Viatge de noces (capítol 16)

En Gabo havia fet la seva darrera classe i havia anul·lat unes tutories que tenia l’horabaixa, així que ja podia sortir. Si em dius on ets et recull i anam a prendre qualque cosa abans de partir cap a la comuna, li havia dit.

En Pere li digué que caminaria cap a on ell li anàs bé per recollir-lo i així faria temps ––i acabaria de pair el berenar que pensava que encara devia fer voltes al seu estómac–– fins que ell hi arribàs, i que ja li contaria tot el que havia fet quan es trobassin. Li envià la localització d’un bar on arribaria en no més de vint minuts caminant, més o manco el temps que ell tardaria en cotxe. Si arribes abans que jo, espera’m dedins, li digué abans d’acomiadar-se.

En Pere memoritzà el recorregut i, segurament perquè tenia les cames més llargues que la resta, en quinze minuts ja hi era. A mig camí li semblà que es creuà amb un d’aquells dos pavos que havia vist al bar, els que no volien que en Fermín xerràs amb ell, que encara que de professió sí que era tombo, ara no l’exercia i la veritat era que s’ho hagués estimat molt més, així almanco tendria la seva arma reglamentària que de cada vegada enyorava més. Estic paranoic, aquest tipus és com la majoria dels que es veuen per aquí, ens hem creuat i ni m’ha mirat i a més, que dugui la visera de la gorra al revés i calçons negres d’algunes talles més de la seva no vol dir que sigui el de la barra, que ni la cara li havia vist… en Pere tractava de tranquil·litzar-se mentre pensava que hauria fet en Pepe Carvalho posat aquí, lluny de la seva xemeneia de Vallvidriera i sense contar ni amb les menjues exquisides d’en Biscuter ni amb el suport d’en Bromuro que segur que sabria moure’s entre el lumpen de la Comuna 13.

I jo, aquí, sense conèixer ningú que em pugui fer de confite, sense cap ajut, perquè en Gabo sembla un jove ben disposat, però no el veig gaire ficat en els baixos fons, ni tampoc sembla un tio fort que pugui fer por a ningú; o sia que estic sol, però som al ball i he de ballar. Tant de bo ara pogués reunir-me amb na Camil·la i amb en Pep, i segur que entre tots sabríem com continuar. D’en Fermín em fii, crec que m’ha dit tot el que sap, que ja és bastant. Està clar que en Gabriel duia molt d’amagat. Li dic a en Gabo tot el que m’han contat? És que es tracta de son pare i si no en té ni idea que em sembla que és el cas, li donaré un bon disgust, però sí, li he de dir, vés a saber si ell no en sap també més del que m’han dit. I he de xerrar amb sa mare. Potser ella també en sap i no s’atreveix a dir-ho.

I així, entre ensurt, preocupació i repàs de tot el que li havien dit el matí, arribà al bar on havia quedat amb en Gabo. Mentre caminava ja havia vist com anaven canviant les cases i els negocis dels carrers per on passava. Del barri atapeït de comerços semblants a la botiga on havia estat, tallers, magatzems i gent, molta gent i molt jove, moltes gorres de visera tapant el clatell, ulleres fosques, cadenes d’or o almenys ben daurades, havia passat a un carrer amb menys trànsit, comerç i bars molt semblants als que podia trobar a qualsevol lloc de l’eixample de Palma. Arribà al bar on havia quedat, un lloc ben acollidor, però on pensà que hauria de menjar encara que no tingués gens de gana. En Gabo no hi era, decidí que millor esperar-lo dedins que a la terrassa i demanà una cervesa, que com la majoria de les del país era de mig litre.

Mentre pensava en què devia fer en Gabriel a la seva empresa sense dubtar gaire que no devia ser legal i que estant on estaven no oferia moltes possibilitats respecte al seu contingut, arribà en Gabo. I venia amb gana, així que demanà un variat d’arepas i en Pere, sense gens ni mica de fam, en menjà una de choclo, una altra de formatge i acabà amb una dolça que en Gabo li digué que es deia boiacense perquè era típica de la regió de Boyacà, mentre ell en donà compte de les altres cinc. Saber que son pare segurament tenia algun negoci il·legal amb la seva empresa com a tapadora, no li va llevar la gana, malgrat la sorpresa que manifestà.

––Així que tu creus que mon pare traficava i que ho volia deixar i per això canvià el pany ––va concloure en Gabo a partir de les informacions d’en Fermin que en Pere li va contar mentre ell donava compte de les arepas–– i que algú l’ha fet desaparèixer? Això pinta molt, molt malament. Hem de tornar a xerrar amb en Ramon. Tu creus que ell no en sabia res? Si no han demanat rescat vol dir que mon pare és mort. Hi ha negocis que no es poden deixar quan un vol ––en Gabo ajuntà les mans sobre el seu rostre i mogué el cap negant sense dir res, durant un temps en el qual en Pere tampoc s’atreví a dir cap paraula ––De moment el més important és anar a veure el lloc on desapareix el rastre del seu mòbil. No podem perdre temps ––afegí amb una determinació que sorgí, amb força, del seu propi neguit.

––Sí, encara ens queden molts de fils per estirar, així que posem-nos en marxa.

En Pere pensava amb en Ramón, na Leticia i la mare d’en Gabo, però sí, ara el més important era anar fins on aquell matí havia arribat el mòbil de son pare.

Arribar fins a un barri situat a un extrem de la ciutat, amb cases que semblaven a mig fer i que s’enfilaven amuntegades unes sobre les altres com si formassin un tapís de petits quadres de colors que recobrís la muntanya, no va ser fàcil, el trancón d’aquella horabaixa, segons en Gabo, era dels grans.

Viatge de noces (capítol 15)

Això no era el que li havien dit, tant en Ramon com en Gabo, que quan l’alarma es disparava sola en Fermín avisava i en Gabriel, quasi sempre, anava a solucionar el problema. D’ell no va poder treure res més que allò, que ell vigilava i que el senyor Gabriel, que ja s’havia desempallegat del diminutiu, li deia de tant en tant que al vespre vendrien a recollir o a dur materials perquè no havien pogut servir-ho tot durant el dia i que no se’n preocupàs que els operaris ja sabien com anava l’alarma i que sol el cridàs si hi havia algun problema a l’hora de tancar i ell ja no hi era, que de vegades ell venia també i d’altres no, que no coneixia a cap dels operaris que venien el vespre, que no sempre eren els mateixos i que això no passava més d’una vegada al mes més o menys.

––I perquè vas haver de canviar el pany fa uns dies?

––I jo què sé! ––en Fermín, que ja feia una estona que havia començat a perdre la calma amb què havia començat la conversa, apujà el to de veu provocant que enmig del silenci del bar la cambrera miràs cap a ells i que en Pere s’adonàs que, estranyament, en aquell bar no se sentia cap música–– A mi em cridà en Ramon perquè els canviàs el pany, que es veu que quan ell volgué entrar a primera hora li costà molt d’obrir. I ara voldria beure una birra, vol vostè una altra?

En Pere digué que no i en Fermin s’acostà a la barra a demanar-la. En Pere va veure que els dos homes de la barra li deien qualque cosa, segurament el saludaven, però li semblà que no eren coneguts.

Quan tornà, amb la cervesa, en Fermin encara parlava en un to més baix que el que havia emprat tot el temps, sense cridar, com la majoria dels colombians.

––I què, senyor, se li ofereix res més? Ja li he dit tot el que sé, i bé, a veure si en Gabriel torna prest per aquí, que tothom l’enyora.

Que curiós, pensà en Pere, aquest home ha passat de l’era per referir-se a Gabriel al a veure si torna prest. Així que decidí estrènyer-lo un poc.

––I la nit abans del canvi del pany, havia vengut algú o havia sonat l’alarma?

––Quià! Una nit ben tranquil·la va ser, jo em vaig adormir al sofà, i ja no em vaig despertar fins que m’avisaren per canviar el pany.

