El pongo

Fa dos mesos em cridaren de la Caixa per dir-me que era finalista d’un concurs de relats. En lloc d’alegrar-me vaig dir que no, que havia de ser un error perquè jo no havia concursat a res de la Caixa. El meu interlocutor em va convèncer amb el títol del relat que sí, era meu. Res, que em vaig alegrar i li vaig confirmar la meva assistència  a l’acte a Caixa Forum de Madrid a què em convidaven. Va resultar que es tractava un concurs de RNE on havia enviat un relat en castellà dels pocs que tenc i mira tu per on d’entre quasi 3000 participants vaig ser seleccionada entre els 15 finalistes. No vaig guanyar el premi, clar, però vaig aprofitar el viatge per veure l’exposició de Magritte i per passar un matí sencer al museu del Prado on de tant en tant m’agrada perdre’m cercant alguns quadres en especial, i això de perdre’m és textual que no és gens difícil a un museu on encara ara no he entès el criteri pel qual s’hi distribueixen les obres. Després de molt anar i tornar vaig aconseguir veure els quadres que volia i, per cert, vaig poder veure les Menines, per primera vegada, sense aglomeracions, ben davant el quadre i amb no més de mitja dotzena de persones al voltant, igual que el Jardí de les delícies que tampoc havia vist mai tan tranquil·lament.

Però no era d’això del que volia parlar avui sinó de la història del trofeu que em donaren com a finalista: el que de seguida vaig batiar com el pongo, ja sabeu, un objecte que en arribar a ca teva dius, i ara dónde lo pongo?

Idò el pongo consistia en una peça de ceràmica imitant un tinter amb una base d’uns 10 cms, amb una ploma metàl·lica de devers un pam d’alta, incrustada en un tinter de ceràmica, una ploma com les d’aucell amb què s’esrivia abans. Al principi sols em preocupava això, a veure on el posaria en arribar l’endemà a Palma. Ah! però en acabar l’acte, el dinar amb la resta de finalistes i la visita amb una d’elles a l’exposició de Magritte al Thyssen, o sia quan em vaig quedar sola que vaig pensar en el metall punxegut de la ploma i en l’avió de tornada a Palma a l’endemà. I en que no me la deixarien passar.

No duia cap maleta que pogués facturar i estava segura que al control se’l quedarien, i que encara que m’evitàs el decidir el “donde lo pongo” em feia pena perquè mai havia guanyat cap trofeu de res. Així que vaig decidir que el que havia de fer era un paquet i provar de facturar-lo abans de passar el control. Com que tenia una bufanda que no necessitava perquè a Madrid no feia gaire fred, decidí que l’usaria per embolicar la ploma i la ficaria dins una bossa de plàstic que no tenia. Així que vaig anar a la recepció de l’allotjament on era per demanar bossa i corda per embolicar i subjectar-ho tot. Com que qui atenia als clients estava ocupat, son pare, un vellet que seia davora sa dona al sofa de la recepció mirant la tele, es va oferir a ajudar-me en el que volgués. Li vaig explicar el cas i li vaig demanar bossa i corda. Es va interessar en el tema sense acabar d’entendre per a què volia allò.

―A veure, em mostri aquesta cosa.

I allà que anàrem tots dos a la meva habitació a veure l’objecte en qüestió.

―Però si això ho pot ficar a la maleta i ja està.

―És que no tenc maleta, miri, sols duc això ―li digué mostrant-li la bossa de tela que duia amb una muda i el neceser, i tornant-li a explicar el tema del control a l’aeroport.

―Això és molt fàcil de desmontar ―em digué ja disposat a desferrar la ploma del tinter, com si això solucionàs el meu problema. Clar, tendria tinter, però sense ploma…

Davant la meva insistència tornant-li a explicar que el problema continuaria perquè era la ploma i no el tinter, ni tampoc la capacitat de la meva bossa, l’home trobà la solució.

―Idò, no els hi mostri, ho dugui amagat.

―No miri, és que no es pot amagar sap, que la meva bossa ha de passar per una espècie de raigs x…

Com que veia que no entenia res li vaig dir que era com una radiografia, com quan l’hi feien una i podien veure els seus ossos o els pulmons…

―He, no se pensi que ho veuen tot, que a mi m’han fet més d’una per aquest mal que tenc a un peu i res, que no ho veuen… Com han de veure això si vosté ho du ben amagat dins la bossa?

