Viatge de noces (capítol 35)

Des de petita que he volgut anar a Bocas del Toro i ara que som aquí no em pens tornar sense haver-hi anat i res del que ha passat aquesta tarda m’ho impedirà, li havia dit na Celeste aquella nit quan en Pere proposava tornar el més prest possible a Medellín. Ni t’ho pensis —la caparrudesa de na Celeste creixia proporcionalment al embejucamiento, la ràbia que deia ella que tenia—, i a més tenim pagades dues nits en aquesta bacaneria d’hotel i les pens aprofitar.

Mentre passejaven pel centre de la ciutat, en Pere havia rebut la telefonada de qualcú, suposà que l’encarregat del magatzem del Chorrillo que havia visitat el matí i per a qui hi havia deixat la seva targeta, que li digué que volia parlar amb ell i l’havia citat al bar del seu hotel en una hora. Per això deixaren sense acabar el tour per la ciutat i el taxista els hi retornà, content d’estalviar-se almanco una hora del passeig que li havien contractat, i pagat.

—Així, si vostè ja pot liquidar el seu bisnes avui, demà podran tenir tot el dia lliure i ja els puc organitzar un tour més llarg, al Valle o a la Isla de las Flores, són dues horetes des d’aquí i això sí que són llocs sólidos, mifrend

En Pere el deixà fer promoció turística del país i dels serveis que ell mateix podria proporcionar-los per conèixer els llocs més pritis de l’entorn de la ciutat.

—Demà, si finalment tenim el dia lliure, ja em posaré en contacte amb vostè si decidim sortir de la ciutat —s’acomiadà en Pere del taxista que en saber que na Celeste era colombiana s’havia oblidat de la seva existència per entaular animada conversa amb ella sobre les diferències en el parlar de cada un.

Com que ja havien passat més de tres quarts d’ençà que havia rebut la telefonada, en Pere proposà anar directament al bar i na Celeste, que tenia clar que hi seria present en la conversa, pujà a l’habitació perquè l’aire condicionat de l’hotel l’obligava a agafar qualque cosa d’abric. En cinc minuts som aquí, i pujà per amunt.

bar-lobby-riu-plaza-panama_tcm55-229536

En Pere entrà al bar, feu una ullada a les taules ocupades i s’adreçà directament cap a una on un home d’una cinquantena d’anys, de cabells grisos i abundants, recollits en una petita cua, s’aixecà abans que en Pere hi arribàs per allargar-li la mà que encaixaren tots dos.

—Gabriel, o Aureliano, supòs.

—Pere, el marit de Celeste, no?

Encara eren drets, les primeres frases de la conversa, poques, fredes i de voreres afilades, els havien deixat front a front sense saber com continuar.

En Gabriel mirà cap a la dreta del seu interlocutor i la seva cara es tenyí de vermell mentre deia amb veu entretallada: Quant de temps, mi chibita

—Quant de temps, sí, coscorrio, hijo de la gran chingada, muérgano, perro…—en Pere no necessità que ningú li traduís la lletania d’insults de na Celeste que s’anava embejucando per moments fins que la va agafar per les espatlles i la interrompé suggerint que tots haurien de calmar-se, seure i parlar tranquil·lament, que tenien per una llarga estona.

El cambrer, que havia esperat que tots s’asseguessin s’hi acostà i tots acceptaren el suggeriment d’en Pere d’un rom, que els vendria bé als tres. Malecon reserva imperial, respongué en Gabriel a la pregunta del cambrer sobre quin en volien, i quedaren una estona en silenci fins que en Gabriel demanà:

—Com m’heu trobat?

—I tu, perquè has comparegut ara aquí?

—Pel nom de na Celeste en la targeta que m’ha passat en Ricardo fa una estona. Així que aquest és el teu marit? —demanà directament a na Celeste que amb els llavis estrets li llançà la mirada amb què podria haver fet miques una copa de vidre i que aconseguí que en Gabriel baixàs la seva i la desviàs cap en Pere— I per la descripció de tu que em va dir en Ricky que li havia fet l’home amb qui hi havies parlat el matí. Un espanyol molt alt no podia ser més que el marit de na Celeste i la targeta ho demostrava. Sabia que ets policia, però no pensava que aquí et dedicaries a fer d’investigador privat. Qui t’ho va demanar? En qualsevol cas, no era fàcil trobar-me, com ho has fet?

—La teva dona em va contar el que sabia i que en bona part jo havia descobert quan na Celeste em va parlar del Fino. Però també vaig descobrir que aquesta era sols una part dels teus negocis. I així, per la part que no sabia n’Amparo, hem arribat fins aquí.

—I aquesta part te la va contar en Luis?

—No, jo li vaig contar a ell. El cartó corrugat farcit pesa massa, Gabriel.

—I el meu nou nom?

