L’olor de la presó

preso-300x160

Igual que d’algun lloc es diu que té un color especial, sols com un eslògan i sense gaires garanties que això sigui cert, puc ben assegurar que la presó sí que té una olor especial, una olor que, almanco jo mai he trobat a fora d’ella. De vegades vas pel carrer i et creues amb qualque home, sí, ha de ser un home, i et ve al nas algun element d’aquella olor, tabac o suor, però l’olor de la presó és molt més que qualsevol d’aquestes dues. És una olor que sols pots sentir quan has traspassat les portes metàl·liques de la presó, unes quantes, que s’obren i tanquen accionades per un funcionari des de el seu lloc de vigilància i control; quan has deixat el teu mòbil i les claus i has passat la teva bossa per un escànner.
Quan al final entres a qualsevol dels mòduls residencials –sí, així els diuen a cada un dels edificis numerats on passen els dies i les nits els homes i les dones, moltes menys i per tant sols tancades a un mòdul— l’olor especial de la presó t’ataca amb força. El llenguatge, a la presó, també és especial: intern, mòdul residencial, cel·la que queda transformada en xabolo, senyor funcionari i sempre de vostè, comunicacions, instàncies, vis a vis, permisos, juntes, educadors, recursos, pocs que cal no protestar gaire… I tot això amarat d’aquesta olor especial, una barreja de no saps molt bé quins elements que impregna l’ambient excepte en els jardins, la cuina i la bugaderia que fan olor d’allò que a cada un d’ells li correspon: a aire calent i enganxós de l’estiu, a sol fred d’hivern, a terra banyada, a sofrit de ceba, a sardines o a roba neta. Però els jardins, espais lliures entre els diferents mòduls, són sols habitats per alguns privilegiats que se’n cuiden o el lloc de pas cap a l’infermeria, la sala de comunicacions, l’escola a algun taller on alguns poden anar. La majoria dels presos, interns es diuen, passen el dia a l’interior del seu mòdul, a la seva habitació, xabolo, de nit i després de dinar, al menjador o al pati, espais ben atapeïts de gent i de la flaire fastigosa i metàl·lica de la presó.
Sí, la presó fa olor de metall. N’hi ha molt. Ho són les portes, les reixes de les finestres, les parets de les cabines dels funcionaris, bona part del mobiliari, els vàters i els lavabos. L’olor de metall va barrejada amb l’olor del tabac que impregna l’aire i les robes de les persones. A la presó es fuma, i molt, als patis, als menjadors, sales d’estar durant el dia, i als xabolos; al final tothom fa olor de tabac tant els que fumen, la majoria, com els que no.
La presó fa olor de ferro i de tabac, però també de suor d’home, una olor com de pedaços bruts que acompanya a tots els que l’habiten. Una olor que és més acre i profunda als mòduls d’homes que al de dones, potser sia que la testosterona li afegeix intensitat.
Al carrer, ja ho he dit, no sents mai l’olor de la presó, potser alguna vegada qualcú te la recordi, però a qualsevol flaire de suor, de tabac retostinat, o alè putrefacte sempre li faltarà l’olor metàl·lica que acompanya sempre la tan especial de la presó. I els falta també alguna cosa, alguna olor indefinible que jo crec que deu ser la de la resignació, de la submissió i de la por.
Estic ben segura que viure dins un mòdul, viure a la presó, és un càstig que poca gent mereix, que cal cercar altres formes de rehabilitació per a una bona part de qui ha delinquit contra els bens, la dignitat i la integritat d’altres persones, perquè la presó no rehabilita quasi mai. I del que estic absolutament segura –i de cada vegada estic menys segura de quasi tot— és que ningú es mereix cap càstig i molt menys haver d’olorar la flaire pútrida de la presó pels seus dibuixos, per les seves cançons, per les seves paraules o per reclamar drets i llibertat en nom d’un poble.

índice

Anuncis

En bus per Ciutat-1

Aquest estiu, la calor i algun altre hàndicap, han fet que caminàs poc i viatjàs més en autobús. Compartir entre cinc i vint minuts amb gent diversa és també ben inspirador i si a més aquesta gent parla, cosa que fan sovint, llavors, sense necessitat de viatjar acompanyats, l’interès dels viatges per al meu esperit xafarder, està assegurat.

367544

Aquest mes d’octubre ha estat poc interessant, crec que perquè la gent va molt més atrafegada i no tenen gaire xerrera i també perquè davant segons quines paraules he hagut de fer el sord. Deix aquí un petit tast d’algunes joies que he escoltat fins a mitjan setembre:

1- Una dona de mitjana edat, devers 50 anys, almanco en el meu imaginari a la seva aparença li correspon això de la mitjana edat, imagín que per algú més jove que ella seria una dona gran. Sense por a equivocar-me gaire, el seu uniforme és una pista prou important, diria que ve de netejar alguna oficina. Parla amb una altra dona, més jove, que viatja acompanyada d’una nina de vuit o nou anys: Tu el que has de fer és fer-te mestre, li diu, bon sou, bé, ara no tant, i moltes vacances. El poc interès que demostra la nina la fa continuar… Bé, has de ser el que t’agradi, la meva neta vol dir que vol ser jutgessa, esper que canviï.

2- Dona gran, una seixantena. Les dents no l’hi caben dins la boca tancada i sembla que li passa ben igual amb les paraules. Viatja sola i la conversació telefònica, imagín sense gaires arguments més que la meva imaginació i el que deduesc pel to de la conversa, amb una altra dona li dura tot el viatge, devers vint minuts. Es tracta d’un diàleg, més aviat un monòleg amb alguna interrupció, de caràcter amistós: que hem de quedar per sortir, que un dia podem fer una paella, que podem anar a fer unes tapes, que els nins han començat l’escola, que els ha sortit molt car… En tan interessant i amigable conversa amb afirmacions i desitjos que es van repetint amb les mateixes paraules o amb algunes de semblants, el vocabulari no és molt extens, la passatgera arriba a la seva parada i s’acomiada de la seva interlocutora: Hala, te dejo que ya me bajo. Qué te den!