––Miri, Fermín, estaria bé que em digués la veritat. Aquella nit, sonàs o no l’alarma, vostè cridà a l’amo i ell va venir. Supós que vostè vol que el trobem viu, no? ––abaixà la veu en Pere i s’avançà sobre la taula per acostar-se al seu interlocutor–– I si em diu tot el que sap serà més fàcil que el puguem trobar.

––I ara, perquè em diu això? Clar que vull que torni per aquí, i ja sap vostè que qualsevol cosa que pugui fer per ajudar a trobar-lo sols ha de fer que dir-m’ho ––s’acabà la cervesa d’un glop i amb un cop sobre la taula la deixà i, mirant en Pere fixament i també movent el seu cos cap endavant, li digué que tenia pressa i que si volia podien continuar xerrant mentre caminaven cap allà on ell havia d’anar, però que no sortirien junts ––Au, ens acomiadam ja, vostè va al taulell a pagar i jo l’esper voltant cantó.

En Pere el trobà uns cent metres més enllà, mirant cap enrere i una mica regirat.

––Au, entrem aquí, que ara sembla que no ens segueix ningú.

El feu entrar a una botiga minúscula on saludà efusivament el venedor, que presentà com senyor Albino, mi primo, i a en Pere com un conegut amb qui he de parlar en privat i entraren ambdós a un petitíssim magatzem ple amb tot el que no cabia als prestatges de la botiga que omplien les tres parets que tancava el taulell que donava directament al carrer i a través del qual els compradors veien la mercaderia, sobretot alimentació envasada, que el dependent els treia. Era una botiga on no hi cabien més que dues persones justetes i el gènere per vendre.

Al magatzem no quedava espai més que per ells dos just, just i de peu, i allà en Fermín li digué que li diria el que sabia, que no era molt i l’informà que tot aquest paperot que havia hagut de muntar era perquè els dos parroquians de la barra del bar, que ell no coneixia de res, li havien dit que no els agradava gens que parlàs amb un tombo. En Pere que pensava que pel context sempre podria aclarir l’argot colombià, no es pogué estar de demanar el significat de la paraula que el definia, per tenir el disgust de saber que ni a Colòmbia podia dissimular la seva olor a madero.

––Miri, jo ni coneixia als qui venien el vespre, ni els podria reconèixer ni que els veiès, duien sempre gorres o la caputxa de la dessuadora pujada i jo des del pis no els podia distingir, deixaven la furgoneta amb la porta de darrere ben arrambada a l’entrada de la fàbrica i ni tan sols li podria dir si carregaven o descarregaven. Algunes vegades venia el senyor amb el seu cotxe, entrava amb ells i se n’anava de seguida. I vostè té raó, el senyor Gabriel va venir aquell vespre, no serien més de les dotze, però aquell dia ni havia vengut ningú ni jo l’havia cridat i també li dic que no havia sonat l’alarma. Ell va venir, imagín que llevà l’alarma i ni tan sols entrà, sols el vaig veure trastejant el pany. Abans de partir va mirar cap a la meva finestra i em saludà amb la mà. No m’havia vist perquè jo vigil, però em cuid que no em vegin, però, clar, ell sabia que jo el devia haver vist, així que vaig obrir la finestra i amb senyes em va dir que baixàs. He vingut a revisar el pany de la porta, em va dir, i supòs que demà hauràs de canviar-lo, i tampoc crec que torni ningú a dur res de nit, a partir d’ara les feines es faran en horari laboral, que estic cansat de treballar tant, així que ja no crec que tenguis més ensurts nocturns, em va dir. Jo vaig pensar que ja no em necessitaria com guachiman i li vaig demanar si perdria la feina, es va riure i em va dir que no, que no em preocupàs que jo estava per ajudar a l’alarma, que de nit mai se sabia que podia passar i que no li digués al soci que havia vengut.

––Sabia en Ramon de les visites nocturnes?

––A mi en Gabriel m’havia dit que de tot el tema de recollida i entrega de materials s’ocupava ell i que no li digués res a en Ramon. Jo sempre ho vaig trobar una mica rar, però jo hauria fet qualsevol cosa per Gabrielillo i el sou de vigilant no estava gens malament i sempre vaig suposar que no el guanyava sols per vigilar sinó també per no ficar-me en res i això feia, no parar bola. Perquè a mi que m’importaven els negocis dels veïnats! Però d’ençà que va desaparèixer que estic molt neguitós, que pens que està mort, que aquí les vides valen poc senyor, que això és Colòmbia i el narco encara alena. I quan els pavos aquells de la barra m’han dit que no parlàs amb vostè encara m’han deixat més preocupat i que li dic tot això perquè estimava a Gabrielillo i vull que el trobi.

En Fermín volgué sortir sol de la botiga, per precaució, li digué, i vostè se queda una estoneta més fins que el primo li digui que pot sortir.

I mentre esperava, que ja era més de l’una, el cridà en Gabo.

Viatge de noces (Capítulo 14)

En Fermín sortí de l’única porta que havia a l’interior del pis, pentinat i embotonant-se una camisa de flors que s’havia posat sobre la mateixa camiseta imperi amb què en Pere l’havia vist feia una estona, i uns calçons pirates de quadres, que a la vista del conjunt en Pere va concloure que se’ls devia haver posat també sobre els mateixos calçons blancs que duia. Però sí que estava una mica més presentable que quan li havia obert la porta.

––Perdoni el desordre de la casa, però és que duc uns dies tan preocupat pel pobre Gabrielillo que ja veu, ni ganes de fer res he tengut.

I sí, en Pere ja ho veia que aquell pis feia dies, potser setmanes, que ningú havia recollit res i potser mesos, o anys, que tampoc ningú l’hagués netejat. I això que amb tan poc espai no hauria estat molt difícil mantenir-lo una mica més presentable. Una sala amb sofà, tele, taula baixa, dues cadires arrabatades a la paret, un llit darrere una cortina de tela florejada i de color indefinit entre els vermells, verds i grocs de l’estampat i el que devia haver estat blanc del fons, tot cobert per una capa marronenca que no podia ser més que de sutja. I un armari metàl·lic tancat on devia guardar la roba que no estava tirada per sobre la cadira col·locada als peus del llit. Darrere la barra americana, plena d’estris de cuina, la cuina no era l’espai més desordenat de la casa, semblava que en Fermín cuinava poc, donaven fe els cartons de pizzes sobre la taula situada entre un sofà i un televisor de mida disforja amb relació a l’espai que presidia.

––Se sap res d’en Gabrielillo? Pobre, tan bona persona que era, i ara això. Però, miri, jo si no prenc un parell de tintos, no som persona, així que millor que anem al bar d’aquí davant i allà xerram del que a vostè se li oferesqui.

En Pere pensà que amb el guayabo que duia a sobre ja només li faltava això, però havia de parlar amb ell i no era moment de contrariar-lo.

Caminaren no més de cent metres i entraren a un bar on en Pere mai hi hagués entrat anant sol, per començar perquè semblava més una cotxeria que un bar, sense cap rètol que l’identificàs, amb la barrera baixada fins a l’altura d’un home, colombià, perquè en Pere hagué d’ajupir-se per poder entrar, amb dues taules i unes quantes cadires, algunes al carrer i també perquè no semblava un lloc ni massa net ni que, amb les pintes del parell d’homes que hi havia recolzats sobre el taulell, oferís gaire seguretat.

En Fermín feu seure en Pere a una de les taules de l’interior del local i s’adreçà a la barra a saludar a la dona grassa i fosca que hi havia a darrere, després de demanar a en Pere si volia també un tinto, oferiment que va rebutjar pensant que en Fermín també faria bé de canviar-lo com ell per una coca-cola.

Quan tornà cap a la taula amb les consumicions en Pere va descobrir que a Colòmbia un tinto era un cafè, aigualit i en tassa grossa, com tots els que havia pres d’ençà que hi havia arribat, cosa que el va deixar més tranquil sobre la qualitat de la conversació que podria tenir amb el seu interlocutor.

