Cròniques de l’Índia 5

IMG_20200118_135358

Un dissabte després de 2 viatges en avió que feren que el més de 2000 Km que separen Madurai de Calcuta els pogués fer en un poc més de 6 hores, vaig arribar a Calcuta encara de dia i la ciutat em va acollir amb totes les característiques de les que ja havia visitat i algunes coses noves que em varen fer saber ben prest que en Dominique Lapierre tenia raó i aquesta era la ciutat de l’alegria.
I la primera que em vaig dur va ser comprovar que la guest house on m’allotjava, encara que tot i ser típicament índia, neta i una mica destartalada, estava ben a prop de Park Street, un carrer amb molts de bars i restaurants ben occidentals. Així que vaig fer de turista ídem i em vaig ficar a un Barista on un batut de mango em costà devers 5 euros, una fortuna pels stàndars indis, però a la fi podria menjar qualque cosa no coent i això m’animà a passar una bona estona asseguda a una butaca davora la finestra i observar el que passava pel carrer, tan contrastat amb l’interior del bar, que em va fer gaudir d’una estona d’observació que acabà confirmant-me allò de les terribles i enormes diferències de la societat índia. Si entre la gent que passava pel carrer ja s’observaven en la manera de vestir,no calia més que mirar cap a l’interior del bar on els clients eren indis i amb la capacitat econòmica suficient per permetre’s els preus europeus i abusius del local, o veure asseguda al carrer una dona davora la qual s’hi arribaren a aplegar fins a 5 infants, entre 2 i 12 anys, que descalços pul·lulaven també pel carrer imagin que demanant. Ah! també vaig veure una rata sortir del parterre que separa la voravia de la carretera i tornar entrar, ella tan panxa.
A Calcuta hi ha molta gent, com per totes les ciutats índies, però aquí com a gran ciutat una mica més. Els carrers estan plens de xiringuitos, xaboles, on la gent hi ven qualsevol cosa i sovint també hi dorm. Hi ha aixetes que deuen ser boques contra incendis, on la gent s’hi renta vestida. La roba s’hi penja a les barreres de la carretera o a cordes entre arbres.
Edificis luxosos estan aferrats a cases que mai es deuen haver repintat. Aquests dos edificis, per exemple, estan ben aferrats.
IMG_20200122_095456IMG_20200122_095548

El fems s’hi acumula, encara que he vist que els matins hi ha gent que agrana i els fica a carretons que estira cap aquí i cap allà. A qualsevol carrer pots trobar quelcom semblant a un abocador de fems on corbs i cans es disputen no sé ben bé què.

Hi ha molt renou, com per tot es condueix a toc de pito. Aquí hi ha semàfors, que venen a ser utilitzats com els pasos de cebra a ca nostra, o sia si està en roig i hi ha gent per passar en verd, els cotxes s’aturen però si no, no, a no ser que hagi policies i aquí hi ha semàfors on hi ha també policies. En aquests els cotxes s’aturen i es formen coes tan grans que poden tenir aturat el trànsit fins a 7 o 8 minuts; llavors els cotxes aturen el motor. Si hi ha policia la gent no passa sortejant cotxes perquè el poli té una corda fermada a un arbre que aixeca per davant la gent i ferma a un altre arbre, impedint així el seu pas fins que el semàfor es posa verd i ell deixa caure la corda perquè puguin passar. Però ni entre els conductors ni entre els peatons tot això provoca la irritació que veim aquí on els clàxons del cotxes no són per fer saber a la resta que vagin alerta sinó per expressar la ràbia contra qui, encara que no se sapi qui pot ser, provoca que haguem d’estar aturats.
I potser aquesta tranquil·litat de la gent, una espècie de pau interior, sigui una de les coses que fan que m’agradi tant l’Índia i em faci tan feliç. Per exemple, a la meva guest house, situada en un edifici de vivendes particulars i al 5è pis, hi ha un ascensor i un ascensorista que se n’ocupa de fer-lo pujar i baixar desde les 8 del matí a les 10 del vespre, idò el seu somriure i la seva salutació cada vegada que sortia o entrava em feien començar el dia igual, somrient.

Perquè és que ni jo mateixa puc explicar-me el perquè de l’atracció que l’Índia té sobre mi. Els carrers estan bruts; les voravies t’exigeixen atenció si no vols trevalar o caure directament a algun dels seus forats; el renou és infernal; no m’agrada el menjar indi perquè és tan coent que almanco per jo és impossible de menjar així que em pas dies de sucs, iogurts i alguna classe de pa que no ho és ben bé, ah! i també les galletes d’inca, sense les quals mai viatjam les mallorquines, fan el seu paper…

IMG_20200117_134813 Aquest és, per exemple, un carrer de Madurai.

Idò perquè a l’Îndia som tan feliç? Si tampoc faig ioga, ni entenc res de la seva religió, ni tenc aquest punt d’espiritualitat que sembla que a l’Índia és desenvolupa tan bé, idò perquè m’agrada tant?

Podria ser també per les sorpreses que mai deixa d’oferir-me. M’agraden els seus llocs diguem-ne turístics, allò que les guies diuen que cal veure, els temples, els palaus, coses com el memorial de la reina Victòria que a Calcuta és una de les visites més turístiques (edificis estil anglés que deixà la colonització), però el que més m’agrada és caminar pels seus carrers on passen coses que sempre em sorprenen.

Si us dic que de la visita al famós memorial de la reina Victòria, a més dels seus jardins ben cuidats el que més em cridà l’atenció varen ser els polis copejant amb pals els taxis aparcats a l’entrada perquè partissin —no sé quina classe de pals devien ser perquè tot i rebre amb força i renou la carrosseria dels cotxes no s’abonyegava— o la filera enorme de carrosses tirades per cavalls famélics que servien per passetjar turistes, indis, of course, guiris som poquíssims i crec que cap de nosaltres seria capaç de passejar-se amb tant d’oropel.
IMG_20200119_141229

Així que a Calcuta, a part del Memorial, no he fet cap de les visites recomanades, la casa de la mare Teresa, el temple de Khali, el pont de Howrah o un passeig pel riu, i ben pocs turistes occidentals ni indis he trobat en aquests dies, ni en Calcuta ni enlloc. Cal fer excepció dels espanyols i sudamericans que havia en el Rij’s Café, un local on l’amo xerrava espanyol i tenia a la carta des de truita de patates a ous fregits, croquetes o pisto, i, ja podeu imaginar que no em vaig poder restistir a sopar allà des de que na Kika Simó m’ho va fer conéixer.

I per acabar aquestes cròniques, la darrera serà per contar-vos la millor experiència que he tingut en aquest viatge, la visita a Tòpsia, el seu slum i la ONG Los niños de Topsia creada per la mallorquina Kika Simó.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s