Quin oi!

Ja hi tornam a ser! Exposades davant tothom i davall aquests focus que estan a punt de fondre’ns, i la música… aquest tarí-tarí-tariro-tarà, que m’irrita tant. No em fa malt a l’oïda perquè d’això, ni jo ni les companyes en tenim gaire, però a mi em fa venir basques, bé, que amb tot plegat se’m remouen els greixos. Uf quin oi!!
De veritat que estic farta. Això no és per nosaltres. Llums i renou. Sons de paraules absurdes que no acabo d’entendre, gent repantinada que aplaudeix tot el que es diu i la maleïda musiqueta. A nosaltres ens agraden els llocs fresquets i amb poc llum, sortir de tant en tant i implicar-nos amb les reunions de la gent, però no amb aquestes gernacions i no en aquests llocs. Perquè nosaltres ens implicam, eh? Els pares ho han fet sempre i així ho feim nosaltres. Nosaltres som l’equivalent del bacon als ous frits, fill d’uns pares que s’impliquen, no com els ous que són fills d’una mare que sols hi participa. Per això no m’agrada, no ens agrada, que ens posin d’adornament, no, que com diu una de les seves, nosaltres no som un monigote.
Perquè a veure, què feim penjades d’una escala de collir figues darrere un engominat que s’alaba mentre repeteix que tot és culpa dels altres i ell és l’únic que fa el que s’ha de fer perquè és qui ho sap tot? No, nosaltres aspiram a qualque cosa més important, que ens mengi la gent i millor si és a una taulada d’amics i acompanyades d’un bon vi.