Viatge de noces (capítol 31)

En pocs minuts ja eren a l’escala on la resta de la colla esperava al pelao, i a ells, amb la promesa dels doblers que, si tot havia sortit bé, es repartirien, segurament que no a parts iguals, però a ells, als dos paganos, ja els era ben igual.

—Vaja volta que ens vares fer per pujar, eh? —digué en Pere en arribar fins al grupet de cinc homes on en Gabo destacava com a cigne en una guarda d’ànneres— Sí, cójanla suave —de cada vegada manejava millor el llenguatge colombià i va poder respondre així a la impaciència de la colla de penjats—, que ja et pagam la resta —adreçant-s’hi al líder del grup—, tal com quedàrem. Però si sabessis res més, ja saps, una telefonada més va inclosa en el preu.

En Pere s’allunyà una mica del grup i tragué el mig palo que tenia guardat a la butxaca de la butxaca interior de la seva americana. Abans de partir, na Celeste, molt preocupada per la inseguretat del seu país —i això que encara no sabia el que s’hi trobaria—, li havia cosit una butxaca segura a la qual no es podria accedir més que des d’una altra i sabent com fer-ho, que no era fàcil. En Pere estava segur que si l’assaltaven per robar-li, o els aturava a hòsties, o li trobaven els doblers. Bastava escorcollar-lo per notar el gruix dels bitllets a la butxaca, i més amb el valor dels pesos, que el milió que acabaven de pagar per saber que en Gabriel era Aureliano no arribava a 250 euros, i sort que hi havia bitllets de 50000.

Mentre arribaven fins a l’aparcament en Pere ja li havia contat el que havia esbrinat a la casa verda. Com que en Gabo ja havia decidit, com sa mare, que son pare era un jueputa, això no era més que una dosi suplementària per a confirmar-lo, però ja no per produir-li més dolor.

—O sia que no és mort. Mira, per jo, que amb tot el que ja sabem ens podem oblidar d’ell, que el podem enviar al guano, que a mi ja m’és igual si està caleto, amagat —li aclarí a en Pere, que va passar del sonriure per l’eufemisme de la merda, a la interrogació sobre el darrer mot— o s’ha anat al Caribe a jubilar-se.

—O a Mallorca —somrigué en Pere—. Però jo no pens acabar això sense saber on és, que tampoc tenc tan clar que no sigui mort i enterrat, i mai més en sapiguem res d’ell —i no pogué evitar pensar en els cadàvers que romanien enterrats a l’escombrera de la Comuna 13. Potser qualcú el va interceptar quan hi sortí i li donà chumbinba com diuen aquí, pensà, però no ho va dir.

A en Gabo, les preocupacions li feien venir gana, per això en quant agafaren el cotxe i es trobaren asseguts i amb la clau posada en el contacte, en lloc de demanar que haurien de fer ara, sols digué:

—Anem al centre a menjar uns tamales, que tenc un filo que si me agacho me corto. I després de menjar ja veurem què feim.

A en Pere tot allò de la pistola, el ca i la senyora Juana, li havia llevat totalment la gana. Si li arriba a passar a en Gabo, m’hagués duit a menjar un rostit de porcella, pensà en Pere que acceptà la proposta dels tamales perquè en podria menjar sols un.

Feren el viatge fins al centre amb en Gabo sense aturar de parlar sobre la que havia estat la seva pitjor mitja hora en molt de temps.

—Quan vaig veure que aquella dona tancava la porta amb tu a dintre, no saps el cutupeto que em va entrar. No vaig deixar de mirar el rellotge en tot el temps, i mira que passen lents els minuts quan creus que al teu sogre el poden estar donant piso mentre tu estàs allà sense fer res. I pensant que si passava la mitja hora i no havies sortit la cosa es posaria bien tenaz i llavors sí que ja no sabria què fer. I tot això amb el gonorrea culicagao a devora fent-li creure que tenia una pipa a la butxaca perquè no arrancàs a córrer, que no deixava de dir-me que partíssim, que aquella casa segur que estava ful de lacras i que si qualcú sortia i ens afinava estàvem fregaos. La veritat és que amb el si te’n vas no hi ha lucas, bastava per aturar-lo, però ja et dic que no les tenia totes… —els nervis a més de fam li produïen incontinència verbal— Si no m’arribes a deixar defora, hi hagués entrat amb tu, però culicagao —I acabava les seves diatribes alabant el valor que en Pere havia demostrat—. I és que tu ets valent, tio.

Fins que arribaren a Mr. Tamal, un petit restaurant on embolicades en fulles de bananer hi havia tota casta de menjues. En Pere sols en demanà un de carn, que, amb l’estómac ocupat en digerir la por que havia passat, ni es va poder acabar. La cervesa sí que va treballar bé en la dissolució del seu estat neguitós. En Gabo se’n menjà tres, de tamales, i en Pere comprovà que era cert allò que li havia dit del filo que el tallava.

unnamed

—Au, Gabo, ara que ja estàs restaurat, hauríem d’anar a veure a ta mare. Per dir-li el que sabem i per veure si sabent-lo té alguna idea que ens servesqui per continuar.

La trobaren pintant. I, com el seu fill, tampoc semblà que saber que el seu marit havia pagat per canviar de nom li afegís patiment a més del que ja duia reflectit a la cara. La trobaren vestida amb una camiseta massa grossa per la seva talla, que no era precisament petita, n’Amparo era un tros de dona, i plena de taques de pintura. Em trobau pintant, i els acompanyà al seu estudi on un nou paisatge urbà de Medellín, sense colors encara, un fons de muntanyes verdes i cel sense color, presentava un to ben diferent de la resta dels quadres que tenia recolzats sobre les parets.

—Sí, estic provant de fer alguna cosa nova —confirmà el comentari d’en Pere i continuà parlant del seu marit que a hores d’ara devia ser Aureliano en lloc de Gabriel— Així que el guevón volia canviar de vida. Vostè què creu què li ha passat?

—Tot fa sospitar que devia tenir por i ha volgut posar terra de per mig. Podria ser que fos mort, però tot em fa pensar que deu ser lluny d’aquí, per això ningú el troba. Tens alguna idea d’on es podria haver amagat?

Com que ni mare, ni fill en tenien cap, en Pere els va demanar per llocs del país on tenguessin amics, que conegués, que li agradassin, si recordaven allò de: si un dia em perd que em cerquin aquí… Com que a cap dels dos se’ls acudí res, excepte que devia estar amb la furufufa, en Pere va continuar parlant. Li explicà la seva conversa amb n’Iris i el compromís que havia adquirit de dir-li al seu marit, si el trobava, que tenia un deute amb ells que havien de cobrar. En Pere no sabia tampoc ni de què, ni de quant era el deute, però sí que era de pendejo sortir del negoci de la droga i deixar deutes amb els proveïdors, però que estava segur que almanco aquests socis no se l’havien carregat i que estàs tranquil·la que no la tornarien a molestar. Però que havien de trobar en Gabriel si no volien que el vesper es tornàs a alçar.

—I quants socis creu vostè que tenia en aquests negocis? —li demanà n’Amparo que havia aconseguit el to blavós de gris que necessitava per pintar el cel de Medellín.

Un pensament sobre “Viatge de noces (capítol 31)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s