ESTAMPES ÍNDIES (4): els pastors d’ànneres.

Kerala, paraula esdrúixola pels indis, és un dels estats federals de l’Índia. Situat al sud-oest del país és, m’atreviria a assegurar-lo sols veient les seves cases i els carrers, l’estat més ric de l’Índia. Si hi arribes des del nord, sorprèn la qualitat dels habitatges, la netedat (sempre que ja t’hagis acostumat una mica al país) dels seus carrers i l’estat acceptable de les seves voravies, que et permeten caminar per elles sense preocupar-te de no ficar el peu a algun dels múltiples clots o de trepitjar una merda de vaca (i mira que ho són, de grosses!) que et fa ben “excitant” caminar pels carrers d’altres llocs de l’Índia. La necessitat d’esquivar les grans quantitats de gent, richsaws, motos, bicis i cotxes segueix existint a Kerala. Riu-te del que aquí consideram massificació! Qualsevol de les seves ciutats deuen tenir la mateixa densitat de gent que la platja del Trenc un migdia d’agost.

indice
A Kerala, però, si surts de les ciutats, encara pots trobar llocs a on, almenys fora de les hores centrals del dia, pots trobar la pau i la tranquil·litat de la vida d’un poble petit. Alguns d’aquests llocs es troben als backwaters, una extensa xarxa de canals navegables, més de 150 Km, amb algunes petites illes entremig que s’alineen al darrere de la costa sud de Kerala, zones a on se situen petits poblats amb gent que viu del cultiu de l’arròs i a on sols es pot arribar travessant els canals amb petites canoes a rem.

kerelabackwatersinindia1
En un d’aquests pobles, no molt lluny de la ciutat de la ciutat d’Allepey, vàrem passar tres dies al que és un hotel sense que ho sembli. La residència de tres germans i les seves famílies en tres edificis diferents dins el mateix espai, amb el canal principal al davant i els arrossars i altres canals més petits al darrere.
Sols les barcasses (ketuvallams) de turistes i els moscards són capaços de destorbar una mica la teva estada al que podries considerar un trosset de paradís, si no fos que els paradisos a la terra no existeixen i com que no hi tenim cap altre lloc doncs no n’existeix cap, de paradís.
indice2
Des de primera hora del matí fins a la posta de sol el canal principal, ben al davant la casa, va ple d’aquests ketuvallams a motor que “animen” el canal amb les seves siluetes i el renou i els fums dels seus motors. Es tracta d’antigues barcasses construïdes amb fibres vegetals que s’utilitzaven abans pel transport fluvial, principalment d’arròs. Ara s’han adaptat per dur turistes a passejar pels canals durant un dia, deixar-los a passar la nit a zones determinades dels canals on es concentren tots aquests ketuvallams que han navegat pels backwaters durant el dia i també tots els mosquits; l’endemà tornen a les poblacions d’on varen sortir 24 hores abans. La proliferació d’aquestes barcasses està a punt d’ofegar la vida aquàtica dels backwaters. El gasoil i l’oli dels motors, els plàstics i els residus que es llancen a l’aigua dels canals són motiu de gran preocupació per la gent que hi viu a les seves voreres i que no són propietaris d’algun dels milenars d’aquestes embarcacions que ja sols s’usen com a residències mòbils pels turistes.
Els germans propietaris de l’hotel on residíem estan ben descontents amb el que passa als canals (cal tenir en compte que ells no són propietaris de cap d’aquestes barques) i malgrat la seva lluita en contra dels efectes negatius que pel medi ambient té aquest sistema d’explotació turística, no aconsegueixen que el govern regional intervengui regulant la proliferació de barques i la minimització dels efectes negatius que produeixen al medi ambient. Contra el que ells opinen, milers de persones han trobat en aquesta oferta turística el seu medi de vida. La lluita entre home i natura, entre guany i protecció, entre models diferents de gestió turística. Eh, que ens sona? Aquí en sabem bastant, d’això i sabem també que, de moment, guanyen els doblers i el model que aconsegueix fer-los fàcilment. Els amos del nostre hotel tenen molt a guanyar si el model depredador (passejar turistes en barca sense preocupar-se gens dels efectes nocius que aquesta activitat pugui tenir) però, i la resta de la gent que viu a les voreres dels canals? Doncs la majoria el que esperen és que augmenti el turisme i poder comprar també una barca per apuntar-se al model de guanyar doblers que està amenaçant els canals sense que se n’adonin. El cultiu de l’arròs és ben difícil, cal llaurar els camps inundats i plens de fang, sembrar, moltes vegades fer planters primer i després sembrar cada una de les plantetes a mà, inundar els camps, deixar créixer les plantes, adobar, recol·lectar, assecar, guardar… i seguir utilitzant cada vegada més productes fitosanitaris, sovint verins, que garanteixin que tot el procès arribi a bon port, o sia, tenir una gran collita. En qualsevol cas, tant per davant com pel darrere, pels canals i pels camps d’arròs, els backwaters es van contaminant, sense que de moment sols se’n preocupin ben pocs.
img_1257
I enmig de tot això sorgeix una activitat que mai havia vist i ni tan sols imaginat que existís: la de pastor d’ànneres!
A posta de sol, aquesta hora màgica on la llum banya d’or tot el que toca: l’aigua dels canals; les voreres on les dones renten roba o vaixella dempeus o acotades a sobre els esglaons que, davant del camí que separa les cases del canal, duen a l’aigua; els nins que es llancen a l’aigua des de les voreres; els més petits que són devora les mares que, si no renten roba, es renten elles i els seus fills amb l’aigua del canal… sí, aqueixa mateixa aigua que pateix la contaminació dels verins agrícoles o de les deixalles de les barcasses que transporten turistes durant tot el dia.

