Viatge de noces (capítol 37)

Feia ja cinc dies que en Pere i na Celeste s’havien trobat amb en Gabriel, Aureliano Ariza García segons el nou passaport colombià que els hi havia mostrat. Vaja falsificació bona, li havia dit en Pere que de passaports colombians sols sabia que havia vist el de na Celeste quan ella el tragué per viatjar al seu país. Quan va llegir els seus llinatges va tenir humor per comentar-li que sabia que no era Buendía tal com ell pensà en saber el nom que havia triat, perquè l’impressor ja li havia dit que no ho era, però que no li va voler dir quins eren amb l’excusa que eren tan anodins que ni se’n recordava.

Sí, els vaig triar com homenatge al mestre, si perdia el seu nom, almanco guanyaria el d’alguns dels seus personatges. A na Celeste no li havia fet ni mica de gràcia, ni això, ni cap dels seus intents per llevar ferro a aquell encontre a l’hotel Riu Plaza de Panamà. I en Pere pensà que Escobar que també devia ser un llinatge comú a Colòmbia, li hagués estat d’allò més adient.

Com l’anomenaria a partir d’ara na Letícia? No deu ser fàcil canviar-li el nom a la persona amb qui has tengut relació durant molt de temps. Vaja coses de pensar ara!, es digué en Pere que no sabia que ell era Papito i ella Mamacita i, que mira per on, un problema menys.

Però el que en Pere volia era oblidar-se el més prest possible de qui, afortunadament, ni era consogre, ni amic. A na Celeste li costaria més, però el menyspreu i la ràbia l’ajudarien a superar la decepció que l’hi havia produït.

Aquell dia, al bar de l’hotel, ella ni tan sols havia pogut quedar fins al final de la conversa. Mira que eres torcido y faltón, ja no et puc escoltar més, em fas oi, li havia dit abans de girar cua i sense acomiadar-se sortir del bar per pujar a l’habitació.

En Gabriel, que s’havia aixecat quan ho va fer ella, tornà a seure i per primera vegada semblà pesarós.

En Pere aprofità l’absència de na Celeste per contar-li la seva entrevista amb n’Iris. No, ell no la coneixia, però mentre l’escoltava li va anar canviant el color de la cara, del vermell que li havia pujat amb l’acomiadament de na Celeste, al blanc que ara acompanyava unes minúscules gotes de suor que se li anaven formant baix el nas.

—Així que tria, o pagues el deute o hauré d’informar-la d’on estàs. Ells han deixat de cercar-te, però no acceptaran no cobrar el que els hi deus.

—És material, no doblers.

—T’has vingut aquí amb merca? —en Pere de cada vegada estava més al·lucinat amb la barra i la imbecil·litat d’aquell home.

—No exactament —callà i abaixà el cap.

En Pere estava ja perdent la tranquil·litat que havia volgut mostrar durant tota l’entrevista i l’envestí amb paraules, encara que el cos li estava demanant aixecar-se, agafar-lo de la cua i girar-li la cara a hòsties. Es reprimí perquè no era el lloc apropiat, però a fora segurament ho hagués fet. Total aquí no som policia i aquest merda s’ho mereix.

—Mira, mitja merda, et jur que si no m’ho dius tot i no puc tornar el que sigui que tu tens als putes narcos, els oferesc el teu cap en safata de plata. Ells ja s’encarregaran de tu. Han estomacat el Fino, al Jesusdavi que supòs que saps que és el germà de la teva Leticia, han anat a veure la teva dona i s’han aturat perquè varen suposar que jo, per allò de les relacions familiars, tendria més fàcil trobar-te, però si no se’ls torna el que sigui que tu tens, jueputa, t’assegur que no hauran d’apallissar ningú més, que ja xerraran amb tu directament.

Tranquilo, amigo, no te me alebrestes —en Gabriel amb un lleuger tremolor a la veu que no n’indicava gens, de tranquil·litat.

—Mira, gonorrea —en Pere de cada dia manejava millor el llenguatge colombià, perquè sí que el seu interlocutor era un tipus de baixa estofa—, ni jo som el teu amic ni m’estic albestando, ni com sigui que es digui això, però sí que et puc dir que ja tenc els collons plens de tu, dels teus negocis i de la teva poca vergonya. En quant arribi a Medellín els dic que jo ja t’he trobat i o els dic com recuperar el que és seu, o com cobrar-lo, o a on et poden trobar amb aquest nom i llinatges tan literaris que tens ara.

I, en Gabriel o Aureliano, el papacito güevón, sols podia triar l’única opció possible, la que li permetria conservar la vida a costa de perdre uns quilos de merca.

I l’hi havia contat tot. Abans de canviar el pany i retirar-se del negoci, havia vist que s’hi havien deixat uns quants paquets que suposà oblidats i, avariciós i beneit, com havia demostrat ser, se’ls va quedar.

Havien arribat a Medellín a migdia i el vespre en Pere ja va poder contactar amb el telèfon que n’Iris li havia donat i acordar l’entrega del paquet que havia recollit al pis de la senyora Sonia.

—Jo no sé què hi ha aquí, na Leticia em va dir que li guardàs i que no li digués a ningú, que tornaria a cercar-lo i em pagaria bé. Jo ja li vaig dir que no volia res a canvi. Sap? És que ja imaginava que res bo no podia ser, m’ho du i una setmana després se’n va sense dir-me més que que tornaria i que li cuidàs al Jesusdavi —li deia la veïnada de na Leticia sense que en Pere li digués que ja li podia haver contat tot això abans i mentre li donava una motxilla plena i pesada—. I miri, senyor, jo li don ara a vostè perquè ella em va cridar i em va dir que li donàs i que en un tiempito vendrà a veure’ns, que està preocupada pel germà, però jo ja li he dit que ell està bé, que ha trobat camello de guachimán —d’algun càrtel de per aquí, pensà en Pere sense dir res, al final això és una cadena que mai es romp— i que viu al seu pis. I no li vaig dir res de la pallissa de l’altre dia per no preocupar-la i perquè ara el sardino està bé.

Mochila-Pentagon-Kyler-Coyote-front

El mateix dia en Pere entregà la motxilla a un jove que semblava acabat de sortir d’una pàgina de revista de moda masculina, li digué que enviàs records a n’Iris i que li recordàs, també, que amb això quedava tancat el seu tracte i que esperava ja no haver-hi de tenir cap contacte més.

Ara ja podia organitzar el seu viatge pel país: platges, muntanya i selva els estaven esperant.

Però va tenir-ne un, de contacte amb qui pensava que ja no tornaria a tenir-ne cap més.

L’endemà va rebre la telefonada de n’Iris per felicitar-lo per la feina i per desitjar-li que pogués ja, tranquil·lament, fer un bon viatge de noces. Encara que, Pere, no trobarà a Colòmbia cap fons marí com els de Bocas del Toro, li digué per acomiadar-se.

2 pensaments sobre “Viatge de noces (capítol 37)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s