Viatge de noces (capítol 33)

Com si hagués passat per una teràpia d’aproximacions successives, en Pere a poc a poc i a força de viatges en avió, els anava perdent la por. L’ansietat que patí abans i durant bona part del viatge de Palma a Bogotà no tenia punt de comparació amb la petita opressió que sentia avui en l’interior del seu pit i que podia manejar amb respiracions lentes i profundes. En el primer viatge això anava acompanyat de mal de panxa i sensació d’ofec. Però ara, el quart vol en una setmana se li presentava com un repte superable, fet i fet sols era una hora de patir i, encara que s’havia resistit a què na Celeste l’acompanyàs, ara n’estava ben content. De moment, veure-la tan contenta de fer aquest viatge, sempre havia somiat en anar a Panamà i em pensava que ja mai ho podria fer, li havia dit, i tenir-la a devora per, com ella deia, hablarle bonito, li confirmava que sí, que havia estat una bona idea que ella l’acompanyàs.

En el trajecte en taxi fins al seu hotel el sorprengué la quantitat de bosc que hi trobà, travessar l’Atlàntic pel pont de les Amèriques i veure l’skyline de la ciutat el va fer dir que semblava que hagueren arribat a Xangai en lloc de Panamà. Ell, que sols havia sortit d’Espanya una vegada que va entrar a Andorra i es comprà un transistor.

Ciutat de Panamà li semblà tan diferent de les dues que havia vist a Colòmbia! Aquí també hi havia trancones a la carretera, però els carrers i els edificis tenien una qualitat superior, com més nou i cuidat. I és que arribaren al barri de negocis, ple de gratacels, on era el seu hotel: el Riu Plaza Panamà. Mira que venir fins aquí i allotjar-nos en un hotel de propietat mallorquina!, li digué a na Celeste que estava encantada amb tot el que veia, i a punt estigué d’arribar a l’èxtasi quan veié l’habitació amb llit de dos metres i situada a la planta trenta-tres des d’on veia quasi tota la ciutat, la mar i allà abaix la piscina.

hotel-riu-plaza-panama-usp_tcm49-226726
—Ai, mi amor, ara podríem baixar a la piscina —deia estirada de través al llit immens—. I això és un llit i no aquell tan petit on dormim tos dos, que jo t’estim molt, però tan gran com ets tu, ja seria hora que el canviàssim per un de més gros, no et dic com aquest, però una mica més ample estaria bé, eh? I per cert, això deu costar molta plata, ens ho podem permetre?

—D’això no et preocupis, paga la teva consogra que en Gabriel li ha deixat un compte corrent ben fornit. M’ho va dir ella, que les penes amb pa fan de més bon passar. Així que, al final, resulta que paga el narco.

—Ai, Pere, que se m’ha arrugat el gust que passava d’estar aquí —na Celeste posà cara de pena i començà a desfer la maleta, tragué un biquini i li mostrà— Però bé, ja hi som i l’hem d’aprofitar!

—Això, ara tu et quedes aquí aprofitant la piscina i jo me’n vaig a veure què trob a l’adreça on s’enviaven les capses d’aquell cartó tan ben farcit que manejaven entre en Luis i en Gabriel.

En Pere es va haver de posar fort per aconseguir que ella no l’acompanyàs, que sols anava a veure què trobava en aquell lloc per comprovar si era una empresa o un magatzem o què, que no pensava fer res més i que tornaria per dinar junts. Convèncer-la que el deixàs anar sol va ser molt més fàcil que ahir i en Pere partí cap al barri del Chorrillo en taxi.

Un dels recepcionistes de l’hotel, un jove alt i ros amb un lleuger accent americà quan xerrava en espanyol, poques vegades ho devia fer perquè ben pocs clients de l’hotel ho parlaven, li havia dit que hi anàs en taxi. La 23 oest és al Chorrillo, sonà com Shorggillo, és una mica, com ho diríem, shabby, millor que vagi en taxi i li digui que l’esperi quan acabi els seus bisnes allà. Ah! i aparauli els dólars abans de pujar, que aquí no tenen taxímetre.

No fotis que m’he de tornar a ficar a un barri conflictiu!, es lamentà en Pere sense dir més que gràcies. Sortí a la porta de l’hotel on una cua de taxis esperava clients que, potser tots acoquinats per la recepció de l’hotel, s’havien de desplaçar amb seguretat i rapidesa. A prop tenien una boca de metro i en Pere suposà que devia ser molt més ràpid per arribar a qualsevol lloc de la ciutat que fer-lo per carretera, però potser sí que el Chorrillo era un dels barris perillosos de la ciutat i no dubtà en seguir les instruccions del recepcionista, també la del preu que amb el segon taxista aconseguí per 15 dòlars, anar i tornar i 15 minuts d’espera, més un dòlar per cada minut que passàs del quart d’hora.
Pujà al taxi pensant que potser no calia estar-li fent estalvis a la senyora Amparo, que total no li devia venir d’un duro. En Pere tenia ja una edat i els duros i les pessetes massa incrustats al seu cervell.

—A la 23 oest, eh? Al Chorrillo. I ja coneix el barri, senyor? —li havia tocat un taxista xerrador— No?, idò ja li dic jo que és un barri tof —i ara que estava aprenent colombià va i aquí tenen paraules noves, pensà en Pere, que no acabà d’adonar-se que tof era taught, la pronunciació a la panamenya d’anglicismes que escoltaria molt a partir d’ara, paraules que, sense en Gabo per traduir hauria d’entendre pel context, com aquest tof que escoltava per primera vegada—, amb molt de chacalito, però ara, de dia, no hi ha problema, quan fa culillo és quan cau la nit, que ni el tongo s’atreveix a entrar —i com que en Pere ja no es pogué estar de preguntar—, sí el tongo, la policia. Però vostè no s’ha de preocupar que jo l’esperaré a la porta d’on sigui que hi vagi i si no surt m’acost a l’estació de la Nacional que està a prop d’on vostè va.
Com que el trancón del migdia era important, el taxista tengué temps de contar-li que els problemes del Chorrillo venien de quan la invasió de Panamà per EUA el 89, que desplegaren 26.000 soldats americans i deixaren el barri destruït i buco de morts i desapareguts fins que en Noriega que era el president del país s’entregà. I fa trenta anys i el barri encara no s’ha recuperat, ja veu mi fren. I aquest my friend sí que ho entengué en Pere quan ja li ho havien dit unes quantes vegades en el poc temps que duia al país.
El número 50 de la 23 oest corresponia a un edifici d’una sola planta, amb pinta de nau industrial, amb una barrera metàl·lica baixada i una petita porta a devora, sense cap cartell a defora, que tant podia ser un taller mecànic, com un magatzem de qualsevol cosa. La nau estava aïllada dels edificis dels costats amb unes zones escampades on hi havia alguns cotxes i dos camions grans aparcats. No hi havia cap timbre, ni tampoc es veia ningú a prop. Però aquella era l’adreça de Comercial Panameña de Embalajes, que li havia proporcionat en Ramon, i en Pere duia massa viatge i massa emprenyament acumulat per a no fer tot el possible per accedir a aquell local.

Intercanvià els números de telèfon amb el taxista i li digué que si no era que passava de mitja hora i no podia comunicar amb ell de cap manera, no anàs al quarter dels tongos.

—Vagi tranquil que jo d’aquí no me arranco fins que vostè torni. I vagi alerta! —li digué quan en Pere ja havia començat a caminar cap al local.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s