––Què, ja saben res d’en Gabrielillo? Què mira què era un bon man, que ja li dic jo que no es mereixia res d’això, que tota la vida fent feina com un berraco i per això…

––Per això, què? ––l’interrompé en Pere–– què sap vostè del senyor Gabriel? Perquè diu que era i que no es mereixia això?

––Què he de saber jo, pobre de mi! Però m’imagín que si no ha comparegut per aquí des de fa dies, ha de ser cosa sèria, que ell mai havia faltat, que era l’ull de l’amo, el que engreixa el cavall com diuen, que en Ramon jo no sé què feia però no se’l veia mai per defora. Jo no sé, però en Gabriel ha d’estar mort o presoner de qualcú per no ser aquí. I si no han demanat rescat, que és el que es diu, idò ja em contarà…

De moment la versió dels dos veïnats sobre la feina d’ambdós socis coincideix, pensà en Pere. Però el primer no semblava tenir hipòtesis tan catastrofistes sobre la desaparició d’en Gabriel. Així que en Pere continuà fent xerrar el seu interlocutor dels dos socis de l’empresa veïna.

––Jo els conec des que eren uns al·lots, d’ençà que varen començar a treballar aquí, amb jo, quan la fàbrica era del senyor Miché. Ells entraren molt jovenets i primer a un i després a l’altre vaig ser jo els que els hi vaig ensenyar tot. Quan l’amo es va jubilar i ells es feren càrrec de l’empresa jo ja no hi treballava. La vida em va pegar unes quantes sabatades, sap? Massa recocha, massa trago, la dona em deixà i unes quantes vainas més i em vaig veure fora de la fàbrica, però el senyor Miché sempre em va ajudar en tot el que pogué.

––De quina classe d’ajudes em parla? Li continuà pagant o què?

––Quià, aquí ve just que et paguin treballant, fixa’t si t’han despatxat per estar tot el dia jincho. No, el senyor Miché em donava treballets, alguna vigilància, petites reparacions, és que jo som un manetes, sap?, sols quan estava bé, no es pensi, que al principi eren poques vegades, però a poc a poc vaig deixar de beure ––Ja ho he vist, va pensar en Pere–– Jo no vivia al pis que heu vist abans, però quan em vaig quedar al carrer el senyor Miché em va deixar ocupar-lo perquè és seu i com que estava buid. La veritat és que no sé que passarà quan es mori, que ja deu tenir noranta anys i encara que no té fills sí que té una dona jove que segurament es quedarà amb tot i potser em treu del pis que jo sé que li caic malament perquè no se n’amaga de posar males cares quan comparesc per ca seva, que hi vaig de tant en tant a veure el seu home, que el pobre es morirà i, tant que ha fet per jo! ––en Pere pensà que una de les tantes coses havia estat acomiadar-lo de la seva empresa, però no tenia encara elements per poder jutjar ni a l’un ni a l’altre–– Li he oferit pagar-li un lloguer, però no vol i estaré en mans de la furufufa en quant el senyor no hi sigui. És que el senyor Miché és molt bona persona i mentre ell va ser aquí no em va faltar mai alguna feineta per treure’m uns pesos.

––I després, quan la fàbrica va passar a mans dels nous amos, també han continuat ajudant-lo?

––Igual, menys el pis, amb en Gabrielillo, li dic així perquè fa tant de temps que el conec, que ell era quasi un nin, i és que ell també és molt bon man, idò amb ell tenc molt bona relació i sempre em té alguna feineta a punt.

––I quines feines li feis ara a Gabrielillo?

––Primer de tot la vigilància, que aquest barri de nit és una vaina ––en Pere decidí que la paraula devia valer per indicar qualsevol cosa–– i com que jo no dorm gaire de nit, li vigil la porta des del pis, que es veu bé des d’aquí. A ells els surt molt més barat que llogar un guachimán i a mi em representa una bona ajudeta.

––Però tenen alarma, també, no?

––Sí, però entre que de vegades es dispara sola i que quan vénen de nit de vegades no la saben manejar bé, aquí estic jo per avisar al senyor Gabriel ––en Pere es sorprengué del canvi de tractament.

––Que vénen de nit? Qui ve de nit?

––Ah, això ja no és cosa meva, a mi m’avisen si han de venir i si l’alarma es dispara qui avisa som jo.

Viatge de noces (capítol 13)

El senyor Luis no semblava un home desitjós de deslliurar-se de la seva empresa i retirar-se al seu xalet de la costa, com li havia dit en Ramon. D’entrada ningú, almanco això pensà en Pere, hauria dit que tenia més d’una seixantena d’anys. Era un home corpulent i alt, molt alt per la talla mitjana dels homes que havia vist en Pere fins ara, no tant com ell però sí que es tractava del primer amb qui podia comunicar-se sense que cap dels dos hagués de fer cap moviment de coll, ni cap amunt ni cap abaix. El sorprengué, també, el seu accent, amb un cant diferent del dels colombians.

Exactament, com vostè, jo tampoc som d’aquí, però fa més de 40 anys que hi visc, li va dir a en Pere un cop fetes les presentacions, assabentat el senyor Luis de la falsa condició d’en Pere i d’haver mostrat la seva preocupació per en Gabriel, un bon amic.

En Pere, per tal de no entrar directament al tema volgué iniciar una conversa amigable amb el seu interlocutor. Havia vist com ho feia na Camil·la, la jefa quan interrogava a qui no era sospitós però que ella pensava que podria ser-ho. No sabia per què, però aquest era el cas i decidí començar parlant de l’origen d’ambdós que compartien la condició d’estrangers. En Luis, que ja li havia dit que deixàs aparcat el senyor i el vostè, li digué que era xilè i que havia arribat a Colòmbia fugint de la repressió de la junta militar de Pinochet.

––Vaig haver de fugir per cames, com molts dels joves, ens arriscàvem a la detenció, la tortura i la mort, molts dels meus amics hi quedaren, d’alguns mai més no s’ha sabut res.

En Pere li explicà com son pare li contava també quelcom semblant amb la dictadura franquista.

––Sí, molts d’espanyols arribaren aquí al final de la vostra guerra civil, pràcticament tots han mort i els seus fills han nascut aquí i són ben colombians, com jo, que encara que es noti el meu accent forà sent totalment aquest país com el meu.

––I no t’ha anat malament, sembla que aquesta empresa funciona bé, no?

––Em va costar, però des de fa uns anys això rutlla molt bé. Pensa que som l’únic que fa cartó corrugat i que sols a Medellín hi ha tres empreses que fan capses i que depenen de la nostra matèria primera.

––I a fora, també n’exportau? ––la conversa lliscava suaument entre dos nous coneguts que semblaven vells amics, i en Pere s’hi animà pensant que estaven a punt d’entrar al terreny que a ell l’interessava.

––¡Quia! si amb les empreses de Medellín i dues de Bogotà que també són clientes nostres ja no donam l’abast, de moment no tenim capacitat per res més.

––De moment? Què estàs pensant en ampliar la fàbrica? ––s’animà en Pere que des del principi havia començat a dubtar que l’home que tenia davant hagués pensat en cap moment en vendre la seva empresa.

––No ho descart, no. Sí que he pensat a comprar nova maquinària que podria  augmentar la producció en un 50% i fins i tot prescindir d’alguns treballadors, que la mà d’obra encareix molt la producció.

O sia que el senyor Luis ni tenia intenció de vendre, ni estava preocupat per no deixar al carrer als seus treballadors, almanco a uns quants. En Ramon, o tenia poc ull pels negocis o no en sabia res dels del seu veïnat.

––I fas cartó a posta per empreses diferents?

––No, feim un estàndard que és el que utilitzen totes ––en Luis era prou llest per a adonar-se, abans d’acabar la frase, que estava parlant amb un detectiu i que per la cara que va fer de tenir ja preparada la següent pregunta, l’agafaria amb els calçons baixos i s’apressà a afegir–– excepte una fàbrica de Panamà molt exigent, clienta d’en Gabriel que vol un cartó de qualitat superior per les seves capses, amb paper de més gramatge i els ho feim a posta.

