Caminant per Ciutat-3

Anam cap a final de temporada, l’hivern s’acosta i la feina que a l’estiu ha arribat a molta gent (no, no parlarem ara de les seves condicions) està reculant. Per arribar a aquesta conclusió dispòs d’unes fonts d’informació ben pedestres, tant per la seva manca de confiança estadística com perquè la faig baixant, a peu, cap al centre de Ciutat.

Sí, baix, literalment, perquè de ca meva al centre el camí fa baixada i per això me’n vaig a peu, no és com el camí d’en Serrat que hi anava a peu quan feia pujada. Quan baix, idò, pas per davant una finca a on sols viuen homes, joves i negres. Sí, negres. I malgrat que aquesta adjectivació sigui considerada políticament incorrecta, és la que preferesc per descriure les persones que hi veig al voltant d’aqueixa finca. Què dir sinó?, de color?, què vol dir que els que no som negres no tenim color de pell? Uns més intens que d’altres, però color en tenim. De raça negra?, vol dir que creim que entre els humans i ha races diferenciades biològicament? No, el de raça és un concepte purament cultural i en desús. Morenos? Uf!, aquest és el pitjor de tots els adjectius que conec. Els que l’empren com qualifiquen a qualsevol persona de cabells foscos i pell de bronzejat permanent? I després està el més usat ara per ara: subsaharians. Perquè sub?, vol dir que hi ha territoris que estan per damunt i per davall? Som nosaltres subeuropeus? Si un cas seran sudsaharians. I a més, d’on són els algerians, mauritans, malians, nigerins, chadians, marroquins, sudanesos, egipcis, libis, tunisians…?, tots ells països que no són al sud del Sàhara sinó que el tenen a dins seu?
desierto-del-sahara
Res, que quan baix cap a Ciutat pas per davant un edifici de sis plantes a on viuen molts africans negres. No podria dir quants exactament, però veient els petits balcons plens de roba estesa, aquests i els grups nombrosos que es reuneixen davant l’entrada o les bicis que hi ha tocant als arbres o els fanals del carrer i fent un càlcul aproximat de tres habitatges per planta i 4 o 5 persones vivint a cada una em surt una mitjana de 80, però jo pens que deuen ser bastants més, atenent, altra vegada, a la roba estesa als balcons potser l’ocupació de cada pis sigui superior a la que he decidit apuntar, per no exagerar.

Bé, el cas és que aquest estiu, de dia pràcticament no es veia cap home davant la finca. Vet aquí la meva pedestre confirmació que molts d’ells havien trobat alguna feina. Ara ja es tornen a veure, pocs encara, grups de dos o tres només, o sia, alguns ja no tenen feina. A l’hivern, deduesc que quan no tenen res millor a fer, es poden veure grups de 10 o 12 homes, de vegades més, que en parelles o trios parlen entre ells, es recolzen als ampits dels locals comercials dels baixos de la finca que mai he vist ocupats, davant l’entrada, devora els arbres o s’asseuen als bancs de la placeta que hi ha a l’altre costat de la carretera, ben davant ca seva. No hi ha cap dona entre ells. Elles són als seus països esperant que les coses millorin tant que les puguin dur cap aquí a elles i als seus fills. En aquest edifici sols hi viuen homes, de cada vegada més. Sembla que el propietari d’algun dels pisos començà a llogar-los per habitacions, no sé quantes persones devia encabir a cada una, però la massificació i els problemes que aquesta generava als veïnats va fer que anassin acceptant vendre els seus immobles a l’arrendador que ampliava el seu negoci sense parar. Ara, a tota la finca sols hi viuen negres, basta mirar cap a dalt, tots els balcons estan farcits de roba estesa. Un cartell a l’entrada de la finca, devora la caseta del porter (sí, hi ha porter, blanc, supòs que a l’amo de la finca li basta amb el que guanya per pagar-lo i controlar així una mica la vida de l’escala) adverteix, ara, que no s’han de deixar trastos en tot l’edifici; altres vegades n’he vist prohibint deixar bicicletes, mobles o electrodomèstics al vestíbul o al carrer. He vist el procès pel qual aquest edifici, a poc a poc (el record amb un o dos balcons plens de roba estesa a finals dels anys 90) s’ha configurat com el que és ara: un edifici a on es concentren tots els immigrants negres, joves i en estat de precarietat laboral d’un barri de l’eixample de Palma. Què fàcil és muntar un gueto, eh?

