Una sort loca

Avui és un d’aquests dies que voldries poder tornar deu anys enrere fins aquell vespre quan, després de la festa de graduació, te’l trobares. Maleïda discoteca, penses ara, però, com t’ho passares de bé aquell dia! Havies acabat els estudis; havies gaudit de l’acte de graduació, amb ta mare tan satisfeta! Havies anat a sopar amb les amigues i, per acabar-ho d’adobar, havíeu entrat a la discoteca on el vares trobar i on ell, a la fí, es fixà en tu. Llavors pensaves que havies tengut una sort loca. Havies ballat tot el vespre amb el més guapo de l’institut. El més alt, el més atlètic, el que despertava passions, el que us semblava a totes com un déu inassolible. I a partir d’aquell dia vàreu començar aquella relació meravellosa, tan romàntica i tan perfecta. Prest vàreu ser inseparables. Les amigues se’t queixaven que ja no et veien i t’aconsellaven que no estiguessis sempre pendent d’ell, que sortissis amb elles, que no et tancassis en aquella relació com si no hi hagués ningú més al món. Però tu, convençuda que sols tenien enveja, mai les feres cas.

I deixares de veure els amics, et quedares sense cap amiga, sols sorties amb ell i quan ell no podia, que era sovint, quedaves a casa. Ta mare estava ben contenta, te tenia a davora i tenia un gendre tan ben plantat i que t’estimava tant!

I et cassares amb ell i ja tens dos fills. Sí, quina sort has tingut, filla, diu sempre la mare, tenir un home que t’estima tant. Què no et deixa anar als sopars amb els companys de la feina? Perquè t’estima i es preocupa per tu, què no ho veus, reina? I tu, que sí mare, que tens raó, no em puc queixar, em fa bons regals i em cuida molt.

En dies com avui, però, penses si no hagués estat millor no haver-lo conegut mai. Però no, t’estimes més no pensar-ho, llavors no tendries els teus fills, el millor que t’ha passat.

No viuries en aquesta casa, tan còmoda, tan gran, tan guapa… Els teus fills no podrien estiuejar a la casa de la platja i no podrien anar cada any a esquiar. I et convences que sí, que estàs bé amb ell, que l’estimes i que li has de perdonar aquests prontos que té, que ell és així, que té molta feina i per això passa tan poc temps amb vosaltres, però que ell també us estima. I que té raó quan s’enfada perquè tu no saps estar a l’altura del que ell necessita, que de vegades no li tens el sopar a punt i ell arriba molt cansat i espera que els nins ja estiguin al llit i tu estiguis sols per ell.

Ta mare sempre t’ho diu, nena, has d’aguantar que els homes són així, que les dones ens hem de cuidar de mantenir la casa i la família. I tu, algunes vegades plores, però et refàs de seguida perquè saps que ta mare té raó, que els teus fills són el més important i que passi el que passi tu ets responsable del benestar d’aquesta família. Perquè encara que hagi dies que no pots sortir sense ulleres de sol; encara que hagis hagut de deixar la feina ―no passa res perquè ell guanya suficient perquè no et faci cap falta sortir a treballar fora de casa―; encara que ja  no puguis disposar dels teus propis doblers i li hagis de donar comptes de en què et gastes la seva asignació mensual; encara que s’enfadi si compres massa roba als nins; malgrat tot això tu saps que t’estima i ho fa pel teu bé, perquè vol que els seus fills estiguin ben cuidats i que et posis guapa ―per això no plany gens les despeses en perruqueria― quan l’has d’acompanyar als sopars de feina.

I per això, i perquè com diu ta mare, les dones hem d’aguantar tantes coses!, en dies com avui t’empanedeixes, fins i tot, d’haver desitjat no haver entrat mai a aquella discoteca.