3- Una dona jove, entre 30 i 40, gitana, guapa i molt xerraire, té una interlocutora, més aviat una escoltadora, a la qual va contant coses, totes interessants, per cert. Seleccion alguna.
Te contaré una cosa molt divertida, li deia a la companya de seient, tant que encara quan m’enrecord ric. Va ser al poble, vàrem anar a comprar amb les mules i el carro. Mon pare i els meus germans entraren al magatzem i jo vaig quedar cuidant de les mules. Hi Havia un grup de paios a l’altre costat del carrer que miraven, reien i xerraven assenyalant-me. A què no tens ous d’anar a xerrar amb ella? I ell que surt cap a jo i em diu “como estás rebonica?”, ens posam a xerrar i en això que el veig blanc, blanc i mut; en aquest li ha pegat una síncope, vaig pensar, però com que ell mirava cap darrere jo, m’hi gir i em veig a mon pare i els germans apuntant-li amb les escopetes. El tio sortí correnços i ells morts de riure, jo em vaig irritar amb ells, però ara quan hi pens també em pix de riure.
Per molts d’anys que fes que això havia passat, i ella ho contava com a totalment cert, no devia fer més de vint. Quin devia ser el poble on això era possible? En qualsevol cas, no es tractava d’una història del llunyà oest.

Després de parlar de cans i la seva educació, abans que hagués d’interrompre l’escolta de tants interessants històries, al final jo arrib al meu destí i he de baixar del bus, anava dient que ella ho tenia claríssim, quan es compri la planta baixa amb terrassa tendrà un rottweiler i el vol criar ella mateixa. Serà per substituir l’escopeta?

Caminant (amb crossa) per Palma-5

Des que estic minusvàlida (esper que el verb es demostri que és l’adequat en lloc del som que he estat a punt d’emprar) que em passen coses que, en general, qualificaré com de curioses.

Ahir matí, quan anava a la meva velocitat de creuer que amb la crossa deu estar situada en menys de passa per segon, m’atura un home, gran, que dir vell sembla que no està bé, però és el que era. Res, que m’atura al crit de “ai, cavallet quan eres jove!”, que vé a ser el hastag dels jubilats per iniciar conversa sobre mals respectius, un altre també molt emprat és el “sinofós”. Quasi em deixa l’autobús que arribà mentre ell a l’altre costat del carrer es disposava a contar-me totes les seves malalties des que s’havia jubilat. L’autobús providencial va haver d’esperar-me uns segons mentre vaig passar el carrer i caminar les 20 passes fins a poder pujar.

Després d’un animadíssim viatge amb la música dels dings i els dilolailàs del joc de la meva veïnada del seient del davant que o no sabia que el so es pot baixar, o el tenia romput o, simplement, no li donava la gana llevar-lo, vaig arribar a destí. Tement que fos això darrera i en funció de la seva còrpora i la cara de mala llet que possava, crec que la tenia, mentre jugava, no em vaig atrevir a recordar-li que els telèfons tenien un botonet per lleva el so.

Baix, camin i en travessar un pas de peatons em creu amb un sudamericà. Ja, això no hauria d’importar, no?, però em sembla oportú remarcar-lo perquè podria ser que la nacionalitat estigués relacionada amb el sentit de l’humor, i ho dic perquè feia ben poc havia trobat un compatriota seu cridant-li a una al·lota que marcava no sé què al seu telèfon mòbil,”no me llames que ya he llegado!” per dir-li quan al final va poder captar la seva atenció,”es broma”. Idò el meu quan passa per davora jo comença a pegar botets i a cantar “salta, salta, salta”. Què, no compartien els dos el mateix sentit de l’humor gilipolles? Res, que no vaig esser a temps de desviar la crossa mentre pegava un dels seus botes i interceptar-lo, el bot. Segons el seu sentit de l’humor des del terra s’hagués cargolat de riure. Llàstima.

I avui matí, pas per davant les cadires exteriors d’un bar, alineades contra la voravia. Hi ha assegut un personatge com a mínim curiós. En la seixentena, gran barba blanca, capell panamà, xaqueta i pantalons blancs de fil una mica arrugats, però nets. Això darrer era l’únic que feia dubtar que fos un sense sostre, bé, i estar assegut a un bar. I va i em diu “qué? Menos mal que en este país la sanidad es buena!”

Res, que ara surt i a veure quines gracietes més m’esperen al carrer.

Ah! De tot això l’únic bo és que sempre sec a l’autobús. Ah! I que avui al super he aparcat al reservat de minusvàlids que està més aprop de la porta.

Els CIE o la il·legalitat institucional. Raquel Gàmez Serrano (Llibres del Delicte)

Isla-Tarifa-desde-levante

Fa dos anys vaig poder entrar a l’illa de las Palomas. Abans era una illa, situada al sud de la ciutat de Tarifa,  però ara està unida a ella per un istme artificial que a mode de pont permet el pas de vehicles i persones, però sols fins a l’entrada de l’illa on una gran barrera hi impideix el pas. Els ornitòlegs poden accedir per realitzar tasques de control, seguiment i investigació d’aucells marins, abundants a l’illa, i per seguir la seva migració anual quan des d’Àfrica milions d’aus viatgen a pasar l’estiu a Europa. Amb ells vaig poder accedir al que és ara territori vedat als visitants malgrat formi part del parc Natural de l’Estret de Gibraltar des de 2003, després d’haver estat zona militar. La punta sud de l’illa és la més meridional d’Europa i des d’allà estant, Marroc sembla ser ben bé un veïnat, de fet sols 11 Km el separen del lloc on podem distingir perfectament els edificis de la costa, si el dia és clar, i el Jebel Musa, la muntanya que amb Gibraltar es consideraven les columnes d’Hércules, les que assenyalaven la fi del món.

Un quarter abandonat des de finals dels anys 90 és ara un Centre d’Internament d’Estrangers (CIE). L’illa és la divisòria entre l’oceà Atlàntic i el mar Mediterrani, un lloc on els forts vents fan les delícies dels surfistes que omplen la llarguíssima platja del costat atlàntic i omplen els seus xiringuitos des d’on pots prendre un mojito a posta de sol quan tant la mar com l’illa es tenyeixen de vermell. El vinoso ponto, o el color sanguinós del CIE.

Malgrat la proximitat de Mallorca a Alger poques embarcacions opten per aquesta ruta per entrar a Europa, fins l’any 2007 no n’arribà la primera, i deportar els pocs emigrants que hi arriben cap a la península surt més a compte a l’Estat i no provoca cap interacció negativa amb la imatge turística de Balears. Aquí, doncs, no n’hi ha cap, de CIE.

