En quant he sortit ho he vist tot ben blanc, deu haver nevat tota la nit. Clar que jo, ni fred ni calor. Res de tot això que asusta tant a algunes persones, neu, fred, vent, a mí m’importa. Jo a la meva feina, que cal fer-ne molta per poder menjar. Però hi ha dies, com avui, quan no atura de nevar i quan ni tan sols es veu ningú en treure el cap que no puc estar d’enrecordar-me del lloc on vaig nèixer i on encara m’agradaria tornar.
A les Açores mai fa fred, no com aquí que neva tot l’hivern i fins i tot l’aigua es congela. Vaig nèixer i hi vaig viure fins que vaig tenir edat suficient per independitzar-me. La meva infància va ser feliç, o almanco així ara la record, feliç i despreocupada, sempre amb la família. Del pare mai vàrem saber res, però la mare, la padrina i les ties es cuidaven de proporcionar-nos tot el que necessitàvem, o sia, menjar, que sempre teníem a bastament i cura que no ens faltà mai. Per jo les Açores són el paradís perdut, clima suau, menjar abundant i cap preocupació. El dies passaven anant de dalt a baix, jugant i menjant. No era la millor vida possible?
Ah! però això no podia durar per sempre. Jo era el germà major i la família anava creixent. Així que en arribar a la majoria d’edat, abans dels 18 anys, que entre nosaltres a partir dels 15 o 16 ja som ben adults i tothom espera que els mascles siguem capaços de guanyar-mos la vida per nosaltres mateixos, vaig haver de deixar la casa familiar on ja hi havia massa boques per alimentar. Les germanes trobarien prest qualcú per formar les seves pròpies famílies i a mi, i després al meu germà petit, no ens quedaria més remei que emigrar, a les Açores no hi havia mitjans per sobreviure tots.
Vaig partir a trescar món per cercar-me les sopes. Viatjava sol, era l’única manera de trobar menjar, sense haver-lo de compartir amb ningú. Però al principi va ser dur, molt dur, no volia anar cap al Nord, però no em quedà més remei que acceptar els consells que havia rebut de la família i els amics i arribar a Noruega. Em costà adaptar-me al fred, però almanco la subsistència estava ben asegurada. Sols calia posar-s’hi a treballar ferm i la vida s’em tornà simplificar.
Ah! però no vaig oblidar ni la família ni el lloc on havia nascut, així que pocs anys més tard ja amb la vida resolta aquí, vaig decidir que havia de tornar a casa ni que fos de visita. L’enyorança era massa i, perquè no dir-ho, també la necessitat de cercar parella. Aquí tots som mascles i jo vaig pensar que ja era hora d’estar amb qualcú, bé, amb qualcuna.
I sí, les Açores eren plenes de famelles i encara que em costàs sang, suor, llàgrimes i alguna carabassotada, vaig aconseguir lligar. Ella ja tenia un fill i no va voler venir amb jo cap aquí. Així que em vaig tornar, sol i trist. Les Açores ja no eren ca meva. Ni havia de què viure, ni em trobava ben acollit.
He fet el mateix viatge unes quantes vegades al llarg de la meva vida, però fa temps que no hi he tornat. Aquí la meva vellesa és tranquila. Tenc tot el que necessit, menjar i entreteniment a bastament.
Ara mateix,mentre vaig pujant a la superfície ja puc sentir els crits de alegria dels grups d’humans que, gelats de fred i apostats a les baranes dels vaixells disparen les seves càmeres com a posseïts. Abans de sortir de l’aigua llanç el meu raig d’aigua que puja fins a 15 metres, esper, els mostr el llom i just abans de submergir-me de nou, trec la coa i m’hi acomiad fins d’aquí una hora i mitja, quan torni sortir a respirar. Ells s’en van feliços per haver vist un catxalot i jo baix content, també, a cercar els meus calamars.
Variat d'incerteses 