Cacera

I què, que tal estàs passant aquesta setmaneta de cacera pel coto d’en Borja Luis? Ni m’ho diguis, que ja m’ho imagín. Cansadíssim, eh? Que des del port de València fins a León és un pal de conduir i que llavors t’has hagut d’aixecar taaan dematí; que cal córrer darrere les perdius, que no, que caçar no és anar al camp, seure i disparar i esperar que els cans et duguin les preses. Ja, ja ho sé, petitó meu, que en tornar necessitaries una altra setmana per descansar, però què hi farem! els hotels estan oberts i te n’has de cuidar, que l’ull de l’amo engreixa el cavall. I sí, sí, ja ho sé quant m’enyores tu i quines ganes tens de veure’m. I tant que ho sé, ni t’ho imagines.

I a què sou molts i tots homes? I és que, cari, en aquest món no es veuen dones; què mira que m’agrada caçar, però no hi ha res que m’agradi més que estar a casa i amb tu. I clar, a què si no fos que al coto d’en Borja Luis hi anava tanta gent important que podries fer molts bons contactes, no hi haguessis anat? Ja ho sé, ja, estimat, que el que tu voldries seria estar aquí, amb jo! I que, mira, reina, estaré temps a tornar a fer una sortida d’aquestes. Tan cansades, veritat? Idò mira, sí que tardaràs a repetir-la, sí, perquè rei meu, podria ser que aquest viatget que has fet et dugui tants problemes que no et quedin ganes de repetir-lo.

Veuràs quan baixeu tots dos de l’avió i vagis a recollir el teu Land Rover, sí, allà on vares posar les escopetes davant jo, sé, estimat el que has menat fins a Lleó en aquest viatge tan cansat. Vaja regiró que te’n duràs quan no el trobis allà on el vares deixar aparcat. Què mira que t’ho he dit sempre, que no es pot esser tan descuidat! Que quan aparquis t’has de fixar bé on ho fas. Perquè si deixes un cotxe amb armes mal aparcat a l’aeroport, passa el que ha passat, que ara és al dipòsit municipal i les teves escopetes al quarter de la guàrdia civil. I que no sé com li explicaràs a la figaflor de la teva secretària que tothom s’ha assabentat del vostre viatget i que la meva separació et sortirà tan cara que no sé si voldràs repetir amb qualsevol altra.

“Me gusta estudiar”

A finals del segle passat vaig viatjar a Ecuador i vaig fer en tren el recorregut de Riobamba a Guayaquil. Aquest tren era el que s’havia fet per comunicar la serra amb la costa.

L’any 1899 començà la construcció de la via del que sempre es considerà com un dels trajectes més difícils del món sobretot perquè havia de travessar la muntanya coneguda com la Nariz del Diablo que es trobava entre Alausí i Sibambe, dues poblacions amb gran quantitat de població indígena dispersa entre les muntanyes. La solució que s’adoptà perquè el ferrocarril pogués salvar la Nariz del Diablo, una muntanya que els indígenes havien batiat d’acord amb la seva fama de diabòlica, va ser un traçat de la via en zig-zag que el tren ha de recórrer canviant el sentit de la marxa. Així es passa ràpidament dels 2400 als 1700 mts. d’altura sobre el nivell del mar. Més de 2000 vides dels treballadors de tan faraònica obra va ser el tribut que es cobrà la muntanya fent créixer així la seva fama.