En Pere s’interessà per l’empresa de Panamà i la seva relació amb en Gabriel i obtingué la segona incongruència entre el que li havia dit en Ramon i el que havia vist i escoltat ell directament. El contacte amb els panamenys l’havia fet en Gabriel i era ell qui li havia demanat si podia proporcionar-li el cartó corrugat especial que demanaven els panamenys amb els que ell no en tenia cap, de contacte. Just al revés del que li havia dit en Ramon. Bé, era un detall a tenir en compte.

Acabaren parlant d’en Gabriel, que segons en Luis a més d’un bon client havia arribat a ser també un bon amic. Sí, tots els tractes els feia amb ell, perquè en Ramon per molt soci que fos, no se’n cuidava per res de les relacions ni amb proveïdors ni amb clients.

––No sé, es devia encarregar dels comptes i els papers, dic jo, perquè no sortia mai del despatx. Mira que teníem relació les dues empreses i a més sent veïnats, que jo hi anava bastant per allà, sobretot per controlar els lliuraments del cartó, que també ho faig amb fàbriques de més enfora, però com és natural més en aquesta, idò mai vaig veure en Ramon fora del seu despatx. En Gabriel, entre que controlava molt la producció, que normalment el trobava fent feina a la nau, i que sortia bastant a veure clients, poc devia parar pel despatx.

Manifestà també la seva preocupació pel que li hagués pogut passar al seu amic i ni tenia idea d’on pogués estar, ni li havia notat res estrany en els darrers dies, ni li havia dit que tengués pendent cap contacte amb nous clients, ni que l’empresa estigués passant per un mal moment, al contrari, sembla que els números els van molt bé. Sí, a jo també, respongué a la pregunta d’en Pere.

S’acomiadà d’en Luis amb la promesa que en quant sabessin res d’en Gabriel li ho diria i com que encara no era migdia decidí que havia de fer una visita al senyor Fermín.

El trobà a ca seva, un pis petit i atrotinat situat a damunt d’un diminut taller on les motos que arreglaven sols entraven d’una en una al petit espai que quedava lliure entre munts de peces que devien ser de recanvi i que a en Pere no li semblaren més que ferros vells. S’entrava per una porta situada just al costat del taller on una escala tan estreta que la còrpora d’en Pere hi cabia just, just, amb unes parets que ni una dotzena de mans de pintura haguessin pogut recuperar, uns esglaons d’una altària adequada a la d’en Pere, però que superava de bastants centímetres la de qualssevol dels que ell tenia acostumats i un passamà de ferro rovellat i carregat de sutge que a més amenaçava de rompre’s si qualcú s’hi recolzava.

Cercà el timbre sense trobar-lo i va fer dos cops a la porta. Ningú va respondre, però com que l’al·lot que estava a la porta del taller apedaçant un motorino, li va dir que sí, que el senyor Fermín era al pis, segur que amb un bon guayabo, en Pere insistí. Un ja, ja va, deixa de cascar la porta!, el feu aturar de tocar ––ara sabia que estava cascant––, i esperar que les passes que s’arrossegaven per dins el pis arribaren a la porta. Hi arribaren i li obrí un homenet petit, magre, amb els cabells descambuixats, encara eren ben negres, però que clarejaven deixant veure bona part de la seva closca. La camiseta imperi que algun dia va ser blanca i els calçons blancs, que en aquest cas eren de color negre i amb algun forat, s’adeien bé amb el seu aspecte general.

––Què passa, man, que no són hores de visites.

––Vull parlar amb vostè del seu veí, el senyor Gabriel. I ja prest serà migdia.

––Ai, sí, el Gabrielillo, passi, passi, segui mentre jo em rent un poc. Quina hora diu que és? Perdoni, però és que ahir vespre vaig anar de recocha i duc un bon guayabo.

I en Pere descobrí que l’única companyia d’en Fermín en aquell pis diminut era la ressaca.

Viatge de noces (capítol 12)

Avui en Ramón ja no semblava ni tan amable ni tan content de veure’l com quan s’havien conegut, que sols era ahir, però que a en Pere li semblava que feia molt de temps. Després  dels dies de recocha, contínuament de festa i rumbear, de Bogotà que ara li semblaven tan llunyans, el dia passat a Medellín se li feia estranyament llarg, farcit d’angúnies i pors, les seves diferents de les de la família, però en Pere també tenia por. Què em trobaré ara aquí?, es demanava mentre en Ramon s’hi avenia a mostrar-li els comptes de l’empresa tot i haver-li dit que els negocis anaven d’allò més bé, que esperava el soci per  cuadrar si finalment feien una ampliació per poder servir totes les comandes que tenien o si invertien sols en maquinària nova per ser més competitius o si feien una oferta de compra de l’empresa que els proporcionava la matèria primera, el cartó corrugat.

––Com la cosa va bé, dúiem parlant d’aquestes possibilitats des de feia mesos, però en Gabriel no acabava de decidir-se.

––I vostè quina pensava que era la millor opció?

––Pensava i pens, que jo ho tenc ben clar: fer una bona oferta de compra a la fàbrica del cartó corrugat i no dependre de ningú altre per al material de les capses. Ara mateix té un sol propietari que ja té més de setanta anys i estic segur que no rebutjaria una venda que li garantís que tots els seus empleats continuarien treballant. El senyor Luis és una bona persona i estic segur que si no tanca és perquè no vol deixar una dotzena de famílies a l’atur. Si l’empresa fos nostra, no hauríem de pagar la plusvàlua del material que empram per fer les caixes i a més seríem nosaltres els que serviríem el cartó a les altres fàbriques de capses i a l’estalvi per les nostres afegiríem la plusvàlua del material que vendríem a les altres fàbriques de Medellín. Li assegur que és la millor opció ––en Pere feia temps que no sentia la paraula plusvàlua, potser des de que a filosofia de COU estudiaren a Marx–– Sí, hi ha dues empreses més que fan capses de cartó  ––En Pere, sorprès de què no fos aquesta l’única fàbrica de la ciutat i més enllà, li havia demanat–– i també depenen de l’única fàbrica de cartó corrugat d’Antioquia, si fos nostra podríem estalviar bastant i més endavant ampliar per tal de tenir més producció i poder atendre tots els encàrrecs. Però en Gabriel no ho tenia clar, deia que era una gran complicació fer-se càrrec d’una altra indústria, que no havíem treballat mai amb el corrugat i que havíem de deixar que el senyor Luis decidís que fer, que ja veuríem… res, que ha estat fent passar el tema amb cançons durant mesos i cal invertir, Pere, que podem i que cal fer-ho per ser cada vegada més competitius i exportar més enllà de Panamà que ara és l’únic mercat que tenim obert i sols amb una empresa…

––I com van les exportacions?

––Bé, però tampoc és que comprin capses massa a l’engròs, les comandes no són de molt material, però paguen bé. No, no els conec ––respongué a la pregunta d’en Pere–– de tot el tema de Panamà es cuida ell directament i com no torni prest m’hi hauré de posar, va ser en Gabriel qui gestionà tot en un viatge fins allà. Són un poc delicats perquè demanen que les capses siguin d’un cartó corrugat especial que els fabrica el senyor Luis, que va ser a través d’ell que rebérem l’encàrrec. Miri, jo no sé què li passava a Gabriel però amb l’emprenedor que ell havia estat i darrerament havia tornat un cagadubtes.

En Pere decidí que havia de parlar amb aquest senyor Luis i en Ramon li digué que la fàbrica era molt a prop, una altra avantatge per comprar-la, afegí. També li digué el nom de l’empresa panamenya, aquella de la qual es cuidava en Gabriel directament.

