Les mans de la mare

madre-e-hijo-de-la-mano

 

Les mans de la mare feien olor de lleixiu i sabó, olor de net, olor de mare. La mateixa que les de les ties, que també eren mares i que les de la mare de la meva amiga Margalida. Les mans de la mestra sols feien olor de sabó, i de guix i goma d’esborrar, tot barrejat. No feien olor de lleixiu perquè ella no era mare, ni padrina, que les mans de la padrina feien una altra olor, com d’herba, una mica com la de la gàbia dels conills. Així que fins que no vaig anar a ca n’Eulàlia estava ben segura que l’olor de mare era el de les mans de la meva.

N’Eulàlia sols venia al poble a l’estiu. Els senyors de Son Miranda arribaven a principi de l’estiu amb dos cotxes, en un viatjaven Donya Rosita, na Lenita, sa filla, que era la mare de n’Eulàlia,  el seu marit, don Martí que el menava i n’Eulàlia. A l’altre cotxe, que conduïa, en Rafel, el xòfer, anaven les dues donzelles ―ma mare deia que eren les criades, però a ca n’Eulàlia eren les donzelles i així també les anomenava jo― ben juntetes les dues al seient de davant que tota la part de darrere venia plena de maletes, capses i baguls.

A principis de juny la mare de la meva amiga Margalida començava la feina per deixar a punt la casa dels senyors que arribaven passat Sant Joan, de vegades ja al juny i altres anys es torbaven fins ben entrat juliol. Depenia si abans de venir anaven o no a fer uns dies fora Mallorca.

Enguany han anat fora Mallorca i arribaran més tard, deia ma mare que li havia dit la de na Margalida que sovint la cridava perquè l’ajudàs en la gran operació de posada a punt de les cases de Son Miranda. Jo, en sentir això de fora Mallorca imaginava terres sense muntanyes, on no es veia mai la mar i on sempre plovia. No sé d’on m’havia tret que la mar, la muntanya i el sol eren coses sols mallorquines, com la sobrassada o els botifarrons que deia la padrina que sols n’hi havia aquí.

A la mare ja li anava bé que la seva amiga Antònia, la madona de Son Miranda, no pogués dur sola tot el daltabaix que representava la posada a punt de la casa dels senyors, perquè això eren unes pessetes que, en arribar donya Rosita, li caurien ben bé per acabar de passar el mes, que no sempre s’aconseguia a ca meva. La mare cosia sabates a ca nostra. Cada setmana passava el conco en Pep i li duia les pells retallades que ella cosia amb aquella maquinota que no aturava mai de fer aquell tracatracatrac amb el que sempre m’adormia i que sovint també em despertava. I quan ja estaven cosides i tenien forma de sabata sense sola se les enduia altra vegada cap a la fàbrica. Quan jo partia cap escola la mare feia la bugada d’unes quantes cases del poble, dels rics deia ella i alguna vegada la vaig sentir dir que dels botxins, però sols quan xerrava amb la padrina i creia que jo no la sentia, i jo, que hagués volgut saber per què ho deia i per què de vegades també plorava, sabia que no havia de demanar res, que era un secret d’elles dues.

En Pep no era conco de veres però com si ho fos perquè deia ma mare que havia estat molt amic de mon pare. Al pare jo no el vaig conèixer perquè havia mort abans que jo nasqués. No sé de què, mai m’ho havien dit, però ma mare em xerrava d’ell, perquè no l’oblidis mai, em deia. En Pep cada setmana em duia alguna llepolia i ma mare també sempre li donava les gràcies que jo sabia que no era en nom meu sinó per les sabates. Ho sabia perquè sovint deia: gràcies a en Pep que si no, no sé que menjaríem en aquesta casa.

La meva millor amiga era na Margalida que era la filla dels amos de Son Miranda, així que jo hi anava molt per ca seva i els estius, quan les cases dels senyors s’obrien i n’Eulàlia era per allà jugàvem les tres juntes. Donya Tinita, sa mare, no la deixava allunyar-se massa de les cases, ni banyar-se al safareig, ni enfilar-se als arbres, ni no sé quantes coses més, però de tant en tant aconseguíem despistar les donzelles que tenien ordre de vigilar-la i n’Eulàlia, lluny de les cases, feia algunes coses prohibides que aconseguíem que ningú sabés. I un dia, com que no estava molt acostumada a córrer i enfilar-se, que ella deia que sols ho feia quan venien a Son Miranda, va caure baixant una paret seca i, com que la sang no s’aturava de rajar al seu genoll, la vàrem haver de dur a les cases. Donya Tinita seia al porxo i la va veure, així que no poguérem passar primer per ca na Margalida perquè la curàs sa mare. Tot varen ser crits i esglais fins que una de les donzelles va curar la ferida de n’Eulàlia i sa mare es tranquil·litzà i deixà de donar-nos la culpa que sa filla hagués caigut. Res, que com que va veure que n’Eulàlia ens defensà tot el temps i que deia que érem les seves millors amigues ―tampoc tenia cap més, però si ella ho deia―, donya Tinita ens feu passar a les cases i comanà que ens traguessin  xocolata i melindros per mullar. Tant na Margalida com jo vàrem repetir i ella em tocà la galta i digué pobreta, quina gana té. Va ser quan vaig saber que no totes les mans de les mares feien la mateixa olor i que n’hi havia que no feien aquella que per jo era la millor i la més neta, la de sabó i lleixivet, encara que ara sé que era també la responsable que les mans de la mare estiguessin sempre vermelles i aspres.

