Marès Nostrum. Damià Borràs. IfeelBooks Editors.
Marès Nostrum és una bona novel·la negra. Qualcú va dir que més que negra era una novel·la sociològica i, precisament per això em sembla negra i bona, perquè té el que m’agrada del gènere i allò que fa que sigui qualque cosa més que novel·les de detectius o d’intriga, que aquesta també ho és.
És una novel·la de detectius perquè ho és el seu personatge principal, en Jaume Pons, un detectiu privat que ja no exerceix com a tal, que no ha renovat la seva llicència i que ara treballa com a zelador a l’hospital de la Seguretat Social de Maó; que viu, sol, a una autocaravana; que beu, fins i tot a la feina on té uns sobrets de rom per “alegrar” els cafès dels seus torns i que “preferia malviure dins la closca gairebé hermètica que s’havia fabricat a còpia d’anys i de desdeny que tornar a transitar per la intempèrie social contra la que havia acabat clapint quan exercia de detectiu privat“.
L’any 83, l’autor publicà El preu del Marès de la qual aquesta novel·la sembla ser hereva i que no he pogut trobar, encara que llegint Marès Nostrum tenguis moltes ganes de saber que és exactament el que va passar perquè en Jaume Pons hagués decidit retirar-se com a detectiu privat, encara que en aquesta se’ns doni bastant informació sobre els fets que varen ocórrer trenta anys enrera i que planegen sobre el que ara està passant: la destrucció del territori.
És també una novel·la d’intriga perquè, com en tota novel·la negra, hi ha crims (assassinats de persones però també i sobretot crims perpetrats contra Menorca) i costa d’arribar a desentranyar qui en són els culpables.
I és una novel·la sociològica perquè Menorca, el seu territori i la seva gent hi són protagonistes principals i perquè ens retrata algunes de les seves característiques. Així ens diu que a la barreja de gin amb llimonada li diuen pomada “excepte a Ciutadella, que sempre ha fet el seu propi camí“, que “els mallorquins tenien de sempre una gran facilitat per a clonar les tradicions, els hàbits i les modes de les illes veïnes. Tot abusant de la seva superioritat demogràfica, n’aprofitaven tot allò que els venia de gust per al seu gaudi, profit i benefici” o que “tota l’èpica menorquina sembla que està tenyida, des de fa temps, d’una enyorança de ressonàncies ultramarines, car l’illa es pensa, tossuda, un continent.”
Els menorquins poden reconèixer els llocs i les persones que hi apareixen i imagín que això li dóna encara un plus d’interès a la novel·la, però sense reconèixer els personatges l’interés per la trama no decau en cap moment. Els intents i les malifetes perpetrades per a la destrucció de l’illa ens són ben propers també als mallorquins, bé, sobretot als mallorquins que fa temps que començàrem a omplir de marès el nostre territori.
Menorca, principalment Maó, és l’escenari on es desenvolupa la trama i on es mouen els seus personatges, però en Jaume Pons ve a Mallorca una vegada i sí, aquí he pogut reconèixer tots els llocs que hi apareixen encara que algun amb el nom canviat.
L’ús de les varietats lingüístiques de Menorca és un valor afegit i fins i tot he après alguna paraula que mai havia sentit, boni o estabor (quasi i renou) en són algunes.
I, sobretot, la novel·la està magníficament escrita, tal com a mi m’agrada, sense abusar dels adjectius, amb comparacions i imatges potents (“Caminava per les irregulars llambordes del Pla de la Parròquia amb la convicció de qui tota la vida ha trepitjat sobre segur“), sense floritures i amb frases clares i directes.
M’ha agradat molt aquesta novel·la de Damià Borràs, per la història, per la intriga, per l’estil i per la crítica social que planteja.
Variat d'incerteses 