La plagueta vermella. Manel Santana Morro. Ed. Illa.

la plagueta

A la plagueta vermella en Pau recull els seus records d’infància i també les seves pors i els seus fracassos. L’home, que ha viscut a Barcelona d’ençà que hi va anar a estudiar i on quedà per configurar la seva vida de triomfador, retorna al seu poble natal, podria ser un qualsevol de l’interior de Mallorca, però en Manel Santana en dona prou pistes per saber que n’és un del Raiguer. I hi torna per refugiar-se i tractar d’exorcitzar els seus dimonis, els que l’han duit a convertir-se en l’home que ell mai hagués imaginat que pogués arribar a ser.

En Manel Santana Morro no és en Pau però se’n serveix per fer una reconstrucció de la seva memòria, de la d’en Pau, però segur que farcida també de molts records de la seva pròpia. La memòria d’un poble i una època en la qual Mallorca continuava abocada als canvis que s’hi anaven desenvolupant des de feia temps i que a finals dels 70 i principis dels 80, els anys on l’autor situa els records d’en Pau, ja en la Mallorca totalment turística conformaren les societats d’alguns pobles de l’interior. I a través de la memòria del seu personatge, en Manel Santana ens presenta un retrat social del seu poble en aquells moments. Una societat conformada per la divisió dels habitants del poble entre els mallorquins que hi vivien des de sempre i els forasters que s’hi situaren a la perifèria del poble, físicament i socialment. En Pau, fill de foraster vingut de feia més temps i de mallorquina, ens explica com era cada un d’aquests dos grups a través dels seus ulls d’adult i perseguit per tot el que la seva cobdícia li ha fet fer, però que vol recuperar el nin que havia estat i les històries que l’havien acompanyat en la seva infantesa.

Per això es capbussa en la recuperació dels records d’aquell grup d’al·lots, fills de forasters, que se situaren al marge de la resta, “outsiders i quinquis...Aquells que per un motiu o altre vivien a un món segregat…a contrapèl…a la perifèria“, però també els de la seva pròpia família. Amb tot això en Manel Santana construeix una novel·la sobre la memòria i també sobre la marginació, per comprendre sense jutjar. I per comprendre a tots aquells al·lots veïnats seus que es deixaren arrossegar pels camins de la il·legalitat fins a convertir-se en delinqüents, alguns fins a la mort, utilitza el personatge d’en Pau que a hores d’ara també s’ha convertit, ell mateix, en delinqüent i perdedor. I, potser, al final és la cobdícia la què els ha duit, tant a ell com a aquells “quinquis” del seu poble a convertir-se en perdedors.

La novel·la és un retrat social i de la construcció de la Mallorca actual que es va produint des de fa anys.

“En els darrers anys aquesta terra ha mudat la pell. Ara els mapes tenen la forma de taca d’oli que ha crescut, s’ha allargat i ha fet néixer extremitats i nous òrgans. Pobles de sempre convertits en urbanitzacions, espais monòtons, com si fossin grums greixosos que han tenyit el paper fins a engolir, tacar, el que hi havia dibuixat.”

La novel·la és un retrat social molt ben escrit, amb cura pel llenguatge i amb respecte pels diferents. En Manel Santana intenta comprendre, no jutjar, perquè sap que “hi havia gent amb les circumstàncies enganxades en la carnadura“. Tot això fa de la novel·la una molt bona lectura, plena de les històries que ens acosten a la Mallorca de fa prop de 40 anys on s’ha anat congriat bona part del que ara és Mallorca i som nosaltres.

És una novel·la que va guanyant intensitat segons avança, un diari dels 40 dies que per en Pau “aixoplugat a la casa del poble han estat una falca per poder reflexionar i escriure” i 300 pàgines que per nosaltres, lectors, són una lliçó d’història i antropologia cultural en forma de bona novel·la.