Paroles, paroles, paroles…

N’Ousmane t’esperava a l’aeroport. Quan el veieres tan alt, tan prim, tan guapo, tan jove, tan negre, la seva pell brillant com si s’hagués embetumat amb pols d’estrelles, et varen passar per alt tots els petits dolors que duies aferrats a les cames i a l’esquena des que a mitjan vol Frankfurt-Dakar ja no sabies en quina posició acotxar-te per dormir un poc i arribar el més presentable possible davant ell.
El veieres tot just sortir de l’aeroport i, com sempre, et sentires traspassada pel seu esguard, el que sempre et feia recordar aquelles sessions de raigs X a les quals t’havies sotmès tantes vegades de petita després que la pòlio t’hagués deixat aquella coixera que, gràcies als llargs processos de rehabilitació i l’ajut d’una alça a la teva sabata dreta ja sols es notava si caminaves descalça.
T’abraçà, t’aixecà i et va fer girar en l’aire, ben estreta entre els seus braços. Que com estaves, de guapa, que de cada vegada semblaves més jove, que com t’havia enyorat… I tu vares obligar-te a creure-te-les. Paroles, paroles, que bé et sonaven en francès, eh?
Anàreu directament al ressort de la Petite Côte on passaríeu els deu dies que has pogut arreplegar afegint algunes hores més de feina als dies laborables i convertint-ne, en laborables, alguns caps de setmana.
T’ajudà a carregar les teves dues maletes, ben grosses i atapides, una de medicines i l’altra de roba i aliments. Les teves coses s’encabien, ben pitjades, en la motxilla que carregaves a l’esquena i que també et va dur ell fins al cotxe, el que ell havia llogat i pagat en el teu nom: una transferència de Western Union ho havia fet possible.
N’Ousmane t’havia explicat la necessitat de medicaments que té el petit hospital del seu poble, i la de menjar i vestits que tenen tots els seus veïnats. Ell, que és un home culte i viatjat, arribà a Espanya en una pastera i coneix quasi tota Europa per on es va moure per cercar-se la vida, abans de retornar al seu país quan va poder muntar una petita ONG per ajudar els seus compatriotes. I tu decidires que havies d’ajudar-lo.
Les medicines i el material quirúrgic que omplen la teva maleta més grossa han estat arreplegats pels teus companys de l’hospital. Qui es pot negar a col·laborar amb tan noble causa?: la d’una ONG que, a més, és gestionada directament per un dels seus, un més dels negres pobres i que sap, per tant, quines són les necessitats del seu poble.
L’havies conegut la primera vegada que viatjares al seu país. N’Ousmane t’abordà quan sorties d’un restaurant a Sant Louis. T’agradaria escoltar música senegalesa? Si vols, et convid a una copa en un local que no és lluny d’aquí. T’he vist sopant sola i m’agradaria parlar amb tu i que em contis coses d’Europa, i de pas, practicar una mica el meu anglès que se m’està oblidant… Paroles, paroles, les primeres, les d’aquell vespre que et sonaren tan bé que hi vares quedar atrapada entre la suavitat de la seva música i l’aspror de les seves consonants.
Pensant que no hauries d’haver acceptat caminares amb ell fins a un local on la música de la kora i els djembés i les veus dels cantants et varen seduir fins a fer-te perdre la noció de la realitat. I la realitat era que havies de passar quatre dies a St. Louis convidada per una multinacional farmacèutica que amb l’excusa de presentar-vos un nou producte i agrair-vos l’ús que en fèieu a l’hospital dels seus de sempre, reunia a un nombrós grup de metges a un dels millors hotels de la ciutat, en un congrés on l’endemà hi havies d’intervenir exposant els treballs del teu equip a l’hospital on treballes.
Però t’oblidares de tot i aquella nit n’Ousmane dormí al teu llit. A l’hotel no posaren cap pega, tampoc no les posaven quan els clients mascles hi duien jovenetes negres. I en aquell congrés es feren parelles a dojo. Aquella va ser la primera vegada de les tres nits seguides que passàreu junts.
De la seva feina al seu poble, del que necessitaven, del poc que tenien i de com podíeu ajudar-los no et va parlar fins que estigué segur que t’havia seduït. I li donares doblers, l’únic que podies oferir-li en aquell moment.
