Anar en bicicleta

14846

— Ah!, i per dilluns vull que escriviu un petit text a partir d’aquesta idea: una persona, home o dona, de qualsevol edat, va en bicicleta després de vint anys sense fer-ho.
— “Jo”, senyo, més feina no, que en tenim un munt!
— Quin doi escriure sobre això!
— Què ha de passar?, que se la pega, segur!
…..
I mentre cada un anava dient la seva, na Mar Marsans s’escapolí fora de la classe després de recordar als trenta adolescents, que o bé es queixaven o bé feien com que això de la bicicleta no anava amb ells, que es tractava d’un exercici que li havien d’entregar i del qual posaria nota.
A la porta es trobà amb el profe de matemàtiques que, avui, cosa rara, arribava d’hora per substituir-la sense que els alumnes haguessin de quedar sols. La darrera vegada que en Martí arribà tard es trobà en Joan i en Jefferson barallant-se enmig de la rodona que la resta de companys havien fet entorn de ells. Li caigué una bona renyada de part del director que s’havia hagut d’enfrontar amb el pare d’en Joan que acudí enfurismat a l’institut. Els pares d’en Jefferson, el que més rebé, no digueren res, però al director li bastà amb la prepotència dels d’en Joan que plantejaren interposar una denúncia contra l’alumne que havia pegat al seu fill i, de pas, contra el centre que no havia posat els mitjans per evitar-lo en temps de classe. El director havia aconseguit aturar la denúncia dels pares, però li deixà clar a en Martí que el seu proper retard seria el definitiu, un més i qui ho denunciaria seria ell.
Na Mar tengué dues classes més abans d’acabar la seva jornada. Agafà la bici i partí cap a casa. Ella també havia estat més de vint anys sense utilitzar-la però des de la seva estada a un institut d’Amsterdam com a lectora d’espanyol li havia perdut la por i ara l’emprava per a tots els seus desplaçaments pel poble on vivia. Havia tornat a casa després de tres anys treballant a l’estranger, no perquè s’enyoràs ni perquè no pogués suportar el fred, ni perquè no estàs a gust en la seva feina. Tornà quan en Franz la va deixar i llavors el fred, la feina i la ciutat se li feren insuportables. Ara fa temps de tot això. Va tenir sort, aprovà unes oposicions i començà a treballar com a professora de llengua al mateix institut d’on ara sortia, cansada però contenta. Els seus alumnes, encara que de vegades la fessin enfadar, li havien retornat les ganes de viure que semblava que havien partit amb en Franz d’aquell minúscul apartament del centre d’Amsterdam.
Mentre pedaleja cap a casa, torna a pensar amb en Franz. Per què havia proposat als seus alumnes aquest tema per escriure? No n’havia pensat cap i al final de la classe va haver d’improvisar-ne un. En tenia un munt d’estojats al seu cap, però li agradava proposar-ne de nous. Avui li havia sortit aquest sense pensar-lo gaire. I, au, ja tornava a aparèixer en Franz. Encara ara, no hi havia dia que no ho fes.
Els primers mesos a Amsterdam, sola i sense atrevir-se a moure’s en bici com ho feia tothom a la ciutat, no varen ser fàcils. Llogà l’apartament a Spiegelgracht perquè des d’allà podia anar caminant a la feina que, per sort, tenia ben al centre de la ciutat. Quan, a través d’una professora de l’institut, conegué en Franz tot va canviar. Ell la va ajudar a tornar qualcar en bici i llavors tot va ser molt més fàcil per ella a la ciutat. Des que als set anys, ella i la seva bicicleta varen ser arrossegades per un cotxe, no havia tornat anar-hi. La por va ser el principal efecte de l’accident perquè en el seu cos no rebé més que rapinyades i cops que no tardaren molt a curar. De la por no es recuperà fins que quasi vint anys més tard en Franz la va convèncer que amb la seva ajuda ho podria aconseguir. Havien tingut una intensa, curta i bona relació, però s’acabà. Ell la baratà per una russa que tocava el violí a l’orquestra nacional.
— Au, s’acabà, no hi pensis més en ell! — s’havia dit a si mateixa abans de partir cap a les seves classes de música. Demà tocaria ioga, club de lectura i sopar amb les participants. Na Mar tenia quasi tot el seu temps ocupat i poc li quedava per pensar en el que, fins ara, havia estat el seu gran amor, encara que la seva bicicleta li enviava cada dia alguna imatge d’ell.

