estat conduint crec que hauria ensopegat amb qualcú, de fet ni em vaig adonar que s’havia posat verd fins que els cotxes del darrere començàrem a tocar el clàxon.
És el mínim que podia fer per agrair-los la seva amabilitat duent-me fins aquí. Ni na Montse ni jo no sabíem que dir; gràcies no hagués quedat molt bé, nosaltres som gent condreta, pagam les multes i els impostos i obeïm les autoritats encara que creguem que no s’ho mereixen. Bé, que som gent d’ordre, i porucs, clar.
Però com ho has fet?, li vaig demanar, ell havia estat tot el temps devora jo amb el policia, i jo no me n’havia assabentat de res. És que jo som carterista, saben?, i aquest és el negoci que venc a fer aquí coincidint amb les falles, i com que fa molts anys que m’hi dedic tenc molta pràctica, uf, no saben la quantitat de festes populars que m’hi veig cada any! I no, Montse, no passis pena, pots amollar la bossa que a vosaltres no us en prendré res, si volgués ja ho hauria fet, i, per cert, ja em podeu deixar per aquí que hi ha prou gent. Gràcies per tot, i a reveure!

La llibreta va quedar al seient del darrere. En arribar a casa la férem trossets ben petits abans de tirar-la al vàter i estirar de la cadena.

Caminant per Ciutat-1

Camin per la ciutat amb tots els sentits a punt, ben oberts, per rebre tot el que ella tengui a bé oferir-me. A l’altura de Son Moix i amb poc menys de 600 mts. caminats la pell comença a estar tan humida que el sentit del tacte, ampliat molt més enllà de les mans, i ja amarat de suor no podrà captar res més que la calor que correspon a un mes d’agost qualsevol. Però en queden uns quants més, de sentits, que capitanejats per la vista i l’oïda m’oferiran alguna recompensa a l’esforç de caminar un matí d’agost. En quant pas de la via de cintura i començ a baixar pels carrers plens d’altes finques de pisos i voravies plenes de pixats de ca deix de prestar atenció a les informacions que el meu olfacte m’ofereix, olor de pis barrejat amb fum de cotxes i el d’algun arbre que, o bé se n’ha omplert de l’olor de l’orí dels cans que es desfoguen al seu tronc o bé és que ells mateixos ja amarats de pis hi fan olor. Sembla, idò, que la cosa es redueix al que pugui captar per la vista i l’oïda, sentits que m’ofereixen imatges i sons capaços de sobrepassar les sensacions corporals i les olors que m’ofereix aquest matí caminant baix el sol d’agost.

Al barri del Fortí dues nines d’uns deu anys han posat dues capses de cartó a l’entrada d’una planta baixa encaixada entre blocs de pisos i a sobre tenen dues dotzenes de pastissets de coloraines que venen a dos euros. “Les vais a hacer la competencia a la del horno“, els diu rient un home que s’atura i els demana dos per tres euros. No sé si les nines estaran dispostes a fer rebaixes, sobretot si són elles les que s’han encarregat de comprar els ingredients i preparar els pastissos. No els en compr cap, de pastisset, però ara pens que hagués estat l’única manera de posar a treballar l’únic sentit que mai ho fa en els meus caminar per la Ciutat. A què deu fer gust Palma?

Seguesc caminant i mentre encara hi pens en l’emprenedoria de les nines em sorprèn el cartell d’un pidolaire que, assegut a un petit banquet, diu que té dos fills, que no té feina, que l’ajudi (amb dues eles) i que, a més de que “Dios le bendiga” ens desitja també “un prospero año nuevo“. No si ja diuen que, amb això del canvi climàtic arribarà un dia que per nadal tendrem la temperatura de l’agost. A veure si és la campanya de la loteria de nadal? De fet ja estan fent-nos saber que podem comprar-la no sigui que caigui “aquí”. Us sona “y si cae aquí el gordo de Navidad?”…

Un poc més avall un home que deu tenir més de 80 anys ha tret també dues capses de cartó sobre les que exposa un grapat d’estampes de sants. Mares de deu, àngels, frares, nins Jesús, de marques i dissenys diferents, molt de blau i marró i alguna també en blanc i negre. Per fer-hi conjunt s’ha situat al costat de la porta de l’església de Sant Sebastià i ben a prop d’un banc, no sols dels de seure sinó un dels de guardar els doblers d’alguns per invertir-los, perdre’ls i fer que després els els tornem a pagar, ara sí entre tots.
Mentre mir dissimuladament les estampes i al seu venedor no puc deixar de pegar una ullada a dues dones, per edat podrien ser mare i filla, encara que és difícil que aital parentesc proporcioni un gust tan similar entre dues dones. Ambdues duen els cabells, llargs, tenyits de colors fosforito, blau fosc i brillant una i taronja intens l’altra; i ambdues també duen faldes curtes i ajustades. Quan volia veure-les bé sense que es notàs gaire, passen pel meu costat just a temps de sentir a una que diu: “ya te digo, nosotras ni de coña podríamos ser enfermeras“. No sé si perquè no estarien disposades a tapar-se els seus acolorits cabells, per la longitud de les seves faldes, pels tattos de colors, algun a joc amb els seus cabells que llueixen als braços o per no llevar-se el pírcing que la més jove du al nas.

