Viatge de noces (capítol 31)

En pocs minuts ja eren a l’escala on la resta de la colla esperava al pelao, i a ells, amb la promesa dels doblers que, si tot havia sortit bé, es repartirien, segurament que no a parts iguals, però a ells, als dos paganos, ja els era ben igual.

—Vaja volta que ens vares fer per pujar, eh? —digué en Pere en arribar fins al grupet de cinc homes on en Gabo destacava com a cigne en una guarda d’ànneres— Sí, cójanla suave —de cada vegada manejava millor el llenguatge colombià i va poder respondre així a la impaciència de la colla de penjats—, que ja et pagam la resta —adreçant-s’hi al líder del grup—, tal com quedàrem. Però si sabessis res més, ja saps, una telefonada més va inclosa en el preu.

En Pere s’allunyà una mica del grup i tragué el mig palo que tenia guardat a la butxaca de la butxaca interior de la seva americana. Abans de partir, na Celeste, molt preocupada per la inseguretat del seu país —i això que encara no sabia el que s’hi trobaria—, li havia cosit una butxaca segura a la qual no es podria accedir més que des d’una altra i sabent com fer-ho, que no era fàcil. En Pere estava segur que si l’assaltaven per robar-li, o els aturava a hòsties, o li trobaven els doblers. Bastava escorcollar-lo per notar el gruix dels bitllets a la butxaca, i més amb el valor dels pesos, que el milió que acabaven de pagar per saber que en Gabriel era Aureliano no arribava a 250 euros, i sort que hi havia bitllets de 50000.

Mentre arribaven fins a l’aparcament en Pere ja li havia contat el que havia esbrinat a la casa verda. Com que en Gabo ja havia decidit, com sa mare, que son pare era un jueputa, això no era més que una dosi suplementària per a confirmar-lo, però ja no per produir-li més dolor.

—O sia que no és mort. Mira, per jo, que amb tot el que ja sabem ens podem oblidar d’ell, que el podem enviar al guano, que a mi ja m’és igual si està caleto, amagat —li aclarí a en Pere, que va passar del sonriure per l’eufemisme de la merda, a la interrogació sobre el darrer mot— o s’ha anat al Caribe a jubilar-se.

—O a Mallorca —somrigué en Pere—. Però jo no pens acabar això sense saber on és, que tampoc tenc tan clar que no sigui mort i enterrat, i mai més en sapiguem res d’ell —i no pogué evitar pensar en els cadàvers que romanien enterrats a l’escombrera de la Comuna 13. Potser qualcú el va interceptar quan hi sortí i li donà chumbinba com diuen aquí, pensà, però no ho va dir.

A en Gabo, les preocupacions li feien venir gana, per això en quant agafaren el cotxe i es trobaren asseguts i amb la clau posada en el contacte, en lloc de demanar que haurien de fer ara, sols digué:

—Anem al centre a menjar uns tamales, que tenc un filo que si me agacho me corto. I després de menjar ja veurem què feim.

A en Pere tot allò de la pistola, el ca i la senyora Juana, li havia llevat totalment la gana. Si li arriba a passar a en Gabo, m’hagués duit a menjar un rostit de porcella, pensà en Pere que acceptà la proposta dels tamales perquè en podria menjar sols un.

Feren el viatge fins al centre amb en Gabo sense aturar de parlar sobre la que havia estat la seva pitjor mitja hora en molt de temps.

—Quan vaig veure que aquella dona tancava la porta amb tu a dintre, no saps el cutupeto que em va entrar. No vaig deixar de mirar el rellotge en tot el temps, i mira que passen lents els minuts quan creus que al teu sogre el poden estar donant piso mentre tu estàs allà sense fer res. I pensant que si passava la mitja hora i no havies sortit la cosa es posaria bien tenaz i llavors sí que ja no sabria què fer. I tot això amb el gonorrea culicagao a devora fent-li creure que tenia una pipa a la butxaca perquè no arrancàs a córrer, que no deixava de dir-me que partíssim, que aquella casa segur que estava ful de lacras i que si qualcú sortia i ens afinava estàvem fregaos. La veritat és que amb el si te’n vas no hi ha lucas, bastava per aturar-lo, però ja et dic que no les tenia totes… —els nervis a més de fam li produïen incontinència verbal— Si no m’arribes a deixar defora, hi hagués entrat amb tu, però culicagao —I acabava les seves diatribes alabant el valor que en Pere havia demostrat—. I és que tu ets valent, tio.

Fins que arribaren a Mr. Tamal, un petit restaurant on embolicades en fulles de bananer hi havia tota casta de menjues. En Pere sols en demanà un de carn, que, amb l’estómac ocupat en digerir la por que havia passat, ni es va poder acabar. La cervesa sí que va treballar bé en la dissolució del seu estat neguitós. En Gabo se’n menjà tres, de tamales, i en Pere comprovà que era cert allò que li havia dit del filo que el tallava.

—Au, Gabo, ara que ja estàs restaurat, hauríem d’anar a veure a ta mare. Per dir-li el que sabem i per veure si sabent-lo té alguna idea que ens servesqui per continuar.

La trobaren pintant. I, com el seu fill, tampoc semblà que saber que el seu marit havia pagat per canviar de nom li afegís patiment a més del que ja duia reflectit a la cara. La trobaren vestida amb una camiseta massa grossa per la seva talla, que no era precisament petita, n’Amparo era un tros de dona, i plena de taques de pintura. Em trobau pintant, i els acompanyà al seu estudi on un nou paisatge urbà de Medellín, sense colors encara, un fons de muntanyes verdes i cel sense color, presentava un to ben diferent de la resta dels quadres que tenia recolzats sobre les parets.

—Sí, estic provant de fer alguna cosa nova —confirmà el comentari d’en Pere i continuà parlant del seu marit que a hores d’ara devia ser Aureliano en lloc de Gabriel— Així que el guevón volia canviar de vida. Vostè què creu què li ha passat?

—Tot fa sospitar que devia tenir por i ha volgut posar terra de per mig. Podria ser que fos mort, però tot em fa pensar que deu ser lluny d’aquí, per això ningú el troba. Tens alguna idea d’on es podria haver amagat?

Com que ni mare, ni fill en tenien cap, en Pere els va demanar per llocs del país on tenguessin amics, que conegués, que li agradassin, si recordaven allò de: si un dia em perd que em cerquin aquí… Com que a cap dels dos se’ls acudí res, excepte que devia estar amb la furufufa, en Pere va continuar parlant. Li explicà la seva conversa amb n’Iris i el compromís que havia adquirit de dir-li al seu marit, si el trobava, que tenia un deute amb ells que havien de cobrar. En Pere no sabia tampoc ni de què, ni de quant era el deute, però sí que era de pendejo sortir del negoci de la droga i deixar deutes amb els proveïdors, però que estava segur que almanco aquests socis no se l’havien carregat i que estàs tranquil·la que no la tornarien a molestar. Però que havien de trobar en Gabriel si no volien que el vesper es tornàs a alçar.

—I quants socis creu vostè que tenia en aquests negocis? —li demanà n’Amparo que havia aconseguit el to blavós de gris que necessitava per pintar el cel de Medellín.

Viatge de noces (capítol 30)

Per la part de davant, la casa, pintada d’aquell to de verd que en Pere no sabé quin adjectiu el podria acompanyar per definir-lo, però que si ja li semblà molt poc adequat per a una façana qualsevol, per aquella casa, amb finestrons pintats de groc, porta metàl·lica sense pintar i pis superior sense referir i amb els totxos vermellosos a la vista, li semblà senzillament horrible. A la porta s’hi accedia pujant uns quants esglaons fins a un petit replà amb barana on hi havia dues motos i una bicicleta que devien haver accedit per la rampa que acompanyava l’escala. No devia ser fàcil pujar en moto fins allà, però arribar-hi en bicicleta, ja li semblà a en Pere una heroïcitat.

Abans de tocar a la porta, ja lladrava el ca que havia afinat la seva presència des que s’hi acostà per darrere.

Li obrí una dona grassa, amb el pèl llarg, laci i escàs, tenyit de roig i amb un dit de color blanc al costat de la ratlla central que li dividia les grenyes en dues parts. Devia rondar la seixantena i va acabar de confirmar-li que no tots els colombians eren amables amb els seus interlocutors. Al seu costat un gran ca negre li lladrava mostrant les dents. Somni i realitat se li barrejaren i li costà mantenir-se impertèrrit davant el to amenaçant de la fera. Després del què vol?, de la senyora i el podria passar?, d’en Pere, ella cridà, King, sit! El ca com a impel·lit per un ressort va restar assegut i els seus lladrucs passaren a ser grunys quan ella obrí del tot la porta, s’apartà i el deixà passar.

Li mostrà la foto d’en Gabriel que duia sempre a la butxaca i no obtengué més resposta que una altra pregunta, i vostè perquè el cerca?

—La seva família vol saber si és viu o mort, perquè fa dies que ningú sap res d’ell.

—I vostè és tambo o què?

I com que la dona continuava sense decidir-se a parlar i allò que en Pere tenia clar era que ella havia reconegut en Gabriel, va haver de, per primera vegada treure el carnet d’investigador privat que en Gabo s’havia cuidat de proporcionar-li.

Passaren una estona entre el, jo no sé res d’aquest man de la foto i no sé perquè li he de dir res a vostè que ni el conec, sols vull que em digui si el coneix, ja li he dit que no… fins a arribar al, miri senyora, sabem que el darrer lloc on se’l va veure va ser aquí, i l’aparició des de dins de la casa d’un home jove, fort, ple de tatuatges i amb una gorra de visera col·locada a l’enrevès.