Cracòvia-2 ( de la dama de l’ermini al gueto. Així comença tot.)

Amb fred, però finalment sense pluja, passejarem per Kasimierz, el barri jueu a on abans de la invasió nazi al 39, hi vivien més de 65000 jueus (el 25% de la població total de Cracòvia i una de les més grans d’Europa), que convivien sense problema amb els catòlics. Ara, oficialment, sols hi ha uns 200 jueus a la ciutat i Kasimierz és un barri a on queden algunes sinagogues, sols una en funcionament, i que va ser ocupat per estudiants i artistes després d’anys de degradació.

En 1941 després de dos anys de marginació al seu barri, tots els jueus varen ser obligats a desplaçar-se al que fins al moment havia estat un barri obrer situat a l’altra banda del riu Vistula i que es va convertir en el gueto on tots els jueus havien de malviure, treballant sense sou i del qual no podien sortir. Es va amuradar amb parets amb forma de làpides de cementiri jueu i es prohibí l’entrada dels cracovians no jueus i, clar, la sortida d’aquests.

IMG_1708.JPG

En dos anys, moriren o foren deportats a camps de concentració 68000 jueus. A la plaça que avui s’anomena dels “herois del gueto” una instal·lació de 68 cadires, una per cada 1000, ret homenatge a la seva memòria.

IMG_20161006_114905.jpg

A l’altra banda del riu, al centre històric, s’alça el turó de Wawel amb la catedral i el castell que històricament han estat centres de la vida política, administrativa i religiosa de la ciutat. A una de les sales del castell, mentre el museu a on hi resideix normalment està en obres, es troba ara “la dama de l’ermini” de Leonardo da Vinci. Tan misteriosa i relaxada com la Gioconda, la dama que representa a Cecilia Gallerani, amant de Ludovico Sforza duc de Milà, sosté a les mans un ermini i  es deixa contemplar, ben il·luminada (cosa no molt freqüent en alguns altres llocs) en la penombra d’una petita sala del castell a on accedeixes com si ho fessis a un petit santuari de la pintura universal. En una ciutat amb tants de turistes hem pogut estar una bona estona sols davant la dama. Mirant-la, absorta en els seus pensaments i sense que mai et miri ella a tu, no pots deixar de pensar en la Gioconda que sí, te mira, però sempre a tu i a una gernació de persones que també hi són al davant. Les dues estan assegudes, a quadres petits, les dues són joves i belles encara que aquesta dama no et miri mai ni somrigui com ho fa la Gioconda. Costa sortir de la sala i acomiadar-se d’ella, després de mirar-la tanta estona acabes descobrint que potser també té un petit somriure, però és sol adreçat als seus pensaments.

dama_z_gronostajem

Mentre Cracòvia va ser ocupada pels nazis, mentre els jueus eren perseguits, tancats al gueto i finalment exterminats, la dama va presidir el despatx de Hans Frank, governador general del govern nazi que establí la seva seu a Cracòvia. Abans de l’entrada dels aliats, Frank fugí a Alemània i se’n va dur el quadre a la seva villa de Bavièra. Allà va ser trobat finalment pels aliats i retornat a Cracòvia. Pobra dama, quins anys horribles!

