Mai agafam autoestopistes, però una vegada, fa anys, anàvem cap a València, sols, amb tot el seient de darrere desocupat i amb aquell home tan ben vestit, amb el seu “traje” i maletí d’executiu decidírem fer una excepció.
El trobàrem a la benzinera de l’A3, prop de Conca, on ens havíem aturat a fer un cafè i descansar una mica. Que el seu cotxe s’havia espanyat no molt lluny de Madrid i la grua se l’havia duit al poble més proper, Tarancon creia que era, que qualcú l’havia deixat aquí perquè havia d’entrar a Conca i que l’esperaven a València per una qüestió de negocis a on ja arribaria tard però encara a temps de poder arreglar-ho si li fèiem el favor d’acostar-lo a València, allà ja hi agafaria un taxi. No li costà gaire convèncer-nos que l’havíem de dur. Total, a nosaltres que ens costa? digué na Montse; i jo, sí, no ens costa res i li feim un favor; i ell, ni es poden imaginar com els agraesc, ja he perdut un temps preciós i ja saben que els negocis no esperen.
Ens contà que el seu cotxe s’havia posat a treure fum i que, per sort, estava prop d’una benzinera, la grua arribà prest i allà mateix va trobar qui l’havia duit fins a on l’havíem trobat. Sembla que li hauran de canviar la junta de la culata, ens digué, així que ja puc arribar a temps i tancar el negoci que tenc a València, que és una avaria ben cara.
I a quina casta de negocis et dediques?, li demanà na Montse que havia fet bo amb ell i al qual, malgrat ser major que nosaltres, tutejà des del primer moment.
Em moc en el món de l’economia no productiva, ja saben moure doblers d’un lloc a l’altre. No, no treball per cap empresa, som autònom, jo. Sí, sí, més llibertat. Sí, tenc dos fills i una néta de dos mesos. No, no, Montse, ja ho crec que tenc edat de ser padrí, ja tenc més de 50 anys. Sí, vaig tenir els nins de molt jove…
I així, contant-nos un poc (ara sé que ben poc) la vida arribàrem a València, amb tan mala sort que a l’avinguda del Cid ens aturà un policia. Excés de velocitat i a més s’acaba vostè de passar un semàfor en vermell, bé, quan estava a punt de canviar a verd, però encara era vermell, m’aclarí.
El nostre autoestopista que havia baixat del cotxe amb nosaltres dos se’n cuidà que na Montse, tan impulsiva ella, sols digués una vegada que no hi havia dret. Tranquil·la, Montse, que si protestes serà pitjor, no et preocupis, ja veuràs com al final s’arregla tot, li digué baixet. No, no es va arreglar, però almanco el poli no va haver d’insistir en el “senyora, cállese, que usted no conducía“, ni enfadar-se més. Na Montse li va fer cas al nostre autoestopista, Antonio ens va dir que nomia, i tot va acabar quan el policia tragué la llibreta, escrigué les dades de la multa i la tornà a guardar després de donar-nos-en la còpia.
Ens saludà, ens desitjà un bon viatge i ens aconsellà reduir la velocitat i estar ben atents als semàfors, i de pas, als passos zebra que aquests dies, en Falles, “todo está lleno de gente“. No em quedà més que donar-li les gràcies per tan savis consells i n’Antonio i jo tornàrem al cotxe on ens esperava na Montse lamentant-se per la nostra mala sort. No es preocupin per res, aquesta multa no els hi arribarà mai, ens digué n’Antonio. Vaja si ens arribarà, no se’ls passa ni una, amb la falta que li fan els doblers al govern, vaig dir sarcàstic.
No, no els hi arribarà, digué traient-se la llibreta del policia de la part interior de la jaqueta. Ni a vostès ni a cap dels que hi hagi multat abans.
Sort que mentre deia això estàvem aturats a un semàfor en vermell, si hagués estat conduint crec que hauria ensopegat amb qualcú, de fet ni em vaig adonar que s’havia posat verd fins que els cotxes del darrere començàrem a tocar el clàxon.
És el mínim que podia fer per agrair-los la seva amabilitat duent-me fins aquí. Ni na Montse ni jo no sabíem que dir; gràcies no hagués quedat molt bé, nosaltres som gent condreta, pagam les multes i els impostos i obeïm les autoritats encara que creguem que no s’ho mereixen. Bé, que som gent d’ordre, i porucs, clar.
Però com ho has fet?, li vaig demanar, ell havia estat tot el temps devora jo amb el policia, i jo no me n’havia assabentat de res. És que jo som carterista, saben?, i aquest és el negoci que venc a fer aquí coincidint amb les falles, i com que fa molts anys que m’hi dedic tenc molta pràctica, uf, no saben la quantitat de festes populars que m’hi veig cada any! I no, Montse, no passis pena, pots amollar la bossa que a vosaltres no us en prendré res, si volgués ja ho hauria fet, i, per cert, ja em podeu deixar per aquí que hi ha prou gent. Gràcies per tot, i a reveure!
La llibreta va quedar al seient del darrere. En arribar a casa la férem trossets ben petits abans de tirar-la al vàter i estirar de la cadena.
Variat d'incerteses 