Dins la fàbrica, amb el renou de les màquines, va veure que entrevistar als treballadors seria complicat i en Ramon acceptà que pogués parlar amb cada un d’ells a l’oficina on no havia renou i on es podrien llevar els cascos que duien per aïllar-se del que hi havia dins la nau on grans màquines tallaven, doblegaven i apilaven el cartó corrugat que es convertia en capses plegades de diferents mides, encara que totes del mateix color marró, ja llestes per a ser muntades i emprades com a envases de fruites, verdures, olis o begudes. Tot això li explicava enmig del renou un Ramon que si no l’havia enviat ja a porgar fum, era perquè es tractava de tot un detectiu que havia estat contractat per la família i que, aparentment almanco, semblava un home capacitat per aquesta feina. Que cada home deixàs el seu lloc encara que no fos per molt de temps els endarreriria la producció i en Ramon no deixava de pensar en el lío que els havia muntat en Gabriel ficant-se vés a saber on: “Ai, Gabriel, Gabriel, on punyetes t’has ficat? A veure si te caes prest que per aquí fas falta. No estaràs arrunchao amb ella? però no et preocupis que jo ni he dit ni pens dir res de tu moza, que per això som parceros, però compareix ja, que això és una jartera, man.”

Poca cosa va treure de les minientrevistes que va tenir amb els treballadors de la fàbrica, en Ramon li havia demanat que no els enredàs molt que sinó la feina es resentiria i en Pere, per obeir i sobretot perquè va veure que no calia perdre molt de temps amb aquells homes que coincidien, amb més o menys èmfasi, en dir que don Gabriel era una bellíssima persona, que els tractava molt bé, que no li havien notat un comportament estrany en els darrers dies, que no hi havia dia que no passàs una estona a dins la nau, que exigia  bastant, però que era el primer que s’arremangava amb la feina si feia falta, que controlava la qualitat de la feina i que no, que no tenien ni idea d’on podria esser… per això en Pere va fer entrevistes curtes.

Fins que un, a més de repetir algunes coses que ja havia sentit, li va dir algunes de diferents. Era un al·lot jove, quan el va veure en Pere va pensar que no devia tenir l’edat legal per treballar, però amb 16 sí que la tenia, com el va informar en Ramon abans d’acomiadar-se per anar a visitar la fàbrica de cartó corrugat. Nomia Julio, però tothom em diu Licho li havia dit en presentar-se, era un al·lot baixet, de cabells molt negres recollits en una cua que li arribava a mitja esquena, molt moreno, amb trets indis i no tan comunicatiu com la majoria dels seus companys. Feia sols alguns mesos que havia començat a treballar allà i estava content perquè podia ajudar a la família. Vivia en una de les comunes de la ciutat on la sé va família s’havia instal·lat en arribar a la ciutat des del departament del Cauca quan ell era encara molt petit. I sí, coincidia amb la resta que el senyor Gabriel els tractava bé, però sobre la seva implicació en el treball de la fàbrica afegí que estava massa damunt de tot el que es feia, especialment quan havien de fer les capses de Panamà, que llavors el director no sortia per res de la nau i controlava de forma especial tota la feina. I que a ell no li agradava gens quan l’havien de fer, perquè entre que tenia l’ull del jefe a damunt i que les feien d’un cartó més pesat i més gruixat, ell, que era l’encarregat de fer els paquets, acabava bien mamado.

En Pere partí cap a la fàbrica de veïnat quan no eren ni les deu convençut que qui s’aixeca prest pixa on vol.

Viatge de noces (Capítol 11)

Dormí malament. Com la resta de persones de la casa. Fins i tot el nin es despertà plorant abans de les 6 que era la seva hora normal, devia intuir que qualque cosa no anava bé en aquella família i que potser mai no coneixeria el seu padrí patern. A les 6, quan na Celeste s’aixecà, en Pere dormia profundament.

––Pere, desperta, el berenar està llest  ––li deia sa dona acaronant-lo. En Pere la besà i s’aixecà sense gens de ganes de posar-se a menjar una altra vegada.

––Estava somiant que era a Palma i que no et trobava. Potser s’ha quedat a Colòmbia, em deia na Camil·la, en Pep se’n reia i jo m’enfadava molt, què us pensau que na Celeste em deixaria mai? No, ha desaparegut i m’heu d’ajudar a cercar-la. I va i ets tu qui em desperta. Era un malson i estic ben content de veure’t. De totes maneres, tant de bo els tengués a ells aquí ara per ajudar-me a cercar en Gabriel.

Na Camil·la era la inspectora del grup d’en Pere a la policia i en Pep un dels seus companys. També eren amics. Junts havien aconseguit trobar criminals de les pitjors espècies i junts farien ara un bon equip en la recerca de l’amic i consogre de na Celeste. Ara trobava molt a faltar la desimboltura d’en Pep en qualsevol ambient, les seves habilitats amb la informàtica i la capacitat organitzativa, la intuïció i l’experiència de na Camil·la que sempre sabia el que calia fer. A ell li agradava que el dirigissin, que el manassin, que li diguessin què calia fer, fer-ho i poder comentar-lo amb els companys. Però ara estava sol i ell havia de decidir què havia de fer, com i quan. I es trobava perdut, en una ciutat amb nom de càrtel de la droga en un país desconegut cercant un home de qui sols sabia que era un bon amic de sa dona, el sogre de la seva filla i el padrí del seu nét. Un home que per tot el que na Celeste li havia contat semblava una bona persona.

A les 7 i mitja ––amb l’estómac d’en Pere treballant de valent per pair les mongetes, els llardons i les arepas––, sortiren cada un a la seva feina: na Gladys a l’escola d’idiomes on ensenyava anglès, en Gabo a la Universitat on treballava com a professor de biotecnologia a la facultat de Ciències i ell, que sols sabia, i pensava que no gaire, fer de policia, a la seva nova feina d’investigador privat, encreuant els dits perquè tot sortís bé i pensant que ara li aniria d’allò més bé poder tenir la seva arma reglamentària.

El bebé quedaria amb na Celeste i això els havia fet guanyar mitja hora perquè així no havien de passar per la casa de n’Amparo a deixar-lo fins que a la tarda son pare hi anàs a recollir-lo.

La parella partí en el mateix cotxe, perquè na Gladys es quedava a mig camí de la Universitat, i en Pere esperà el taxi que li havien cridat perquè el dugués a cartonatges Miché. Per demà ja t’explicam el sistema de transport públic que és molt bo a la ciutat i avui horabaixa et trauràs la targeta cívica que et servirà per viatjar en metro, bus i cable a molt bon preu, li digueren i s’acomiadaren fins al vespre amb na Gladys i fins a la una amb en Gabo que li telefonaria per quedar i pujar junts a la Comuna 13.

Al taxi, en Pere va treure un bloc de notes amb la intenció de fer un llistat de les coses que havia de demanar a Ramon, als treballadors de la fàbrica i al veí que així d’entrada li semblava que seria un informador privilegiat i a na Leticia, na fufunosequè, a veure si li demanava a na Celeste quin era el mot aquell que havia emprat per definir-la i del qual, malgrat no haver-lo sentit mai, tenia bastant clar el significat.

A la ràdio un cantant anava dient que sofrí molt perquè “jugaste conmigo, no me diste tu cariño” i que ja no hi ha res a fer, que no la pensa perdonar, i tot això barrejat amb la verborrea del taxista que un cop ha sabut que en Pere era espanyol i que feia anys que vivia a Bogotà i que era a Medellín per negocis, no ha aturat de contar-li que ell no ha estat mai a la capital, que ja deu veure que el seu país és un dels millors del món, que aquí és l’eterna primavera, i quines platges senyor, quines platges les de Colòmbia, i l’Amazònia i els Andes que són les millors muntanyes del món, si és que tenim de tot! Clar que ell no ha sortit mai del Departament d’Antioquia que això del taxi és molt esclau i poc viatge pot fer ell que amb un taxi ha d’alimentar cinc fills que el major ja està a la Universitat i els vespres l’ajuda amb el taxi i així se la pot pagar i… Entre les cúmbies a tota pastilla a la ràdio, amb cantants que volien dormir amb la nòvia o que li posaven pis, i la vida del taxista, al pobre Pere no li quedà més que guardar la llibreta, procurar relaxar-se enmig d’aquell tràfic infernal i decidir, veient passar els trolebusos per les seves vies, que en quant tengués la targeta es mouria sempre en transport públic.