Al gueto, a l’antiga fàbrica d’Oskar Schlinder (el de la llista de la pel·lícula de Spielberg) hi ha ara un museu que explica la vida de Cracòvia durant l’ocupació i la dels jueus al gueto. Després de conèixer com era la “no vida” al gueto, sense pràcticament menjar, sense poder sortir-ne, hacinats en petits apartaments (a on abans vivien 3000 persones, els nazis obligaren a viure-hi a 15000 en 30 carrers, 320 edificis de vivendes y 3167 habitacions, basta treure comptes, cada apartament podia acollir 4 o 5 famíles i havia gent que dormia al carrer) en risc continu de ser condemnats a mort, sense quasi menjar i treballant com esclaus per als nazis (Schlinder, el propietari de la fàbrica de casseroles del gueto, n’era un d’ells), en acabar de passar per totes les sales del museu i amb el cor encongit davant tant horror, l’exposició acaba amb un llibre blanc i un llibre negre. Ambdós oberts i a les seves pàgines (pantalles d’ordinador) es poden llegir els fets més abjectes comesos pels nazis o per alguns dels mateixos polonesos, que també n’hi hagué, al llibre negre. El llibre blanc recull les accions de les persones que ajudaren a posar algunes espurnes de llum a la vida del gueto. Na Magda, que ens havia explicat tot el que es presentava al museu des de la visió d’una dona jove que sense haver viscut tal horror és filla i neta de persones que si el visqueren, ens digué en acabar: “si un dia vas pel carrer i veus qualcú i penses que és menys que tu, llavors ja et pots apuntar al llibre negre perquè així és com comença tot.”

Cracòvia-1 (de la ciutat medieval a l’utopia de ciutat)

El mes d’octubre començà, a Cracòvia, amb sol i temperatures quasi estiuenques, així que a les converses amb desconeguts que acostumen a estar dedicades a comentar el temps, ara s’hi afegia allò del canvi climàtic del qual els polonesos estan ben satisfets perquè diuen que prest tendran el clima del sud d’Europa. Ah!, però tot no podia ser tan fàcil i de sobte el sol ha estat derrotat per una armada invencible de niguls que fa tres dies que deixen caure una pluja persistent. La ciutat que estava plena de gent quan el sol lluïa, ara amb la pluja sembla haver perdut alguns visitants, però la majoria no s’acovardeix ni davant ella ni tampoc davant el fred que la retirada del sol ha deixat a la ciutat. El centre històric continua ple de gent que en grups compactes i nombrosos, o individualment, es mou al seu aire o seguint guies amb paraigües, alguns amb banderetes de diferents països, desplaçant-se al llarg dels carrers que duen a la plaça del Mercat que amb 40000 m2 és la plaça medieval més gran d’Europa. L’únic que la pluja ha aconseguit llevar de la plaça és la gent de les terrasses dels bars que l’envolten i els cotxes de cavalls arrenglerats a un dels seus costats preparats per passejar-hi turistes. Val a dir que són uns cotxes de cavalls com de contes de prínceps i princeses, conduïts per cotxers i cotxeres, quasi sempre una parella, vestits elegantment a l’estil del S. XIX i amb uns cavalls de règia estampa, dos en cada cotxe i en la majoria dels casos blancs i puntejats de negre, pigallats o clapats. Res a veure amb les galeres de Palma i els seus pobres cavalls i cotxers que semblen extrets del lumpen més profund.

img_1558
Cracòvia és una de les poques ciutats que no foren bombardejades durant la segona Guerra Mundial i que per això conserva un centre històric intacte que la va fer ser una de les primeres a ser declarada patrimoni de la humanitat. Si a tot això li afegim quelcom de tan prosaic com ser una de les ciutats que té vols directes i barats des de diverses ciutats d’Espanya i supòs que també des d’altres llocs d’Europa, ja tenim una ciutat plena de turistes, i on sent de Palma no deixes de pensar en el que nosaltres considerem “massificació” i hi ha alguns moments en què et fa una mica de vergonya contribuir-hi, però la veritat és que s’oblida fàcilment i fins i tot baix la pluja passes molt de gust fent de turista en una ciutat plena d’encants.

img_1669

A l’endemà la temperatura ha caigut a menys de en començar el dia i si he de jutjar per la meva sensació tèrmica, diria que no deixa de baixar en tot el dia. Però com que res pot acoquinar a l’aguerrit turista amb ínfules de viatger, baix una pluja persistent i un fred que talla l’alè, sortim cap a Nowa Huta seguint, acompanyats d’un parell (mallorquí, o sia 7 o 8) de turistes més, a na Justyna, una de les guies de l’associació Free Walking Tours que, en aquest cas pagant un mòdic preu, ens du a visitar el barri de Nowa Huta (Nova Siderúrgia) màxim exponent de l’època comunista de Cracòvia que durà des del final de la segona Guerra fins a 1989 quan amb la gran desfeta de l’URSS i de la gran mentida que havia aconseguit crear i fer creure i patir a tanta gent, Polònia inicià el procés de construcció democràtica.

