Els CIE o la il·legalitat institucional. Raquel Gàmez Serrano (Llibres del Delicte)

Isla-Tarifa-desde-levante

Fa dos anys vaig poder entrar a l’illa de las Palomas. Abans era una illa, situada al sud de la ciutat de Tarifa,  però ara està unida a ella per un istme artificial que a mode de pont permet el pas de vehicles i persones, però sols fins a l’entrada de l’illa on una gran barrera hi impideix el pas. Els ornitòlegs poden accedir per realitzar tasques de control, seguiment i investigació d’aucells marins, abundants a l’illa, i per seguir la seva migració anual quan des d’Àfrica milions d’aus viatgen a pasar l’estiu a Europa. Amb ells vaig poder accedir al que és ara territori vedat als visitants malgrat formi part del parc Natural de l’Estret de Gibraltar des de 2003, després d’haver estat zona militar. La punta sud de l’illa és la més meridional d’Europa i des d’allà estant, Marroc sembla ser ben bé un veïnat, de fet sols 11 Km el separen del lloc on podem distingir perfectament els edificis de la costa, si el dia és clar, i el Jebel Musa, la muntanya que amb Gibraltar es consideraven les columnes d’Hércules, les que assenyalaven la fi del món.

Un quarter abandonat des de finals dels anys 90 és ara un Centre d’Internament d’Estrangers (CIE). L’illa és la divisòria entre l’oceà Atlàntic i el mar Mediterrani, un lloc on els forts vents fan les delícies dels surfistes que omplen la llarguíssima platja del costat atlàntic i omplen els seus xiringuitos des d’on pots prendre un mojito a posta de sol quan tant la mar com l’illa es tenyeixen de vermell. El vinoso ponto, o el color sanguinós del CIE.

Malgrat la proximitat de Mallorca a Alger poques embarcacions opten per aquesta ruta per entrar a Europa, fins l’any 2007 no n’arribà la primera, i deportar els pocs emigrants que hi arriben cap a la península surt més a compte a l’Estat i no provoca cap interacció negativa amb la imatge turística de Balears. Aquí, doncs, no n’hi ha cap, de CIE.

Per això, entrar a l’illa de Tarifa i veure des de fora el què si no ho hagués sabut hauria pensat que era un edifici en desús, va ser el meu primer contacte amb un CIE. I em va causar una profunda impressió relacionar-ho de seguida amb una presó, i no una qualsevol, estar aquí dintre deu ser com estar a Alcatraz, va ser el primer que vaig pensar. Pensau que es tracta d’una illa que sols es comunica amb el continent per una porta tancada, barrada i vigilada.

2016081316152810136

Sempre havia pensat que un CIE devia ser una mica semblant a una presó, el de l’illa de Tarifa em va fer pensar que anava equivocada, que segurament era pitjor.

Ara, l’assaig de Raquel Gàmez Serrano, “Els CIE o la Il·legalitat institucional” em confirma clarament que sí. Que un CIE és pitjor que una presó. Pitjor perquè en la majoria l’amuntegament de persones sobrepasa al de les presons. Perquè no compten amb els serveis que sí tenen les presons: una enfermeria i assistència sanitària les 24 hores, atenció psicològica (independentment del seu funcionament, a les presons n’hi ha), cel·les amb sanitaris i dutxes, serveis educatius, biblioteca, assistència d’ONGs, sales de comunicacions i vis a vis… (llegiu el llistat de les condicions dels CIE que aporta l’autora de l’assaig) I són pitjors, sobretot, perquè els interns no són delinquents, ni han estat jutjats ni condemnats i perquè el seu únic “delicte” és haver entrat en territori espanyol fugint de la violència o de la pobresa.

Llegir l’assaig de na Raquel Gàmez és imprescindible si volem començar a descobrir el que s’amaga als CIE, perquè són, com les presons, institucions absolutament opaques, perquè a ben poca gent l’interessen i al poder ja li va bé que no se’n parli. Afortunadament hi ha gent que es preocupa per mostrar-nos aquestes cares ocultes de la nostra societat. ONGs i voluntaris que amb el seu treball diari poden obrir petites encletxes de transparència entre tant desconeixement. Com ho fa també aquest assaig.

En aquests temps què tanta gent està tocant a les portes d’Europa, per l’est i pel sud, no hem d’oblidar que tots són, som, iguals, persones, que ningú és, som, més que uns altres i que, en paraules de na Raquel Gàmez “mentre a Catalunya es reclama l’arribada de refugiats, a la frontera sud de la península Ibèrica s’està rebutjant els migrants d’una manera inhumana”. Feia temps que notava a faltar aquesta reflexió. Tothom arriba fugint de qualque cosa, la guerra a Síria, la violència de Nigèria o Malí, la fam o la manca de futur. I no ho hauríem d’oblidar.

La veu de na Raquel Gàmez amb “Els CIE o la il·legalitat institucional” de Llibres del Delicte, ens ajuda a no fer-ho.

cie-tarifa-k3fB--620x349@abc

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s