Per això, entrar a l’illa de Tarifa i veure des de fora el què si no ho hagués sabut hauria pensat que era un edifici en desús, va ser el meu primer contacte amb un CIE. I em va causar una profunda impressió relacionar-ho de seguida amb una presó, i no una qualsevol, estar aquí dintre deu ser com estar a Alcatraz, va ser el primer que vaig pensar. Pensau que es tracta d’una illa que sols es comunica amb el continent per una porta tancada, barrada i vigilada.

2016081316152810136

Sempre havia pensat que un CIE devia ser una mica semblant a una presó, el de l’illa de Tarifa em va fer pensar que anava equivocada, que segurament era pitjor.

Ara, l’assaig de Raquel Gàmez Serrano, “Els CIE o la Il·legalitat institucional” em confirma clarament que sí. Que un CIE és pitjor que una presó. Pitjor perquè en la majoria l’amuntegament de persones sobrepasa al de les presons. Perquè no compten amb els serveis que sí tenen les presons: una enfermeria i assistència sanitària les 24 hores, atenció psicològica (independentment del seu funcionament, a les presons n’hi ha), cel·les amb sanitaris i dutxes, serveis educatius, biblioteca, assistència d’ONGs, sales de comunicacions i vis a vis… (llegiu el llistat de les condicions dels CIE que aporta l’autora de l’assaig) I són pitjors, sobretot, perquè els interns no són delinquents, ni han estat jutjats ni condemnats i perquè el seu únic “delicte” és haver entrat en territori espanyol fugint de la violència o de la pobresa.

Llegir l’assaig de na Raquel Gàmez és imprescindible si volem començar a descobrir el que s’amaga als CIE, perquè són, com les presons, institucions absolutament opaques, perquè a ben poca gent l’interessen i al poder ja li va bé que no se’n parli. Afortunadament hi ha gent que es preocupa per mostrar-nos aquestes cares ocultes de la nostra societat. ONGs i voluntaris que amb el seu treball diari poden obrir petites encletxes de transparència entre tant desconeixement. Com ho fa també aquest assaig.

En aquests temps què tanta gent està tocant a les portes d’Europa, per l’est i pel sud, no hem d’oblidar que tots són, som, iguals, persones, que ningú és, som, més que uns altres i que, en paraules de na Raquel Gàmez “mentre a Catalunya es reclama l’arribada de refugiats, a la frontera sud de la península Ibèrica s’està rebutjant els migrants d’una manera inhumana”. Feia temps que notava a faltar aquesta reflexió. Tothom arriba fugint de qualque cosa, la guerra a Síria, la violència de Nigèria o Malí, la fam o la manca de futur. I no ho hauríem d’oblidar.

La veu de na Raquel Gàmez amb “Els CIE o la il·legalitat institucional” de Llibres del Delicte, ens ajuda a no fer-ho.

cie-tarifa-k3fB--620x349@abc

Caminant per Ciutat-4

Com que fa més d’un mes que un genoll em prohibeix caminar, ni per Ciutat ni per enlloc, ha crescut el meu temps per escriure. En una de les meves darreres tresques per Palma vaig veure i escoltar algunes coses que em varen cridar l’atenció i llavors vaig apuntar per enrecordar-m’en si algun dia era capaç de vèncer la meva mandra i escriure-les. Aquest dia és avui i la meva mandra sols m’ha permès narrar algunes de les coses que vaig trobar dignes de n’oblidar.

Ben aprop de la Plaça Major, on ara google maps m’informa que es tracta de la plaça del Marqués del Palmer —tantes vegades que hi havia passat i fins ara, asseguda davant l’ordinador no he sabut el seu nom— hi ha dos sense sostre o com a mínim sense doblers, drets i en animada, i pel poc que he pogut copsar, sembla que també profunda conversa. Quan pas davora ells sent que un li diu a l’altre: “Si eso es lo que quieres lucha por ello”. El que ha escoltat tan assenyat consell, es veu que ha decidit no perdre ni un moment i començar la lluita ja, així que es gira cap a un home que passava i l’entaferra: “¿usted me podría dejar dinero?”. Escoltar tot això m’ha fet alentir tant el pas que ja sols em faltava aturar-me i intervenir-hi. Com que em penso que l’única intervenció que haguessin trobat satisfactòria hagués estat una aportació econòmica decidesc continuar el meu camí, tot i perdre l’oportunitat de saber com funciona l’autoajuda per als que viuen al carrer.

8077712437_b4271571f9_b

Continuu caminant cap al carrer del Sindicat i adelant a dues jovenetes. De la seva animada conversa sols puc sentir com una d’elles diu: “tia, això és un puto waiting”. Crec que avui hi ha una passa de profunditat que genera frases capaces d’encetar diàlegs quasi filosòfics. Esperar és una putada? És el mateix confiar que esperar? Podria ser que aquesta espera insoportable fes referència a la vida en general? O potser tot és més simple i es tracta de l’espera de la telefonada de l’amant o, encara més prosaïc però no menys putejant per qui l’espera, del que estam parlant és d’un m’agrada a la foto del facebook o d’un retweet de la frase tan inspirada d’ahir horabaixa amb la que volia que els amics sabessin que ja s’estava cansant d’esperar?

Acab el carrer Sindicat pensant si tothom pot lluitar pel que vol o si la majoria no pot fer més que esperar, putejat, que un dia, simplement, caigui del cel allò que vol.

El millor amant

FIREPLACE (WII)

L’escenari és perfecte. La llar de foc encesa. Els dos sols. Taula parada. Espelmes enceses. Les estovalles de punt mallorquí que va brodar la padrina, els plats de la seva vaixella i les copes de la seva cristalleria, tot allò que sols sortia de l’aparador del menjador el dia de Nadal quan encara vivia el padrí i ens reuníem tots aquí en aquells dinars que tant ens agradaven, sobretot als infants.

Aquí, a fora vila, almanco nosaltres ens ho passàvem tan bé! Podíem córrer per defora, pujar als arbres, fer cabanes, bastir escenaris pels nostres jocs i barallar-nos sense que els grans se n’assabentassin.

Però d’això fa ja tant de temps! Primer va morir el padrí i els dinars de Nadal eren a ca meva o a ca les ties. Després la padrina va haver de viure a Ciutat, repartint-se els mesos entre les filles. Sort, per ella, que això va durar poc. Jo crec que va morir de pena, d’enyorança de l’home i de ca seva.

La seva vaixella i la seva cristalleria l’han sobreviscuda, a ella que tenia tanta por que es trencàs res. Ara, a mi, m’és ben igual si es romp alguna peça. El que se’m va rompre no té adob i està oblidat. Bé, almanco en procés de ser esborrat del record encès, per convertir-se en cendres amagades ben endins de la memòria.