 

––Encantat d’haver-lo conegut, senyor, i miri aquí li deix la meva tarjetica per qualsevol desplaçament que vulgui fer, que no tot han de ser negocis, que si vol li puc fer un tour per la ciutat que no sap vostè quin canvi que ha fet, que ha passat de la més perillosa del país a ser ara la millor, que no sap vostè la de premis que ha tengut i que no sap vostè el nivell que està agafant aquesta ciutat.

I tenia raó el taxista que en Pere no sabia, que no tenia ni idea de com era aquesta ciutat perquè no feia ni vint-i-quatre hores que havia arribat i no havia fet més que patir-la, però li agraí molt el seu interès i li assegurà que el cridaria per continuar l’amigable conversació que havien tengut.

Deu meu, quina jartera! Es digué en Pere, copiant el que hagués dit na Celeste, abans d’entrar a l’oficina d’en Ramon.

Viatge de noces (capítol 10)

En tornar a casa, encara que eren més de les deu, les dones els esperaven per sopar. El nin dormia feia estona i elles no havien estat capaces de tastar ni una sola de les arepes que havia preparat na Gladys, però ella no havia pogut resistir-se a tastar la truita de patates que havia preparat sa mare. Na Celeste estava molt preocupada, per en Gabriel que intuïa que era mort, que havia sucumbit a la maledicció del seu país, la guerrilla, els desapareguts, els paramilitars, el narcotràfic… Igual que ton pare, li deia a una Gladys que no podia compartir els motius que esgrimia sa mare per justificar la seva convicció en la mort del seu sogre.

Malgrat les notícies que duien els homes que no havien fet més que augmentar la preocupació de tothom, en Pere s’esforçà a animar la reunió dels quatre entorn de la taula que trobaren preparada per sopar. Les arepes de formatge, que li estaven agradant de cada vegada més, la truita, un dels plats favorits d’en Pere, la cervesa i el rom l’ajudaren a animar-se i a provar de convèncer la família, perquè sí, aquesta era ara la seva família, que no tot estava perdut, que havia moltes possibilitats de trobar en Gabriel.

L’endemà ell pensava tornar a la fàbrica i parlar amb tots els treballadors, també amb en Fermín i l’horabaixa, acompanyat per en Gabo quan tornàs de la feina, anirien a la Comuna 13, al lloc on es perdia el senyal del celular ––començava ja a utilitzar el llenguatge del país–– per veure si trobaven el cotxe i a algú que pogués saber res d’en Gabriel.

––Però la Comuna 13 és dels barris més perillosos de Medellín ––na Celeste, esverada movia el cap negant fins que se’l subjectà entre les mans per tapar-se els ulls, a punt de plorar–– Pere, entrar allà és jugar-te-la. És el barri de la guerrilla i dels sicaris d’Escobar. No hi aneu. Digau-li a la policia el que sabeu i que se’n cuidin ells.

––Mami, d’ençà que no vius aquí tot ha canviat molt, ja t’ho he dit abans, ni hi ha paramilitars ni guerrilla i molt menys narcotràfic que quan tu eres aquí. I la Comuna, on abans ni es podia posar un peu, ara és un barri més, no saps com ha canviat. No, Gabo? ––demanà al seu home que l’ajudàs a tranquil·litzar sa mare.

I era cert que na Gladys tenia una mica de raó. Medellín ja no era aquella ciutat governada per la violència del càrtel de Medellín comandat pel capo Escobar.

––Celeste, si s’hi fan tours turístics i tot. Quan tot això s’aclaresqui t’hi durem, ja veuràs, els carrers del barri estan plens de grafitis artístics i fins i tot han posat unes escales mecàniques, de veritat que ni el reconeixeries.

En acabar de sopar i amb una botella de rom i algunes de coca-cola es planificaren les accions de l’endemà. De la revisió dels ordinadors no havien tret cap informació que servís de fil per estirar, als correus no hi havia més que demandes de productes; compres de matèries primeres, planxes de cartó corrugat i coles;  sol·licituds i enviaments de factures; ofertes de diferents empreses… Aparentment tot el que trobaren estava relacionat amb la feina de l’empresa i ja no quedava més que parlar amb els operaris de la fàbrica i amb en Fermín, el veïnat que se’n cuidava del control d’una alarma que semblava que no funcionava d’allò més bé. En Pere passaria el matí allà i a la tarda, quan en Gabo, sobre la una ja hagués acabat les seves classes a la Universitat es trobarien els dos per acostar-se a la Comuna.

––I no penses anar a parlar amb l’amigueta, com has dit que es deia la fufurufa aqueixa? ––demanà na Celeste girant-se cap a la filla–– Sí, això, Leticia. Pobra Amparo que deu estar en la inòpia!

Davant la sorpresa dels homes que no creien que na Celeste en sabés res, na Gladys es va veure obligada a confirmar-los que havia trobat que sa mare ho havia de saber, que a n’Amparo ni li havia dit ni li diria mai, però na Celeste més tard que prest s’assabentaria perquè suposava que en Gabo li hauria dit perquè per trobar a son pare era molt important que en Pere parlàs amb ella.

––Sí, aniré a veure-la en quant pugui, crec que demà mateix.

Era tard i l’endemà el dia començaria a les sis quan tothom s’aixecaria a preparar la bandeja paisa. En Pere començava a acostumar-se a la contundència dels berenars del matí, ous, mongetes pintades, arròs, llardons, arepas, plàtans, alvocats i cafè, tasses plenes de cafè aigualit que com que no en feien de cap altra casta, també ja li anava bé.

La nit degué ser llarga per tots quatre, el neguit de cada un no quedà damunt la taula del menjador amb els tassons, la botella de rom buida i les arepes sobrants que s’incorporarien al berenar de l’endemà. Per en Pere, el neguit era diferent del dels altres, ell no patia tant per en Gabriel que no coneixia, com per la preocupació de na Celeste i la resta de la família.

Però el seu neguit principal era el d’organitzar què faria per no defraudar la confiança que havien dipositat en ell. I així el seu cap, malgrat el cansament acumulat en un dia que havia començat en Bogotà i l’havia duit a Medellín, a conèixer la família d’en Gabriel i al seu soci, a visitar la seva oficina, a revisar el seu ordinador i a trobar el rastre que havia deixat aquell matí que va sortir de ca seva per conduir fins a un punt determinat d’un dels barris més perillosos de Medellín. Hi havia anat per voluntat pròpia o qualcú l’hi va obligar? El seu cotxe també hi hauria anat? I tendria res a veure el canvi del pany amb la desaparició d’en Gabriel? I que pintava na Letícia en tot això? Com li havia dit na Celeste? Fufu no sé que? I el veïnat que avisa quan bota l’alarma? No havia vist a l’ordinador que exporten caixes fora de Colòmbia? Li demanaria a en Ramon quins són els seus principals clients. I també li demanaria pels comptes de l’empresa, que un cas de desaparició que investigaren a Palma va ser el d’un que tenia una immobiliària i desaparegué abans que no descobrissin que els pisos que havia venut no existien.

I així passà la nit, repassant tot el que sabia i planificant com ho faria per saber-ne més, entremig d’algunes estones de son.

Viatge de noces (capítol 9)

El soci d’en Gabriel els va rebre molt amablement, en Pere hauria pensat que massa si no fos que estaven a Colòmbia i en els pocs dies que duia al país havia arribat a la conclusió que aquí tothom actuava així. Prest sabria que no, que no tothom el rebria igual.

En Gabo l’havia presentat com l’investigador privat que havien contractat per la recerca del seu pare i en Ramon es va mostrar molt sorprès que la família ja, tan prest, va dir, hagués posat el cas en mans d’un professional.

––I a la policia, també hi heu anat? ––els demanà, i en Pere no sabé si la sorpresa d’en Ramon era perquè haguessin anat a la policia o per haver contractat un detectiu sense esperar que ells fessin la seva feina.