En aquesta hora que l’aigua torna color de vi i en la qual les dones i els nins s’acosten als canals, en la qual els mosquits s’afanyen cercant sang del seu gust (la meva, per exemple), una bandada d’anneres domèstiques passa pel canal acompanyada de dos homes que drets cada un a la seva petita canoa i amb un llarg pal es cuiden que el conjunt d’ànneres sigui ben compacte, que cap d’elles se separi del grup i que totes, formant a l’aigua dibuixos semblants als que fan al cel les seves homònimes salvatges, s’adrecin a on ells, els seus pastors, hagin decidit que han de passar la nit, protegides de qualsevol vel·leïtat alliberadora que algunes poguessin tenir.
img_1288
Quan les ànneres ja són lluny i no les podem veure des del camí, quan el daurat del canal s’ha tornat grisenc i l’aigua, les cases i la gent semblen a punt de desaparèixer en el negre que prest arribarà, sobrevola el canal el que jo pens que és un gran aucell i que descobresc més tard, degudament assessorada que és una rata pinyada.

img_1283

De tan gran que és em costa creure-ho, però sí, ho és. Al cap de poc en veurem algunes més. Finalment, desapareixen els colors, cap llum els pot mostrar i la d’algunes estrelles que ja es veuen no basta més que per fer-me pensar en la petitesa del que som. I jo, sempre tan prosaica, en casos com aquests em record d’una pel·lícula que vaig veure fa bastant de temps, Grand Canyon, crec que es deia, a on qualcú, davant el Gran Canó deia “em sent com una mosca en la cua d’una vaca”, encara que més bé crec que som qualque cosa com un microbi a la punta de la cua d’un gran elefant. Demà tot es tornarà a omplir de llum, les barcasses puntejaran el dia amb els rums-rums dels seus motors i els turistes asseguts a dintre contemplaran bocabadats la bellesa dels backwaters, les dones i els nins tornaran a acostar-se a les voreres del canal i els pastors d’ànneres passaran altra vegada, ara en direcció contrària, per dur-les a pasturar cap als arrossars.

img_1226

Caminant per Ciutat-2

wallpaper-de-un-nudo-en-la-madera

Vaig a Palma passant per davall la via de cintura. Encara que el meu punt de partida també sigui a Palma sempre he dit anar a Palma, fins i tot quan vivia a menys de deu minuts de les avingudes. Avui, idò, vaig a Palma també, però ho faig com si fos per la porta del darrere, la que em du per camins amb molts de cotxes, cap vivenda i poca gent.
És el matí, fa sol i ningú no surt a caminar amb l’únic objectiu del fet de caminar mateix, excepte passejar el ca, com ho fan molts a l’horabaixa, ja cap al fosquet menorquí, quan el Camí dels Reis, a més de cotxes, du gent que camina, sola, en parelles o duguent o sent duits pel seu ca.

Ara, pràcticament no hi trob ningú fins que he deixat enrere i al damunt la via de cintura i arrib a l’altura del cementiri i el conjunt de xaboles que hi ha ben al davant. Gairebé mai hi veig ningú quan pas per la voravia de la carretera i mir el camí de terra que du cap al poblat, perquè supòs que la dotzena de xaboles que s’alineen sobre el talús del llit sec de la Riera, conformen un poblat, no?

