Concurs de bellesa

          apple-gold-edition

 

Mira que t’ho vaig dir, què aquella poma no ens donaria més que disgustos! Però tu  venga insistir, que si ets la millor, que si no n’hi ha d’altre com tu, que si ets la més bella, que si el teu estil és incomparable, i que, ja sense embuts, ens fan molta falta els doblers!

          I jo, que no, que no puc competir amb aquestes tres que són com a deesses, que la poma d’or serà per una d’elles, que una simple mortal no pot aspirar a res contra tan grans dives, que ja ens arreglarem amb el poc que tenim, que el nostre amor està per damunt de tot… Però tu res, sense parar d’insistir, com la gota malaia.

          I, clar, al final vaig dir que sí i em vaig presentar al concurs. I tal com t’ho havia dit!

          Vaig ser-hi allà, elles em trepanaren amb les seves mirades assassines i supòs que m’hi llançaren qualque maledicció perquè si no això no hagués passat.

          L’àrbitre, Paris, ja el coneixes, no?, també em va clavar a sobre el seu esguard, però, més que assassina, la seva mirada em va semblar lasciva. I pots estar ben segur que no m’agradà gens.

          Vaig sortir al cercle, crec que vaig agradar als espectadors, però abans que s’immortalitzàs l’acte, l’organització ja m’havia dit que em podia retirar. O sia que no surt a cap imatge, però jo també hi vaig ser allà.

          Després de les deliberacions sortí en Paris i digué el nom de la guanyadora, que, clar, no va ser el meu. Jo plorava empassant-me els mocs perquè ningú no se n’assabentàs i em sentia com una perfecta idiota. Com podia haver-te fet cas? Com havia estat capaç de presentar-me jo, simple mortal, al cercle de les deesses?, què estarien pensant tots de mi? Com a mínim que era una beneita presumptuosa i, com a màxim, tot un munt de coses horribles que ni podia imaginar-me.

          La guanyadora sortí al cercle, agafà la seva poma d’or amb una mossegada representada amb brillants, em mirà, em somrigué d’una forma que llavors no vaig saber identificar i partí a reunir-se amb els seus seguidors.

          En aquell moment hauria d’haver-me adonat que no sortiria d’allà com si tal cosa. Primer aquella mirada de Venus. Havia guanyat, no? Llavors, perquè aquell somriure?, perquè aquella mirada estranya? En aquell moment jo ja tenia a bastament amb la meva vergonya i l’únic que volia era tornar de seguida a casa i tornar a veure’t. Encara que seguia pensant que no m’hauria d’haver deixat convèncer, tenia ganes de sentir-me conhortada als teus braços.

          Paris m’esperava darrere l’escenari i, bé, ja ho saps, des d’aquell dia tu i jo no ens tornàrem a veure.

          Al principi l’odiava, però ell continuà insistint i encara que em resistí durant un temps, al final vaig acabar cedint. Perquè he de topar sempre amb homes tan caparruts? Però, clar, que t’he de contar a tu! Ja em coneixes.

          Ara estic molt lluny, al seu país, amb ell, i m’acaba de contar què va passar. Les participants al concurs el subornaren cada una amb alguna promesa, la de Venus era que tendria l’amor de la més bella i així va ser com va aconseguir el premi.

          Estaràs content, sí, vaig ser la més bella de les aspirants a la poma d’or i brillants, però la vaig perdre davant Venus que la guanyà amb trampes.

          Així que Paris em raptà i tu em perderes. Veus com al final tenia raó i la poma t’ha donat el disgust de la teva vida?

          Aquí estic bé i esper que no organitzis la de Troia amb el que t’he contat.

Una besada de la teva Elena.