L’any 97 quan vaig viatjar en aquell tren que sols feia un viatge al dia era ja una maquinària vella i cansada que al cap de dues hores de trajecte es negà a continuar. Després de llarga espera la companyia ferroviària decidí que el trajecte el faria un ferrobús, una espècia d’autobús que circula per les vies del tren. Sols una petita part dels viatgers, molts turistes com jo, poguérem arribar a ocupar el ferrobús i sortírem cap a Guayaquil travessant la Nariz del Diablo que era el plat fort del nostre viatge. En arribar a Alausí un grup de turistes esperava el tren des de feia dos dies i, malgrat les protestes del maquinista i el seu ajudant, es colaren a un tren on no cabia ja ningú més, la majoria ocupant el sostre i sense fer cas de les prohibicions de fer-ho. Finalment el tren continuà i en arribar a Sibambe, una petita estació al peu de la Nariz del Diablo, un grup d’indígenes, homes, dones i nins i gran quantitat d’equipatge, bolics i senalles, esperaven asseguts a terra i obligaren el tren a detenir-se. El nostre ferrobús, el que quedava dels vagons que havien sortit de Riobamba, eren la seva única possibilitat d’arribar a la costa i poder comerciar amb els seus productes. Novament el conductor i el seu ajudant es negaren a recollir-los, ara ja hi havia gent dreta dins i el sostre totalment ocupat. Els indis es negaren a quedar en terra i conclogueren que si ells no viatjaven tampoc ho faríem la resta de passatgers i bloquejaren la via amb pedres. Després d’estar aturats i sense que la situació es desbloquejàs, o sia sense que ningú pogués o volgués retirar les pedres, el maquinista acceptà que hi pujassin amb el que les pedres s’apartaren i poguérem continuar. A partir d’aquell moment sols vèiem esquenes, braços, culs i fardells plens de verdures, gallines i conills. Arribar al destí final travessant un mercat instal·lat sobre les vies que varen ser convenientment desocupades deixant l’espai imprescindible perquè el tren no passàs per sobre fruites, verdures, teixits i quincalleria variada, va ser una benedicció. De què en baixar d’aquell ferrobús atestat em vaig torçar un turmell no en diré res.

I just ara, 23 anys més tard he tornat a Ecuador i a la Nariz del Diablo, en un viatge absolutament diferent. En aquests anys Ecuador ha fet un canvi espectacular. El centre de Quito està net i ja no està totalment ocupat per mercadets i vendes ambulants, les carreteres de muntanya ja no et produeixen taquicàrdies per la seva estretor i l’estat del paviment, els autobusos no aturen per tot recollint gent i més gent que viatja dreta omplint els passadissos hores i hores, les indígenes no carreguen nins adormits a l’esquena, pocs nins es veuen demanant o treballant al carrer.

I tornem a la Nariz del Diablo. A principis d’aquest segle es va deixar d’emprar un ferrocarril que ja quedava obsolet i a partir de 2008 es va recuperar el tram que va d’Alausí a Sibambe, el que baixa per la Nariz del Diablo, com a oferta exclusivament turística. Ara els vagons són nous i lluents amb butaques molt confortables, amb una guia a cada vagó que explica als turistes, nacionals i estrangers, la història del tren, detalls sobre la seva construcció i recomana els millors punts per les fotografies i els costats per on cal mirar els llocs més destacats del paisatge.

En passar Sibambe el tren s’atura, els turistes baixen i fan fotos, de la muntanya, del paisatge i del tren, pujats a la màquina o a devora, fent cua per fer veure que cada un estava sol. I llavors torna a Sibambe on no hi ha cap poble més que una estació nova, un bar, una gran plaça amb un lloc de venda de souvenirs i algunes casetes. Allà un grup de joves, homes i dones indígenes Puruhà, ofereixen els seus balls tradicionals als turistes i un recorregut per algunes de les casetes de l’estació on una persona de la comunitat ofereix informacions sobre els seus costums, tradicions i forma de vida, en espanyol o en anglès.

I ja estam a punt d’arribar al títol, que estareu pensant que perquè l’he posat. A nosaltres, que vàrem estar al grup d’espanyol amb una parella de Galícia i la resta tot de turistes ecuatorians o d’altres lloc de Sudamèrica ens acompanyà una al·lota molt jove de la comunitat Puruhà que a un d’aquells cassetons habilitat com el que anomenaven museu ens explicà l’ús de cada un dels estris de cuina i de treball que allà hi havia, no més d’una dotzena, ens digué que la seva llengua era el quichua i que també parlava espanyol i anglés, i les característiques de la seva vestimenta. Ens digué que el capell indicava si les dones eren o no casades i que el que ella duia era de casada, encara que no ho era. Algunes dones del grup li demanaren si tenia nòvio, ella digué que sí i s’estranyaren que no fos casada, les indígenes ho fan des de molt joves. Ella contestà: és que me gusta estudiar. Manifestació que va ser molt ben acollida per totes les estrangeres del grup.

Llavors sabérem que havia acabat la secundària i que volia anar a la Universitat però que amb la feina que estava fent amb un contracte d’un any estava estalviant per fer-ho després.

Al meu primer viatge vaig parlar amb un nin, a Quito, que netejava sabates pels bars per poder pagar l’uniforme (era obligatori a qualsevol escola) el curs vinent. En aquest ho vaig fer amb una al·lota d’un petit poble d’una comunitat indígena que es preparava per anar a la Universitat, i això em va semblar un bon exemple del canvi que vaig observar, entre un i un altre viatge, a Ecuador.