Avui tenc un amant nou. El duc de la mà des de la cuina i ens asseim davant la llar de foc. Les flames són altes i ballen i canten fluixet, amb la música de la saba que succionen amb avidesa les llengües de foc. La nit és freda malgrat que avui el dia ha estat ben bé de primavera.

He sortit, sola, a caminar i tot, des del color del cel a l’aroma dels pins, anunciava que l’hivern ja s’ha acomiadat fins a l’any vinent. Pel camí, pujant a la muntanya, m’han acompanyat les orquídies que, de tant en tant, ornaven amb la seva menuda delicadesa el camí. Anar-les trobant i banyar-les amb la meva ombra que com a taca espargida de tinta es posava sobre elles quan m’acostava, ha estat l’objectiu que ha guiat les meves passes fins al monestir. No volia, però he pensat amb ell. Era inevitable. Havíem pujat junts tantes vegades!
Però he sortit triomfant. En els meus pensaments ha guanyat el pla que he anat organitzant per aquesta nit. El que comença ara mateix.

Quan he baixat de l’ermita, abans d’agafar el cotxe que havia deixat al poble, he passat per la botiga de queviures i he comprat tot el que necessitava per l’homenatge que havia decidit fer-me avui vespre. Tenia clar que la nit amb ell, per començar, demanava un bon sopar. Després ja veuríem.

Aquí no he pogut comprar marisc de qualitat, tan adequat que hagués estat per elevar els meus plans a la categoria del sibaritisme més absolut, però l’he substituït per allò millor que hi he trobat. I l’oferta era ben interessant. El poble és petit, però una bona part dels seus veïnats són estrangers rics que demanen productes d’alta qualitat, allò que ara en diuen gurmet. Sonen sempre tan bé les paraules franceses! Una llauna de cranc rus, caviar, foie i una mica de cuixot de jabugo servirien com a aperitiu. La millor carn que he pogut aconseguir, amb unes múrgoles negres, de pot, clar, serà el plat principal. No tenc ni idea de com es preparen, però ja ho miraré a Internet. Pel preu imagín que deuen ser una exquisidesa. Just el que avui vespre necessit per ell i amb ell, exquisideses. Res de fruita. He agafat un pot de gelat per si de cas al final cal quelcom de refrescant.

Ja fa dues setmanes que vaig arribar a ca la padrina. Des que va partir a viure amb les filles i des que va morir, ja fa més d’un any, la casa roman tancada. Ma mare i les ties, per torns, que juntes es barallen, venen de tant en tant, per mantenir la casa, diuen. Obren portes i finestres, oregen, lleven la pols i cada mes pugen amb qualcú perquè repassi una mica el jardí, que llevi herbes i regui si fa falta, res més. Ja no hi ha flors, tant que li agradaven a la padrina! Aprofiten per fer una paella o pujar a l’ermita i se’n tornen a Ciutat. Feia molt de temps que ningú venia a romandre.

Quan li vaig dir a ma mare que vindria a estar-m’hi uns dies no s’acabà de creure que ho fes, però no em va dir res més que:

—Digues-ho a les ties i així ja no han de pujar aposta, tu ja et cuidaràs de la casa; a més convé que les hi facis saber, no sigui que s’enfadin.

Em va donar les claus i aquí duc ja dues setmanes.

La meva sòcia, després de preocupar-se per si estaria bé, sola, amb aquella pena profunda que m’havia deixat l’abandó, va acceptar cuidar-se de la feina presencial a l’editorial. Li vaig oferir seguir treballant des del meu retir, corregint i maquetant la publicació que teníem pendent i, en acabar, acceptar qualsevol feina que ella m’encomanàs sempre que no hagués de baixar per res a Ciutat.

—Necessites recuperar-te i ser la mateixa d’abans, nena, cap home es mereix que tu ploris la seva absència, què el bombin! —em va dir per acomiadar-nos, ella, sempre tan expeditiva.

I sí, si no l’he aconseguit del tot, estic a punt de fer-ho, de treure’l definitivament dels meus pensaments, dels meus sentiments i dels meus records. Duc bombant-lo des que vaig arribar i de cada vegada necessit menys munició.
Tant és així que avui vespre ja tenc un nou amant.

El vaig veure ahir i de seguida vaig saber que el faria meu. És tan negre, tan elegant, tan ferm. Com ho són els negres. Té la meva edat i estic ben segura que avui serà per jo l’amant perfecte.

Ara, aquí, els dos palplantats davant la llar de foc, començ acaronant lentament el seu cos. M’entretenc repassant suaument la línia corba del seu coll i el mir amb l’avidesa de l’amant. És tímid i em costa que s’obri, però aconseguesc vèncer-la, la seva timidesa. L’acaron i finalment cedeix a la delicadesa de les meves mans i s’obr per a mi. Quan sent aquella espècie de sospir que s’escapa de la seva boca li acost el meu rostre i quan la seva aroma impregna el meu olfacte i la meva boca frega suaument la seva, sé que està disposat a ser meu, a què me’l begui, glop a glop.

No ens hem de precipitar, però, així que sense deixar-lo de la mà el duc a seure amb jo sobre les pells d’ovella que la padrina havia tengut posades als banquets que envolten la llar de foc i que en venir jo vaig treure de l’armari on les seves filles les havien guardades, perquè no agafassin pols, m’havien dit, i les vaig posar per terra, on m’agrada seure.

Ara, sec, sense amollar-lo de la meva mà, mirant com les flames s’entortolliguen entre si i pugen, roges i taronges, desfent-se en petites espurnes de llumetes grogues que voleien abans d’esvair-se.

Ens acostam, les boques ben a prop. Ell fa olor de cabana de bosc, de llar de foc en una nit freda d’hivern, de llenyataire. També desprèn aquestes aromes típiques dels negres i de països llunyans que m’apassionen, com de pebre bo, canyella, gingebre, cardamom o nou moscada. No podria separar-los uns dels altres però tots ells fan créixer la meva excitació.

—Espera, espera! —li dic, i sobretot em dic a mi mateixa, quan ja estava a punt de llançar-me a sobre d’ell— He preparat un aperitiu excel·lent i ens el prendrem aquí asseguts davant el foc.