—T’oblidares de llevar la targeta del teu telèfon abans de sortir de ca teva, fer-lo en arribar a la Comuna 13 va ser un greu error de la teva part.

—Per què estàs aquí, Gabriel? —demanà na Celeste, ara amb el semblant trist i els ulls humits.

—Te’n recordes del Ricky? —na Celeste assentí i ell continuà mirant en Pere— Ell, José, l’home de na Celeste, el Fino i jo érem parceros de l’ànima des de petits. El grup es va desfer fa temps, però l’amistat, ja saps, dura per sempre. El Fino s’ajuntà amb el narco en temps d’Escobar i deixàrem de tenir contacte amb ell; en Jose i tu, Celeste, tan honests sempre, no en volguéreu saber més d’ell; en Ricky emigrà als EEUU i li perdérem la pista; i en Jose, ja sabeu…

—Sí, Gabriel, sabem que és mort i des de fa uns dies t’he afegit a tu al grup dels que pens que pogueren tenir a veure en la seva mort —i la mirada de na Celeste, malgrat la humitat que l’entelava, emetia dards d’odi directament als ulls de Gabriel que no va ser capaç de suportar-la i abaixà el cap mentre el movia d’un costat a l’altre.

—No, Celeste, puc ser un muérgano i un jueputa com tu has dit, però quan en Jose desaparegué jo no tenia cap contacte ni amb el narco, ni amb la milícia, ni amb ningú, llavors sols estava interessat a tirar l’empresa endavant. La feina, la família i no ficar-me en res, eren els meus únics interessos. En Jose era l’únic parcero que em quedava i sols em penedesc de no haver-lo pogut convèncer que deixàs la política que ja veus què li va dur.

Fins que, a través del Fino, havia contactat amb qui li oferí la possibilitat de guanyar doblers, molts, col·laborant en el moviment de la coca, que jo ni sabia d’on venia ni on anava, però que arribà en el moment n que l’empresa se n’anava al carajo, deia en Gabriel, en el seu intent de justificar-se. I quan tot anava rodat, comparegué en Ricky i proposà el negoci de les trameses a Panamà. Amagar-la directament al cartó va ser una bona idea i en Luis hi col·laborà amb la fabricació del material.

—I un dia decideixes deixar-lo…

—No va ser un dia, Pere, ho pensava feia temps. Tota la plata que he guanyat amb en Ricky és aquí, ja saps, això és un paradís fiscal i ningú demana res. Tenc prou per viure bé durant molt de temps.

—Tu i la teva amigueta, no? —na Celeste, escopint paraules com a projectils directament enviats a la cara del seu consogre.

—Nom Letícia i fa temps que volia viure amb ella. Quan n’Amparo es va assabentar vaig prendre la decisió que feia temps rumiava. Deixar el bisnes amb en Ricky no ha presentat cap problema, ell té altres maneres de dur el material des de Colòmbia.

—Dins capses de mobles desmuntats?

—N’és una, sí. Ets bo descobrint coses —i somrigué per primera vegada, mirant en Pere—. Quan vaig saber que veníeu m’ho hauria d’haver ensumat. Na Celeste ve a Medellín amb un policia, era massa temptació per la família. Estava segur que n’Amparo no denunciaria la meva desaparició a la policia. M’havia cuidat que sabés el que em jugava deixant el negoci, un dels negocis, però no vaig tenir en compte que voldria saber i la teva presència aquí era providencial…

Na Celeste, fonent les llàgrimes amb la cremor de la seva ira, li parlà del seu nét a qui havia abandonat sense cap recança, de la por de tota la família a què no fos mort i del seu egoisme no pensant en les conseqüències dels seus actes.

—A part del neguit de la teva família, les conseqüències han estat que el Fino i el germà de na Letícia han rebut una bona pallissa, algú et cerca i no som nosaltres. I n’Amparo també va rebre una visita que demanava per tu. La fàbrica ha perdut uns quants clients, com tu saps i en Ramon sembla que no sabia…

—No, ell no en sabia res, mai ho hauria acceptat, també és un model d’honestedat —i mirà un segon cap a na Celeste, per baixar el cap i continuar parlant—, érem socis perquè ell va posar els doblers quan compràrem la fàbrica, perquè és bo com a administratiu i perquè és capaç de capficar-se amb els papers i no assabentar-se de res més. Sí, el pobre ara no deu entendre res. Això sí que hem de mirar com ho arreglam. El futur de l’empresa, vull dir.

—I has d’arreglar qualque cosa més i ja. Perquè a qui se li acudeix desaparèixer i deixar deutes amb els narcos! Hi ha gent en perill si tu no pagues el que deus.

—Et creia més llest, Gabriel —i ara na Celeste havia canviat la seva mirada per una que traspuava més dolor i decepció que l’ira i la ràbia amb què havia bufetejat a qui ja feia dies que havia deixat de considerar amic.

2 pensaments sobre “Viatge de noces (capítol 35)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s