—I a vostè què se le ofrece? —va ser la seva salutació, i sense acabar d’escoltar el que en Pere demanava li va dir que passàs a una habitació de la casa, on ja a soles va continuar xerrant— I ara, vostè s’asseu aquí i s’està ben quietet fins que jo faci algunes gestions.

Aquest sí que era un berraco de veritat i abans que en Pere pogués dir cap paraula, l’apuntà amb una pistola que es tragué de la cintura.

—Mare —cridà cap a defora— mantengui aquest metido vigilat, i a vostè ni se l’acudeixi dar papaya que la cosa se le podría poner tenaz, ma mare té bona punteria.

No va tardar molt a tornar el berraco.

—Què pena con usté! —i en sentir això la dona baixà l’arma i l’entregà al fill que se la guardà al cinturó— Que no sabia i per això em vaig haver de posar arronzudo, però ja sé. És que jo tenia compromís amb el primer que vengué cercant al meu client, que ens va agafar desprevinguts i ens va amenaçar. I li dic a vostè el mateix que a ells que no sé per on pot esser aquell senyor. Però com que amb ells vaig quedar que si sabia res d’ell, els hi diria, acab de cridar al número que em donaren i diuen que estan d’acord amb vostè i que li digui el que els vaig dir a ells, que vostè se’n cuida de cercar al senyor, que no sé jo perquè tant d’interès en ell, o sí, però no m’importa. Així que miri, del senyor que vostè cerca no sé més que el que ara li diré. Un bon client. Ni sé que nomia de veritat ni ho vaig voler saber mai, però ell volia documentació nova. I li la vàrem fer. Sap? Aquí feim de tot.

—I tenim bon ull per les falsificacions mal fetes —s’hi ficà la mare—, com aquest carnet que m’ha mostrat abans. Aquí l’amic és tan investigador privat com jo.

—I vostès em farien un carnet millor? —va demanar en Pere que se’n penedí de seguida de la seva pregunta, no estava el tema per perdre temps en gracietes. Mira que si passava mitja hora i als dos que l’esperaven se’ls acudia de fer alguna fantasia, i s’apressà a redreçar la conversa cap a allò que havia vingut a cercar—. I què nom ara en la seva nova documentació el meu amic?

—Aquí ningú té bona memòria i com vostè podrà comprendre no tenim llibres de registre de clients. Feina feta, feina cobrada, feina entregada i feina esborrada.

—Algú se’n recordarà del nom o el llinatge, no? Em seria útil per continuar cercant.

ja una mica més amable, li oferí un tinto que en Pere va rebutjar amb un gràcies, però tenc pressa.

—Diu mon pare que sols se’n recorda del nom que li va fer posar perquè no era molt corrent. Aureliano, que vaja ocurrència per a un que es vol fer fonedís… —sí, devia ser que volia deixar de tenir nom d’escriptor per convertir-se en personatge, en ficció. Riu-te’n de Macondo en aquest país, pensà en Pere que demanà si podria ser Buendia el llinatge que li havien assignat—. No sé, mon pare diu que el llinatge era molt corrent.

—Jo també he llegit Cien años de soledad —Un home gran, alt i magre, vestit amb una bata blava com les que en Pere recordava que duien els botiguers de la seva infància, entrà a l’habitació— i li puc assegurar que no era aquest el llinatge que vaig escriure en els seus documents. Ara que, si era González, Rodríguez, Sánchez o Muñoz, no l’hi podria dir. I disculpi aquí a la família que, com vostè podrà comprendre, s’han d’assegurar d’amb qui parlam. Que la nostra feina no agrada a la policia, ni als editors, però li assegur que som honrats com el que més. I més després de la visita del seu soci. Però no voldríem que se n’anàs amb pena i sapi que aquí estam per qualsevol cosa que necessiti.

No li agradava gens que creguessin que era soci dels narcos, però era evident que havia fet un tracte amb ells i això ara li havia facilitat molt les coses.

En total vint-i-cinc minuts. Sortí, començà a baixar la costa i li agradà molt veure de nou els seus dos guachimans, que li feien senyes perquè giràs a l’esquerra.

Viatge de noces (Capítulo 29)

El metro arribava a l’estació de San Javier a l’aire lliure. A en Pere el sorprengué la qualitat i la neteja d’una estació per on es movien gran quantitat de persones. Al pis superior arribava el metrocable, però havia vengut en metro perquè l’estació des d’on partí era ben a prop del polígon i li bastà amb un sol transbord. Havia quedat amb en Gabo a la sortida de l’estació per, des d’allà, pujar per les escaleres mecàniques cap a la part alta de la Comuna on es trobarien amb els seus informants al mateix lloc de la plaça on els havien trobat la primera vegada. En Pere hi arribà abans i mentre esperava va veure com grups de turistes s’hi acostaven a un jove que, arborant una bandereta, esperava que fos l’hora de partida per la visita turística a la Comuna 13 que devia ser de les visites que en Gabo i sa dona havien parlat per convèncer a na Celeste del canvi que havia fet el barri. Des d’on ell estava ja podia veure moltes parets pintades amb grafitis de molts colors i alta qualitat, moltes d’elles amb missatges de reivindicació de la solidaritat i la cultura del barri.

En Gabo hi arribà mentre el guia encara explicava al seu grup el recorregut pels grafitis del barri i com havien estat un element molt important per la cohesió social i la implicació dels joves en la seva millora. Ara estam orgullosos de la Comuna 13, però aquí abans… eren les darreres paraules que va sentir dir-li al jove que guiaria aquell grup de turistes pel seu barri, abans de partir escales mecàniques amunt amb en Gabo.

Havien repartit entre els dos el milió de pesos que volien cobrar els joves que els guiarien fins al lloc on havia anat en Gabriel i que, havien acordat ara, sols els entregarien si la informació era real i útil. Duien més per si era necessari afluixar la mosca amb algú altre, encara que esperaven que no. Per en Pere la quantitat no era desorbitada, però per un professor d’universitat era una cinquena part del seu sou de tot el mes i era n’Amparo qui s’havia compromès a fer-se càrrec de totes les despeses de la recerca del seu home, encara que sols fos per estar tranquil·la sabent si era viu o mort.

I allà estava, avui tot sol, el jove que coneixien. Vaja, el peladillo es veu que vol la plata tota per ell, comentà en Gabo abans d’arribar al replà de l’escala on els esperava.

—Duen el palo?

En Gabo s’apressà a respondre quan va veure la cara de sorpresa d’en Pere.

—El duim, però primer tu ens dius que tens.

—Ja li vaig dir al teu parce. La casa on va anar el man que cercau. Pagau i us hi duc. Venc tot sol per no cantar molt, i farem unes voltes perquè ningú pugui saber on anam.

—I allà què trobarem? —demanà en Pere

—Ah!, això ja és cosa vostra, jo us mostr la casa i ja està. Jo no sé res més.

En Pere sabia que si havia aconseguit saber el lloc, havia de saber molt més, i que també era possible que no sabés res i tot no fos més que una invenció per aconseguir doblers i desaparèixer.

—Si no tenim proves de que no ens enganyes, no hi ha plata. Tu tries.

S’hi resistí amb cançons, però la plata era un reclam massa temptador per a deixar-lo passar. En quant giraren full després de dir-li que sense proves no hi havia tracte i que se’n tornaven per on havien vengut, els cridà.

—Ándale pues! És la casa de la senyora Juana i s’hi fan llibres.

—Falsificacions, vols dir? —digué en Gabo i en Pere va entendre que no, no era exactament una impremta com ell havia pensat.

—Papers de tota classe és el que crec que fan allà els fills i el marit de la donya.

—I tu com saps que el senyor va anar allà?

—Un té coneguts pel barri i demanant aquí i allà, sense fer massa renou, perquè no sé perquè m’ensum que si la senyora Juana s’assabenta que he estat ficant el nas en les seves coses es pot emberracar i un ha d’estar bé amb la seva família —i continuà donant explicacions per què en Pere considerà que encara no els havia dit bastant— Els de la casa són de la família Sánchez, i bé, que no els agrada que ningú fiqui el nas en els seus negocis.

—Negocis de materials on sí que s’hi fica el nas?

—Què jo no els he dit res d’això, eh? —exclamà l’al·lot obrint molt els ulls— Si volen els duc fins a darrere de la casa de la Juana sense que ningú se n’assabentí d’on anam ni de que els hivhe guiat jo. Farem unes quantes voltes per la ruta de les pintures i per qualsevol cosa que els demanin això és el que han fet amb jo. Els deix a prop de la casa i em faig fonedís. Així que si volen que sortim ja de visita turística paguin ara mateix.

Costà convèncer-lo que li donarien la meitat del palo abans de partir i l’altra meitat en sortir de la casa si  realment la informació ho valia. Així que en Pere li va deixar en Gabo com a garantia de pagament quan ell hagués acabat les gestions a ca la senyora Juana.

En Pere pagà el mig palo que ell duia amagat a una butxaca interior i digué que en sortir li donaria el que faltava. Millor que pensàs que ell tenia els doblers. A en Gabo li digué que no perdés de vista al seu informant i que si volia fer alguna fantasia, no dubtàs en treure-la. El gest que va fer amb dos dits de la mà va ser suficient perquè el penjat fes via a dir que no, que no faria falta.