Seguesc i ja ben dins la ciutat canvia el panorama. Ara, la tan “manida” massificació, em fa creuar amb alguns turistes que puc reconèixer com a tals per la forma de vestir i alguns que sols puc reconèixer per l’alemany que parlen. Per davant dels grans magatzems de Jaume III avanç a un grup de quatre joves que es veu, aquests sí, que podrien ser personal sanitari, almanco ja s’han vestit com a tals. Jaqueta curta verda, fonendo en una butxaca, gorreta verda de quiròfan i mascareta que duen enganxada a les orelles i col·locada sota la barbeta. Però no, aquests tampoc “ni de coña podrien ser enfermeros“; desentonen molt amb tota la desfressa les botelles de cervesa i d’alcohol diversos que duen a les butxaques de les seves bates de personal sanitari, la música “xumba–xumba” i els crits i les rialles que els acompanyen. Si fos una altra hora i no fossin anglesos se m’acudiria que podrien formar part de les ridícules comparses amb què alguns acompanyen els comiats de solters, però a les onze del matí aquests quatre no sé quina casta d’objectiu poden tenir en la seva “performance”…

Quan els pas al davant veig que no sols són una atracció per la vista i l’oïda, també l’olfacte se n’adona d’ells. Ara pens que potser Palma en alguns moments fa gust ardent d’alcohol i disbauxa.

Anar de noces

Per casar el seu fill na Pili ha decidit gastar el que faci falta. Demostrarà a tothom que ella no és com ells, que ella és de la capital i que si fa més de trenta anys que viu en aquest poblatxo és perquè s’enamorà d’en Martí i no perquè perseguís els seus doblers, que és el que tothom ha pensat sempre.
Na Pili arribà al poble de vacances, conegué en Martí, en menys d’un any es casaren i de llavors ençà hi viu. Els pares d’en Martí eren els propietaris d’una de les fàbriques de sabates del poble. Un bon partit. Valia la pena viure en un lloc que, en realitat, mai li ha agradat. El turisme sempre havia estat important al poble, però ara n’és la principal indústria, les fàbriques de sabates i de teles que quan ella s’hi instal·là donaven feina a quasi tothom, ara han tancat. Per sort en Martí va passar a temps al negoci turístic, ara té dos hotels i un agroturisme just acabat de reformar que és a on es faran les noces, les que na Pili ha decidit que han de ser de pinyol vermell, la demostració de la seva classe, de la seva superioritat sobre els seus conveïns.
En Pep és l’únic fill de na Pili i, encara que no li agradi molt la que serà la seva nora, ha de fer, com ha fet sempre, el màxim per ell. No s’acaba d’empassar que el seu fill, un al·lot amb carrera i màster a l’estranger, es casi amb una simple mestra d’escola, filla de sabater que des que tancà la darrera fàbrica fa de cambrer a un dels hotels d’en Martí. Però sembla una bona al·lota i ja té clar, després que hagin viscut junts un grapat d’anys, que no hi ha res a fer, que serà la seva nora i espera, pel bé d’en Pep, que ho sigui per sempre més.
Ha passat uns mesos ben atrafegada ajudant als nuvis a preparar-lo tot. Ells se’n cuiden i els ha deixat organitzar el convit al seu gust, però ha hagut d’intervenir alguna vegada, per exemple en la llista de convidats, ella paga, ella mana i en Martí fa feina perquè ella pugui fer-ho, manar i pagar.
Falten sols dos mesos per les noces i ja és hora de comprar els vestits. Amb el d’en Martí no hi haurà problema, el comprarà al poble, a la millor botiga, això sí, però no se n’ha de preocupar per l’exclusivitat ni el disseny, ja se sap que els vestits d’home sols es distingeixen per la qualitat de la tela i de la confecció. Ah, però el seu és tota una altra cosa. Aquesta vegada no el comprarà a la botiga de na Lola, tot i que és la millor del poble i que hi compra tot el que du perquè el cert és que na Lola sap comprar i surt a fora per obtenir les peces més exclusives, però aquesta és una ocasió especialíssima i també ho ha de ser el seu vestit. Per això anirà directament a Milà, ciutat que diu ella que és l’autèntic bressol de la moda, no la botiga de na Lola, encara que sigui aquest el nom que li ha posat i que de tant en tant també ella hi compri, a Milà. De fet dos dels seus millors vestits són d’allà. Ara, però, vol anar-hi en persona i triar el model que més li agradi, el millor, són les noces del seu únic fill i com es repeteix a si mateixa i a qui vulgui escoltar-la, no pensa “reparar en gastos“.
Tot plegat li ha sortit car, el viatge a Milà i els dos dies de recerca i bons sopars, però ha valgut la pena, s’ha duit un model ben exclusiu, un vestit de seda salvatge pintat a mà que a més de ser una meravella li cau taaan bé! Serà l’admiració de tothom, n’està ben segura.

