Viatge de noces (Capítulo 29)

El metro arribava a l’estació de San Javier a l’aire lliure. A en Pere el sorprengué la qualitat i la neteja d’una estació per on es movien gran quantitat de persones. Al pis superior arribava el metrocable, però havia vengut en metro perquè l’estació des d’on partí era ben a prop del polígon i li bastà amb un sol transbord. Havia quedat amb en Gabo a la sortida de l’estació per, des d’allà, pujar per les escaleres mecàniques cap a la part alta de la Comuna on es trobarien amb els seus informants al mateix lloc de la plaça on els havien trobat la primera vegada. En Pere hi arribà abans i mentre esperava va veure com grups de turistes s’hi acostaven a un jove que, arborant una bandereta, esperava que fos l’hora de partida per la visita turística a la Comuna 13 que devia ser de les visites que en Gabo i sa dona havien parlat per convèncer a na Celeste del canvi que havia fet el barri. Des d’on ell estava ja podia veure moltes parets pintades amb grafitis de molts colors i alta qualitat, moltes d’elles amb missatges de reivindicació de la solidaritat i la cultura del barri.

img_fmartinez_20191009-191149_imagenes_lv_propias_img-2396-kWYG-U47929404434aZG-992x558@LaVanguardia-Web

En Gabo hi arribà mentre el guia encara explicava al seu grup el recorregut pels grafitis del barri i com havien estat un element molt important per la cohesió social i la implicació dels joves en la seva millora. Ara estam orgullosos de la Comuna 13, però aquí abans… eren les darreres paraules que va sentir dir-li al jove que guiaria aquell grup de turistes pel seu barri, abans de partir escales mecàniques amunt amb en Gabo.

Havien repartit entre els dos el milió de pesos que volien cobrar els joves que els guiarien fins al lloc on havia anat en Gabriel i que, havien acordat ara, sols els entregarien si la informació era real i útil. Duien més per si era necessari afluixar la mosca amb algú altre, encara que esperaven que no. Per en Pere la quantitat no era desorbitada, però per un professor d’universitat era una cinquena part del seu sou de tot el mes i era n’Amparo qui s’havia compromès a fer-se càrrec de totes les despeses de la recerca del seu home, encara que sols fos per estar tranquil·la sabent si era viu o mort.

I allà estava, avui tot sol, el jove que coneixien. Vaja, el peladillo es veu que vol la plata tota per ell, comentà en Gabo abans d’arribar al replà de l’escala on els esperava.

—Duen el palo?

En Gabo s’apressà a respondre quan va veure la cara de sorpresa d’en Pere.

—El duim, però primer tu ens dius que tens.

—Ja li vaig dir al teu parce. La casa on va anar el man que cercau. Pagau i us hi duc. Venc tot sol per no cantar molt, i farem unes voltes perquè ningú pugui saber on anam.

—I allà què trobarem? —demanà en Pere

—Ah!, això ja és cosa vostra, jo us mostr la casa i ja està. Jo no sé res més.

En Pere sabia que si havia aconseguit saber el lloc, havia de saber molt més, i que també era possible que no sabés res i tot no fos més que una invenció per aconseguir doblers i desaparèixer.

—Si no tenim proves de que no ens enganyes, no hi ha plata. Tu tries.

S’hi resistí amb cançons, però la plata era un reclam massa temptador per a deixar-lo passar. En quant giraren full després de dir-li que sense proves no hi havia tracte i que se’n tornaven per on havien vengut, els cridà.

Ándale pues! És la casa de la senyora Juana i s’hi fan llibres.

—Falsificacions, vols dir? —digué en Gabo i en Pere va entendre que no, no era exactament una impremta com ell havia pensat.

—Papers de tota classe és el que crec que fan allà els fills i el marit de la donya.

—I tu com saps que el senyor va anar allà?

—Un té coneguts pel barri i demanant aquí i allà, sense fer massa renou, perquè no sé perquè m’ensum que si la senyora Juana s’assabenta que he estat ficant el nas en les seves coses es pot emberracar i un ha d’estar bé amb la seva família —i continuà donant explicacions per què en Pere considerà que encara no els havia dit bastant— Els de la casa són de la família Sánchez, i bé, que no els agrada que ningú fiqui el nas en els seus negocis.

—Negocis de materials on sí que s’hi fica el nas?

—Què jo no els he dit res d’això, eh? —exclamà l’al·lot obrint molt els ulls— Si volen els duc fins a darrere de la casa de la Juana sense que ningú se n’assabentí d’on anam ni de que els hivhe guiat jo. Farem unes quantes voltes per la ruta de les pintures i per qualsevol cosa que els demanin això és el que han fet amb jo. Els deix a prop de la casa i em faig fonedís. Així que si volen que sortim ja de visita turística paguin ara mateix.

Costà convèncer-lo que li donarien la meitat del palo abans de partir i l’altra meitat en sortir de la casa si  realment la informació ho valia. Així que en Pere li va deixar en Gabo com a garantia de pagament quan ell hagués acabat les gestions a ca la senyora Juana.

En Pere pagà el mig palo que ell duia amagat a una butxaca interior i digué que en sortir li donaria el que faltava. Millor que pensàs que ell tenia els doblers. A en Gabo li digué que no perdés de vista al seu informant i que si volia fer alguna fantasia, no dubtàs en treure-la. El gest que va fer amb dos dits de la mà va ser suficient perquè el penjat fes via a dir que no, que no faria falta.

—Au, anem i no ens vulguis enganar i procura no embarrarla que, aquí el meu parce, et vigilarà mentre jo no hi sigui, i ja saps que si fa falta la treurà.

Fent voltes per aquells carrerons impossibles, deixaren enrere el darrer grafiti, pujaren i quan eren a algun lloc del qual no sabrien ni com sortir, l’al·lot els indicà quina era la casa que cercaven.

—M’esperau aprop i si en mitja hora no he sortit avises a la policia i retens aquí a l’amic, fins que arribin i m’alliberin.

Aquell pichurria, que no havia calibrat bé la berraqueria dels dos gomelos a qui pensava treure uns bons doblers sense gaire feina, s’apressà a dir que no, que si no sortia en mitja hora, ja mirarien de fer qualque cosa ells, però que res de tambos pel barri.

Mitja hora, els recordà en Pere i s’acostà al finestró de la segona planta d’una casa pintada de verd maragda en la seva façana del primer pis i sense referir i amb els totxos a la vista en aquella segona que a causa del desnivell del terreny quedava a peu de carrer.

No va poder veure-hi res de l’interior, però sí que hi sentí lladrar un ca, el brunzit d’alguna màquina que repicava mecànicament, renou de passos i, després, silenci.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s