Caminant (amb crossa) per Palma-5

Des que estic minusvàlida (esper que el verb es demostri que és l’adequat en lloc del som que he estat a punt d’emprar) que em passen coses que, en general, qualificaré com de curioses.

Ahir matí, quan anava a la meva velocitat de creuer que amb la crossa deu estar situada en menys de passa per segon, m’atura un home, gran, que dir vell sembla que no està bé, però és el que era. Res, que m’atura al crit de “ai, cavallet quan eres jove!”, que vé a ser el hastag dels jubilats per iniciar conversa sobre mals respectius, un altre també molt emprat és el “sinofós”. Quasi em deixa l’autobús que arribà mentre ell a l’altre costat del carrer es disposava a contar-me totes les seves malalties des que s’havia jubilat. L’autobús providencial va haver d’esperar-me uns segons mentre vaig passar el carrer i caminar les 20 passes fins a poder pujar.

Després d’un animadíssim viatge amb la música dels dings i els dilolailàs del joc de la meva veïnada del seient del davant que o no sabia que el so es pot baixar, o el tenia romput o, simplement, no li donava la gana llevar-lo, vaig arribar a destí. Tement que fos això darrera i en funció de la seva còrpora i la cara de mala llet que possava, crec que la tenia, mentre jugava, no em vaig atrevir a recordar-li que els telèfons tenien un botonet per lleva el so.

Baix, camin i en travessar un pas de peatons em creu amb un sudamericà. Ja, això no hauria d’importar, no?, però em sembla oportú remarcar-lo perquè podria ser que la nacionalitat estigués relacionada amb el sentit de l’humor, i ho dic perquè feia ben poc havia trobat un compatriota seu cridant-li a una al·lota que marcava no sé què al seu telèfon mòbil,”no me llames que ya he llegado!” per dir-li quan al final va poder captar la seva atenció,”es broma”. Idò el meu quan passa per davora jo comença a pegar botets i a cantar “salta, salta, salta”. Què, no compartien els dos el mateix sentit de l’humor gilipolles? Res, que no vaig esser a temps de desviar la crossa mentre pegava un dels seus botes i interceptar-lo, el bot. Segons el seu sentit de l’humor des del terra s’hagués cargolat de riure. Llàstima.

I avui matí, pas per davant les cadires exteriors d’un bar, alineades contra la voravia. Hi ha assegut un personatge com a mínim curiós. En la seixentena, gran barba blanca, capell panamà, xaqueta i pantalons blancs de fil una mica arrugats, però nets. Això darrer era l’únic que feia dubtar que fos un sense sostre, bé, i estar assegut a un bar. I va i em diu “qué? Menos mal que en este país la sanidad es buena!”

Res, que ara surt i a veure quines gracietes més m’esperen al carrer.

Ah! De tot això l’únic bo és que sempre sec a l’autobús. Ah! I que avui al super he aparcat al reservat de minusvàlids que està més aprop de la porta.

Els CIE o la il·legalitat institucional. Raquel Gàmez Serrano (Llibres del Delicte)

Fa dos anys vaig poder entrar a l’illa de las Palomas. Abans era una illa, situada al sud de la ciutat de Tarifa,  però ara està unida a ella per un istme artificial que a mode de pont permet el pas de vehicles i persones, però sols fins a l’entrada de l’illa on una gran barrera hi impideix el pas. Els ornitòlegs poden accedir per realitzar tasques de control, seguiment i investigació d’aucells marins, abundants a l’illa, i per seguir la seva migració anual quan des d’Àfrica milions d’aus viatgen a pasar l’estiu a Europa. Amb ells vaig poder accedir al que és ara territori vedat als visitants malgrat formi part del parc Natural de l’Estret de Gibraltar des de 2003, després d’haver estat zona militar. La punta sud de l’illa és la més meridional d’Europa i des d’allà estant, Marroc sembla ser ben bé un veïnat, de fet sols 11 Km el separen del lloc on podem distingir perfectament els edificis de la costa, si el dia és clar, i el Jebel Musa, la muntanya que amb Gibraltar es consideraven les columnes d’Hércules, les que assenyalaven la fi del món.

Un quarter abandonat des de finals dels anys 90 és ara un Centre d’Internament d’Estrangers (CIE). L’illa és la divisòria entre l’oceà Atlàntic i el mar Mediterrani, un lloc on els forts vents fan les delícies dels surfistes que omplen la llarguíssima platja del costat atlàntic i omplen els seus xiringuitos des d’on pots prendre un mojito a posta de sol quan tant la mar com l’illa es tenyeixen de vermell. El vinoso ponto, o el color sanguinós del CIE.

Malgrat la proximitat de Mallorca a Alger poques embarcacions opten per aquesta ruta per entrar a Europa, fins l’any 2007 no n’arribà la primera, i deportar els pocs emigrants que hi arriben cap a la península surt més a compte a l’Estat i no provoca cap interacció negativa amb la imatge turística de Balears. Aquí, doncs, no n’hi ha cap, de CIE.