—Au, anem i no ens vulguis enganar i procura no embarrarla que, aquí el meu parce, et vigilarà mentre jo no hi sigui, i ja saps que si fa falta la treurà.

Fent voltes per aquells carrerons impossibles, deixaren enrere el darrer grafiti, pujaren i quan eren a algun lloc del qual no sabrien ni com sortir, l’al·lot els indicà quina era la casa que cercaven.

—M’esperau aprop i si en mitja hora no he sortit avises a la policia i retens aquí a l’amic, fins que arribin i m’alliberin.

Aquell pichurria, que no havia calibrat bé la berraqueria dels dos gomelos a qui pensava treure uns bons doblers sense gaire feina, s’apressà a dir que no, que si no sortia en mitja hora, ja mirarien de fer qualque cosa ells, però que res de tambos pel barri.

Mitja hora, els recordà en Pere i s’acostà al finestró de la segona planta d’una casa pintada de verd maragda en la seva façana del primer pis i sense referir i amb els totxos a la vista en aquella segona que a causa del desnivell del terreny quedava a peu de carrer.

No va poder veure-hi res de l’interior, però sí que hi sentí lladrar un ca, el brunzit d’alguna màquina que repicava mecànicament, renou de passos i, després, silenci.

Viatge de noces (capítol 28)

Somiava que un ca gros, negre, amb uns ullals esmolats com a puntes de llança en una boca oberta per on regalimaven baves blanques i sabonoses, el perseguia mentre ell corria per un descampat ple d’herbes seques, com una sabana sense cap arbre i plena de brutor. Cada vegada el tenia més a prop quan travelà amb uns ferros que no va veure perquè havia girat el cap per mesurar la distància que el separava de la fera, que totalment silenciosa malgrat la seva ferocitat, era ja a punt de glapir-lo. Despertà amb el retgiró encara al cos. Les quatre. Na Celeste dormia al seu costat amb una respiració tranquil·la i pausada, silenciosa. Somiaria també? Segurament, diuen que tots somiam mentre dormim i que sols ens recordam dels somnis si ens despertam entremig d’ells. Els somnis de la dona havien de ser agradables, es girà cap a ell i, en la foscor, li semblà que li dedicava un d’aquells somriures seus que encara ara, amb uns quants anys de convivència, continuaven robant-li el cor.

Entre la ferocitat del ca que encara era ben present i pensant en el recorregut que podia haver fet en Gabriel des que havia sortit, en el seu cotxe, de la Comuna 13, li va ser impossible tornar a dormir. A les sis, amb la primera llum del dia i els renous que ja venien del carrer, els colombians començaven prest el dia, s’aixecà i s’acostà a la cuina a preparar el cafè. O això volia fer, però va ser incapaç de saber com funcionava aquella Melita del dimoni. En mitja hora començaria el moviment de la família. Així que no li quedà més remei que esperar. El primer cafè del matí, avui no el prendria fins que dutxat i afaitat, tornà a la cuina on na Gladys, amb el nin recolzat al seu maluc esquerre, posava el filtre que en Pere ni havia vist mai, a la melita, l’omplia de cafè, l’engegava i li desitjava un bon dia comentant que avui havia guanyat a tothom en l’hora d’aixecar-se.

Havia tengut temps, també, de canviar la targeta del seu mòbil. No ho feia d’ençà que havia arribat a Medellín. N’havia comprat una del país en quant hi arribaren. A Bogotà se’n recordava de posar la seva quan eren a la casa i disposava de wifi, guaifai dein aquí, i així havia pogut guasapear amb amics i amb els companys de la feina que l’havien contat algunes novetats de l’oficina i li havien fet saber de la seva enveja pel viatge tan xulo que estava fent i desitjaven que el gaudís molt. Però d’ençà que havia arribat a Medellín, aquesta era la primera vegada que tenia temps per pensar en ca seva, tan lluny li semblava ara. En quant connectà el telèfon amb la seva targeta començaren a sonar els xiulos dels whassaps. Uns quants eren dels companys, que si t’ho deus estar passant tan bé que ni et dignes mirar els missatges, que si per on pares, que si ja has arribat a Medellín, que si per aquí ja se’t troba a faltar, que si esperam que estigueu bé, i el darrer de na Camil·la: que si ja ets a Medellín i que a veure si has caigut en poder del famós càrtel que ni contestes ni veus els missatges. La careta plorosa de rialles indicava que ho deia de bromes, però en Pere pensà que la jefa no feia més que demostrar aquest sisè sentit que la caracteritzava, els pàlpits que deia ella.

Mentre esperava que s’aixecassin els altres i com que a Palma ja era migdia pensà que podia parlar amb na Camil·la. Ella va manifestar la seva alegria per saber d’ell i s’interessà pels detalls del seu viatge, on era, què feia, què havia vist…

—No t’ho creuràs, però avui fa quatre dies que som a Medellin, i ja he tengut contacte amb algun càrtel d’aquests de la droga de per aquí —na Camil·la li va riure l’ocurrència, fins que s’adonà que en Pere no feia broma, de fet ell no en feia quasi mai, i volgué saber què passava.

En menys de cinc minuts l’hi havia fet un complet resum de la situació i ella havia acabat la conversa amb un consell: Pere, vés molt alerta, són perillosos i si fos jo seguiria la pista de Panamà.

Era el que ell també havia pensat, però primer volia saber quina informació podien oferir-li aquella banda de penjats de la Comuna 13 que la consideraven tan valuosa en pesos.

Abans de les vuit sortí amb na Gladys i en Gabo, ells cada un a la seva feina i ell cap al trolebús que el duria en vint minuts ben a prop del polígon per veure si en alguna de les dues fàbriques tenien informació nova i també per comprovar si el Fino havia tornat a ca seva.

En Gabo li assegurà que a les deu hauria acabat les dues classes que tenia avui, que de les pràctiques de laboratori ja se’n cuidaria el seu adjunt i que el cridaria i el recolliria devers les deu i mitja on ell li digués.

En Fermín havia tornat a ca seva. Se n’havia sortit amb un braç enguixat i uns cops blaus visibles a la cara, el jueputa me lo quebró, li digué a en Pere quan va aconseguir que l’obrís un cop s’assegurà de qui era. El veïnat de les motos li havia assegurat que l’horabaixa havia tornat al pis i que se’l veia bastant perjudicat. Si no hagués tengut aquesta informació per insistir a la porta i identificar-se, segurament no li hauria obert i en Pere hagués pensat que ja en tenia un altre, de desaparegut, un, però, que no pensava cercar. Na Iris li havia assegurat que l’havien deixat amb vida i que no el tornarien a tocar.

—El güevón d’en Gabriel va i deixa el chancuco sense pensar en ningú més, que ell vés a saber on s’ha amagat, però a mi em va deixar amb el cul a l’aire. I a més se’n va i deixa una bona culebra. I aquests ara el cerquen per cobrar-se-la. Si jo sabés on és pot estar segur que els hauria dit, però és que no ho sé.

—Idò ara a mi, si que em diràs tot el que saps. Que jo també sé ja molt més del que tu em digueres. Així que ara vas i em dius quin paper jugaves tu en el chancuco que us havíeu muntat entre els dos.

En Fermin va intentar fugir d’estudi tornant-li a contar el que ja li havia dit del seu paper com a mer guachimán i home de confiança d’en Gabriel per a les petites feines mecàniques de l’empresa. En Pere, fart de tanta comèdia i aprofitant que aquí ni feia de policia ni era a Palma, agafà el braç bo del Fino i li retorçà per darrere fins que tot ell s’anà encongint per tal de contrarestar la torsió, caigué de genollons i amb llàgrimes als ulls encara deia que ja li havia contat tot el que sabia.

—Mira, Fino —i ara sí que obrí molt els ulls i els aixecà per mirar directament en Pere mentre continuava amenaçant-lo— o em dius la veritat o t’assegur que tardaràs molt a poder torcar-te el cul.

—Hágale, li dic, però amolli’m el braç, per favor —plorinyà en Fermín—. Ja sols em faltava quedar-me també sense l’esquerre —i ja alliberat, el movia per tal de comprovar, pensà en Pere, si podria torcar-se el cul.

Ell havia estat qui li havia proposat el negoci a en Gabriel. Com que havia tengut contactes amb el càrtel de Medellín feia temps, encara tenia coneguts que pensaven en ell. Li havien entrat per tal d’arribar als amos de la fàbrica, i va ser ell qui els va posar en contacte amb en Gabriel. Els vespres duien la mercaderia, la col·locaven en els paquets que servien a una empresa de Bogotà i ell ja no en sabia res més. En Gabriel li pagava cada setmana, però tenia massa culebres i massa vicis i no li quedava gaire. Després de posar-lo en contacte amb una persona que ell no havia vist mai i que no sabia si era home o dona, ell ja sols feia, tal com li havia dit, de guachiman. Ara amb el negoci tancat, no sabia com s’ho faria, que aquesta gent ja li havia posat la creu. En Ramon no sabia res de tot això i millor si no l’hi deia. No sabia res de cap empresa de Panamà i que si podia deixar-li una mica de plata que amb la factura de l’hospital s’havia quedat sense sentimientos.

En Pere se n’anà sense deixar-li sentimientos i amb la recomanació que si sabia res d’en Gabriel, li digués. I li apuntà el seu número de telèfon, el de la targeta colombiana, per descomptat, a un full de la llibreta que duia a la butxaca.

Ni en Ramon ni en Luis tenien cap notícia del seu soci, el de cada un en un negoci diferent, i quan faltava poc per les deu, en Pere caminà fins al metro perquè seria com pensava arribar fins a la Comuna 13. Amb en Gabo quedaren en trobar-se a l’estació de San Javier i hi anirien junts, a trobar-se amb els pelaos.

