Ja fa més de 6 mesos que en Khalid va partir i encara no hem sabut res d’ell. Jo crec que va arribar i que deu tenir algun problema que l’impedeix posar-se en contacte amb nosaltres, però estic segur que és viu i que un dia o altre tendrem notícies seves. La mare, però, està convençuda que se l’ha tragat la mar i no deixa de plorar. L’horabaixa, quan ha acabat d’ajudar al pare amb el peix, treu la vella cadira cordada de l’avi, s’asseu davant la casa i parla amb la mar. Ella diu que el seu fill gran és part de la sal que conforma l’esperit d’aquestes aigües i que hi retorna amb cada onada. Per això parla amb ell, li conta les novetats de la família i del poble, mentre, de tant en tant, li retreu que se n’anàs. Ella sempre li deia que no ho fes, que la mar està posada aquí per separar-nos uns dels altres i que això ningú ho podia canviar. En Khalid pensava, com jo, que la mar serveix per ajuntar, que és, com els camins de terra que ens duen a Dakar, un camí d’aigua per arribar a Europa a treballar i guanyar diners per ajudar a tota la família. Jo crec que ja deu ser-hi i que qualsevol dia ens arribarà una carta seva i ens contarà què està fent i com li va. Mentrestant jo seguesc ajudant al pare amb la pesca i preparant-me per arribar a ser com en Khalid, el millor pilot de barques del poble. Ara que ell no està la feina és molt més difícil pel pare perquè jo encara no maneig molt bé el motor i n’Ahmed i n’Omar no tenen prou força per ajudar amb les xarxes. Quan en Khalid feinejava amb el pare ells podien anar a escola però ara han de sortir cada dia amb nosaltres a pescar. Si no hi ha peix, no hi ha diners i no hi ha menjar per les vuit persones que quedam a la família. Les germanes van a escola i ajuden a la mare en la casa. Les 3 són cada horabaixa a la platja per ajudar a treure la pastera amb la pescada del dia, que cada vegada és més petita. Jo sé que ara mateix no puc partir, però en quant aprengui a manejar bé el motor i els germans puguin ajudar al pare jo també em faré a la mar, com en Khalid. El pare es va fent gran i qualsevol dia haurà de deixar la feina, què farà després la meva família? A la mare no l’he dit res dels meus plans, però crec que sospita qualque cosa, de vegades em mira fixament i em diu “Fahmi, no t’oblidis mai que la mar es menja els homes” o em parla d’en Khalid i de la seva tristesa per haver-lo perdut. Els ulls negres de la mare s’han tornat com a pous d’aigua fosca en els que no es pot trobar mai el fons, de vegades pens que en Khalid guaita i em mira a través dels seus ulls que, crec que ara, des d’allà a on sigui, comparteix amb ella.
***
Els he dit moltes vegades que enmig d’aquella tempesta cap altre hagués pogut aconseguir mantenir el rumb de l’embarcació i per això era jo el que la manejava. No, no som l’amo de res ni he cobrat de la resta dels passatgers. Entre tots vàrem comprar la barca, el motor, la benzina i el GPS, cap de nosaltres va guanyar res a costa dels altres. Si sols pogués parlar amb els pares i dir-los que estic viu! La mare deu estar ben segura que m’ha engolit la mar i que ara ja no som més que sal, el seu esperit. Tantes vegades m’ho pronosticà que la nit que partírem no vaig ser capaç de acomiadar-me d’ella. Sols en Fahmi sabia de la preparació del viatge encara que tampoc em vaig acomiadar d’ell, ni de ningú. Anys de somnis, d’estalvis, de preparació, una setmana de viatge per carretera i deu dies a la mar, amuntegats a l’embarcació i, finalment, aquell temporal que acabà amb tot. Quan vaig veure el vostre vaixell, sabia que el somni s’acabava, però que almanco no perdria la vida i que, si m’enviàveu de nou a casa, la tendria per tornar-lo a provar. No, els repetesc, jo no som un traficant de persones, no som més que un africà ingenu que creia que a l’altra banda de la mar trobaria el paradís i, ja veuen, l’únic que he trobat és la presó.
Vaig veure aquesta dona, asseguda impassible a una platja de St. Louis, a Senegal, plena de gent, pescadors que hi arribaven, dones que els esperaven, nins i homes que entraven a l’aigua per ajudar a treure les barques i descarregar el peix, molt de peix que arribava a les barques. Em va recordar a la mare d’en Khalid, un personatge de la meva invenció però, a Senegal, ara n’he conegut molts com ell o com les seves famílies.
Variat d'incerteses 