Avui, però una dona era davant la porta de ca seva, la primera xabola de la línia de les que constitueixen el poblat i l’única de la qual es veu l’entrada des de la carretera, bé des de la voravia perquè no crec que des dels cotxes que passen ningú tengui temps de fixar-s’hi, si és que algú hi té interès. La dona ha començat a caminar cap a la carretera empenyent un carret de la compra mentre l’home sortia de la xabola i arrancava a caminar darrere ella. Davant jo caminaven tres homes, fàcilment identificables com a pobladors del mateix lloc, que havien sortit una mica abans que la parella anterior. Un d’ells, jove, alt i ros empenyia un carret de supermercat amb una capsa de plàstic afegida amb cordes per augmentar la seva capacitat; un altre empenyia un cotxet de nin petit, evidentment sense nin, i el tercer caminava sense res una mica per darrere els altres dos. A diferència dels altres dos, aquest era més gran, en edat, perquè era petit, molt petit i magre, molt magre, d’una magror com la que es veu a alguns llocs d’Àfrica sense que, com passa aquí, sigui signe de malaltia, més que la de la fam. La magror fa que els genolls destaquin entremig d’unes cames primes com a garrots, semblants als nusos gruixuts que es formen al tronc d’alguns arbres i que poden ser deguts a paràsits. En el cas d’aquest home supós que el paràsit devia ser la miseria i la malaltia. He deduït que devien ser romanesos, almanco un ho era perquè l’he sentit parlar. No he tengut temps de sentir al seu interlocutor. L’home magre anava darrere ells i en silenci, encara que estava clar que anaven els tres junts, cap al centre, supòs que a cercar ferralla que després transporten cap al polígon que hi ha més a munt del seu poblat. Per aquest mateix camí sovint trob homes i dones amb cotxets i carrets de supermercat carregats de deixalles metàl·liques. Supòs, també, perquè no sé res d’ells, que d’això hi viuen. He vist també dones, ara sempre són dones quan abans eren dones i homes, empenyent els carrets carregats amb garrafes d’aigua que no sé a on poden aconseguir. No deu ser fàcil viure en aquest poblat, a les portes mateixes del centre de la ciutat i tan invisible!

Mentre els tres homes seguien cap al centre, he tombat cap a l’esquerra deixant enrere el cementiri. Ara a la meva dreta, les obres de ca‘n Domenge, ja ben avançades. Dues grues gegantines semblen tocar l’empedrat del cel d’avui i ser-ne les responsables que cap a la seva dreta el mosaic perfecte de niguls es vagi desfent en blanques cabelleres descambuixades que voleien entremig d’un cel ben blau.
Els obrers, tots negres excepte el conductor de la pala que entra al que serà un altre “poblat”, carregada de terra. Les palmeres ja hi són i ara deuen completar els jardins. Ja està feta la garita de l’entrada a on imagín que quan tot estigui llest i la gent hi visqui, s’hi ficarà un vigilant les 24 hores del dia. Un “guachiman” diuen els sud americans castellanitzant el nom del vigilant anglès. Allà estan ben acostumats que els “residencials” (el terme més antagònic al de poblat) on viuen els seus compatriotes rics i els europeus que hi treballen allà, molts en cooperació, estiguin ben protegits de la pobresa que genera inseguretat i delinqüència. Els que viuran a ca‘n Domenge sembla que també necessitaran protegir-se. Per començar tenen el Palma Arena ben al davant i això no deixa de fer encara por.

palmaarena

Però a més tenen ben a prop un CAD d’on van i venen cada dia drogodependents que, clar, quasi sempre són també pobres, potser no tant com els habitants del poblat de xaboles que també tenen ben a prop. Però és que a més també ben a prop se situa diàriament el metabús a on els que més por fan, els drogoaddictes més marginals hi pul·lulen abans i després d’aconseguir la seva ració de metadona. Umm, podria ser que no els fos suficient amb un “guachiman“!

En passar per davant l’IMAS he pensat amb en Miloud i la dona que passaren més d’any i mig acampats al davant perquè els havien llevat la custòdia dels tres fills. Mai vaig poder entendre perquè els deixaren ser allà tant de temps i sobretot em deman que haurà estat dels seus fills.

A partir d’aquí la gent augmenta i les impressions que podria recollir del meu camí són tantes que he deixat de fixar-m’hi i he anat tot dret a complir amb els objectius que m’hi havien duit. He tornat amb autobús i a dins sí que tantes sensacions t’impressionen la vista, l’oïda, l’olfacte i el tacte que pens que hauria d’encetar una nova secció titulada qualque cosa com els meus viatges a l’autobús 8, que són sempre que no m’hi despist amb el mòbil o la lectura, una autèntica font d’experiències sensorials.

Microrelats dels signes de puntuació

comaDes de petit va ser molt ordenat, mai sabé fer més d’una cosa alhora i la seva vida també va ser ordenada i lineal, sèries d’accions seguides, amb la separació exacta per poder alenar entre una i l’altra. De tant ordenat i previsible, al final fins i tot tengué temps de posar la i abans d’acabar la sèrie dels actes de la seva vida.

expo_2

Volgué rompre amb tot allò, però quan s’aturà a prendre aire s’adonà que havia de continuar.

puntI final

Després de tant de temps, a dins el punt i final hi caberen un munt de desitjos i projectes sense enllestir.

punt-coma

Es pensà que encetava noves vies, però de seguida s’adonà que sols eren més d’allò mateix.

1221-Signo-de-exclamación-en-japones-281x300

L’admirà tant que es despenjà per la retxa fins a quedar atrapat a dins al punt d’on mai més pogué fugir.

puntI apart

Ella va encetar un nou paràgraf i ell quedà atrapat per sempre més al punt i apart.

interrogant

Llenegant pel tobogan d’una pregunta va arribar al punt exacte del seu dubte.