Aquest estiu, la calor i algun altre hàndicap, han fet que caminàs poc i viatjàs més en autobús. Compartir entre cinc i vint minuts amb gent diversa és també ben inspirador i si a més aquesta gent parla, cosa que fan sovint, llavors, sense necessitat de viatjar acompanyats, l’interès dels viatges per al meu esperit xafarder, està assegurat.
Aquest mes d’octubre ha estat poc interessant, crec que perquè la gent va molt més atrafegada i no tenen gaire xerrera i també perquè davant segons quines paraules he hagut de fer el sord. Deix aquí un petit tast d’algunes joies que he escoltat fins a mitjan setembre:
1- Una dona de mitjana edat, devers 50 anys, almanco en el meu imaginari a la seva aparença li correspon això de la mitjana edat, imagín que per algú més jove que ella seria una dona gran. Sense por a equivocar-me gaire, el seu uniforme és una pista prou important, diria que ve de netejar alguna oficina. Parla amb una altra dona, més jove, que viatja acompanyada d’una nina de vuit o nou anys: Tu el que has de fer és fer-te mestre, li diu, bon sou, bé, ara no tant, i moltes vacances. El poc interès que demostra la nina la fa continuar… Bé, has de ser el que t’agradi, la meva neta vol dir que vol ser jutgessa, esper que canviï.
2- Dona gran, una seixantena. Les dents no l’hi caben dins la boca tancada i sembla que li passa ben igual amb les paraules. Viatja sola i la conversació telefònica, imagín sense gaires arguments més que la meva imaginació i el que deduesc pel to de la conversa, amb una altra dona li dura tot el viatge, devers vint minuts. Es tracta d’un diàleg, més aviat un monòleg amb alguna interrupció, de caràcter amistós: que hem de quedar per sortir, que un dia podem fer una paella, que podem anar a fer unes tapes, que els nins han començat l’escola, que els ha sortit molt car… En tan interessant i amigable conversa amb afirmacions i desitjos que es van repetint amb les mateixes paraules o amb algunes de semblants, el vocabulari no és molt extens, la passatgera arriba a la seva parada i s’acomiada de la seva interlocutora: Hala, te dejo que ya me bajo. Qué te den!
3- Una dona jove, entre 30 i 40, gitana, guapa i molt xerraire, té una interlocutora, més aviat una escoltadora, a la qual va contant coses, totes interessants, per cert. Seleccion alguna.
Te contaré una cosa molt divertida, li deia a la companya de seient, tant que encara quan m’enrecord ric. Va ser al poble, vàrem anar a comprar amb les mules i el carro. Mon pare i els meus germans entraren al magatzem i jo vaig quedar cuidant de les mules. Hi Havia un grup de paios a l’altre costat del carrer que miraven, reien i xerraven assenyalant-me. A què no tens ous d’anar a xerrar amb ella? I ell que surt cap a jo i em diu “como estás rebonica?”, ens posam a xerrar i en això que el veig blanc, blanc i mut; en aquest li ha pegat una síncope, vaig pensar, però com que ell mirava cap darrere jo, m’hi gir i em veig a mon pare i els germans apuntant-li amb les escopetes. El tio sortí correnços i ells morts de riure, jo em vaig irritar amb ells, però ara quan hi pens també em pix de riure.
Per molts d’anys que fes que això havia passat, i ella ho contava com a totalment cert, no devia fer més de vint. Quin devia ser el poble on això era possible? En qualsevol cas, no es tractava d’una història del llunyà oest.
Després de parlar de cans i la seva educació, abans que hagués d’interrompre l’escolta de tants interessants històries, al final jo arrib al meu destí i he de baixar del bus, anava dient que ella ho tenia claríssim, quan es compri la planta baixa amb terrassa tendrà un rottweiler i el vol criar ella mateixa. Serà per substituir l’escopeta?
Variat d'incerteses 