De la taula agaf el plat del cuixot, el cranc i el paté. No sé si arribarem a la carn amb el previ que ara ve. Ho col·loc tot a terra, sobre la catifa de pells de xot que cobreixen les rajoles. I m’hi assec devora ell.

comer-jamon-iberico-no-engorda

I ara sí, ara ja no puc esperar més. Necessit assaborir-lo, sentir-lo dins la meva boca i deixar que m’acaroni. Oh, aquesta sensació entre rasposa i dolça, aquest cos que vull tot per a mi!

El demor a la boca, mentre la meva llengua el paladeja, l’assaboresc i me’l bec, glop a glop, sense presses.

Sols separam les boques per menjar de les exquisideses que estan davant nosaltres. I després del cuixot, més. Fer-lo entrar a la meva boca i que seguesqui acaronant el seu interior. Beure’l a glops petits i gaudir d’ell, pensant només en el seu gust intens com de cireres negres, de vainilla i de tabac.
Sí, això sí que és un homenatge a mi mateixa, un autohomenatge es deu dir, no? Amb el millor amant que podia haver trobat per compartir el meu sopar. Sí, segur que sobrarà la carn, però ja me la menjaré demà.

Gràcies padrina per haver guardat aquest vi excepcional, casualment de la collita de l’any que jo vaig néixer. Ell, avui, és el meu amant perfecte i amb ell queda definitivament soterrat el meu amant anterior.

image18

Ardientes caricias

Botticelli-primavera

Lo vi en cuanto me levanté y miré por la ventana. Venía subiendo desde aquel punto del camino que se atisbaba entre la línea que los edificios del polígono industrial recortaban en el cielo. En ese mismo momento supe que, en cuanto estuviera cerca, no podría resistirme a sus caricias ¡Había sido tan larga esta semana sin verlo ni un solo día!

Estuve trasteando en la casa, limpié los baños (¿por qué siempre debo hacerlo yo?), arreglé los desperfectos que la cena y la noche que la siguió habían provocado, descongelé algo para comer y, mientras, no dejé de mirar por la ventana. Sabía que se iría acercando, hasta que lo vería a través del cristal. Mientras tanto abrí el ordenador, leí y contesté los únicos correos que tenían autores conocidos, amigos o compañeros de trabajo, incluso uno de alguien que era las dos cosas. Por el rabillo del ojo vi que ya estaba allí, imponente, retador, ante mi ventana, reclamando que saliera a su encuentro. Aún me resistí y escribí un rato más, hasta que al final claudiqué ¿Qué iba a hacer? lo veía allí, detrás del cristal, con esa cálida quietud suya, esperándome.

Salí, lo miré de frente, cerré los ojos y, de pie, dejé que me acariciara el rostro. Sin imposiciones, con su suavidad característica, me llevó a tumbarme en la hamaca del jardín, que, por precaución había arrastrado hasta el lugar donde ninguna mirada indiscreta podía llegar. Sus caricias se extendieron por todo mi cuerpo que, inmóvil, se dejaba cubrir con ellas. Oleadas de calor empezaron a invadirme y, poco a poco empecé a desnudarme.

Primero me desprendí de los zapatos y los calcetines para que pudiera acariciar mis pies. Lo hacía tan dulcemente, con tanta suavidad, que, sin levantarme, me quité también los pantalones, mi respiración se aceleró al ritmo de sus caricias, mientras me quitaba la camisa y el sujetador. Rozó mis pechos, libres de ataduras, con tanta delicadeza que consiguió estremecerme. Permanecí un rato con las bragas puestas, quieta, hasta que, con el pubis ardiente, no pude más que quitármelas. Con la ropa esparcida alrededor de la hamaca, seguí, completamente desnuda y sin abrir los ojos, disfrutando de sus caricias que como pequeñas agujas de luz entraban bien dentro de mí. Abrí mis piernas incitándolo a continuar la operación, así encontró el clítoris que se iba calentando con la misma intensidad que lo hacían todas las partes de mi cuerpo. Mis labios estaban a punto de arder mientras mi vientre era invadido por oleadas de calor que se superponían unas sobre otras y mi corazón latía con fuerza. Me quedé bien quieta, gozando de aquella sensación, no por conocida, menos agradable. Cuando empecé a sudar, abrí los ojos y me desesperecé, estirándome como una gata… satisfecha.

Carlos estaría a punto de llegar y convenía que empezara a preparar la comida, así que me vestí y decidí que por aquel día ya había tenido suficiente.

