Viatge de noces (capítol 36)

Viatjar a Bocas del Toro, si no volien passar un dia sencer per arribar-hi, va exigir a en Pere enfrontar-se una altra vegada a la seva por que, afortunadament, amb tant viatge semblava haver-se atenuat una mica. Però l’illa valia la pena. L’illa, perquè malgrat que Bocas del Toro era un arxipèlag de nou illes habitades i quasi 200 illots, els preus prohibitius dels allotjaments i la pressa que, sobretot en Pere tenia per tornar a Medellín, els varen deixar estar-hi només tres dies a l’illa grossa amb alguna excursió als illots més propers.

Havien aprofitat el seu segon dia a l’hotel a Ciudad de Panamà, vagarejant per la piscina, gaudint del llit de dos per dos no sols per dormir, sortint a passejar pel centre antic que no havien pogut acabar de visitar i gaudint d’una posta de sol espectacular des de la Calzada de Amador amb vista al canal. El vespre, abans de tornar a l’hotel, es cruspiren una llagosta a la planxa, cada un, mentre repassaven el que els havia dit el consogre de na Celeste el dia abans.

Ella intentava pair la terrible decepció que havia sofert d’ençà que s’havien anat assabentant dels seus negocis. Escoltar-lo parlar no havia fet més que confirmar-li, deia ella, que no et pots fiar de ningú.

—Em va cuidar les filles quan jo vaig deixar-les a càrrec de ma mare, em deixà doblers pel viatge, va ser un gran suport quan en Jose va faltar. Eren parceros de l’ànima, i encara que en Jose sempre li retreia que no prenia mai partit i que amb tot el que estava passant al país no es podia ser neutral, la seva va ser una amistat incorruptible. No m’imagín el disgust tan gran que hagués tengut en saber que en quant els doblers varen tocar a la porta s’oblidà de la seva neutralitat i perdé tan fàcilment l’honradesa que en Jose sempre li reconeixia.

—Els doblers corrompen al més pintat. La meva feina m’ha posat en contacte amb gent que, com Gabriel, han arribat a cometre els actes més reprovables esperonats sols pels doblers… També algun company meu en qui tenia confiança absoluta. Això m’ha ensenyat a confiar en molt poca gent, Celeste, i a tenir clar, quan hi confii, que un dia podria deixar de fer-ho.

—Tu creus que tothom té un preu?

—En Joan March, un mallorquí sense escrúpols que en va fer molts, de doblers, deia que tothom té un preu i qui no el té és que no val res. Però, saps? No hi he estat mai d’acord. Ni ell, que s’ufanava de poder comprar-lo tot, homes i voluntats, mai no va poder comprar la d’en Joan Mascaró un home savi a qui sempre va admirar.

—En Gabriel sí va tenir un preu i entrar en la droga ja veus on l’ha duit.

—Sí, a Panamà —somrigueren els dos mentre donaven compte de la darrera copa del sauvignon blanc xilé que havia acompanyat magistralment la llagosta i la conversa—. I encara que ens diguera que és aquí per rompre amb tot, no m’ho crec. Pos messions que tornarà a fer negocis amb aquest Ricky o potser recuperi els seus contactes d’algun càrtel colombià i s’hi posi pel seu compte. Perquè en quant s’ha tocat la droga gairebé mai ningú no en surt.

—I li costarà molt de mantenir la seva furufufa, que és massa jove per a aguantar-lo si no es troba ben pagada. Saps? Crec que sols em sap greu pel nét, que ja no tendrà cap padrí. I per n’Amparo —se’n lamentà na Celeste.

—Em fa la impressió que ella se’n desfarà molt bé.

Tornaren prest a l’hotel. Havien de matinar per agafar el primer avió a Bocas del Toro, on quedarien poc temps. En Pere tenia una feina pendent a Medellín que no podia esperar.

Abans de tancar el llum, en Pere se’n recordà que feia dos dies que no havia canviat la targeta del telèfon. Potser a Palma estarien preocupats perquè no sabien que hauria estat d’ell a Panamà.

I sí, tenia cridades i whatsapps dels companys que estaven preocupats perquè no sabien d’ell d’ençà que els havia dit que pensava seguir la pista de Panamà. Els contestà escrivint: “Com sempre, na Camil·la tenia raó, el tio era a Panamà i va ser facilíssim trobar-lo, ell mateix es va posar en contacte amb jo. Una crisi dels finals dels quaranta adobada amb una bona quantitat de plata esperant-lo al paradís fiscal de Panamà i la possibilitat d’una nova vida amb la seva amant. Però el molt beneit va deixar pendent un deute amb els narcos de Medellín. Us contaré com acaba tot. Una abraçada forta.”

A Bocas del Toro, quedaren a l’illa gran i s’allotjaren a una cabana situada directament sobre la mar, s’hi accedia per una passarel·la de fusta i proporcionava unes nadades espectaculars on sols amb un tub i unes ulleres varen poder veure peixos i alguna tortuga. Però fou a Cayo Coral, en l’excursió que feren per fer snorkeling, on se sentiren com a dins un aquari immens, blau, amb coralls de tots els colors i formes per on nadaven peixos, tants, tan diferents, amb formes i colors que mai haguessin pogut imaginar, diverses espècies d’estrelles de mar i tortugues que podien acompanyar mentre nadaven per damunt elles, va ser allà on surant agafats de la mà sobre aquell paisatge ple d’aigua i de vida, tots dos varen pensar que això ja compensava tot el neguit que el barrut d’en Gabriel els havia fet passar i que valia per tot un viatge de noces.

51856656-2176257822493949-8868388059217920000-n7f

Tres dies passaren volant i arribaren a Medellín un migdia. La família ja sabia que pare, sogre i espòs era viu, que havia decidit canviar el rang entre les seves dues dones, passant a primera a la que fins ara havia estat segona i secreta i gaudir, amb ella, d’una nova vida. De moment, tots havien decidit afegir un ex a la condició de familiar que cada un tenia amb ell i que tampoc cap pensava acceptar la invitació a visitar-lo a Panamà que els havia fet des d’allà i que els hi arribà a través d’en Pere i na Celeste, que tampoc pensaven tenir cap contacte més amb ell.

Qui es va mostrar més decidida a rompre qualsevol contacte amb el seu ex, ara un cop alleujada en saber que no havia estat executat i tirat a cap escombrera, va ser n’Amparo que decidí ajudar en Ramon en la tasca de reflotar l’empresa netejant-la de, com deia ella, tota la merda del traqueteo. I a Ramon no li desagradà el canvi de soci, de fet n’Amparo havia estat sempre el seu amor secret i tenir-la ara al seu costat va ser una chance, que en Colombia no sol significava sort sinó que també era una casta de loteria, la que li havia tocat amb el canvi de soci a sòcia.

Ara, en Pere havia de complir el seu tracte amb na Iris i completar la seva feina. Encara els quedava quasi un mes de vacances per continuar el que hauria de ser el seu viatge de noces, que havien inaugurat en gran a Bocas del Toro.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s