Com que ja no sabia què més explicar-li li vaig recordar que havia de fer un paquet i l’home amablement i perquè jo ho deia, però que ell creia que no feia cap falta, em cercaria plàstic de bimbolles i cinta d’aferrar.

Així que se’n va, torna amb tot, feim el paquet i em dona la darrera recomanació

―Miri, vostè el que ha de fer és quan estiguin despistats passa per darrera sense que la vegin i ja està.

Ja sols se’m va acudir dir-li que no devia viatjar molt en avió.

―Ui, una vegada vaig anar a Sevilla i mai més, i fa molt de temps.

I per acabar i sense creure en res del que li deia i pensant en com de caparruda era aquesta clienta, va acceptar que havia estat de gran ajuda per fer el paquet i que jo l’entregaria abans de passar per la maleida cinta i me’l durien a Palma dins la bodega de l’avió.

―Palma? Del lloc aquest del volcà?  ―em demana tot impressionat…

―No, no, de Mallorca

―Ah! d’on varen sortir aquests correnços d’un avio?

No viatjaria mai en avió, però sí que veia la tele…

―I si això va passar no em digui que s’hi possaran en que vosté dugui un paquet que ni se veu què és ―em digué assenyalant el pongo convertit ja en una espècie de gran sobrassada.

Al final no em va quedar d’altra que donar-li la raó.

Però per si de cas, al final vaig poder contactar amb una amiga que viu a Madrid i el pongo quedà a ca seva i me’l durà, dins la seva maleta, quan vengui per Nadal.

La caja fuerte

Aquest és el relat amb el que he quedat finalista al concurso de relatos para personas mayores de RNE.

En la foto, con Soledad Puértolas, miembro del jurado que me entregó el trofeo.

La caja fuerte

Desde aquel día peregrino de ciudad en ciudad, no paro en pueblos porque lo que busco es pasar desapercibida, por eso en cuanto me encuentro con alguien más de una vez pienso que me están vigilando y, según como vea la cosa, desaparezco.

Llevo así casi un año y he vivido ya en cuatro ciudades diferentes desde que salí de Medellín. El dinero no es problema, podría vivir de esta manera, sin trabajar, los sesenta años que calculo que me deben quedar. Pero sí lo es el aburrimiento. Pensar en toda la vida en la que el único proyecto sea conservarla, vigilando para que no me encuentren, sin poder establecer relación con nadie y con la única ocupación de transformar en pesos lo que llevo puesto, me horroriza.

Aquel día, cuando eché a correr en la noche dejando a Ernesto muerto en aquel apartamento del piso veintiuno con vistas a toda la ciudad de Medellín, solo se me ocurrió coger mi ropa interior de seguridad y olvidé mi pasaporte. No me atrevo a ir al consulado diciendo que lo he perdido porque supongo que intervendría la policía y a no ser que me desprenda de todo lo que llevo siempre encima, las cosas se me complicarían aún más. Pero me gustaría volver a casa, lejos de este país que me dio amor, que me ha dado dinero, pero al precio de perder lo primero y no poder disfrutar de lo segundo.

Con Ernesto todo fue maravilloso. Por él dejé mi vida en España y me vine aquí. Con él. Y nunca pregunté ¿Para qué complicarme la vida pensando en el origen del dinero que manejábamos a espuertas?

Hasta que él me propuso aquello, usar mi cuerpo como caja fuerte, que a mí me pareció primero un disparate y después una buena idea, a la vez que prendió en mí la mecha de un miedo que iba corriendo hasta que llegó a la explosión final de aquella noche.

Mientras los dos encapuchados se ensañaban con Ernesto preguntándole dónde lo tenía todo, yo conseguí esconderme en un armario hasta que se fueron, pero entonces él ya estaba muerto y yo… bueno, yo solo pensé en salvar la vida y llevarme la pasta.

Y así llevo, de peregrina, de aquí para allá, hasta que hoy se me ha acabado todo. Tanto vigilar y no lo había visto nunca. Él sí sabía de mí.

Te llevo buscando tanto tiempo, me dijo.

 ¿Me estás espiando?, fue la pregunta absurda que se me ocurrió cuándo sacó la pistola. Solo dijo que era una lástima que una mujer como yo tuviera que desaparecer, pero que así estaban las cosas, no querían testigos. Y disparó. Morí riéndome al pensar en la sorpresa del forense cuando descubriera que mi pecho espectacular y mi culo respingón quedaban en nada al quitarme sostenes y bragas rellenos de diamantes.