Anar en bicicleta

14846

— Ah!, i per dilluns vull que escriviu un petit text a partir d’aquesta idea: una persona, home o dona, de qualsevol edat, va en bicicleta després de vint anys sense fer-ho.
— “Jo”, senyo, més feina no, que en tenim un munt!
— Quin doi escriure sobre això!
— Què ha de passar?, que se la pega, segur!
…..
I mentre cada un anava dient la seva, na Mar Marsans s’escapolí fora de la classe després de recordar als trenta adolescents, que o bé es queixaven o bé feien com que això de la bicicleta no anava amb ells, que es tractava d’un exercici que li havien d’entregar i del que posaria nota.
A la porta es trobà amb el profe de matemàtiques que, avui, cosa rara, arribava d’hora per substituir-la sense que els alumnes haguessin de quedar sols. La darrera vegada que en Martí arribà tard es trobà en Joan i en Jefferson barallant-se enmig de la rodona que la resta de companys havien fet entorn de ells. Li caigué una bona renyada de part del director que s’havia hagut d’enfrontar amb el pare d’en Joan que acudí enfurismat a l’institut. Els pares d’en Jefferson, el que més rebé, no digueren res, però al director li bastà amb la prepotència dels d’en Joan que plantejaren interposar una denúncia contra l’alumne que havia pegat al seu fill i, de pas, contra el centre que no havia posat els mitjans per evitar-lo en temps de classe. El director havia aconseguit aturar la denúncia dels pares, però li deixà clar a en Martí que el seu proper retard seria el definitiu, un més i qui ho denunciaria seria ell.
Na Mar tengué dues classes més abans d’acabar la seva jornada. Agafà la bici i partí cap a casa. Ella també havia estat més de vint anys sense utilitzar-la però des de la seva estada a un institut d’Amsterdam com a lectora d’espanyol li havia perdut la por i ara l’emprava per a tots els seus desplaçaments pel poble on vivia. Havia tornat a casa després de tres anys treballant a l’estranger, no perquè s’enyoràs ni perquè no pogués suportar el fred, ni perquè no estàs a gust en la seva feina. Tornà quan en Franz la va deixar i llavors el fred, la feina i la ciutat se li feren insuportables. Ara fa temps de tot això. Va tenir sort, aprovà unes oposicions i començà a treballar com a professora de llengua al mateix institut d’on ara sortia, cansada però contenta. Els seus alumnes, encara que de vegades la fessin enfadar, li havien retornat les ganes de viure que semblava que havien partit amb en Franz d’aquell minúscul apartament del centre d’Amsterdam.
Mentre pedaleja cap a casa, torna a pensar amb en Franz. Per què havia proposat als seus alumnes aquest tema per escriure? No n’havia pensat cap i al final de la classe va haver d’improvisar-ne un. En tenia un munt d’estojats al seu cap, però li agradava proposar-ne de nous. Avui li havia sortit aquest sense pensar-lo gaire. I, au, ja tornava a aparèixer en Franz. Encara ara, no hi havia dia que no ho fes.
Els primers mesos a Amsterdam, sola i sense atrevir-se a moure’s en bici com ho feia tothom a la ciutat, no varen ser fàcils. Llogà l’apartament a Spiegelgracht perquè des d’allà podia anar caminant a la feina que, per sort, tenia ben al centre de la ciutat. Quan, a través d’una professora de l’institut, conegué en Franz tot va canviar. Ell la va ajudar a tornar qualcar en bici i llavors tot va ser molt més fàcil per ella a la ciutat. Des que als set anys, ella i la seva bicicleta varen ser arrossegades per un cotxe, no havia tornat anar-hi. La por va ser el principal efecte de l’accident perquè en el seu cos no rebé més que rapinyades i cops que no tardaren molt a curar. De la por no es recuperà fins que quasi vint anys més tard en Franz la va convèncer que amb la seva ajuda ho podria aconseguir. Havien tingut una intensa, curta i bona relació, però s’acabà. Ell la baratà per una russa que tocava el violí a l’orquestra nacional.
— Au, s’acabà, no hi pensis més en ell! — s’havia dit a si mateixa abans de partir cap a les seves classes de música. Demà tocaria ioga, club de lectura i sopar amb les participants. Na Mar tenia quasi tot el seu temps ocupat i poc li quedava per pensar en el que, fins ara, havia estat el seu gran amor, encara que la seva bicicleta li enviava cada dia alguna imatge d’ell.

……

— Senyo, jo no he pogut fer la feina, vaig anar al metge.
— Ja, ja, no em conteu res, qui hagi fet el relat que me’l doni i als que no, els deixo fins a la propera classe. Darrer dia, eh?
Recollí més de vint folis, alguns, pocs, escrits a mà i, mentre els anava guardant per dur-los a caseva anà pegant una ullada als títols: la nina que va perdre la bicicleta, na Clareta i el seu món de fantasia; un accident en bicicleta, en Marc sempre tan ximplet, segur que anirà de cops, sang i fetge; la por a la bicicleta, na Iara, sempre tan poruga; la bici del dia de reis, que clàssica és n’Elenita Ochoa; la meva bicicleta, en Cristian sempre parlant d’ell mateix; tornar a Diamene, què contarà avui en Mamadou? Interessant, segur, com sempre… La resta de títols contenien tots la paraula bicicleta combinada amb accident, regal, perduda, trobada, esclafada, vermella, blava o màgica. I a més va trobar més d’un que començava el text amb això, hi havia o fa molt de temps.
—No se’m presenta una interessant sessió de lectura— pensà na Mar.

Això era una nina que un dia va caure de la seva bicicleta quan varen passar més de vint anys va veure una bici…
— Ai, com corregesc això?, Raquel, Raquelita que t’he dit mil vegades que no cal començar sempre amb això era…

… I quan el dia de Reis va veure que els seus fills li havien comprat una bicicleta vermella, del mateix color que la que havia tengut quan era nina, aquella que li varen robar i que mai li varen poder tornar a comprar, començà a plorar llàgrimes d’emoció
— Marta, i que volies que ploràs si no eren llàgrimes? I molt millor que altres vegades, ara almanco posa comes…

Hi havia una vegada un país molt llunyà a on vivia una princesa que no la deixaven sortir mai al carrer per por que no es fes mal…
— Com sempre, en Manel i les seves històries de princeses, segur que ara sortirà la fada corresponent. Té sort en Manel, tothom l’accepta tal com és, ell el primer.

Això és una història real, quan jo era petita sempre li demanava als pares, una bicicleta, però mai mai, me la varen comprar. Perquè, el meu germà gran un que no vaig conèixer havia tengut un accident…
— Na Feli i les seves històries reals… L’he convençuda que ha de posar punts i comes, ara falta que sapi a on!

I totes les nits es despertava somiant que li havien comprat la bicicleta blava que havia vist al mostrador de la botiga del poble però mai li varen comprar i quan va ser gran va treballar duro i se la comprà…
— Jefferson i les seves expectatives! A veure es despertava somiant? Era un malson? No és duro, quina seria la paraula en català? Molt? Pensa-hi, Jefferson.

A Diamene el meu pare tenia una guarda de cabres que cada dia havia de dur més enfora perquè trobassin herba. Jo era molt petit però record com els meus germans sortien cada dia amb ell i el ramat i no tornaven fins que el sol s’havia amagat per darrera les cases… en Mamadou fa deu anys que és aquí i mai ha oblidat el seu poble, sovint en parla… Al poble havia quatre bicicletes, una molt nova que havia duit en Hassan, el fill gran d’en Mohamed, quan va venir de França. Les altres tres eren velles, estaven una mica rovellades i les seves rodes grinyolaven quan els seus propietaris, Ousmane, Ibrahima i Abdou, els tres sortats que n’eren els amos, partien cada matí als camps, sols o amb els ramats… escriu tan bé en Mamadou!... Vaig desitjar tant que el pare pogués tenir una bicicleta! Però mai va poder ser. L’any de la gran sequera es varen morir totes les cabres i, abans de morir nosaltres també, el meu pare va decidir que partiríem tots cap a Dakar… M’emociona com en Mamadou m’ha fet saber en menys d’una pàgina la història de la seva migració... Ara, a la fi, té una bicicleta, però ell sempre diu que més li valdria agafar-la i tornar a Diamene que haver d’estar aquí recollint metall dels contenidors…

Després de Tornar a Diamene, na Mar Marsans somrigué. Sí, l’havia encertada amb el tema. Ara sols faltava que ella escrivís la seva història, la d’una dona que trobà l’amor a Amsterdam al mateix temps que recuperà la capacitat d’anar en bicicleta. Sort que això mai s’oblida i d’en Franz estava ja a punt d’aconseguir-ho.

