Us ha passat mai no voler sortir de casa per no deixar la lectura d’un llibre o estar desitjant tornar-hi per continuar-la? Amb aquests llibres jo seria capaç fins i tot de perdonar un sopar amb les amigues que saps que et oferirà unes bones rialles, i us assegur que per jo això, parlar amb les amigues, riure i allargar la vetllada amb un gintònic, és quelcom de ben estimulant. Però hi ha alguns llibres, normalment novel·les, que s’encaparroten en passar-ne per damunt. I s’imposen. I perdonaries el sopar les rialles i les copes per tal de seguir llegint. Afortunadament el llibre t’espera tranquil·lament i, com que aconseguir ajuntar les amigues costa tant, decideixes aturar la lectura. Però és per demés, els personatges t’acompanyen durant el sopar i s’hi colen, sia entre els plats o a les postres i t’obliguen a parlar d’ells i de la seva autora i quasi perdonaries el gintònic per tornar a casa a llegir per saber com els va en la seva vida, ben real a dins la novel·la.
A mi em passa poques vegades. Fins i tot amb lectures que m’agraden molt em permet sense recança deixar-les quan la vida real, la de fora de la novel·la, m’obliga a fer-ho. Però quan passa, quan deixar una novel·la em neguiteja i quan en acabar la lectura no deix de pensar en els seus personatges i voldria seguir sabent que ha estat d’ells, quan acab una novel·la i voldria que continuàs, llavors sé que es tracta d’una bona novel·la.
I això m’acaba de passar amb Las maldiciones, la darrera de Claudia Piñeiro. D’ençà que vaig llegir Tuya, ella és una de les meves escriptores favorites. I ara m’ho confirma.
I, quina sort, ella és també una persona encantadora. La vaig conèixer al Barcelona Negra d’enguany i com a persona no em va defraudar gens, que és quelcom que sí que em passa amb alguns altres escriptors i que fa que després em costi llegir les seves novel·les sense que s’interfereixi la persona en les seves novel·les.
Las maldiciones és una novel·la sobre la “nova política”, la de l’engany, la mentida (que ho és encara que li diguin postveritat), la manca d’escrúpols i l’ambició sense límits.
En aquest món es veu enredat en Román Sabaté a qui “ni se le cruza por la cabeza que su vida esté condicionada por maldición alguna, es ignorante y, por lo tanto, sabio“, quan és reclutat, una mica per error (o no), per Fernando Rovira, el representant del pitjor de la política dels nostres dies.
Vas llegint i no et pots llevar del cap algun polític jove i plantós dels que ens martiritzen al país o al Frank Underwood de House of cards.
Las maldiciones és també una novel·la sobre la paternitat i l’amistat, una novel·la escrita amb la prosa clara i punyent de Claudia Piñeiro, sense artefactes lingüístics que et despistin de l’essencial, la trama que ens conta intercalant els temps per mostrar, de forma perfectament dosificada, les causes del que succeeix en el moment actual, perquè sapiguem perquè en Román Sabaté ha fugit amb el petit Joaquín. És una gran novel·la, negra perquè hi ha crims, que amb 316 pàgines té un final rodó i sols un defecte: que acaba massa prest perquè voldries saber més de la vida de Román Sabaté, de Joaquin, de la China i de Sebastián i perquè voldries que la “nova política” i els seus adalils poguessin esser castigades.
Variat d'incerteses 