Viatge de noces (capítol 27)

Li va costar contar a la família tot el que havia descobert sobre en Gabriel.

Havia arribat abans de les set i encara va poder veure el nét de na Celeste, despert i col·laborà en donar-li el puré del vespre que el petit es resistí a menjar fins que aconseguí que sa mare deixàs la preparació del sopar en mans de la padrina i s’assegués devora en Pere per donar-li mamar.

—No he volgut demanar-te res per no espenyar que ma mare estava gaudint d’aquesta estona amb els tres junts —i mentre el petit xuclava amb ànsia aferrat al seu mugró, na Gladys el mirà amb uns ulls plens de tristesa—. En Gabo m’ha cridat fa una estona, abans de passar pel supermercat on treballava la furufufa de son pare, i m’ha fet cinc cèntims del que li ha contat sa mare. El meu sogre era un narcotraficant, Pere, i ningú no ho sabia. Quina decepció! Jo l’estimava com si hagués estat mon pare, que això va ser, un pare per nosaltres quan va faltar el meu. Mai hauria pogut imaginar que ell també hi cauria, en aquesta merda que ho empastifa tot al nostre país.

Una profunda alenada abans de dir-li que en parlarien tots junts quan el nin ja dormís, va ser l’únic que en Pere va ser capaç de respondre a na Gladys. Sí, el narcotràfic era una merda en aquell país i també al seu, ho sabia bé ell que tant havia treballat per combatre-la sense poder arribar mai als qui movien els fils dels titelles que de tant en tant agafaven. Tallaven els fils, però mai no les mans que els manejaven, de forma que sempre es recomponien. Les mateixes mans, amb fils i titelles nous i l’espectacle podia continuar.

Després del bany, a què en Pere hi assistí com a espectador de les festes i moixonies de na Celeste, el nin, sadoll i ben net, els conhortà amb les seves rialles que aconseguiren, fins i tot, despertar en en Pere una profunda tendresa de padrí vertader i fer-li oblidar que ben prest arribaria el moment dolorós de fer saber a aquella família la part fosca del sogre i l’amic.

El sopar sols va estar animat per la cassola de mariscs que les dones havien preparat, un plat que en Pere encara no havia tastat i que va trobar ben bo, encara que tengués aquells sabors estranys als que ja començava a acostumar-se. El de la llet de coco impregnava el brou del plat de camarones, calamar i almanco dues castes de peix que ni pogué recordar el nom, i li donava aquell sabor que a partir d’aquest viatge sempre li recordaria a Colòmbia. A Palma, na Celeste cuinava com si fos mallorquina, li agradava la cuina mediterrània, creia que al seu marit no li agradarien els plats del seu país i, a més a més, no era fàcil trobar-hi els ingredients per preparar-los.

—Algun dia, a casa també has de fer aquestes coses tan bones que estic menjant aquí —li demanà a na Celeste que li va dir que ho faria i que de pas li ensenyaria a ell com fer-les perquè pogués cuinar pels dos.

Va haver uns quants somriures en aquella taula on tots esperaven que s’hi posessin a damunt les novetats del dia.

Comença tu, li digué en Gabo, quan havien acabat de sopar amb un flam que, per descomptat, tenia blat de les índies en lloc de farina de blat i que li donava també el típic sabor de Colòmbia, a més del que li afegia el coco que duia ratllat per damunt.

I en Pere els explicà tot el que sabia, per n’Amparo o per en Luis, sobre els negocis d’en Gabriel. Els va fer cinc cèntims sobre la seva entrevista amb la dona del Marriott, obviant-ne qualsevol descripció i, responent a l’interès de na Celeste, els va dir que en Fermín no era a ca seva i que li havien assegurat que no era mort, però que l’havien maçolat a base de bé i potser s’havia amagat per evitar-ne una possible repetició.

—I si fos aquest el cas de ton pare? —demanà na Gladys.

No ho era perquè n’Iris ho havia deixat clar, el cercaven per platicar i no per fundir-lo.

—Va dir platicar i fundir-lo? Llavors no era colombiana.

—Sí, ja ho havia pensat jo també, va dir algunes paraules que mai us havia sentit aquí i tenia un accent diferent. I, de fet, em va dir que partia demà, però no sé a on.

—Si poguéssim saber-lo tendríem una pista sobre amb quina màfia s’havia ajuntat mon pare.

—I de què ens serviria? —demanà en Pere sense obtenir més que una pujada d’espatlles per part d’en Gabo— I què has sabut tu de na Letícia?

—Sols fa tres dies que falta a la feina, que ha abandonat sense dir res i que com no poden contactar amb ella ja l’han acomiadada. Sí, aquí van així les coses —afegí en Gabo quan va veure la sorpresa a la cara d’en Pere—, no vas a treballar un dia, idò pot ser que ja no faci falta que hi tornis més. I punt. No passa res. N’hi ha molts d’altres disposats a ocupar el teu lloc.

I feren saber a les dones, que s’alarmaren molt, que l’endemà anirien a veure si podien descobrir a què punyetes havia anat en Gabriel a la Comuna 13 abans de desaparèixer vés a saber on.

—Ai Pere, anar allà és dar papaya. Que vosaltres direu el que vulgueu però això era territori d’Escobar i no crec que ara n’estigui lliure, de narcos i de malandros. I de morts, sense que encara ningú no els hagi trobat —na Celeste xerrava ràpidament i no deixava de moure el cap de costat obrint la boca i tapant-se la cara amb les mans abans de pronunciar, fluixet, no, unes quantes vegades.

En Gabo i la filla provaren de tranquil·litzar-la amb els mateixos arguments que ja havien utilitzat feia dos dies, que si tot això era abans, que havia canviat molt el barri d’ençà que ella se n’havia anat, que ja la hi durien perquè ho veiés…

Però na Celeste, que havia tengut temps de viure la mort d’Escobar i el desastre que provocà l’operació Orión poc abans que ella deixàs el país, no es creia res del que li deien. Ella hi era quan la intervenció militar a la Comuna va dur dos dies de terror, d’enfrontaments amb els paramilitars i els narcos pel control del barri. Més de setanta morts i tres-cents desapareguts segons el Govern, però que poden ser molts més. L’Escombrera, a una de les vessants de la muntanya on estan amuntegades les cases del barri, tothom creu que és la fosa comuna on estan enterrats molts dels desapareguts, víctimes directes, en absolut col·laterals, de la mortaldat d’aquella operació governamental que comptà amb armament de tota classe, helicòpters, camions i tancs blindats que sembraren el terror durant dos dies a la Comuna 13.

—La meva amiga Enriqueta perdé la filla i encara ara ningú ha mogut un dit per trobar-la, ni han demanat perdó, ni s’ha reconegut que el preu que es pagà pel que digueren que era la pacificació de la Comuna, va ser excessiu, perquè l’Estat no pot matar per lluitar contra els que ho fan.

—Sí, ma mare té raó, però de tot això han passat devuit anys i el barri ja no és el que ella recorda —digué na Gladys mirant en Pere—. No es pot oblidar el que va passar i s’ha de reparar, però ara mateix la delinqüència en el barri s’ha reduït moltíssim. A mi també em fa por que hi entreu segons on, perquè no voldria que per dar papaya la cosa se us pogués tornar tenaz. Així que, Pere, si no vols anar-hi, no hi aneu demà. Total, en Gabriel allà no hi és, perquè diguéreu que se n’havia anat amb el seu cotxe, veritat?

—Jo hi aniré demà, i tu, Gabo, no cal que venguis. Compt amb els joves aquells que em guiaran.

—I tant que t’acompanyaré. A un negat ja no li ve de cent canes d’aigua.

Viatge de noces (capítol 26)

Arribà al Marriott deu minuts abans de les quatre. Hi havia anat en metro, ja havia vist la ciutat des de dalt i havia decidit que aquest viatge ho faria per davall. Encara li quedaria provar el tramvia i l’autobús. La xarxa de transport públic de Medellín l’havia sorprès per la seva qualitat, molt superior a la de la capital i també a la de Palma o a la de Madrid. Havia cercat a Internet com havia de fer el viatge i alguns dels missatges de Twitter de la companyia el feren somriure. Sobretot el darrer, un amb el qual el metro de Medellín “que ho veu tot guapo y coqueto vol dir-te en esta bella noche que sus ojitos eres tú”, amb l’hastag #feliznoche. Aquests colombians!, pensà en Pere abans d’entrar a l’estació més propera i iniciar el seu viatge que, amb un transbord el duria, estones per davall terra i estones a l’exterior a l’estació de Poblado, des d’on havia de caminar uns vint minuts fins a l’hotel.

Tant el viatge en metro com el passeig a peu li varen servir com a temps mort en la intensitat de la feina del matí, perquè en Pere es plantejava la seva recerca com una feina i un parèntesi en el seu viatge que havia de ser el de les seves noces i que estava disposat a recuperar. Tengué temps de pensar en tot el que havia confirmat avui i que ja sospitava des d’ahir, encara que no ho hagués compartit amb la família. Avui vespre sí que no en quedaria d’altra.