Per això, entrar a l’illa de Tarifa i veure des de fora el què si no ho hagués sabut hauria pensat que era un edifici en desús, va ser el meu primer contacte amb un CIE. I em va causar una profunda impressió relacionar-ho de seguida amb una presó, i no una qualsevol, estar aquí dintre deu ser com estar a Alcatraz, va ser el primer que vaig pensar. Pensau que es tracta d’una illa que sols es comunica amb el continent per una porta tancada, barrada i vigilada.

Sempre havia pensat que un CIE devia ser una mica semblant a una presó, el de l’illa de Tarifa em va fer pensar que anava equivocada, que segurament era pitjor.

Ara, l’assaig de Raquel Gàmez Serrano, “Els CIE o la Il·legalitat institucional” em confirma clarament que sí. Que un CIE és pitjor que una presó. Pitjor perquè en la majoria l’amuntegament de persones sobrepasa al de les presons. Perquè no compten amb els serveis que sí tenen les presons: una enfermeria i assistència sanitària les 24 hores, atenció psicològica (independentment del seu funcionament, a les presons n’hi ha), cel·les amb sanitaris i dutxes, serveis educatius, biblioteca, assistència d’ONGs, sales de comunicacions i vis a vis… (llegiu el llistat de les condicions dels CIE que aporta l’autora de l’assaig) I són pitjors, sobretot, perquè els interns no són delinquents, ni han estat jutjats ni condemnats i perquè el seu únic “delicte” és haver entrat en territori espanyol fugint de la violència o de la pobresa.

Llegir l’assaig de na Raquel Gàmez és imprescindible si volem començar a descobrir el que s’amaga als CIE, perquè són, com les presons, institucions absolutament opaques, perquè a ben poca gent l’interessen i al poder ja li va bé que no se’n parli. Afortunadament hi ha gent que es preocupa per mostrar-nos aquestes cares ocultes de la nostra societat. ONGs i voluntaris que amb el seu treball diari poden obrir petites encletxes de transparència entre tant desconeixement. Com ho fa també aquest assaig.

En aquests temps què tanta gent està tocant a les portes d’Europa, per l’est i pel sud, no hem d’oblidar que tots són, som, iguals, persones, que ningú és, som, més que uns altres i que, en paraules de na Raquel Gàmez “mentre a Catalunya es reclama l’arribada de refugiats, a la frontera sud de la península Ibèrica s’està rebutjant els migrants d’una manera inhumana”. Feia temps que notava a faltar aquesta reflexió. Tothom arriba fugint de qualque cosa, la guerra a Síria, la violència de Nigèria o Malí, la fam o la manca de futur. I no ho hauríem d’oblidar.

La veu de na Raquel Gàmez amb “Els CIE o la il·legalitat institucional” de Llibres del Delicte, ens ajuda a no fer-ho.

Caminant per Ciutat-4

Com que fa més d’un mes que un genoll em prohibeix caminar, ni per Ciutat ni per enlloc, ha crescut el meu temps per escriure. En una de les meves darreres tresques per Palma vaig veure i escoltar algunes coses que em varen cridar l’atenció i llavors vaig apuntar per enrecordar-m’en si algun dia era capaç de vèncer la meva mandra i escriure-les. Aquest dia és avui i la meva mandra sols m’ha permès narrar algunes de les coses que vaig trobar dignes de n’oblidar.

Ben aprop de la Plaça Major, on ara google maps m’informa que es tracta de la plaça del Marqués del Palmer —tantes vegades que hi havia passat i fins ara, asseguda davant l’ordinador no he sabut el seu nom— hi ha dos sense sostre o com a mínim sense doblers, drets i en animada, i pel poc que he pogut copsar, sembla que també profunda conversa. Quan pas davora ells sent que un li diu a l’altre: “Si eso es lo que quieres lucha por ello”. El que ha escoltat tan assenyat consell, es veu que ha decidit no perdre ni un moment i començar la lluita ja, així que es gira cap a un home que passava i l’entaferra: “¿usted me podría dejar dinero?”. Escoltar tot això m’ha fet alentir tant el pas que ja sols em faltava aturar-me i intervenir-hi. Com que em penso que l’única intervenció que haguessin trobat satisfactòria hagués estat una aportació econòmica decidesc continuar el meu camí, tot i perdre l’oportunitat de saber com funciona l’autoajuda per als que viuen al carrer.

Continuu caminant cap al carrer del Sindicat i adelant a dues jovenetes. De la seva animada conversa sols puc sentir com una d’elles diu: “tia, això és un puto waiting”. Crec que avui hi ha una passa de profunditat que genera frases capaces d’encetar diàlegs quasi filosòfics. Esperar és una putada? És el mateix confiar que esperar? Podria ser que aquesta espera insoportable fes referència a la vida en general? O potser tot és més simple i es tracta de l’espera de la telefonada de l’amant o, encara més prosaïc però no menys putejant per qui l’espera, del que estam parlant és d’un m’agrada a la foto del facebook o d’un retweet de la frase tan inspirada d’ahir horabaixa amb la que volia que els amics sabessin que ja s’estava cansant d’esperar?

Acab el carrer Sindicat pensant si tothom pot lluitar pel que vol o si la majoria no pot fer més que esperar, putejat, que un dia, simplement, caigui del cel allò que vol.