El barri de Nowa Hutta es construí a principis dels anys 50 com un barri modèlic per a la residència de l’home nou que sorgia del socialisme comunista destinat a viure alliberat de prejudicis i tradicions, sense mites ni religions, lliure de l’explotació capitalista, l’home alliberat a través del treball. L’home sovieticus que tan bé presenta na Svetlana Aleksievich a “el fin del homo sovieticus. En aquest barri havien de viure els obrers de la gran siderúrgia que Stalin planejà per funcionar als afores de la ciutat de Cracòvia, a un indret sense mines ni característiques adequades per aquest tipus d’indústria, però tot i això el projecte s’executà amb l’objectiu de contrarestar la influència de la intel·lectualitat de Cracòvia que la convertí en un important focus de resistència al comunisme. Nowa Huta havia de demostrar la importància del règim comunista i les seves bondats.

Val a dir que jo esperava un barri d’alts i quadriculats blocs grisos envoltats d’asfalt, i no. Encara que els edificis són grisos, no són alts ni l’entorn és depriment com el dels barris i pobles que havia vist a Rússia o Mongòlia. No, Nowa Huta va ser planejada com una ciutat jardí, amb blocs de dos o tres pisos envoltats de parcs i jardins. Blocs d’edificis administratius, escoles, hospital i blocs residencials ordenats en grans avingudes que conflueixen a la gran Plaça Central, què d’allotjar l’estàtua de Lenin i ser testimoni de grans actes del règim comunista, ha passat a ser avui (ai!) la Plaça Ronald Reagan.

La idea era crear la ciutat ideal a on els obrers hi visquessin envoltats de tot el que poguessin necessitar. L’home nou que basava la seva felicitat en el treball, produint perquè l’Estat cobrís totes les seves necessitats bàsiques: menjar (les botigues estaven desproveïdes de quasi tot i calia fer llargues cues per a comprar quan hi arribava qualque cosa, ens ha explicat na Justyna, una al·lota jove però sàvia), habitatge (les cases, malgrat estar rodejades de jardins, no tenen més de 30 o 40 m2 i les parets són tan endebles que es poden foradar amb qualsevol cop fort), alfabetització (encara que es basàs en processos desproveïts de cap atenció al desenvolupament personal dels obrers) i sanitat pública (que era l’únic que funcionava millor que ara)

Allò que mai pogué eliminar el règim comunista va ser el catolicisme exagerat dels polonesos i Nowa Huta, malgrat no planificar-ne la construcció de cap, conservà les petites esglésies de fusta a fora del barri, les esglésies d’un monestir. A més, als anys 70 els polonesos aconseguiren, després de fortes lluites i la intervenció de K.Wotjyla, la construcció d’una gran església dins el barri.

Ara Nowa Huta és un barri més de Cracòvia i hi viuen unes 250000 persones, es conserven els restaurants subvencionats (bars de llet n’és la traducció del seu nom polonès) amb cues per a menjar i atesos per cambreres antipàtiques que guaiten des de la cuina per servir displicentment les racions de menjar, baratíssimes; es conserven també les botigues d’artesanies profusament decorades dels anys 50 amb les que el règim volia mostrar la seva grandesa i algun restaurant, de luxe en aquells temps i que ara es podrien qualificar com “vintage” però que a mi em semblaren simplement antiquats i sobris, com sorgits d’una pel·lícula americana d’espies durant la guerra freda.

img_1686img_1683img_1682