Pegà una ullada al bar i no va veure més que dues parelles de vells amb pinta de nord-americans rics, el seu anglés ho acabava de confirmar, que bevien cervesa asseguts a la mateixa taula. S’hi assegué a una de les d’un extrem del bar, repassà la carta de begudes i no sabé que demanar, però com que ara no era policia ni estava de servei podia beure i demanà un mojito de preu de bar de copes mallorquí, o sia una fortuna en pesos i decidí que havia d’esperar tranquil·lament a qui fos que vingués a contactar amb ell. Tractar amb un representant del narco colombià, perquè això devia ser qui vengués, no l’era plat de gust, però què punyetes, no he tractat amb tots els clans gitanos de la droga de Mallorca, perquè ara m’he de preocupar? I, de sobte, la va veure dreta davant ell.

No l’havia vist entrar i ja la tenia allà, oferint-li la mà per encaixar. S’aixecà i el sorprengué la fermesa de l’encaixada i la bellesa d’aquella dona. Alta, encamellada sobre uns tacons impossibles, morena, ulls negres que sentí que el fitoraven, cabells arrissats recollits en la nuca amb un passador, vestit negre ajustat a les corbes del seu cos que a en Pere li va semblar perfecte.

Quan es va presentar, la seva veu, una mica rogallosa, el decebé perquè ell esperava que aquella aparició també xerràs com imaginava que ho devien fer els àngels. Però no, a part de les seves corbes i els seus moviments pausats, com de moixa preparada per atrapar un aucell, res més en ella era suau. En resposta al seu pot dir-me Iris, en Pere li digué que a ell podia dir-li Arturo. Pel camí havia pensat que, si no era que ho sabien ja, no es presentaria amb el seu nom. Ni ell mateix tenia clar el perquè d’aquella prevenció, però era a Medellín i l’esmussava mantenir relacions amb el càrtel, fos el que fos al que aquella dona pertanyia i amb el que en Gabriel havia fet els seus negocis.

N’Iris aixecà un dit i encara no l’havia baixat quan el cambrer a qui ella s’adreçà com a Rubén ja era a la taula saludant a la “senyora” que li demanà un rom cola, amb molt de gel, com sempre. O vivia allà o freqüentava el local, perquè era evident que era una clienta coneguda.

––Bé, senyor Arturo, tenia ganes de conèixer-lo. Des que vostè s’ha incorporat a la recerca del senyor Gabriel semblà que ha descobert bastantes coses, encara que no ha arribat a ell, m’equivoc? No, veritat? Miri ––i els seus ulls s’acostaren cap en Pere, que aprofità per fer un glop del seu mojito com a protecció davant aquell esguard negre i brillant que durant uns segons va fer sentir en Pere com si fos davant l’escamot d’execució d’Aureliano Buendia–– com que cercam al mateix home, seria de pendejos no col·laborar.

En Pere s’acomodà a la seva butaca fent el seu cos enrere.

––El problema és que no crec que el cerquem pel mateix. Jo ho faig per saber si és viu o mort i que la seva família es quedi tranquil·la. Per què el cerquen vostès?

––Veu? Coincidim. El cercam per quedar-nos tranquils i perquè volem platicar amb ell.

––Bé, primer xerrem vostè i jo. Qui són els que el cerquen i de què volen platicar amb ell? No sé per què pens que no tenim objectius comuns. El meu s’acaba sabent on és i el seu estat de salut. I asseguraria que el seu comença quan el meu acabi. Què li volen a en Gabriel?

––Jo represent als seus socis en el negoci que vostè ja sap que tenia i que d’un dia per un altre decidí acabar. I se’n va anar sense que hàgem rescindit el contracte que teníem.

––Signat?

––No sigui huevón, senyor Arturo. Vostè sap com funcionen aquests negocis. Precisament per això, perquè no s’escriu, hem de xerrar amb el seu amic.

––Miri, jo ni el conec, com ha de ser el meu amic! Però comprendrà que si el trob viu, no els ho faci saber.

––No pensarà que el cercam per fundir-lo? ––somrigué i la seva mirada es dulcificà una mica–– No, si no torna per aquí, no li passarà res, no era una peça massa important, però té un deute gros amb nosaltres i ho volem cobrar

––Qui ha anat a cercar-lo a ca seva és de la seva mateixa empresa?

––Sí, ho hem intentat a les bones amb sa dona, per això va anar el meu soci directament, però està clar que la pobra està en la inòpia. Amb l’altre soci en el negoci, el Fino, ho intentàrem amb una mica més de canilla, però sembla que tampoc en sap res.

––I què han fet amb ell? I amb el pobre Jesusdavi?

––Al Fino sols provàrem d’estrènyer-lo una mica, però crec que al pelao que hi enviàrem se l’hi anà un poc la mà. I el Jesusdavi deu ser el germà de na Leticia, no? Com que a ella no la trobam tampoc, al güey se li varen creuar els cables i també es passà una mica. Pero, o no saben res ni d’en Gabriel ni de na Letícia o no ho volen dir.

––Li assegur que és que no en saben. I que han fet del Fino, on és ara?

––Imagín que a ca seva o a l’hospital, que ja li he dit que el pelao que va xerrar amb ell no va ser molt delicat. Ja l’hi he llegit la cartilla, però li assegur que ell el va deixar al pis. Si no és que s’ha amagat perquè no el tornem a trobar, no sé què més li puc dir. Però, insistesc, si col·laboram farem més via, no troba? Per no parlar de la qualitat de la feina, ja ha vist que els nostres enviats no paren de fregarla ––en Pere, que ja havia començat a entendre el llenguatge colombià, de cada vegada estava més convençut que la seva interlocutora no ho era.

––I vostè que m’ofereix a canvi?

––Pagar els honoraris per la seva feina. Jo no la puc fer i els meus col·laboradors ja han demostrat ser incapaços de no joderla  ––Ho veus? primera vegada que sent aquí una paraula tan espanyola, pensà en Pere confirmant de cada vegada més que aquella dona era estrangera en aquest país––. Vostè inspira respecte i és ràpid descobrint coses. Té un títol de detectiu privat que pot mostrar per tot i l’únic que li demanam és que allà on trobi a en Gabriel, si és viu, però li pagarem igual si és mort, li comuniqui que té un deute amb nosaltres i que si ens ho paga voluntàriament, no li haurem de reclamar ––i digué aquesta darrera paraula tombant una mica el cap a un costat i amb un esbós de somriure que a en Pere li semblà prou malèvol per a convèncer a qui fos de que havia d’evitar que li reclamassin.

––No voldré ni un peso seu, però si em garanteix que no tocaran ningú més, si trob en Gabriel, li assegur que li dic que li convendria pagar els seus deutes. I també m’hauria de confirmar que en Ramon, com jo imagín, no té res a veure amb els seus negocis amb en Gabriel.

––Si no hem anat a veure’l, ja es pot imaginar que no. El negoci ho duia en Gabriel tot sol, amb l’ajut del Fino i prou. Bé que ens hi havia insistit. I complim els acords, nosaltres, què es pensava?

––I on anaven els paquets que preparava en Gabriel? Els enviava fora del país?

––Quià, tot es quedava aquí, de l’exportació es cuidaven uns altres. I recordi, senyor Arturo ––i tornà a fitorar-lo amb aquells ulls capaços d’apunyalar-lo si fos necessari–– ara vostè està amb nosaltres i estic ben segura que té ben clar amb qui no ha de platicar, ni poc ni molt.

Mentre xerrava aixecà dos dits fent amb ells un moviment circular i abans que en Pere sabés que més havia de dir, ja tenien la segona ronda de les mateixes begudes que havien acabat.

––Brindem, senyor Arturo, pel nostre acord! ––aixecà ella el seu tassó ple de glaçons que dringaren xocant contra el vidre, sense que en Pere aixecàs el seu.

––Recordi que no he acceptat res més que si és viu informar-lo del que vostès volen, i si és mort, fer-l’hi saber.

––Efectivament, així és, senyor Arturo, aixequi el seu tassó i brindem, li assegur que no esper res de vostè més que trobar en Gabriel… sí, viu o mort, ho tenim clar, però estam ben segurs que aconseguirà parlar amb ell. I ja ho sap, per qualsevol cosa pot contactar el meu soci al mateix telèfon que ja té vostè. Jo partiré demà a primera hora i, encara que m’agradaria una nova plática amb vostè, esper que no n’hàgem de tenir cap d’altra ––ja dreta li tornà a oferir la mà i s’acomiadà d’en Pere recordant-li que en Ruben ja ho tenia tot apuntat al seu compte.

En sortir de l’hotel el sol ja s’havia amagat darrere una de les muntanyes que envoltaven la ciutat i en Pere frisava d’arribar a casa. Sols feia tres dies que havia arribat i ja sentia la casa de na Gladys i en Gabo com a pròpia i la ciutat com una vella coneguda.

Viatge de noces (capítol 25)

Mira Luis, a mi no em donis més cantaleta que total ja ho sé tot, li digué en Pere a l’amo de la fàbrica de cartó corrugat que insistia que ell no sabia res d’en Gabriel ni dels panamenys, ni de tota aquesta vaina. Que a ell sols li havia dit que necessitava un cartó especial per fer capses per a una empresa molt exigent de Panamà, que li pagaven bé, que ell havia hagut de fer una inversió important per adequar la seva maquinària a les característiques d’allò que en Gabriel necessitava i que res més, que a veure si hi compareixia i donava alguna explicació perquè d’ençà que no ve per aquí ja veus com s’ha desbaratat tot…

––De què anava farcit el cartó corrugat? Ja veus, sols em falta saber això perquè sé que t’havies associat amb el veïnat per proveir de la substància que fos, a través de les caixes, als panamenys ––en Pere tirà pel dret perquè era impossible que l’amo de la fàbrica no sabés de la seva col·laboració en el negociet que s’havia muntat el veïnat––. Mira, a mi m’importa un carajo el material dels vostres negocis, que ja puc imaginar quin era, jo sols vull trobar en Gabriel, viu o mort, perquè la seva família quedi tranquil·la. I, com que coincidim en l’objectiu, bo serà que hi col·laborem.

