Pecats capitals

Digui el que digui na Maria jo no acumul ira, potser un poc de ràbia sí, però la ràbia me l’empàs i ningú no se n’assabenta. Perquè la ira és una cosa molt seriosa, com deien els capellans de l’escola és un pecat capital i d’aquests set s’ha de fugir com de la pesta perquè són els que empudeguen la vida. Bé, jo tampoc diria tant, però sí que és cert que cada un d’ells perjudica sobretot a qui el comet. Tornem a la ira. Si en pecàs, escridassaria a tota aquesta guarda d’inútils amb què em top diàriament o els arriaria un bon cop de puny i no, el que els he de dir els ho dic sense cap crit i mai els he aixecat la mà.
I tampoc en patesc cap dels altres sis, encara que na Maria de tant en tant em retregui que si no serà que el que tenc és enveja dels seus èxits. Idò no, no és enveja, torna a ser ràbia, perquè a veure, com pot ser que a mi em donin els pitjors horaris, que no em publiquin res o que essent el més gran no em donassin la direcció del departament i ara tengui de cap a la impresentable de na Carmeta que sols pot presumir de cul i pit?
I xerrant de culs i pits, del que ningú podrà dir mai que patesc és del pecat de la luxúria, perquè mira que ho faig poc. I, mira, d’aquest pecat sí que m’agradaria pecar-ne una mica més. Però de la resta, no, que no en tenc cap.
Ni som peresós, que m’aixec ben prest perquè no m’hagin de retreure cap falta de dedicació a la feina, idò ni així, que la pava de na Carmeta em va fer saber que arribar el primer de tots, abans que hi hagi ningú, no és cap excusa per partir abans que acabin les reunions. Però a veure, què m’han d’ensenyar a mi aquesta colla d’intel·lectuals de pa amb fonteta, a mi que els hi don cent voltes?
I no, això no és supèrbia, digui el que digui na Maria que, fins i tot tengué la santa barra de dir-me que a veure si tanta ràbia per no ser el cap de departament és que som un avariciós i que l’únic que m’interessa és el suplement econòmic, que ara, a damunt, li donaran a la inútil de na Carmeta.
I mira, l’únic pecat capital que em podria acceptar és el de la gula, però en el meu cas es tracta d’una gula bona, què carai, què m’agrada menjar bé! I a qui no, eh? I en qualsevol cas en el mateix pecat ja duc la penitència que m’ha engreixat tant la panxa que ni em puc tancar els calçons, així que no sé, crec que hauria d’apuntar-me al gimnàs ara que començam un nou any. Però és que em fa tanta peresa!

Conte de Nadal

Però què em dius, Rosa!! No m’ho puc creure. Vols dir que ta mare pensa fer això? No, si  ja li dic jo al seu fill, mira que ta mare no està bé, que ja fa temps que ha començat a fer cadufos, a veure sinó com s’explica el que ens va dir al dinar de Pasqua, i allò de les panades, què em dius? Mira Rosa, jo li dic al teu germà, però no sé què dir-te. A mi ja em sap greu que tenguis una filla com la teva. Un fill, ja, ja ho sé. Idò un fill com el teu, però és que això de ta mare ja és per preocupar-se, i molt. Sí, reina, ja ho sé, ja sé que tu ho entens tot, ja ho hem vist, ja, però no em diguis que també entens això de ta mare. Clar que no, veus, és que ja passa de mida! I què feim ara? Com que res? Què ho té clar i què no hi ha res més a xerrar? Idò tu que ets la seva filla li prohibeixes i ja està. Què no pots perquè ella és adulta i autònoma i que és impossible? Mira ja xerraré jo amb el seu fill i entre tots dos la reteniu i feim el que feim cada any i llestos. No, no, estimada, per la força no, però la convenceu entre els dos i amb l’ajuda dels seus néts. Mira ja li envii jo a la meva petita que saps com es duen de bé i a veure si la convenç. I tu també pots provar amb els teus, els petits, clar, que l’altre ja se sap…

…………….

A veure, Rosa i Tomeu, què us pensau, què perquè tenc setanta anys ja sou vosaltres qui comandau a sobre meu? Amb la vostra família feis el que trobeu, però ja us dic que jo també ho faré, el que trob. Massa anys he estat al vostre servei, i s’ha acabat. Els anys que em quedin pens fer el que vulgui. I sabeu què vull? Fer-me contenta a mi mateixa, que al pare, a vosaltres i a les vostres famílies ja us he dedicat temps a bastament. I no, no em convencereu. I tu, Tomeu, que trobes d’enviar-me la teva Loida, la pobra, amb l’encàrrec de fer-me canviar d’opinió? Idò demana-li ara a ella què opina de tot això. Que al final, el que volia era venir també amb jo, així que l’hagué de convèncer jo a ella que això no podia ser perquè fins que no tengues devuit anys necessitava el vostre permís per sortir i per fer el que ella decidís, però que jo, amb setanta feia ja molt de temps que no necessitava permís de ningú per fer el que vull, i que massa temps havia perdut ja fent el que volíeu vosaltres. Així que res, enguany no hi ha dinar de Nadal, ni de Cap d’any, ni de Reis en aquesta casa, ho feis vosaltres allà on vulgueu, que jo me’n vaig a Tailàndia a passar el temps que vulgui jo o vulgui ell a ca n’Àlex. Ah!, i que sapigueu tots i sobretot la teva dona, Tomeu, que segur que és qui us ha atiat a venir a fer el ridícul a ca meva, que estic encantada que na Rosi s’hagi convertit en n’Àlex i ara sigui feliç, que jo ja ho veia que l’hauríeu d’haver deixat fer de nin com sempre havia volgut. Ah, i no sàpiga jo que ni tu ni la teva dona renyau a na Loida per no haver complert el vostre encàrrec d’aconseguir que com cada any us preparàs la porcella i els canalons i l’arròs brut, i us fes els torrons i tragués la vaixella bona i les estovalles de punt mallorquí. Què he tardat molt però que ara em pos la primera en la meva llista de prioritats. Així que Bon Nadal i ja us enviaré un whatsapp des de Tailàndia!