……

— Senyo, jo no he pogut fer la feina, vaig anar al metge.
— Ja, ja, no em conteu res, qui hagi fet el relat que me’l doni i als que no, els deixo fins a la propera classe. Darrer dia, eh?
Recollí més de vint folis, alguns, pocs, escrits a mà i, mentre els anava guardant per dur-los a caseva anà pegant una ullada als títols: la nina que va perdre la bicicleta, na Clareta i el seu món de fantasia; un accident en bicicleta, en Marc sempre tan ximplet, segur que anirà de cops, sang i fetge; la por a la bicicleta, na Iara, sempre tan poruga; la bici del dia de reis, que clàssica és n’Elenita Ochoa; la meva bicicleta, en Cristian sempre parlant d’ell mateix; tornar a Diamene, què contarà avui en Mamadou? Interessant, segur, com sempre… La resta de títols contenien tots la paraula bicicleta combinada amb accident, regal, perduda, trobada, esclafada, vermella, blava o màgica. I a més va trobar més d’un que començava el text amb això, hi havia o fa molt de temps.
—No se’m presenta una interessant sessió de lectura— pensà na Mar.

Això era una nina que un dia va caure de la seva bicicleta quan varen passar més de vint anys va veure una bici…
— Ai, com corregesc això?, Raquel, Raquelita que t’he dit mil vegades que no cal començar sempre amb això era…

… I quan el dia de Reis va veure que els seus fills li havien comprat una bicicleta vermella, del mateix color que la que havia tengut quan era nina, aquella que li varen robar i que mai li varen poder tornar a comprar, començà a plorar llàgrimes d’emoció
— Marta, i que volies que ploràs si no eren llàgrimes? I molt millor que altres vegades, ara almanco posa comes…

Hi havia una vegada un país molt llunyà a on vivia una princesa que no la deixaven sortir mai al carrer per por que no es fes mal…
— Com sempre, en Manel i les seves històries de princeses, segur que ara sortirà la fada corresponent. Té sort en Manel, tothom l’accepta tal com és, ell el primer.

Això és una història real, quan jo era petita sempre li demanava als pares, una bicicleta, però mai mai, me la varen comprar. Perquè, el meu germà gran un que no vaig conèixer havia tengut un accident…
— Na Feli i les seves històries reals… L’he convençuda que ha de posar punts i comes, ara falta que sapi a on!

I totes les nits es despertava somiant que li havien comprat la bicicleta blava que havia vist al mostrador de la botiga del poble però mai li varen comprar i quan va ser gran va treballar duro i se la comprà…
— Jefferson i les seves expectatives! A veure es despertava somiant? Era un malson? No és duro, quina seria la paraula en català? Molt? Pensa-hi, Jefferson.

A Diamene el meu pare tenia una guarda de cabres que cada dia havia de dur més enfora perquè trobassin herba. Jo era molt petit però record com els meus germans sortien cada dia amb ell i el ramat i no tornaven fins que el sol s’havia amagat per darrera les cases… en Mamadou fa deu anys que és aquí i mai ha oblidat el seu poble, sovint en parla… Al poble havia quatre bicicletes, una molt nova que havia duit en Hassan, el fill gran d’en Mohamed, quan va venir de França. Les altres tres eren velles, estaven una mica rovellades i les seves rodes grinyolaven quan els seus propietaris, Ousmane, Ibrahima i Abdou, els tres sortats que n’eren els amos, partien cada matí als camps, sols o amb els ramats… escriu tan bé en Mamadou!... Vaig desitjar tant que el pare pogués tenir una bicicleta! Però mai va poder ser. L’any de la gran sequera es varen morir totes les cabres i, abans de morir nosaltres també, el meu pare va decidir que partiríem tots cap a Dakar… M’emociona com en Mamadou m’ha fet saber en menys d’una pàgina la història de la seva migració... Ara, a la fi, té una bicicleta, però ell sempre diu que més li valdria agafar-la i tornar a Diamene que haver d’estar aquí recollint metall dels contenidors…

Després de Tornar a Diamene, na Mar Marsans somrigué. Sí, l’havia encertada amb el tema. Ara sols faltava que ella escrivís la seva història, la d’una dona que trobà l’amor a Amsterdam al mateix temps que recuperà la capacitat d’anar en bicicleta. Sort que això mai s’oblida i d’en Franz estava ja a punt d’aconseguir-ho.