––¿Usted qué come que adivina? ––en Luis mogué el cap de dalt a baix amb els llavis apretats en un signe d’admiració–– Pols blanca, què havia de ser?

––Imagín que tot molt ben pagat, no?

––Molt, la inversió en maquinària està ja amortitzada i no crec que m’hagi de preocupar mai més pel tema plata. I tot ben senzill. En Gabriel se’n cuidava del subministrament i jo sols de què el cartó estàs ben farcit.

––Els teus treballadors hi col·laboren també, no?

––Sols un maneja la màquina i, com ella, està ben engreixat. Per aquest costat no hi havia problema, veurem ara que sembla que el negoci s’ha acabat. Però, com jo, està fermat de peus i mans. A part de partir-li la cara a en Gabriel si me’l trobés, no sé què més puc fer. Per cert, tu creus que és viu?

––Em pens que sí, perquè sembla que no som l’únic que el vol trobar. I com que tu també ho vols, ara vas i em contes tot el que va passar abans del dia que no va tornar per aquí i després, si en tens cap notícia, jo el cerc i et faig saber el que descobresqui.

––Dos o tres dies abans que deixàs de venir per aquí… ja, per aquí i per tot ––puntualitzà, atenent al gest d’en Pere––, vingué a dir-me que ho deixava, que estava fart d’aquest negoci, que pensava xerrar amb els proveïdors i aturar-lo, que ja havien fet prou doblers i que a més la dona se n’havia assabentat, que l’havia embarrao i que fins aquí. Discutírem, jo li vaig dir que això no es podia deixar així com així, que el narco no s’achanta, que a mi em deixava amb el cul a l’aire i, bé, que no n’estava gens d’acord. Però ell insistí a dir que no em preocupàs, que ho tenia tot controlat. I jo què havia de fer si de fet ell era el patró de tot aquest quilombo! I ja no el vaig tornar a veure. I no, no em va dir que tengués pensat anar enlloc ––va respondre a la darrera pregunta d’en Pere––. I la darrera vegada que el vaig veure va ser el vespre abans del dia que ja no va tornar per aquí, quan vàrem coincidir tots dos a l’hora de tancar, li vaig dir demanar si havia fet res d’allò que m’havia dit i em va dir que estigués tranquil que tot estava a punt de solucionar-se. El vaig amenaçar en contar tot si em deixava penjat i em va deixar amb un, ni tu t’ho creus, Luisito. I saps?, el que més em va fotre va ser el diminutiu, perquè la resta era ben vera. Per què jo què carajo puc fer més que esperar a veure si el trobes i fotre-li dues hòsties ben donades, perquè altra cosa… I ja que t’he contat tot el que sé,  esper que tu facis el mateix amb jo.

En sortir d’allà, en Pere passà pel taller de motos i no, en Fermín no havia tornat per ca seva. Per si no em bastava amb un desaparegut, pensà en Pere mentre marcava el número de la senyora Sonia, no fos que ara ja en tengués tres.

I no, en Jesusdavi era a ca seva deixant-se cuidar, que encara no estava per sortir al carrer, ni convenia, perquè qualcú havia passat demanant per na Leticia. Però que ella sols li havia dit que feia dies que no la veia i que ell es va cuidar d’amagar-se bé mentre ella xerrava amb el visitant amb la porta a mig obrir,  i podia assegurar que no era el d’ahir, que aquest era un gomelo pichurria, sí, ben vestit i poca cosa, no com el berraco que l’havia maçolat.

Bé, si continuen cercant, vol dir que no li han donat chumbimba ––ara en Pere ja pensava amb argot colombià––, i que, a no ser que hagin estat uns altres, en Gabriel està amagat en algun lloc precisament perquè no l’hi donin. Així que no li quedava d’altra que continuar amb la recerca.

Ja passaven de les dues i malgrat les mongetes, els ous i l’advocat del matí, es veu que s’estava acostumant als copiosos berenars i ja tenia gana. Com que no tenia temps a perdre dinant, ni li convenia perquè segur que com cada vespre les dones l’esperaven amb un sopar que no podria gaudir si ara menjava molt, s’aturà a una de les paradetes del carrer on comprà dues arepes, una de carn i l’altra de formatge, que es menjà dret al carrer mateix.

En sortir del despatx del senyor Luis, que ja no li semblava tan senyor com al principi, va telefonar al número que li havia donat n’Amparo.

Li contestà una veu femenina que molt educadament li digué que estava esperant la seva cridada i, sense deixar-li temps per dir res el cità a les quatre al bar del Marriott. Jo el reconeixeré, vostè sols entri, segui i demani el que vulgui, la resta corr a compte meu. Vengui en metrocable, li agradarà sobrevolar la ciutat. I penjà.

Estava clar que ja no tenia temps d’anar a la Comuna 13 abans que es fes fosc. Així que cridà al seu contacte i quedaren citats per a l’endemà al matí.

––I no s’oblidi de dur el paquet ––li recordà abans de penjar el telèfon, aquell al·lot que no havia deixat de riure mentre xerrava. O era l’alegria de la plata que l’hi havia assegurat o el que havia inhalat o fumat o vés a saber què.

En Gabo el cridà. Sí, sa mare li havia dit i a ell fins i tot se li havien llevat les ganes de trobar-lo. Mon pare era un jueputa, Pere.

––Idò jo, Gabo, cada vegada tenc més ganes de trobar-lo ––encara que no sigui més que per fer amb ell el mateix que li havia dit en Luis, partirle la cara, pensà sense dir-ho––. Quan acabis la teva reunió podries passar pel supermercat on treballa na Leticia a veure què saben d’ella allà, i ens veim a ca teva, a veure si aconseguim sopar prest i descansar abans de la visita de demà.

––I tu quins plans tens?

––Tenc una cita amb una dona al Marriott. A ca teva en parlam ––s’acomiadà sense que en Gabo pogués demanar res més.

Viatge de noces (capítol 24)

De camí cap al polígon on era la fàbrica ––les fàbriques, perquè no havia d’oblidar la del senyor Luis–– i on vivia en Fermín, aquest Fino a qui, en recordar com l’havia enganat, ara trobava tan miserable, rebé una telefonada d’en Gabo. Sobrevolava la ciutat en el Metrocable, el telefèric de Medellín, que havia agafat per recomanació de n’Amparo, per arribar al polígon hauria de caminar una mica més, però gaudiria de bones vistes de la ciutat.

––Avui tenc una reunió de Departament a les tres i no la puc deixar, però és que a més m’acaba de cridar ma mare perquè diu que ha de xerrar amb jo i m’espera per dinar. Tu ja has xerrat amb ella? Saps a què ve la urgència que l’hi he notat en la veu? Se sap res de mon pare?

––No, almanco jo no en sé res ––en Pere ja no s’atrevia a assegurar res del que poguessin saber-ne o no els altres––. I ta mare ja et dirà el que m’ha dit a mi, que imagín que serà d’això del que voldrà que en parleu.

En Pere li explicà cap on hi anava, alabà molt el funicular, sí el Metrocable, va repetir, i en Gabo li digué que el tornaria a cridar abans d’entrar a la reunió per veure com li anava i també en acabar-la que no creia que fos abans de les cinc. No li digué que pensava citar-se amb el gomelo que havia visitat sa mare perquè això ja li contaria ella si volia, però sí que el penjat de la colla de la Comuna l’havia cridat feia una estona per dir-li que si passaven per allà, els duria a la casa on havia anat el man que estaven cercant, que ells serien al peu de les escales per acompanyar-los i que això era el doble que ahir. Havia fet comptes i un milió de pesos no arribava ni a 250€ que pensava que valia la pena pagar. En Gabo va estar d’acord, però ell l’hi volia acompanyar. A les sis ja enfosquia i allà no es podia anar de nit, que esperassin a l’endemà que ell a les deu ja podria sortir de la universitat. En Pere no li va assegurar res, però que tot dependria de com se li giràs la feina del dia, que si creia que podia anar l’horabaixa hi aniria sol, perquè aquesta visita podia ser molt important. I molt perillosa, afegí en Gabo, ja no ve d’un dia, fes-me cas.

De camí cap al polígon s’aturà a un caixer automàtic per treure el milió de pesos i sort que tenia bitllets de 50.000 i amb 20 se’n sortí, que tampoc era molt bona idea dur la cartera massa inflada. L’amagà a la butxaca interior de l’americana i repartí els bitllets en llocs estratègics de la seva vestimenta. Als calcetins no, perquè sabia que era el primer lloc on la poli revisava i on també ho feien els malandros. Al final tenien moltes coses en comú uns i uns altres i, com ho feia sovint, se’n recordà d’aquella frase d’Octavio Paz, “el delinqüent confirma la llei en el mateix moment que la transgredeix”. L’hi havia fet pensar molt fins que s’adonà que sí, que sense que ningú la transgredís la llei no tendria cap sentit i que tant ells com els delinqüents viatjaven en el mateix vaixell, sols que remant en direccions oposades, encara que per alguns dels seus companys fos tan fàcil passar a remar en el sentit que no li correspon en el vaixell de la confirmació de la llei. I pensant això se’n recordà del seu conegut de la policia d’aquesta ciutat a qui ja sabia que no podia recórrer perquè ell, ara mateix, ja no tenia clar en quina direcció estava remant.