Paroles, paroles, paroles…

dav
N’Ousmane t’esperava a l’aeroport. Quan el veieres tan alt, tan prim, tan guapo, tan jove, tan negre, la seva pell brillant com si s’hagués embetumat amb pols d’estrelles, et varen passar per alt tots els petits dolors que duies aferrats a les cames i a l’esquena des que a mitjan vol Frankfurt-Dakar ja no sabies en quina posició acotxar-te per dormir un poc i arribar el més presentable possible davant ell.
El veieres tot just sortir de l’aeroport i, com sempre, et sentires traspassada pel seu esguard, el que sempre et feia recordar aquelles sessions de raigs X a les quals t’havies sotmès tantes vegades de petita després que la pòlio t’hagués deixat aquella coixera que, gràcies als llargs processos de rehabilitació i l’ajut d’una alça a la teva sabata dreta ja sols es notava si caminaves descalça.
T’abraçà, t’aixecà i et va fer girar en l’aire, ben estreta entre els seus braços. Que com estaves, de guapa, que de cada vegada semblaves més jove, que com t’havia enyorat… I tu vares obligar-te a creure-te-les. Paroles, paroles, que bé et sonaven en francès, eh?
Anàreu directament al ressort de la Petite Côte on passaríeu els deu dies que has pogut arreplegar afegint algunes hores més de feina als dies laborables i convertint-ne, en laborables, alguns caps de setmana.
T’ajudà a carregar les teves dues maletes, ben grosses i atapides, una de medicines i l’altra de roba i aliments. Les teves coses s’encabien, ben pitjades, en la motxilla que carregaves a l’esquena i que també et va dur ell fins al cotxe, el que ell havia llogat i pagat en el teu nom: una transferència de Western Union ho havia fet possible.
N’Ousmane t’havia explicat la necessitat de medicaments que té el petit hospital del seu poble, i la de menjar i vestits que tenen tots els seus veïnats. Ell, que és un home culte i viatjat, arribà a Espanya en una pastera i coneix quasi tota Europa per on es va moure per cercar-se la vida, abans de retornar al seu país quan va poder muntar una petita ONG per ajudar els seus compatriotes. I tu decidires que havies d’ajudar-lo.
Les medicines i el material quirúrgic que omplen la teva maleta més grossa han estat arreplegats pels teus companys de l’hospital. Qui es pot negar a col·laborar amb tan noble causa?: la d’una ONG que, a més, és gestionada directament per un dels seus, un més dels negres pobres i que sap, per tant, quines són les necessitats del seu poble.
L’havies conegut la primera vegada que viatjares al seu país. N’Ousmane t’abordà quan sorties d’un restaurant a Sant Louis. T’agradaria escoltar música senegalesa? Si vols, et convid a una copa en un local que no és lluny d’aquí. T’he vist sopant sola i m’agradaria parlar amb tu i que em contis coses d’Europa, i de pas, practicar una mica el meu anglès que se m’està oblidant… Paroles, paroles, les primeres, les d’aquell vespre que et sonaren tan bé que hi vares quedar atrapada entre la suavitat de la seva música i l’aspror de les seves consonants.
Pensant que no hauries d’haver acceptat caminares amb ell fins a un local on la música de la kora i els djembés i les veus dels cantants et varen seduir fins a fer-te perdre la noció de la realitat. I la realitat era que havies de passar quatre dies a St. Louis convidada per una multinacional farmacèutica que amb l’excusa de presentar-vos un nou producte i agrair-vos l’ús que en fèieu a l’hospital dels seus de sempre, reunia a un nombrós grup de metges a un dels millors hotels de la ciutat, en un congrés on l’endemà hi havies d’intervenir exposant els treballs del teu equip a l’hospital on treballes.
Però t’oblidares de tot i aquella nit n’Ousmane dormí al teu llit. A l’hotel no posaren cap pega, tampoc no les posaven quan els clients mascles hi duien jovenetes negres. I en aquell congrés es feren parelles a dojo. Aquella va ser la primera vegada de les tres nits seguides que passàreu junts.
De la seva feina al seu poble, del que necessitaven, del poc que tenien i de com podíeu ajudar-los no et va parlar fins que estigué segur que t’havia seduït. I li donares doblers, l’únic que podies oferir-li en aquell moment.
Passat mig any hi tornares, llavors ja amb medicines, roba i doblers, més doblers. I restares obligada a tornar. Et feien falta la força i la calidesa dels seus braços, la profunditat del seu esguard, la lluentor de la seva pell negra i les seves paroles, paroles, paroles… que saps que no són reals, però són guapes i et fan creure en el seu amor.
Heu passat ja cinc dies junts; com les vegades anteriors, en els seus braços t’has sentit desitjada i estimada, i has cregut rejovenir. Però tampoc aquesta vegada has aconseguit que et dugui a visitar el seu poble i a veure on van les donacions que li fas. I no l’hi has insistit. T’ha tornat a convèncer, el seu poble és molt lluny i per ell la teva companyia representa un parèntesi en la seva feina. En aquest hotel, prop de la platja, es troba tan bé amb tu, lluny de la pobresa del seu poble, que no vol perdre ni un minut de tanta felicitat.
Tu sempre has sospitat que té una dona al poble, encara que t’hagi perjurat que tu ets l’única. Això com la resta de les seves paroles no t’ho has acabat de creure mai, però no t’importa.
Fins avui. Per què s’ha posat tan tens quan l’ha saludat un negre elegantment vestit mentre berenàveu a l’hotel? Per què ha volgut que sopàssiu fora de l’hotel després de passar tot el dia visitant llocs allunyats? Per què ha plantejat que els dies que quedaven canviàssiu d’hotel i de lloc sabent que els havies pagat tots per avançat? Per què heu arribat a discutir i tu t’has enfadat fins a deixar-lo sol a l’habitació?
Les respostes a tanta pregunta les has trobat al bar on et refugiares després de demanar-li que et deixàs estar una estona sola. El mateix home del berenar era allà i parlàreu.
Tornares a l’hotel. Feres l’amor amb n’Ousmane aquella nit i les dues més que us quedaven. Ara eres tu la que se n’aprofitava, del seu cos. Ara ja sabies que tota la resta era mentida. Paroles, paroles, paroles.
Li digueres a l’aeroport, abans de travessar el control. No tornaràs més. Se t’ha acabat el negoci, Ousmane, no hi haurà més maletes carregades de mercancia, ni hotels a la platja, ni cotxes, ni sexe, que serà l’únic bo que recordaràs d’ell.
A l’avió decidiràs com explicar als companys de l’hospital que s’ha acabat la teva col·laboració, i la seva, amb l’ONG de n’Ousmane. Perquè no els diràs que mai no ha existit. A ells tampoc els agradaria saber-ho.

