El desorden que dejas

A finals d’any vaig fer el que no havia fet des de la meva adolescència, llegir una novel·la de suspense, policíaca, negra o com es digui aquest gènere que t’obliga a passar pàgines ansiosament per saber qui és l’assassí o per desentranyar el misteri, sabent el final des de la primera pàgina, o sia fent-me spoiler a mi mateixa.

Ho feia d’adolescent amb les novel·les d’Agata Christie, llegir el final per llegir la novel·la intentant descubrir, no qui era l’assassí sinó com s’ho feia l’autora per enganar-nos fins el final. He de dir que ni així… Però passava un guster de llegir les novel·les d’aquesta manera. I fins ara, una pila d’anys després no ho havia tornat a fer.

Ho he fet ara amb El desorden que dejas, llegint la novel·la després de veure la sèrie, a Netflix, que em va agradar molt, encara que em grinyolassin algunes coses, que mira per on al final resultà que eren certes. Primer de tot l’institut que em semblava impossible i que resulta que és l’IES de Celanova, un poble de Galícia, que ocupa un antic monestir i que és absolutament fascinant. Tampoc em podia creure que existís una sala de professors com la que ens mostren i en aquest cas no és una sala de professors sinó la biblioteca de l’escola d’idiomes d’alguna capital gallega, però que com a biblioteca tampoc està gens malament. Que a l’institut sols es vegin alumnes majors, de batxillerat com a poc és un detall que també el fa estrany, però la sèrie està molt ben construïda, els paisatges són impressionants, els actors molt bons, les dues protagonistes ho broden i els girs argumentals fan que hi estiguis enganxada sense remei.

En acabar de veure la sèrie vaig decidir llegir la novel·la del mateix títol, de Carlos Montero, en què està basada. M’ha agradat molt l’experiència perquè he pogut fer una lectura sense l’ansietat de saber què passaria, centrada sobretot en la trama i en els múltiples paranys que l’autor posa a la protagonista, i, com que tot això ja ho sabia, he pogut centrar-me en la forma i en les paraules, en el com es conta més que en el què se’ns conta i ha estat un plaer veure convertides les imatges en paraules i conèixer per dedins els personatges que ja coneixia per defora.

Em sembla que repetiré l’experiència.