Caminant per Ciutat-2

wallpaper-de-un-nudo-en-la-madera

Vaig a Palma passant per davall la via de cintura. Encara que el meu punt de partida també sigui a Palma sempre he dit anar a Palma, fins i tot quan vivia a menys de deu minuts de les avingudes. Avui, idò, vaig a Palma també, però ho faig com si fos per la porta del darrere, la que em du per camins amb molts de cotxes, cap vivenda i poca gent.
És el matí, fa sol i ningú no surt a caminar amb l’únic objectiu del fet de caminar mateix, excepte passejar el ca, com ho fan molts a l’horabaixa, ja cap al fosquet menorquí, quan el Camí dels Reis, a més de cotxes, du gent que camina, sola, en parelles o duguent o sent duits pel seu ca.

Ara, pràcticament no hi trob ningú fins que he deixat enrere i al damunt la via de cintura i arrib a l’altura del cementiri i el conjunt de xaboles que hi ha ben al davant. Gairebé mai hi veig ningú quan pas per la voravia de la carretera i mir el camí de terra que du cap al poblat, perquè supòs que la dotzena de xaboles que s’alineen sobre el talús del llit sec de la Riera, conformen un poblat, no?

Avui, però una dona era davant la porta de ca seva, la primera xabola de la línia de les que constitueixen el poblat i l’única de la qual es veu l’entrada des de la carretera, bé des de la voravia perquè no crec que des dels cotxes que passen ningú tengui temps de fixar-s’hi, si és que algú hi té interès. La dona ha començat a caminar cap a la carretera empenyent un carret de la compra mentre l’home sortia de la xabola i arrancava a caminar darrere ella. Davant jo caminaven tres homes, fàcilment identificables com a pobladors del mateix lloc, que havien sortit una mica abans que la parella anterior. Un d’ells, jove, alt i ros empenyia un carret de supermercat amb una capsa de plàstic afegida amb cordes per augmentar la seva capacitat; un altre empenyia un cotxet de nin petit, evidentment sense nin, i el tercer caminava sense res una mica per darrere els altres dos. A diferència dels altres dos, aquest era més gran, en edat, perquè era petit, molt petit i magre, molt magre, d’una magror com la que es veu a alguns llocs d’Àfrica sense que, com passa aquí, sigui signe de malaltia, més que la de la fam. La magror fa que els genolls destaquin entremig d’unes cames primes com a garrots, semblants als nusos gruixuts que es formen al tronc d’alguns arbres i que poden ser deguts a paràsits. En el cas d’aquest home supós que el paràsit devia ser la miseria i la malaltia. He deduït que devien ser romanesos, almanco un ho era perquè l’he sentit parlar. No he tengut temps de sentir al seu interlocutor. L’home magre anava darrere ells i en silenci, encara que estava clar que anaven els tres junts, cap al centre, supòs que a cercar ferralla que després transporten cap al polígon que hi ha més a munt del seu poblat. Per aquest mateix camí sovint trob homes i dones amb cotxets i carrets de supermercat carregats de deixalles metàl·liques. Supòs, també, perquè no sé res d’ells, que d’això hi viuen. He vist també dones, ara sempre són dones quan abans eren dones i homes, empenyent els carrets carregats amb garrafes d’aigua que no sé a on poden aconseguir. No deu ser fàcil viure en aquest poblat, a les portes mateixes del centre de la ciutat i tan invisible!

Mentre els tres homes seguien cap al centre, he tombat cap a l’esquerra deixant enrere el cementiri. Ara a la meva dreta, les obres de ca‘n Domenge, ja ben avançades. Dues grues gegantines semblen tocar l’empedrat del cel d’avui i ser-ne les responsables que cap a la seva dreta el mosaic perfecte de niguls es vagi desfent en blanques cabelleres descambuixades que voleien entremig d’un cel ben blau.
Els obrers, tots negres excepte el conductor de la pala que entra al que serà un altre “poblat”, carregada de terra. Les palmeres ja hi són i ara deuen completar els jardins. Ja està feta la garita de l’entrada a on imagín que quan tot estigui llest i la gent hi visqui, s’hi ficarà un vigilant les 24 hores del dia. Un “guachiman” diuen els sud americans castellanitzant el nom del vigilant anglès. Allà estan ben acostumats que els “residencials” (el terme més antagònic al de poblat) on viuen els seus compatriotes rics i els europeus que hi treballen allà, molts en cooperació, estiguin ben protegits de la pobresa que genera inseguretat i delinqüència. Els que viuran a ca‘n Domenge sembla que també necessitaran protegir-se. Per començar tenen el Palma Arena ben al davant i això no deixa de fer encara por.

palmaarena

Però a més tenen ben a prop un CAD d’on van i venen cada dia drogodependents que, clar, quasi sempre són també pobres, potser no tant com els habitants del poblat de xaboles que també tenen ben a prop. Però és que a més també ben a prop se situa diàriament el metabús a on els que més por fan, els drogoaddictes més marginals hi pul·lulen abans i després d’aconseguir la seva ració de metadona. Umm, podria ser que no els fos suficient amb un “guachiman“!

En passar per davant l’IMAS he pensat amb en Miloud i la dona que passaren més d’any i mig acampats al davant perquè els havien llevat la custòdia dels tres fills. Mai vaig poder entendre perquè els deixaren ser allà tant de temps i sobretot em deman que haurà estat dels seus fills.

A partir d’aquí la gent augmenta i les impressions que podria recollir del meu camí són tantes que he deixat de fixar-m’hi i he anat tot dret a complir amb els objectius que m’hi havien duit. He tornat amb autobús i a dins sí que tantes sensacions t’impressionen la vista, l’oïda, l’olfacte i el tacte que pens que hauria d’encetar una nova secció titulada qualque cosa com els meus viatges a l’autobús 8, que són sempre que no m’hi despist amb el mòbil o la lectura, una autèntica font d’experiències sensorials.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s