Aquell vespre no em vaig acabar les sopes que havia fet la padrina per sopar i vaig explicar que no tenia gana perquè m’havia inflat de melindros i xocolata a ca n’Eulàlia. La mare es va enfadar i jo vaig pensar que era perquè no havia acabat el sopar. El tracatracatrac d’aquell vespre sonà acompanyat de l’olor de no res de les mans de donya Tinita i amarat de gust de xocolata.

L’endemà donya Tinita ens esperava amb un cove gros ple de vestits, n’hi havia d’ella, de sa mare i de n’Eulàlia i em va dir que triàs els que volgués per jo i per ma mare que segur que ens feien molta falta, que era roba que elles ja no es posaven.

Aquell vespre, tota contenta, vaig tornar a ca meva amb vestits per jo i per la mare.

I ma mare es va enfadar, aquesta vegada ben de veres.

Que nosaltres no necessitàvem cap caritat d’aquella casa, que l’endemà havia de tornar-ho tot, que no tenien vergonya, que si pogués… I la padrina la féu callar. No veus que la nina no té cap culpa?, li deia intentant consolar-me perquè jo plorava. Plorava pel meu vestit de floretes i farfalans que no n’havia tengut cap de més guapo, deia xuclant-me els mocs i perquè no entenia perquè ma mare s’havia enfadat i també plorava, i perquè no volia tornar a ca n’Eulàlia amb tot el que sa mare m’havia regalat.

A l’endemà la mare m’hi acompanyà amb la bossa dels vestits. Em duia agafada de la mà, no aturava de rondinar i caminava tan ràpid que jo havia de còrrer perquè no m’hagués d’estirar el braç.

Aquí li duc allò seu, que ni la meva filla ni jo necessitam, ara, la seva caritat. Sols li va dir això, li tirà la bossa als peus i, amb jo de la mà, li girà l’esquena a donya Tinita que no va dir cap paraula, i ens tornarem a casa. No vaig saber molt bé perquè, però la por i la vergonya amb què havia arribat es varen fondre davant la decisió i la dignitat de ma mare allà, a la clastra de Son Miranda davant la mare de n’Eulàlia que acotà el cap i hi quedà palplantada mentre nosaltres caminàvem, la mare, amb el cap alçat cap endavant i jo amb el meu alçat cap a ella, que llavors em semblà com una geganta.

El tracatracatrac de la màquina de cosir em va semblar més ràpid i més fort aquell vespre.

I mai més se’n parlà.

Fins ara. D’allò fa més de 40 anys. Jo vaig fer el batxillerat examinant-me per lliure i amb 16 anys vaig començar a treballar a un hotel, com ho feren la majoria dels joves dels meu poble als anys 60. La mare continuava cosint sabates i amb la meva feina va poder deixar de fer bugades alienes. Amb la meva facilitat pels idiomes vaig aconseguir arribar a cap de recepció i, finalment, a directora d’hotel. La mare fa anys que no ha de cosir sabates, però encara les seves mans, com les de moltes de les dones que treballen a l’hotel, fan aquella mateixa olor que a poc a poc vaig saber que no era de mare sinó de dona que fa net, a casa pròpia o aliena. Per això, per aquella olor de les mans de la mare, sempre m’he preocupat perquè les dones que han treballat als hotels que jo he dirigit, ho fessin amb les millors condicions.

La padrina va morir ahir i mentre la vetllàvem la mare m’ho va contar tot. Mon pare no va morir, el mataren una nit del 38, un escamot de falangistes capitanejats pel senyor de Son Miranda, son pare de n’Eulàlia, el marit de donya Tinita que, com ella, feia anys que era mort. Ja veus filla, la teva amiga sap on estan enterrats i els pot dur flors quan vulgui, em digué la mare mentre tothom pensava que plorava per la seva.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s