Regal d’aniversari

Diu en Ramon que per la pròxima trobada li he de dur un llistat de què vaig fer a cada un dels meus aniversaris. Que vagi repassant-los, un a un i que n’escrigui el que recordi. Es tracta d’una dificultat més de l’exercici que em fa practicar des de fa temps. Activar els records, en diu ell. Vàrem començar, i n’hem fet un munt d’exercicis d’aquests, seguint les lletres de l’abecedari i col·locant a cada una un exemple del tema que ell em suggeria: animals, mamífers, peixos, noms d’amics, noms d’amigues, països del món, d’Europa, capitals, menjars, salats o dolços…

I jo vaig fent llistes, primer mentals que, si les faig al llit, aconsegueixen adormir-me abans d’arribar a la Q, i sort perquè quan hi arrib és ben difícil associar-li res, llevat de Qatar i de la meva amiga Queta que, mira per on, això de les llistes m’ha fet recordar-la.

Veus, em diu en Ramon, com aquesta pràctica va bé per activar records? I jo, que veig que sí, faig tots els exercicis que em demana. Aquí no hi ha molt més a fer, enrevoltada de vells i d’oblit.

Així que aquí estic disposada a escriure a un paper els aniversaris que recordi. La propera visita, que encara que ell li digui trobada no és més que la visita del psicòleg que va avaluant de mes en mes com anam perdent capacitats mentals, és d’aquí a dos dies. A mi sempre em diu que estic molt bé, que sembla mentida com conserv les meves. I jo sé que no és veritat, que segurament això els hi diu a totes, almanco a les que encara escolten i parlen. Jo sé tot el que vaig perdent, des dels noms d’aucells als de les capitals del món, i sobretot sé tots els records que no hi ha manera que perdi i que ja m’agradaria, ja. Els del marit, els dels germans i, sobretot, el més dolorós, el que no em deixa ni de dia ni de nit, el del fill.

Au idò, anem per feina. N’he pensat molt, en els aniversaris, i la conclusió és que el primer que record és quan vaig fer cinc anys i vaig arribar a l’escola frisant per col·locar-me devora na Queta que era més alta que jo perquè feia temps que ja els havia fet, els anys. Estava segura que avui ja seria tan alta com ella i no vaig entendre perquè no ho era. Si ja havia fet els cinc!

Som incapaç de recordar res de la resta, fins que vaig fer 18 i mon pare em despertà amb un pastís amb el mateix nombre d’espelmes. Record que vaig plorar molt. Mon pare no entenia res. Nena, em pensava que et donaria una alegria. Si, papà, si és que plor d’emoció. M’acabava de deixar un nòvio.

D’aquí pas al dels 21. Si no el millor, sí el més espectacular. En Ricard era el meu millor amic, o això pensava jo, després vaig saber que el que ell volia era passar d’amic a amant i, clar, l’amistat se n’anà en orris i, llàstima, perquè en Ricard era la monda. Què passada de moda està aquesta paraula!, però era la que en aquell temps servia per dir que era molt divertit, molt esbojarrat i també molt intel·ligent. I pel meu aniversari va sortir amb una d’aquelles excentricitats seves. Comparegué al pati de la Universitat amb una senalla plena de regals: un peluix, un fulard, collarets, arracades, polseres, fotos meves amb ell, sola i amb altres amics perfectament emmarcades, llibres, flors, dolços… i segur que em deix coses. Ho havia col·locat tot molt bé embolicat amb cel·lofana transparent i ben fermat amb un gran llaç. Quasi que també vaig plorar aquell dia, pel regal i pel seu embalum que em va convertir en el centre de les mirades de tothom, estudiants i professors, que s’aturaven a felicitar-me. Em va fer feliç malgrat que també hi passàs vergonya i neguit. Què faria tot el dia amb aquella senalla descomunal, i com tornaria a casa amb ella? Però ell ho tenia tot previst. A porteria ja havien acceptat guardar-la fins al final de les classes i en sortir ens esperava un cotxe blanc adornat amb flors i flocs de tots els colors de l’arc de Sant Martí. Una mica més de vergonya i una mica més de felicitat. Però encara em quedava la sorpresa de saber el procés de gestació d’aquella idea peregrina. Duia pensant el meu regal d’aniversari un munt de temps i va decidir fer una enquesta pel carrer, a gent ben diferent que sel·leccionà segons uns criteris que es va posar, homes, dones, d’edats semblants a la meva, de les dels pares, de les dels padrins, adolescents, nines i nins, amb aspectes de pertànyer a classes socials diferents, immigrants, locals i, sense que ho tengués previst, també va caure algun turista. I així va fer la mateixa pregunta a més de cent persones que es creuà pel carrer: Què li regalaries a na Pili pel seu aniversari? D’entre tantes coses que li digueren, com que no sabia què triar, decidí fer-ne la senalla. També això li havia dit qualcú, igual que allò del cotxe.

Llàstima que els sentiments d’ambdós no foren recíprocs ni els mateixos, m’ho hagués passat molt bé tota la vida.

Anys després vaig conèixer en Tòfol i amb ell em vaig casar. Mai més es repetí un aniversari com aquell. Clar que mai més en vaig fer 21. Aquell va ser un gran dia.

He seguit repassant aniversaris i record regals, sopars amb amics o sols amb el marit aquí o en algun lloc llunyà on havíem viatjat, felicitacions dels cambrers a un restaurant i del monologuista a un teatre, però som incapaç d’associar-los a edats concretes. Fins a la festa sorpresa dels 40 anys o l’àlbum de fotos de la nostra vida en comú dels 50 que planejà en Tòfol.

I aquí he aturat. Demà quan vengui en Ramon, li mostraré el que he escrit fins a l’aniversari número 70, però no li parlaré del dels 60 que coincidí amb quelcom del que no vull ni escriure ni pensar res.