L’amabilitat s’estava girant en nerviosisme. No semblava que li agradés molt que en Pere hagués de revisar els ordinadors de l’oficina, el d’en Gabriel i potser també el seu. La presència del fill del seu soci va ser el que el va fer accedir al que li demanaven, encara que no se’l veia molt content de fer-ho.

––Ja els dic que no trobaran res més que correus relacionats amb la feina de l’empresa, però clar, podeu revisar el que vulgueu. Tot sigui per què el pobre Gabriel comparesqui prest per aquí, que tothom el troba molt a faltar.

––Necessitarem temps i no haurem acabat abans de l’hora de tancar ––en Gabo ja molt en el seu paper d’ajudant d’en Pere–– així que, si vols, jo puc tancar l’oficina i demà a primera hora en Pere ja vé per parlar amb tothom.

En Ramon no semblava molt content, però la perspectiva de quedar-se més hores al despatx sense poder fer feina amb els ordinadors ocupats per aquells dos tafaners, no li era molt plaent. Havia quedat amb un proveïdor, els va dir, i ell partiria. La fàbrica quedaria tancada i en Gabo en sortir posaria l’alarma.

––Ja saps el codi, però com que hem canviat el pany de la porta et deixaré una de les claus, que la que tu tens ja la pots tirar.

––¿Quan i per què vàreu canviar el pany? ––demanà en Pere.

––Fa poc, un matí em va costar fer girar el pany i encara que vaig aconseguir obrir pensàrem que s’havia espanyat i decidírem canviar-lo.

––Us havia sonat l’alarma aquella nit?

––Imagín que no, perquè quan sonava de nit, un dels veïnats cridava a en Gabriel o a mi. I en Gabriel no em va dir que hagués hagut de venir…

––Sí, me’n record que quan vivia a ca els pares de tant en tant telefonaven a mitjanit i au, cap aquí, alguna vegada vaig venir jo, però a mon pare no li agradava gens que ho fes, i sols si el senyor Fermín, el veïnat, li assegurava que tot estava tancat i que estava segur que l’alarma s’havia engegat sola, em deixava venir a mi. Sols calia desactivar-la, tornar-la a connectar, i fins a una altra.

––Sí, Fermín sol cridar a ton pare més que a mi. Ell sap que jo tenc nins petits i no vol despertar tota la família.

––Podria cercar quin va ser el dia que varen decidir que s’havia de canviar el pany? ––en Pere no sabé per què en Gabo el mirà i somrigué, però ja li demanaria quan quedassin sols.

En Ramon, abans de partir, cercà la factura de compra del pany nou, de la feina de posar-lo no en tenien perquè ho havia posat el mateix Fermín que tenia ditets de plata per arreglar qualsevol cosa que no funcionàs. Si fins i tot alguna vegada havia fet anar alguna màquina de la fàbrica que s’havia aturat, els digué.

Abans de partir els va deixar engegats els dos ordinadors, el seu i el d’en Gabriel i la contrasenya que era la mateixa pels dos perquè estaven en xarxa i compartien pràcticament tota la informació que ja veurien que era ben avorrida. Abans, però, en Pere també li va demanar si tenien algun gestor que els ajudàs amb els temes econòmics i administratius de l’empresa. En Gabo, aquesta vegada el mirà estranyat i sense el somriure de complicitat que li havia dedicat abans.

––Creus que el canvi del pany pot ser perquè havien intentat forçar-lo? ––li demanà en Gabo en quant quedaren sols–– I això del gestor? Creus que això de mon pare podria ser debut a algun problema financer de l’empresa? Jo ja et dic que ell estava ben satisfet de com els anava el negoci i deia que si haguessin volgut podrien haver liquidat ja el deute amb l’antic propietari, però que no ho feien per si de cas i perquè el senyor Miché tampoc en tenia necessitat.

Sí que aquest al·lot té traces d’investigador, pensà en Pere, abans de contestar-li que no havien de rebutjar cap hipòtesi, que en aquell moment totes estaven obertes. Recordau que en Pere és policia i això és una frase que els agrada molt de dir.

––Au, Gabo, fiquem-nos amb els ordinadors i a veure si, per començar, aconseguim localitzar el móbil de ton pare, després ens posam cada un a un i a veure si trobam alguna pista.

Que ara li demanàs quin tipus de pistes havien de cercar el va fer baixar uns quants graons en el lloc on en Pere l’havia situat atenent a les seves potencialitats detectivesques.

––Qualsevol detall que et sembli important, encara no sé quins podrien ser i no ho sabrem fins que ens hi fiquem a repassar el que hi hagi. Potser hauríem de telefonar a les dones i avisar-les que arribarem tard. Jo vull xerrar amb ta mare per veure si la nit abans d’allò del pany havien cridat a ca ton pare perquè hagués botat l’alarma.

I sí, aquella nit en Gabriel havia hagut d’acostar-se a la fàbrica per aturar-la.

No ens espereu per sopar, havien dit a les seves dones que ja eren a ca seva. Na Celeste semblava més animada. El nin em dóna vida, amor, li havia dit i també que anassin amb compte, que de nit el barri podia ser perillós i que això no és Palma, Pere, que aquí no et pots fiar de res ni de ningú.

En Gabriel tenia el seu móbil connectat amb Google i no va ser gens difícil seguir el seu recorregut que acabava a un carrer del barri de la comuna 13, abans de les vuit del dia de la seva desaparició.

––Pere, aquest no és el trajecte que mon pare faria per anar de casa a la fàbrica i el barri és dels més perillosos de la ciutat ––en Gabo semblava preocupat–– Ell no hi aniria mai, allà ¿Què creus que significa això?

Viatge de noces (capítol 8)

Pel camí, que entremig del fotimer de vehicles que omplien l’ampla avinguda per on circulaven, va durar més de mitja hora, en Pere pensava en tot el que volia fer: entrevistar-se amb el soci d’en Gabriel i amb tots i cada un dels treballadors de l’empresa; tornar a xerrar a soles amb n’Amparo, necessitava saber més d’en Gabriel, quins eren els seus amics, les seves rutines, els seus interessos, què feia al seu temps lliure, la seva història… en resum, conèixer la persona què estava cercant, passar de l’esborrany que s’havia fet d’ell a partir de les fotos que havia vist a ca seva i el que li havia dit na Celeste, n’Amparo i en Gabo, a fer-se la representació més clara posible de qui i com era en Gabriel.

Dubtà si havia d’anar o no a veure al comandant Romero de la policia de Medellín que coneixia sense haver-lo vist mai, perquè va ser amb ell amb qui contactà quan volien que na Celeste anàs a declarar per la detenció dels llogaters que tenien al pis de sa mare acusats de tràfic de drogues. Ell, acceptant el requeriment de la policia espanyola, en realitat d’en Pere, va ser qui entrevistà na Celeste a través de Skype. Al final tot se solucionà, el que havien declarat les filles i el que declarà la mare coincidien i la connexió entre els llogaters i la droga venia pel nét de la veïnada, una dona gran que en Pere sols recordava que tenia nom de personatge de Garcia Márquez i s’adonà que l’home que cercava i el seu fill duien el nom de l’escriptor. Tendria relació amb l’interés de la família pel personatge o era que a Colòmbia, Gabriel era com Manolo a Espanya i que ningú havia estat anomenat així pensant en Vázquez Montalbán? Quan ja els pensaments d’en Pere s’havien fet enfora del que era el seu objectiu, organitzar la recerca, sentí que en Gabo, que havia estat estranyament callat durant la primera part del trajecte, reclamava la seva atenció.

La sorpresa d’en Pere fou gran quan en Gabo li digué que, si havia d’investigar la desaparició de son pare, creia que havia de saber que tenia una amiga a qui anava a veure amb freqüència. Que no ho havia dit davant sa mare per motius obvis, encara que ell pensava que ella n’estava al cas de la situació, però que d’això mai s’havia parlat a ca seva. Que ell ho sap perquè un dia els va veure sopant a un reservat d’un restaurant on havia anat amb na Gladys perquè era el seu aniversari i estaven disposats a fer-se un homenatge perquè era un lloc on ells no hi haurien anat mai; que ell i na Gladys, que també està al cas, sortiren abans que son pare els hagués vist i que des d’aquell dia ell va voler saber qui era aquella dona i va seguir discretament a son pare fins que va descobrir que es veien al pis d’ella, que vés a saber si no era també de son pare i que potser ella hauria de ser una de les primeres persones amb qui en parlàs.