El jove que estava arreglant una moto a la porta del pis d’en Fermín, l’informà que devia ser al pis perquè no l’havia vist sortir en cap moment i que era rar perquè a mig matí baixava al bar a pel tinto del despertar, així que el guayabo d’avui devia ser monumental. El mecànic tenia ganes de xerrar i en Pere aprofità per fer-lo parlar del seu veïnat.

Així sabé que a més de veïnat era el seu amo, que era ell qui li tenia arrendat el local i que no sabia per què vivia en aquell pis de merda quan podria haver-se mudat a algun lloc millor perquè manejava plata i que no, que pràcticament no tenia visites, almanco mentre ells tenien obert el local, que vés a saber què passava de nit. I això darrer li havia deixat caure en aquell to de set-ciencista, el dels que saben més que els altres.

––I tu què creus que passa?

––Jo ni sé ni m’importa, però li assegur que per aquí les nits són animades. Una nit vaig venir a cercar una moto per un client i entre ell i el veïnat havien muntat una bona rumba… no, no, que jo crec que camellaban, o sia que la rumba no tenia ni música ni ball, no.

En Pere va pensar que ara sí que el camellar colombià s’acostava més al que volia dir en espanyol, a més de treballar.

––Però jo cayetano ––i en acabar de dir-ho es pinçà els llavis amb el polze i l’índex que, bruts de greix com els duia, li deixaren un petit i chaplinesc mostatxo negre–– que en boca tancada no entren mosques. Així que ja li demanarà vostè a l’amo el que vulgui saber ––i semblà que acabava d’adonar-se que potser havia xerrat ja massa.

––Bé, idò vaig a veure què li passa al patrón que encara no ha sortit.

I el que li passava era que no hi era, que en Pere va poder obrir fàcilment la porta, sabia com fer-ho i va resultar ben fàcil perquè el pany ni tan sols estava tancat amb clau i el que va veure li confirmà que qualcú abans que ell li havia fet una visita al Fino. I també que era molt més agressiu, perquè ell sols tenia pensat treure-l’hi, xerrant, el que sabia sobre els negocis d’en Gabriel, i qui fos que l’havia visitat devia haver emprat el mateix sistema que amb el Jesusdavi per tal de treure-li el que sabés del seu veïnat.

En baixar, va respondre a la pregunta del mecànic dient que l’amo no hi era, que devia ser que no havia dormit al pis.

––Idò és rar, perquè cada dia el veia baixar a pel seu tinto primer i els seus tragos després.

––Degué lligar ahir vespre ––digué en Pere provocant el riure del jove que considerava impossible que a un pichurrio com aquell ningú pogués echarle flores

Sols em faltava això, aquest també desaparegut! Està clar que no som jo l’únic que cerca el pendejo d’en Gabriel. En Pere, sense haver-lo conegut, estava ja fart del consogre de na Celeste.

I ja que era allà entrà a veure en Ramon, a qui no trobà gens content.

––Miri, si en Gabriel no compareix prest, això serà la ruïna. Per començar els de Panamà ja han dit que no volen més capses, així que ja li he dit al veïnat que no cal que en faci més d’aquest corrugat especial que ells demanaven. Però això no és tot, no, que dues empreses més del país diuen que tanquen i que ja no ens faran cap comanda més. I veurem què més!

De l’entrevista amb en Ramon, en Pere va sortir amb les dades de l’empresa de Panamà que s’havia posat en contacte, per primera vegada en tot el temps que duien servint-la, amb ell i els de les que havien comunicat el seu tancament.

Trobà el senyor Luis emberracao perquè deixar de fer el cartó especial pels panamenys li representava una pèrdua important de negoci, i que a veure on s’ha ficat el jueputa i que si s’ha pensat que a ell el pot tumbar així com així, que eren parceros i això de tocar el dos no es fa, i…

––Cójala suave ––na Celeste li deia quan perdia els nervis i ara li venia bé perquè necessitava que el seu interlocutor es tranquil·litzàs una mica per poder demanar-li el que volia i potser utilitzar la jerga colombiana l’ajudaria––, que ara hem de xerrar vostè i jo.

I degué resultar efectiu perquè en Luis li passà un braç per l’espatlla i, abans de dir-li que entràs al seu despatx, li digué que ja es veia que feia temps que era al país i que dominava el parlar local.

Viatge de noces (capítol 23)

En Pere havia vist moltes vegades, als interrogatoris que dirigia na Camil·la, que quan una persona es decidia a parlar s’asserenava i amb cada cosa que deia semblava desprendre’s de tota l’angoixa, la por i la ràbia que havia mostrat mentre s’entestava a ocultar el que sabia i que no feia més que rosegar-lo internament. I ben igual passà a n’Amparo. S’aixecà per agafar la cafetera que ja havia aconseguit que tota l’aigua passàs per sobre del cafè mòlt col·locat sobre el filtre de paper i dugué la gerreta a la taula perquè cada un se’l servís. En Pere trobava que amb aquesta classe de filtres el cafè sortia aigualit, però si hagués sabut que abans que l’alemanya Melitta Bentz els inventàs, el cafè es preparava per infusió directament a dins aigua bullent, encara l’hi hauria estat agraït.

En aquella cuina plena d’objectes de decoració, quadres, plats, figuretes, estris antics de cuina i tota classe de pongos, aquells objectes que la gent recopilava i que en arribar a casa pensava i ara ¿dónde lo pongo?, embolcallat per l’aroma del cafè es creà un ambient amarat de confiança i serenitat.

N’Amparo havia decidit contar-li tot el que sabia i fent-lo es buidava de la decepció, la ira i la por acumulada en els darrers mesos.

––Fins fa dos o tres mesos jo no sabia res de res, em passava com a aquella filla del vostre rei amb els negocis del seu home i a qui ningú podia creure, idò, jo com ella, però de veritat, Pere, que jo estava en el zarzo. Sí que sabia que al meu home li agradava gallinacear i em sospitava que alguna vegada em devia haver enganat, però l’estimava tant que el sol pensament de perdre’l em feia no voler ni pensar-hi. Els negocis li anaven bé, mai faltava plata i jo aquí, contenta perquè em podia dedicar al fill i a la pintura. Sí, m’agrada pintar ––contestà a la pregunta d’en Pere que no va servir més que per desviar la conversa del seu objectiu principal–– Molts dels quadres que hi ha a la casa són meus. Veus aquell? ––i assenyalà cap a la saleta que es veia a través de la porta oberta de la cuina–– és el darrer que vaig pintar, i en tenc un per vosaltres, com a regal de noces, no l’he fet emmarcar perquè us el pugueu dur enrodillat a la maleta i no us l’he donat perquè amb tot aquest trastorn se m’havia oblidat.

En Pere pensà que si era d’aquell tipus, i no tenia dubte que ho seria quan n’Amparo va anar-li assenyalant els que també havia pintat ella entre els de la cuina, paisatges i bodegons amb colors llampants i perspectiva deficient, potser es trobaria en un compromís en arribar a casa i haver-lo de penjar. Però si la deixava recrear en el seu hobby potser no acabaria mai aquella conversa on l’essencial era assabentar-se dels negocis d’en Gabriel. I no podia passar tot el matí allà perquè havia de tornar a veure en Ramón, en Lluis i en Fermín urgentment.

––O sia que mentre tu pintaves i cuidaves del teu fill sense preocupar-te en pensar d’on sortia la plata, en Gabriel tenia altres negocis a més de la seva fàbrica, no?

––Sí, jo aquí ben amañada amb la casa i el fill i ell fent negocis amb el càrtel, no sé quin, però movent droga utilitzant les seves capses de cartó. T’assegur que jo creia que la plata sortia del seu treball incansable de dia i de nit, viatges de negocis, sortides a l’estranger, caps de setmana ocupats perquè tenien comandes extres i no els bastava amb l’horari de feina dels empleats i per això ell havia de cuidar-se de tot… Fins que vaig començar a sospitar, que això no podia ser i una de les nits que no tornava a casa, vaig telefonar a en Ramon i vaig veure que l’estava cobrint però també que ell no sabia res dels negocis extres d’en Gabriel. I així, cercant per aquí i per allà, vaig arribar fins el Fino, que és un malandro de marca major i li vaig fer creure que ho sabia tot, quan encara no en sabia res, i ho vaig saber per boca seva. Ell era el contacte amb el càrtel, em va dir per tranquil·litzar-me, en Gabriel no se’n cuidava més que de recollir i entregar, però que el risc de tot el negoci no era seu, que no m’havia de preocupar per ell.

En Pere va pensar que en Fermín l’havia engalipat bé. Seria amb el primer que xerraria en sortir de ca n’Amparo. Perquè em devia dir allò dels tipus del bar i després em va dur amb tant de secret a la botiga del seu amic si hauria de ser ell l’interessat en trobar en Gabriel? N’hi haurà d’altres que volen el mateix?

N’Amparo continuà amb el seu relat i li digué que un dia li demanà directament i el seu home veient que ella ja sabia dels seus negocis, li confessà que sí, que ho havia fet per aconseguir surar la fàbrica i la seva família, que si no hagués estat per la injecció extra de doblers que ell hi va posar no haurien arribat a la situació excel·lent en què ara es trobaven.