Tres dies abans de les noces troba la consogra pel carrer.
—Ai que bé haver-te trobat, venc de recollir el vestit de les noces que me l’han hagut d’eixamplar un poc, i volia passar a mostrar-te’l.
Que rar que te l’haguessin d’eixamplar, no?, pensa na Pili, que abans que obri la bossa, ja ha vist on l’ha comprat. Es veu que na Joana també ha decidit gastar el que faci falta per celebrar que la filla ha agafat un bon partit, pensa abans d’informar-la que ella ha anat directament a Milà a comprar el seu.
—Vaja, Joana, t’haurà costat car, eh? Perquè na Lola té uns preus! Jo he anat a Milà a comprar el meu.
—Com sempre, seràs la més elegant de les noces, mira el meu, no serà com el teu però a mi m’agrada molt, què trobes?—i mirant la cara de na Pili, segueix—no t’agrada, eh?
—Molt m’agrada, Joana, molt. Esper que t’estigui bé, no sé si és ben bé el teu estil. Bé, Joana, tenc molta pressa—i partí mentre la consogra li anava dient que ja faltava molt poquet pel gran dia i que estava molt il·lusionada i que es veurien a l’església.

Les noces són l’endemà i na Pili encara hi jeu. Que no es troba bé i que no sap ni tan sols si podrà anar a les noces, però que no, que res d’anar al metge que no pot sortir del llit, i que de cap manera vol que en cridin cap, de metge. En Martí ha decidit cridar el fill per si pot convèncer sa mare que s’aixequi i es prepari per a l’endemà.
—Mira, mumare, per molt malalta que estiguis, demà són les meves noces i has de ser-hi—en Pep sap que està fent un poc de comèdia, que vol reclamar l’atenció o que qualque cosa no li ha sortit bé, no és la primera vegada que es fica al llit sense estar realment malalta— no es pot suspendre res i tu ets mumare i m’has d’acompanyar. Què diria la gent si jo hagués d’entrar sol a l’església?—sap que aquest darrer és un gran argument per convèncer-la—Mira, ara li dic a na Lupe que passi demà matí per aquí a pentinar-te i maquillar-te i ja veuràs com et lleva aquesta cara mústia que fas i et posa ben guapa, com sempre estàs—I, sense ni deixar-la contestar li fa unes moixonies i s’acomiada—A les sis seré aquí i et vull ben arreglada i a punt per dur-me a l’altar.
Quan na Lupe arriba a ca na Pili, el mateix dia de les noces, ja la troba aixecada, encara que ben múrria. Com que és la seva perruquera des de fa vint anys no se n’estranya, na Pili té aquestes coses. La maquilla i la pentina com sap que a ella li agrada, en aquest cas i, ja que es tracta d’una ocasió ben especial, amb una mica d’exageració.
Quan arriba el fill, en Martí que està un poc preocupat ja li ha fet saber que trobi el que trobi li ha de dir que està guapíssima, cosa que a en Pep no li costa molt de fer, troba que sa mare ho és, guapa, i que el pentinat i el maquillatge, encara que un poc excessiu, l’afavoreixen molt.
Un poc abans de les set ja són a l’església. Na Pili s’ha posat els manolos de tacó descomunal i estampat platejat que havia comprat per l’ocasió i que tan bé combinaven amb el seu vestit de Milà. Demostrarà a tothom que ella pot esser la reina de la festa amb qualsevol cosa que es posi. La seva venjança serà dur el vestidet platger blanc i demostrar a tothom que ella, es posi el que es posi, sempre serà la millor. Total la consogra, per més que hagués aconseguit que na Lola li dugués el seu mateix vestit de Milà, mai no aconseguirà que li estigui tan bé com li hagués estat a ella.