Passat mig any hi tornares, llavors ja amb medicines, roba i doblers, més doblers. I restares obligada a tornar. Et feien falta la força i la calidesa dels seus braços, la profunditat del seu esguard, la lluentor de la seva pell negra i les seves paroles, paroles, paroles… que saps que no són reals, però són guapes i et fan creure en el seu amor.
Heu passat ja cinc dies junts; com les vegades anteriors, en els seus braços t’has sentit desitjada i estimada, i has cregut rejovenir. Però tampoc aquesta vegada has aconseguit que et dugui a visitar el seu poble i a veure on van les donacions que li fas. I no l’hi has insistit. T’ha tornat a convèncer, el seu poble és molt lluny i per ell la teva companyia representa un parèntesi en la seva feina. En aquest hotel, prop de la platja, es troba tan bé amb tu, lluny de la pobresa del seu poble, que no vol perdre ni un minut de tanta felicitat.
Tu sempre has sospitat que té una dona al poble, encara que t’hagi perjurat que tu ets l’única. Això com la resta de les seves paroles no t’ho has acabat de creure mai, però no t’importa.
Fins avui. Per què s’ha posat tan tens quan l’ha saludat un negre elegantment vestit mentre berenàveu a l’hotel? Per què ha volgut que sopàssiu fora de l’hotel després de passar tot el dia visitant llocs allunyats? Per què ha plantejat que els dies que quedaven canviàssiu d’hotel i de lloc sabent que els havies pagat tots per avançat? Per què heu arribat a discutir i tu t’has enfadat fins a deixar-lo sol a l’habitació?
Les respostes a tanta pregunta les has trobat al bar on et refugiares després de demanar-li que et deixàs estar una estona sola. El mateix home del berenar era allà i parlàreu.
Tornares a l’hotel. Feres l’amor amb n’Ousmane aquella nit i les dues més que us quedaven. Ara eres tu la que se n’aprofitava, del seu cos. Ara ja sabies que tota la resta era mentida. Paroles, paroles, paroles.
Li digueres a l’aeroport, abans de travessar el control. No tornaràs més. Se t’ha acabat el negoci, Ousmane, no hi haurà més maletes carregades de mercancia, ni hotels a la platja, ni cotxes, ni sexe, que serà l’únic bo que recordaràs d’ell.
A l’avió decidiràs com explicar als companys de l’hospital que s’ha acabat la teva col·laboració, i la seva, amb l’ONG de n’Ousmane. Perquè no els diràs que mai no ha existit. A ells tampoc els agradaria saber-ho.

Transport públic al Senegal

El transport públic al Senegal, tot per carretera (o similars), es fa o en taxi compartit, sept places, amb minibusos o amb autobusos com els què coneixem per aquí, diuen, encara que d’aquests darrers jo no n’he vist cap; i també en avió o vaixell, però d’això ja en parlaré un altre dia. De viatges en sept places o en minibusos n’he fet molts, alguns d’ells gloriosos.
Fins que un dia vaig aconseguir viatjar en la segona fila d’un taxi compartit no podia entendre perquè sempre ens tocava seure a una de les tres places del darrere, en una espècie de banc corregut que hi ha instal·lat en el que era una part del maleter del cotxe, normalment un Peugeot de segona, tercera o quarta mà i absolutament atrotinat, tant que costa creure que puguin seguir viatjant. Tornem als seients de darrere i a la quantitat de viatges que vaig fer encabida en una tercera part d’ells. Els deu tocar sempre aquest seient a les dones blanques i grans?, em preguntava cada vegada. I sort si sols ets, com jo, gran d’edat perquè no em puc ni imaginar com ho deuen passar les “toubabs” (estranger blanc) altes quan jo, a més de viatjar amb les cames encongides, de tant en tant pegava amb el cap al sostre. Idò ho deuen passar com els senegalesos que ho són molt, d’alts i també els toca anar al darrera moltes vegades. Després vaig comprendre que els seients es reparteixen per rigorós ordre d’arribada: els cotxes estaran en estat lamentable, però l’organització és exemplar. Així i tot, al final el sept places és la millor opció per viatjar en transport públic pel Senegal, encara que tots els cotxes tenguin el vidre del parabrises espenyat, els neumàtics llisos i fins i tot, n’he viatjat en un, la porta del conductor incapaç de ser tancada i obligant-lo a subjectar-la amb el braç esquerre mentre condueix.