––Els darrers mesos han estat un infern, fins que em va dir que sí, que jo tenia raó i que ho deixava. Que ja havia xerrat amb qui ho havia de fer i que s’havia acabat. Jo vaig quedar una mica més tranquil·la, però em va durar poc. Fins que vaig saber que em compartia amb una altra i que no sols m’havia enganat amb els seus negocis il·legals sinó també amb una furufufa amb qui feia anys que em compartia. Que com em vaig assabentar? En quant els teus pensaments decideixen sortir de l’amagatall on els tenies confinats, quan la falsa confiança en l’home que coneixes des que tenies quinze anys desapareix, ja no els pots aturar i comencen a campar a l’ample. Directament, un dia el vaig seguir i vaig arribar a la casa de l’altra, Leticia nom, que ho vaig saber per la bústia, vaig anar-hi unes quantes vegades al davant d’aquella casa sense atrevir-me a fer res més que esperar que ella hi sortís per conèixer-la i també per veure si esbrinava els seus horaris i un dia quan vaig estar segura que ella no hi era, decidí demanar pel senyor Gabriel a la veïnada, i, bingo!, em va informar, sense saber qui era jo, de tot ––realment aquesta família està dotada per a la investigació, pensà en Pere–– Així que en quant en Gabriel vingué aquí li vaig exigir que em parlàs d’ella. I, el molt jueputa, va i em diu que l’estima, i de pas que a mi també. I fins aquí vaig decidir aguantar. O sia que ja havíem decidit que ell se n’aniria d’aquesta casa, però quan encara ens barallàvem per com ho havíem de fer, desaparegué. I jo crec que no va ser per gust. Que qualque cosa li ha passat i que m’agradaria saber que no és mort, com em pens. Sols en record de temps passats, quan creia que estava enamorada del millor marit, pare i amic dels seus amics, però si fos viu i t’assegur que és el que voldria,  tenc clar que aquí no torna.

En Pere, que encara no s’havia decidit a parlar de na Leticia per no aprofundir en els seus disgustos, trobà via lliure i l’informà de la pallissa que havia rebut el germà per qualcú que volia saber on era en Gabriel i que ella també feia uns dies que no compareixia pel pis.

––Abans em digueres que també aquí havia vengut qualcú demanant per ell, no? Supòs que no t’ha fet mal…

––No, era un gomelo que amb molt bones maneres em demanà si sabia on era el meu marit i s’interessà per saber si havia cridat a la policia, sembla que es va creure els meus no, tant a una cosa com a l’altra, i després em demanà per tu. Li vaig dir la veritat que eres un amic de la família i que, com que nosaltres també tenim molt d’interès en saber on és en Gabriel, ens estaves ajudant. No em va demanar si eres detectiu privat ni on vivies, però em va dir que si sabia res, li ho digués. Em va deixar un número de mòbil.

Au, una feina més, pensà en Pere, que li demanà que li descrivís al gomelo, més que res per veure si es podia fer una idea del significat de l’adjectiu que semblava que descrivia al tipus. Per la seva resposta, un jove, ben vestit, estirat i amb pinta de ric, en Pere va tenir clar que no era cap dels dos homes que l’havien identificat com un tombo, i que un gomelo devia ser el què ell anomenaria un pijo.

Abans d’acomiadar-se, n’Amparo insistí que no podia anar-se’n sense veure el quadre que havia pintat per ells. I allà havia unes cases de colors amuntegades sobre la falda d’una muntanya que n’Amparo havia pintat de verd maragda amb un cel ennigulat, com el de Medellín, però pintat amb un impossible blau que, en opinió d’en Pere, feia que el paisatge que a ell li recordà, idealitzat, el de la Comuna 13, fos dels quadres que més li agradaven de n’Amparo.

––Un trosset de la ciutat de Medellín. Esper que us agradi i que us servesqui a ca vostra de record.

En Pere pensà que la qualitat del seu record dependria de com acabàs l’embull en què s’havia ficat en aquesta ciutat.

Viatge de noces (capítol 22)

Sense haver digerit encara, les mongetes, la tassa del brou de l’ajiaco que havia quedat del vespre ni els ous pericos, remenats amb tomàtiga i ceba, en Pere s’comiadà de na Celeste i el nin, i sortí amb la parella que el deixà a la boca del metro amb les indicacions sobre el trajecte que havia de fer per arribar a casa de n’Amparo.

Ella ha de saber en quina classe de negocis estava ficat el seu home i he d’aconseguir que m’ho digui, pensà durant el seu viatge en metro, un viatge que se li va fer ben curt, comparant-lo amb els que havia fet en cotxe. No sabia molt bé com aconseguir que n’Amparo xerràs, però estava decidit a dir-li tot el que havia descobert i fins i tot a desdir-se del compromís adquirit, si ella no hi col·laborava.

La trobà amb els ulls vermells, amb la bata posada, descambuixada com si just acabàs de despertar-se. Havien passat menys de quaranta-vuit hores d’ençà que l’havia conegut i en Pere pensà que semblava que hagués estat duita de tornada d’un viatge de molts d’anys i molt dolor.

––Disculpa’m per rebre’t així, tan descachalandrada, però és que he passat molt mala nit i m’he quedat dormida quan ja clarejava. Aniré a arreglar-me un poc ––li havia dit abans de deixar-lo a la cuina amb un tinto que ja tenia preparat.

En tornar, una mica restaurada però encara amb les marques del calvari pel què estava passant, li amollà a en Pere un qué más? Si encara no li he dit res, com em demana això, pensà en Pere que encara no s’havia adonat que era una fórmula per encetar conversa. En qualsevol cas decidí començar fort.

––Mira Amparo, encara no sé on és el teu home, però si tu no m’ajudes, jo no podré fer res més. He descobert coses que tu no em vares dir i que és impossible que no sàpigues ––i a la cara d’ella no va veure ni sorpresa ni senyal de no entendre el què li deia, sinó que baixà els ulls i començà a plorar, mentre en Pere li xerrà del Fino, de les nits que en Gabriel sortia per anar a la fàbrica, del canvi del pany i, ja que estava, també de les seves llargues absències del domicili familiar––. Així que ara em diràs quins eren els negocis en què estava ficat el teu marit.

Xerrant entre sanglots, amb el cap baix i les mans al front com subjectant-lo, va dir que ella no en sabia res, que sí, que sortia alguna nit perquè tenien problemes amb l’alarma i que el Fino era un pobre desgraciat que en Gabriel ajudava perquè havien estat amics quan eren joves.

––Tu saps que en Fermín havia treballat pel càrtel. Què feia ara amb en Gabriel?

––Ja t’ho he dit, havien estat parceros i a Gabriel li feia llàstima, sols volia ajudar-lo. Quan n’Escobar morí es veu que els altres ja no el volgueren, bevia massa i va perdre la confiança dels narcos, així que va quedar en la misèria més absoluta, i això que havia guanyat molta plata, però era un malandrín i tot el que tenia s’ho gastava, ja saps en dones i trago.

En Pere insistí, en la seva seguretat que n’Amparo havia de saber dels negocis del seu marit, i ella, sense aturar de plorar, en què sols sabia que treballava moltes hores i que per això el negoci els anava bé.

––En Ramon, com tu, també s’entesta a dir que ell no en sabia res ––s’aventurà en Pere, sense haver xerrat encara amb ell, cosa que pensava fer en quant sortís d’aquesta casa––, però, Amparo, no us crec a cap dels dos.

I en sentir això n’Amparo aixecà el cap per assegurar-li amb vehemència que en Ramon no en sabia res.

––El que vol dir que tu sí. Bé, Amparo, sense col·laboració jo no puc continuar cercant en Gabriel, que tampoc sé si és el que tu vols o no. I que sàpigues que jo no som l’únic que el cerca, ja han agredit a una persona ––no li va dir a qui, perquè encara no li havia xerrat de na Leticia–– perquè els digui on és. I com que això em fa pensar que deu estar amagat a algun lloc i que els qui el cerquen no van de bromes, jo ara mateix aniré a xerrar amb un policia d’aquesta comissaria amb qui tenc confiança. No ho havia fet perquè tu em vares dir que no hi confiaves gaire, en la policia, però m’obligues ––I en Pere s’aixecà per anar-se’n.

N’Amparo des de l’altre costat de la taula es va adelantar per aconseguir agafar-li la mà i pregar-li que no ho fes, que tornàs a seure i que li diria el que ella sabia.

––Aquí també han vingut. Abans que tu hi arribassis. I no he anat a la policia perquè tenc por. Vull saber si en Gabriel està bé, però la policia no es pot ficar en això, no li vull fer cap mal, encara que s’ho mereixeria.

En Pere tornà a seure i es disposà a escoltar a n’Amparo, amb paciència i sense fer més preguntes que les que fossin necessàries perquè continuàs parlant. Així és com ho hauria fet la seva jefa i procuraria imitar-la.

––Prepararé una altra cafetera i et diré tot el que sé. El voldràs amb llet? ––sense esperar resposta dugué la sucrera a la taula i un plat de galetes, omplí la Melita d’aigua i començà a preparar el cafè que en Pere pensà que havia de ser aigualit per força sortint d’aquella màquina–– Ara tenc molta por, Pere, voldria saber que en Gabriel està bé, però no vull que torni aquí.

––I això per què? ––en Pere no va poder evitar de demanar, trencant el seu propòsit d’escoltar intervenint el mínim possible.

––Perquè havia descobert que ja no m’estimava i que no podia confiar en ell. Vols una mica de llet o el tinto sol? ––li demanà una Amparo que semblava haver-se crescut d’ençà que havia pres la decisió de sincerar-se amb en Pere.