Aniversari de nombre esfènic

Vaig escriure aquest conte per una amiga que feia setanta anys i volia ajuntar un nombre igual de contes, com a regal d’aniversari:

El teu poble era tan petit que sols tenia un carrer, però quin carrer! Tan llarg que gairebé tothom hi tenia la porta de ca seva i tan ample que tots els veïnats podien treure les cadires i els balancins per passar els capvespres d’estiu a la fresca i encara quedava lloc perquè les nines poguessin jugar a l’elàstic, a cordes, al mocador, a plantats o a la pilota, i encara que no n’hi hagués, amb 4 pedres per imitar-los, també als quatre cantons. Els nins prenien un tros del final del carrer on ja ningú sortia a prendre la fresca, perquè ja ningú hi vivia en aquelles cases del final. Els joves es reunien, ara ja sí, al·lotes i al·lots plegats, el més enfora possible del carrer. S’enduien un transistor i passaven les horabaixes dels dies de festa, ballant, fumant i experimentant arts amatòries diverses, però que mai passaven d’algunes magrejades.

I també hi havia una escola. Una d’una sola classe, un excusat i un pati al davant amb un pou enmig i un pedrís on la mestra seia mentre vigilava els jocs dels infants.
La senyoreta Glòria havia arribat al poble just quan començares a anar a escola, així que totes dues us estrenàreu el mateix any. La mestra era molt jove i tu la trobaves la més guapa de totes les dones que havies conegut, o sia més que qualsevol de les dones del teu carrer, ta mare entre elles, i això que tu sempre havies pensat que la més guapa era ella.
La mestra guanyava en tot perquè tot ho tenia, la pell molt blanca, com de porcellana, les mans suaus, una cabellera rossa i arrissada que de vegades es recollia amb una cua, una veu càlida i melodiosa com si més que xerrar cantàs i una veu amb què se t’hi adreçava fent-te sentir que tu eres la més important de les seves alumnes.

Ara la recordes amb un somriure i també aquell dia, quan vares fer 7 anys que et va dir que durant tot l’any tendries un número molt especial, que el 7 era el número dels dies de la setmana, dels colors de l’arc de Sant Martí, set eren els nans de la Blancaneu i set són també les notes musicals, i els genets de l’Apocalipsi i les meravelles del món i, amb el cinema, també són set les arts. I que el set era un nombre primer i aprofità el meu aniversari per explicar a tota la classe que aquests eren números molt especials perquè eren com els maons per construir les matemàtiques. Recordes que explicà coses que llavors tu no podies entendre, la descomposició factorial i el màxim comú divisor i el mínim comú múltiple que era sols pels més grans de la classe. Però tu estaves tan satisfeta de tenir una edat, l’única de la classe que la tenia aquell any, que servia perquè la mestra explicàs tantes coses que llavors et semblaven màgiques.

Aquell va ser el darrer curs de la senyoreta Glòria. Una mestra esquerpa i que va retornar a ta mare el primer lloc entre les més guapes del poble, la va substituir i l’escola va ser ja un lloc on la millor part del temps que hi passaves, era el de l’esbarjo.

I feres catorze anys. El 14, a més de ser un nombre natural, gairebé com tots, no tenia res d’especial, l’únic especial va ser que acabares l’escola i amb el certificat d’Educació Primària al poble no podies fer res més que treballar al camp amb el pare i ajudar la mare a cuidar els germans i en les feines de la casa, però per això ja estava la germana gran que havia deixat l’escola a deu anys i havia cuidat tota la patuleia dels germans de la casa.

I et posaren a servir. A la ciutat, a una casa on viuries i estaries mantinguda. A la família una boca menys i alguns doblers que els enviaries, els aniria molt bé.

I tengueres sort. Els senyors tenien un comerç i el dia totalment ocupat, així que tu et cuidaves dels fills que llavors eren petits i de la neteja, per la planxa i la cuina hi havia una dona gran que t’acollí com a una filla. La senyora s’adonà que t’agradava estudiar i t’animà a treure’t el batxillerat nocturn, quan ella arribava de la botiga tu sorties cap a l’institut. Na Maria, la cuinera, t’ajudà amb la neteja de la casa perquè, deia ella, una al·lota de la teva edat ha de dormir almanco set hores. Impossible aconseguir el tercer nombre primer d’hores de son, a les sis t’havies d’aixecar i no hi havia dia que, estudiant, no se’t fessin més de les 12.

I a disset anys, un altre nombre primer, tenies fet el batxillerat. Amb el següent nombre primer ja estaves a punt d’acabar els estudis de magisteri, amb el següent començares a festejar amb en Miquel i us vàreu casar quan tu en feres 25, que si bé no era un nombre primer, si sumaves les seves xifres, es convertia en el d’aquell aniversari en el qual la senyoreta Glòria et va fer estimar els nombres, sobretot els primers.

Cada aniversari, teu, dels fills o dels teus alumnes ho aprofitares per analitzar el seu número, i així t’hi endinsares de cada vegada més en el món dels números i les seves característiques. L’edat dels alumnes, dels pares, dels germans i dels padrins foren objecte d’estudi, els podíeu dividir, multiplicar, sumar, elevar al quadrat, al cub, cercar-ne l’arrel, descompondre’l en factors, comprovar si apareix en la successió de Fibonacci o si és un número triangular, o rastrejar-lo en la geometria o cercar-lo en diferents sistemes de numeració, o en la natura o en la cultura, l’occidental, l’oriental, la de més a prop o la llunyana.

Mai et vares oblidar de com aquell setè aniversari va ser per a tu el descobriment de la importància dels números. Si amb les lletres podem construir històries i mons desconeguts on poder transportar-nos en voler, amb els números tenim accés a tot un univers en què poques vegades pensam. I així, des de sempre, per tu, les lletres i els números han estat companys inseparables.

I ara, quan has recorregut molts camins traçant línies de tota classe, arribes a un altre 7, a aquella mateixa edat que ara s’ha multiplicat per 10 i retornes al poble, a l’escola i escoltes la veu dolça de la senyoreta Glòria que ara et diu que el 70, encara que no sigui un nombre primer és també un de ben interessant perquè és un nombre abundant, ja que tots els seus divisors sumen més que ell mateix, és també un número esfènic perquè és producte de tres nombres primers i és el novè número d’Erdos–Woods que era un senyor que definia un matemàtic com una màquina de convertir cafè en teoremes.

I contenta de tenir un nombre d’anys tan generós t’adreces cap al següent que tornarà a ser primer i en la celebració del teu aniversari, amb els fills, els nets i els amics, aixeques la copa de xampany, que sempre fa festa, i brindes per la senyoreta Glòria que et va fer estimar tant els números.