L’altra opció, la del minibús, és encara pitjor perquè implica seure gairebé de costat per poder compartir els seients, que per dos serien estrets, entre tres. Si el viatge és curt, encara res, però si es tracta d’un viatge llarg, ficar-se en un d’aquests vehicles de cinc fileres on s’encabeixen cinc persones a cada una, una d’elles situada en un petit banquet plegable que ocupa el que hauria de ser un passadís; més sis persones col·locades, tres a cada un dels bancs correguts que s’han afegit al darrere aferrats a cada una de les parets del bus, en el que hauria de ser espai buit, és quasi una experiència suïcida.

Però com que no acabes de fer-te del tot a la idea de com funcionen les coses a Àfrica malgrat haver tengut alguna experiència prèvia que t’hauria d’haver impedit ficar-te a un d’aquests transports per fer més de 200 km, t’oblides de tot, penses que vols arribar, que no hi ha cap altre transport, que aquest autobús està a punt de sortir i hi puges.
Això de què està a punt de sortir és un argument important. Cap transport parteix fins que no s’ha omplert, i omplir un taxi de set persones pot arribar a costar cinc hores, així que un d’aquests autobusos que no es mouran fins a tenir més de 30 persones col·locades dedins, pot tardar ni sé quant en posar-se en marxa.
Així que ja hi som a dins i com que està a punt de partir, sols queda un lloc a un dels bancs arrapats a la paret que hi ha al final del bus, amb dues persones més al costat i tres al davant i… comença l’aventura!
Ja han pujat la teva maleta a la baca, amb una bicicleta, més maletes, alguns sacs enormes plens de no sé què i unes quantes cabres! Quan penses que ja no és possible que hi capin més persones resulta que no sortim encara. Però encara no està tot ple? Idò no, falta un més. I ve, i l’hi fiquen. Ara és impossible que ningú es mogui. Idò no, hi haurà moviment, però això serà més tard.
Ara, el bus arranca amb la porta del darrere oberta i l’al·lot amb camiseta imperi de color rosa que diu en anglès que les dones de Washington DC corren per Àfrica i que és l’ajudant del conductor, dret a sobre l’esgraó d’entrada al bus. El sol va baixant, el cel es tenyeix de vermell i deixa de fer calor. Un dels meus companys de banc que ha duit tot el temps un anorac d’hivern que no semblava fer-li nosa durant la primera hora del viatge quan a fora feia calor i a dins basca profunda, ara vol que es tanqui la porta. L’al·lot de la camiseta rosa es queda a defora subjectat a l’escala que du a la baca. Ja és de nit i la temperatura exterior ha baixat bastant; ho sé perquè de tant en tant la porta s’obr tota sola i l’al·lot que viatja a fora, la tanca; ara, sobre la camiseta rosa s’hi ha posat una camisa de quadres.
Som tants que seria impossible veure res per les finestres del bus, però és que a més ho és no sols perquè els vidres tenen una espesa capa de pols i brutor sinó que també perquè estan afectats d’una vellura tal que no tenen cap transparència. Les cabres, al sostre, es queixen, no sé si per estar allà sense poder-se moure o pels clots que les deuen fer saltar del petit espai on estan aposentades. Igual ens passa a tots els passatgers i no deim res. Sols un nin plora alguna vegada, com les cabres.
Sense que mai hagués pensat que seria possible, asseguda de costat, subjectant-me amb els braços al seient del darrere que tenia de costat en la meva posició al banc, m’adorm!
