Elogi de les formigues

Fins aquest hivern sempre havia pensat que les formigues el passaven amagades vivint del que havien recol·lectat a l’estiu, però he comprovat que ja no et pots fiar ni d’allò que havies après amb les faules. Ja sabeu, la cigala i la formiga, elogi del treball, l’estalvi i la previsió de les formigues i rebuig del dolce far niente, representat pels càntics de la cigala gaudint de l’estiu; però ara resulta que no, que ni el dur treball de tot l’estiu ni l’estalvi ni la previsió de la formiga han estat suficients i a les pobres formigues no els ha quedat més remei que sortir del formiguer i, encara que arriscant-se a morir de fred, ficar-se dins ca meva.
I és que res és el que era i ja no basta amb treballar de valent per poder estalviar, ni per les formigues ni per nosaltres, així que les lliçons de les faules ja no se les creu ningú. Ni Rajoy se les creu encara que pensi que ens pot enganyar amb les seves instruccions per estalviar. No, Eme punto Rajoy, que el treball ja no basta ni per arribar a fi de mes, quant més per estalviar!
Que les formigues visitassin ca meva aquest hivern m’ha fet pensar que no per haver llevat validesa a les seves ensenyances hagin deixat de ser bones mestres. És que els temps canvien i el que servia de moralitat en temps de la Fontaine ja no val pels nostres dies. Però les formigues no deixen d’ensenyar-nos.
Aquest hivern, per primer cop, han decidit entrar a casa a veure què poden rapinyar, i ho han fet a poc a poc, enviant unes quantes exploradores que es repartien, d’amagatotis, diferents espais a la meva cuina i si trobaven la mort en quant jo les afinava, la comunitat formiguil sempre tenia algunes més per reposar-les. I un dia, perquè ha quedat qualque mica o tros de què sigui, apetitós pel seu gust, trobes que, un cop assabentades les companyes, han iniciat la seva feina en cadena i una filera de puntets negres baixa per la paret, marxa sobre el taulell de cuina, entra al forn i punteja de negre l’ensaïmada que havies deixat ben tancada el dia anterior.
Així que si la seva lliçó de l’estalvi ha quedat obsoleta, ens n’ofereixen una altra, la de la cooperació. Les exploradores, sense tocar res, han informat les companyes i llavors, totes juntes han passat a l’acció. I crec que aquesta és la moralitat que és ben útil pels nostres temps. Tots junts podem aconseguir el que volem.
Diu el meu biòleg de capçalera que la formiga argentina, aquesta petita que s’entesta a menjar a la meva cuina, ha aconseguit colonitzar el món perquè coopera, les seves colònies estan formades per milers de formiguers interconnectats que poden créixer fins a 200 metres per any. Un exèrcit sense armes capaç d’avançar col·laborant i compartint.

Us imaginau que podríem aconseguir nosaltres si fóssim capaços de fer el mateix? Si ens uníssim per aconseguir guanyar als que no volen que ho facem perquè no volen compartir amb nosaltres els trossos d’ensaïmada que guarden per ells tots sols als seus forns? No aconseguirien més que algunes victòries parcials, com jo a la meva cuina quan faig matança amb KH7, però essent tants com som, sempre tornaríem fins a aconseguir la part de l’ensaïmada que ens correspon.