Viatge de noces (capítol 34)

En menys d’un quart d’hora en Pere sortia per la mateixa porta on havia entrat i s’acomiadava de l’home que l’havia rebut en arribar. I el taxista, que no les tenia totes, alenà tranquil.

Abans que en Pere hagués arribat a la porta, els lladrucs d’un ca el varen alertar, a ell i a qui estàs dins la nau. La porta tenia una espiera que sols va veure quan ja hi era ben a prop. I sí, dedins hi havia algú perquè la minúscula porteta del cantó dret de la porta s’obrí, i degué passar la inspecció ocular de qui fos que hi mirà, perquè abans de tocar, la porta es va entreobrir. Un negre magre i petit va alçar el cap i mirant-lo directament als ulls va demanar: què sopà?

Malgrat que en Pere no entengué el què pasó?, de l’home, encara no sabia del costum panameny de girar paraules, el saludà amb la forma habitual de fer-lo que ell coneixia. Li allargà la mà i acompanyà un bon dia amb un somriure. Es presentà amb el seu nom vertader, potser aquell local fos la cova d’Ali Baba, però qui li havia obert no semblava molt perillós. El ca negre que ara romania assegut, quiet i remenant la cua, li havia fet més por, però al crit de Prince, shut up!, seguit de sit down!, el seu amo havia fet aturar els seus lladrucs amenaçants. Es veu que tots els cans de la delinqüència tenen noms reials, i sols entenen l’anglès, pensà en Pere recordant el King de la casa verda dels falsificadors.

—Jo aquí faig de guachiman de dia, de vuit a vuit, el vespre ve en Rubén. De dia això és molt tranquil, però el vespre jo no voldria ser aquí. Sort del Prince, que aquí on ho veu, tan dòcil, si se li dóna l’ordre d’atacar, seria capaç de destrossar un home —i en Pere se’n recordà del ca negre del seu malson—. I a vostè qué se le ofrece?

En Pere li digué que venia de part de l’empresa de Colòmbia que enviava les capses de cartó i que li agradaria parlar amb l’encarregat de tot això, li afegí amb un gest de la mà que volia abastar tot l’interior del local.

El vigilant tenia xerrera i en Pere, utilitzant les seves arts, que no eren moltes, de la seducció a través de la paraula, aconseguí saber que aquell local era un magatzem on arribaven i sortien mercaderies diverses, uns camions les deixaven i uns altres venien a recollir-les. Ell no sabia ni d’on venien ni on anaven, però sí que des de Colòmbia arribaven les capses de cartó i mobles desmuntats i empaquetats, que cap on anaven ja ni idea i que ja feia dies que no n’arribava cap; que allà sols hi anaven els transportistes que eren els que s’encarregaven de descarregar o carregar; que ell se’n cuidava de tot i que el jefe passava cada dia a controlar, però que no hi era sempre com ell que havia d’estar disponible per quan arribaven mercaderies, que podia ser a qualsevol hora, que a ell el cridava el jefe, els obria, els donava els palets i si feia falta manejava els toros i que avui havien tengut entregues a primera hora i cap més durant la resta del dia.

—I com podria xerrar jo amb l’encarregat? Si vostè em donàs el seu número de telèfon…

—Miri, compa, jo no sé si puc donar-li, però vostè em dóna el seu i quan vengui jo li dic que vol xerrar amb ell i que el cridi.

En Pere va haver de comprovar el número del seu telèfon, el que tenia des del matí quan al mateix aeroport ja va comprar una targeta del país. L’hi escrigué a una de les targetes familiars que havia fet a petició de na Celeste que en volia tenir per donar-les a les seves amistats colombianes. Hi afegí el nom del seu hotel i hi escrigué també que necessitava urgentment parlar, de part d’en Gabriel Aureliano, nom que el seu interlocutor ja li havia dit que no li sonava de res.

—Ai, mifrend, ja estic més tranquil, que quan vaig veure el ca no sabia què passaria. I què, ja ha arreglat vostè els seus bisnes? —el taxista ben content de no haver hagut d’esperar més del que havien aparaulat, encara que això li hagués fet perdre alguns dòlars.

I com que en Pere li digué que segurament hauria de tornar perquè no hi havia pogut parlar amb qui volia, s’apressà a oferir-li els seus serveis per quan hagués de tornar o per fer un tour per la ciutat, que aquí no tot és el barri dels gratacels on té l’hotel, ni el canal, que tot això està molt bé, però jo li mostraria el més priti de la ciutat.

—Idò en podem parlar, que segurament tendré la tarda lliure —abans que acabàs de parlar el taxista ja li havia oferit la seva targeta—. Però m’haurà de fer preu especial —en Pere no pensava passar cap factura de les seves passejades particulars per la ciutat a n’Amparo, malgrat que ella li haguera dit que pensava pagar-li totes les despeses que hi tengués.

En obrir la porta de l’habitació sentí la música que l’omplia tot. Na Celeste no sabia estar sola sense escoltar salsa i moure’s al seu ritme. Quantes vegades en Pere havia escoltat això mateix: “mientras camina saca un revólver, esa mujer, un treinta y ocho Smith and Wesson del especial, que carga encima pa que la libre de todo mal y Pedro Navaja puñal en mano le fue pa encima, el diente de oro iba alumbrando toa la avenida…” I mentre en Pedro Navaja queia ferit de mort, na Celeste sortí, nua i encara espolsant-se l’aigua dels seus cabells tan negres i ara, humits, tan lluents que en Pere no s’hi resistí a acompanyar-la en el seu ball mentre cantava allò de la vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida ¡ay Dios!, fins que en Rubén Blades acabà la cançó i ella començà a despullar-lo i acabaren enjogassats sobre el llit de dos per dos. Mitja hora després, cansats i suats, malgrat l’aire condicionat de l’hotel, tornaren al tema que els havia duit fins aquell llit.

—Això ja es comença a semblar un viatge de noces —en Pere, nu a sobre el llit abraçant na Celeste que ara sí, volgué saber el resultat de la seva visita del matí—. Mentre esperam que algú es posi en contacte amb nosaltres, farem un tour turístic per la ciutat de Rubén Blades i a veure si trobam la esquina del viejo barrio on el va veure passar.

Con el tumbao que tienen los guapos al caminar, las manos siempre en los bolsillos de su gabán pa que no sepan en cuál de ellas lleva el puñal —cantà na Celeste encara arrunchada, com deia ella, amb en Pere.

—Mira que feia anys que no sentia aquesta cançó…

—Al canal de música hi ha un especial d’en Ruben Blades, aquí l’adoren.

Els havia passat de llarg l’hora de dinar i ara na Celeste li va dir que tenia un filo. Que si te agachas te cortas?, li acabà la frase en Pere i rigueren els dos.
Mentre menjaven una hamburguesa al bar de l’hotel, en Pere acordà amb el taxista una passejada de dues hores pel barri antic per acabar a l’hora de la posta de sol a Calzada d’Amador.

Sort que cada dia surt el sol, i s’hi posa, li digué en Pere dues hores després quan una telefonada els va fer tornar a l’hotel des de la plaça de la Independència en el cor del barri antic de la ciutat.

—Demà podrem venir sols a passejar per aquí —digué na Celeste que frisava per tornar a l’hotel i saber què els esperava allà.

Plazadelaindependenciapanama

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s