Vaja, aquí tothom investiga, pensà en Pere, que amb unes quantes preguntes va saber que ella era jove; que nomia Leticia Chauta, que ho vaig mirar a la bústia perquè el dia que vaig veure el pare entrant a ca seva vaig esperar al carro i ella sortí al balcó del segon a acomiadar-lo, li digué en Gabo;  que era un bellezón de trets indígenes, jove i que treballava de caixera en un supermercat, que ho sabia perquè també l’havia seguida un dia. Ah! i que tenia un altre, un jove que semblava ser la seva parella, o el seu xulo, ves a saber. En Pere, bocabadat, confirmà la seva primera impressió sobre l’esperit investigador d’aquell al·lot, encara que, precisament per això l’estranyà que en aquells tres dies no hagués fet més que voltes en cotxe per cercar son pare, i li digué.

—No, no em vaig atrevir a fer-ne res més. Sí que vaig parlar amb en Ramon, que em va assegurar que mon pare havia anat cada dia a la feina, com sempre, i que ell no tenia ni idea de per què no ho havia fet aquell dia, que a l’empresa tot funcionava com sempre. Vaig pensar si xerrar amb na Leticia aquesta, però no em vaig atrevir. Vaig fer algunes hores davall ca seva i allà ni va sortir ni va entrar ningú. Ella sortí a regar les plantes del balcó i a les deu del vespre s’apagaren els llums. I res més, jo vaig concloure que se n’havia anat a dormir i que estava sola. De tot el temps que a la casa creuen que vaig fer voltes per la ciutat cercant el pare, una bona part va ser apostat davant el pis d’aquesta dona, i cap dia hi va haver moviment, clar que no estava les 24 hores, però semblava que ella hi era i no sortia més que per anar a treballar que al súper sí que hi era perquè fins i tot em vaig atrevir a entrar a comprar alguna cosa. Em somrigué  a l’hora de pagar i la vaig veure ben tranquil·la.

—Bé, Gabo, crec que seràs un bon ajudant. Jo som massa conspicu per ficar-me segons on.

—Mira, no sé què és conspicu, però sí que ja hi havia pensat, que tu cantes molt, brother, i que això que ets un detectiu espanyol que té seu a Bogotà bastarà per quan necessitis parlar obertament amb qualcú, però serà difícil que puguis passar desapercebut si has de vigilar o infiltrar-te en algun lloc, així que compta amb jo pel que faci falta. Tu comandes, sogre!

En arribar a la fàbrica eren ja més de les quatre i a les sis tancaven. Segurament hauria de tornar un altre dia, però abans de les sis tenia ja alguns fils dels quals estirar.

Viatge de noces (capítol 7)

En Gabriel era el gerent d’una petita fàbrica de capses de cartó d’ençà que el propietari, el senyor Miché es va jubilar. Llavors ell i en Ramón, treballadors de l’empresa, s’associaren per comprar-la i continuar amb la producció. El senyor Miché, agraït perquè el varen alliberar del dol d’haver de tancar i acomiadar als seus 10 treballadors, els la va cedir amb unes molt bones condicions. Encara ara, quinze anys després estaven pagant-li els terminis del que es considerava un préstec que el senyor Miché els havia concedit. Els faltaven encara cinc per saldar el deute i poder-se considerar propietaris de l’empresa.

Dimarts passat havia sortit de casa com cada dia, a les set del matí. A les vuit, quan la producció es posava en marxa, tant ell com en Ramon ja eren allà. No hi ha més de 5 km entre la casa, una planta baixa i pis en el barri de Belén, i el parc industrial on està la fàbrica, però el tràfic és infernal i la mitja hora de camí no li lleva ningú. A les nou, en Ramon, estranyat que el soci i codirector de l’empresa, no hagués arribat perquè ni mai faltava ni mai no arribava tard, cridà a n’Amparo.

––En aquell moment ja vaig saber que li havia passat qualque cosa, i que bona no podia ser  ––n’Amparo s’empassava les llàgrimes contant-li tot això a en Pere, perquè era en ell amb qui ara havia dipositat totes les seves esperances per trobar al seu marit––  Viu o mort, Pere, però ajuda’ns a trobar-lo, per favor, no tenc ningú més a qui recórrer.

––Faré tot el que pugui, però jo no conec res d’aquí i no serà fàcil ––en Pere, de cada vegada més esverat no s’atrevia a negar-se a una petició a la qual estava ben segur que  no podria respondre, així que decidí que havia de fer qualque cosa per obtenir dades d’aquell cas i fer el possible per ajudar. Les mirades de totes les persones que dinaven en aquella taula el forçaven a fer-ho––. Per començar pens que hauré de revisar el seu ordinador i fer una visita a la fàbrica.

A la casa sols havia un ordinador. N’Amparo l’havia engegat cada dia pensant que podien comunicar-se per correu amb ella per demanar un rescat. Però no, ningú s’havia posat en contacte amb ella ni per telèfon ni per cap altra mitjà. I això era el més estrany. Per això la policia no acabava de creure que la desaparició no fos voluntària i per això n’Amparo tenia clar que no pensaven fer-ne res.

Quan en Pere es posà a indagar sobre el que havien fet aquells tres dies, per començar va veure que a ningú se li havia acudit rastrejar el mòbil d’en Gabriel. N’Amparo perquè no tenia ni idea que això fos possible i en Gabo perquè la preocupació no el va deixar prendre cap decisió més que la d’agafar el carro, com deien ells, i fer voltes anant i venint pels diferents camins que podria haver fet aquell matí per arribar a la feina. Vaig fer molts quilòmetres cercant el seu cotxe per la ciutat, jo sol, la mare quedà aquí esperant la telefonada demanant un rescat, perquè era el que tots pensàvem que passaria, però res…

Na Gladys se’n cuidà de llevar taula i tots els altres anaren a l’ordinador per veure si tenia posada la contrasenya de Google, que va ser que no, o per si la família la sabia, també va ser que no, o si se’ls acudia cap que ho pogués ser. Varen provar amb noms i dates de naixement del fill, d’ell mateix o de la dona, amb el nom de l’empresa, i res…

Podríem demanar-ne una de nova, però el codi arribaria al seu mòvil o al seu correu electrònic, al que tampoc havien pogut accedir, i no ens serviria de res, coincidiren en Gabo i en Pere.

––El que se m’acudeix ara és anar a l’empresa, veure si allà podem revisar el seu ordinador i xerrar amb els companys de feina. En Gabo i jo, sols ––en Pere ja s’havia ficat al seu paper d’investigador––. I com que jo aquí i ara no tenc res que em doni cap autoritat, ni credibilitat, per investigar he pensat que tu em presentis com un investigador privat espanyol que heu contractat per cercar a ton pare. Pel camí decidirem com justifiques haver-me contractat.

––Bona idea. I si vols et puc proporcionar el paper que t’acrediti com a tal. Aquí tot és possible. Es pot falsificar qualsevol cosa. I sé qui m’ho pot fer. Millor si deim que t’he duit de Bogotà que és on tens el despatx d’investigador privat i que fa temps que vius al país ––en Gabo s’havia animat i en Pere… idò, en Pere també.

N’Amparo oferí el seu cotxe, a la casa en tenien dos, a na Gladys perquè ella, el nin i na Celeste poguessin partir a ca seva quan volguessin i els homes partiren cap a l’empresa d’en Gabriel on en Pere confiava obtenir més informació de la que havia pogut treure de la família, que, a part dels costums del pare i marit i que no havien observat res estrany en el seu comportament en els darrers temps, no havia estat de gaire utilitat.