Ja fa algunes hores que hem partit i ens aturam al que deu ser un poble i davant una espècie de magatzem i botiga típica de les que s’alineen a les carreteres africanes. Passant uns per damunt els altres, sortejant motxilles i peus, encara que sense acabar d’aconseguir-lo perquè em trepitgen dues vegades, baixen una bona part dels homes. Descobresc que a pixar a la vorera de la carretera i com que també han baixat algunes dones decidesc que jo també ho he de fer. La foscor és absoluta i com que no sé cap a on anar se m’acudeix demanar a un home per la toilet, sort que està resant a sobre una estora i ni em mira i així ningú ha estat testimoni de la meva ridícula pregunta. Les dones han partit un poc més enfora, no gaire, però més que els homes. Com que no es veu res i tenc por de pegar-me una trompada, decidesc pixar prop d’una paret i no molt lluny del bus. Preocupada perquè no sigui que em deixin, torn al bus. Però no, no ens hem aturat sols per pixar, no. A terra, devora el bus, han comparegut devers una dotzena de sacs blancs i grossos que s’han de carregar a la baca. Però on, si ja va plena? Idò sí, encara que jo em pensi que no hi cabran, hi caben. Les cabres ara belen més, ja es veuen encara més estretes. Cal buidar la baca abans de tornar-la omplir. Els homes hi col·laboren, uns a dalt, d’altres a baix; tots tenen interès a partir el més prest possible però la càrrega és complicada.
Enmig de la foscor més absoluta, aquella que no et deixa diferenciar un fil blanc d’un fil negre, m’entretenc mirant estrelles. A la fi, un dels homes que hi ha col·laborat en la càrrega em diu “it‘s ready“, és de Gàmbia i l’únic que no parla francès per comunicar-se amb la toubab, amb la resta s’entén parlant wolof.
Ready dius? Idò no. Puc tornar a baixar i seguir mirant estrelles, de mirar com estrenyen les cordes i com belen les cabres ja n’he tingut prou.
A la fi partim! Hem estat aturats quasi una hora? No ho sé. A Àfrica no mir rellotges. Que passi el que hagi de passar.
Al poc de partir, el jove de la camiseta rosa que deu estar gelat entre la baca i l’escala de darrere del bus, es fica amb nosaltres els sis pobres passatgers que anam amuntegats en la part posterior del minibús amb els peus i les motxilles acomodades entre nosaltres sense poder desfer la postura en cap moment. Ah, però ell aconsegueix no sols ficar-se a dins sinó seure a terra amb les cames encongides i el cul… a on degué posar el cul?
I quan ja semblava que res podia empitjorar, començà el ball! Va ser com si els bots que l’autobús havia pegat fins ara, de sobte es magnificassin. Com si anàssim circulant per un camí sense asfaltar i ple de forats. Impossible distingir per on anam, però la impressió és que circulam per una mar d’ones petrificades. Les cabres protesten de cada vegada més, potejant el terra de la baca, o sia el nostre sostre, com si ens estassin advertint que mai arribaríem al nostre destí. El bus es balanceja, bota i s’agita com un veler en la tempesta. Pens que sols ens falta fer parxe, cosa bastant freqüent en els viatges per aquesta casta de llocs. Però no, no foradam i incomprensiblement aconseguim sortir del que no sabia si era carretera o camp minat, sols amb dues aturades per recollir els dos sacs que havien caigut a terra des de la baca, esdeveniments dels quals informàvem convenientment els passatgers; llavors sortien el conductor i el seu ajudant, els sis passatgers que hi compartíem espai ens reacomodàvem fins que hi tornava i, au, a continuar!!
I sí, la carretera reapareix. Ara em sembla que rodam per una autopista. És el que té passar de l’infern al purgatori, que et sembla com si haguessis tocat el cel!
Una aturada més perquè una dona del centre del bus hi baixàs, trepitjant-me, i hi tornàs a pujar trepitjant-me de nou i després de vuit hores del turment infligit pel transport públic senegalès a la inconscient toubab que s’hi ficà sense saber el que l’hi esperava, arribam a les dues de la nit (vuit hores per fer un poc més de 200 km.) al lloc que al Senegal coneixen com “le garage“, o sia l’estació de busos, un descampat ple de ruïnes d’automòbils que incomprensiblement són capaços de travessar rutes com aquesta, arribar victoriosos al seu destí i escopir càrrega i passatgers vençuts i derrotats però capaços d’afrontar una nova batalla: cercar un lloc per dormir a un poble sense ningú, de carrers plens d’arena sense traçat definit, sense llum ni taxis a la vista. Però això és una altra batalla!