Transport públic al Senegal

dav

El transport públic al Senegal, tot per carretera (o similars), es fa o en taxi compartit, sept places, amb minibusos o amb autobusos com els què coneixem per aquí, diuen, encara que d’aquests darrers jo no n’he vist cap; i també en avió o vaixell, però d’això ja en parlaré un altre dia. De viatges en sept places o en minibusos n’he fet molts, alguns d’ells gloriosos.
Fins que un dia vaig aconseguir viatjar en la segona fila d’un taxi compartit no podia entendre perquè sempre ens tocava seure a una de les tres places del darrere, en una espècie de banc corregut que hi ha instal·lat en el que era una part del maleter del cotxe, normalment un Peugeot de segona, tercera o quarta mà i absolutament atrotinat, tant que costa creure que puguin seguir viatjant. Tornem als seients de darrere i a la quantitat de viatges que vaig fer encabida en una tercera part d’ells. Els deu tocar sempre aquest seient a les dones blanques i grans?, em preguntava cada vegada. I sort si sols ets, com jo, gran d’edat perquè no em puc ni imaginar com ho deuen passar les “toubabs” (estranger blanc) altes quan jo, a més de viatjar amb les cames encongides, de tant en tant pegava amb el cap al sostre. Idò ho deuen passar com els senegalesos que ho són molt, d’alts i també els toca anar al darrera moltes vegades. Després vaig comprendre que els seients es reparteixen per rigorós ordre d’arribada: els cotxes estaran en estat lamentable, però l’organització és exemplar. Així i tot, al final el sept places és la millor opció per viatjar en transport públic pel Senegal, encara que tots els cotxes tenguin el vidre del parabrises espenyat, els neumàtics llisos i fins i tot, n’he viatjat en un, la porta del conductor incapaç de ser tancada i obligant-lo a subjectar-la amb el braç esquerre mentre condueix.

davsdr

L’altra opció, la del minibús, és encara pitjor perquè implica seure gairebé de costat per poder compartir els seients, que per dos serien estrets, entre tres. Si el viatge és curt, encara res, però si es tracta d’un viatge llarg, ficar-se en un d’aquests vehicles de cinc fileres on s’encabeixen cinc persones a cada una, una d’elles situada en un petit banquet plegable que ocupa el que hauria de ser un passadís; més sis persones col·locades, tres a cada un dels bancs correguts que s’han afegit al darrere aferrats a cada una de les parets del bus, en el que hauria de ser espai buit, és quasi una experiència suïcida.

sdr

Però com que no acabes de fer-te del tot a la idea de com funcionen les coses a Àfrica malgrat haver tengut alguna experiència prèvia que t’hauria d’haver impedit ficar-te a un d’aquests transports per fer més de 200 km, t’oblides de tot, penses que vols arribar, que no hi ha cap altre transport, que aquest autobús està a punt de sortir i hi puges.
Això de què està a punt de sortir és un argument important. Cap transport parteix fins que no s’ha omplert, i omplir un taxi de set persones pot arribar a costar cinc hores, així que un d’aquests autobusos que no es mouran fins a tenir més de 30 persones col·locades dedins, pot tardar ni sé quant en posar-se en marxa.
Així que ja hi som a dins i com que està a punt de partir, sols queda un lloc a un dels bancs arrapats a la paret que hi ha al final del bus, amb dues persones més al costat i tres al davant i… comença l’aventura!
Ja han pujat la teva maleta a la baca, amb una bicicleta, més maletes, alguns sacs enormes plens de no sé què i unes quantes cabres! Quan penses que ja no és possible que hi capin més persones resulta que no sortim encara. Però encara no està tot ple? Idò no, falta un més. I ve, i l’hi fiquen. Ara és impossible que ningú es mogui. Idò no, hi haurà moviment, però això serà més tard.
Ara, el bus arranca amb la porta del darrere oberta i l’al·lot amb camiseta imperi de color rosa que diu en anglès que les dones de Washington DC corren per Àfrica i que és l’ajudant del conductor, dret a sobre l’esgraó d’entrada al bus. El sol va baixant, el cel es tenyeix de vermell i deixa de fer calor. Un dels meus companys de banc que ha duit tot el temps un anorac d’hivern que no semblava fer-li nosa durant la primera hora del viatge quan a fora feia calor i a dins basca profunda, ara vol que es tanqui la porta. L’al·lot de la camiseta rosa es queda a defora subjectat a l’escala que du a la baca. Ja és de nit i la temperatura exterior ha baixat bastant; ho sé perquè de tant en tant la porta s’obr tota sola i l’al·lot que viatja a fora, la tanca; ara, sobre la camiseta rosa s’hi ha posat una camisa de quadres.
Som tants que seria impossible veure res per les finestres del bus, però és que a més ho és no sols perquè els vidres tenen una espesa capa de pols i brutor sinó que també perquè estan afectats d’una vellura tal que no tenen cap transparència. Les cabres, al sostre, es queixen, no sé si per estar allà sense poder-se moure o pels clots que les deuen fer saltar del petit espai on estan aposentades. Igual ens passa a tots els passatgers i no deim res. Sols un nin plora alguna vegada, com les cabres.
Sense que mai hagués pensat que seria possible, asseguda de costat, subjectant-me amb els braços al seient del darrere que tenia de costat en la meva posició al banc, m’adorm!
Ja fa algunes hores que hem partit i ens aturam al que deu ser un poble i davant una espècie de magatzem i botiga típica de les que s’alineen a les carreteres africanes. Passant uns per damunt els altres, sortejant motxilles i peus, encara que sense acabar d’aconseguir-lo perquè em trepitgen dues vegades, baixen una bona part dels homes. Descobresc que a pixar a la vorera de la carretera i com que també han baixat algunes dones decidesc que jo també ho he de fer. La foscor és absoluta i com que no sé cap a on anar se m’acudeix demanar a un home per la toilet, sort que està resant a sobre una estora i ni em mira i així ningú ha estat testimoni de la meva ridícula pregunta. Les dones han partit un poc més enfora, no gaire, però més que els homes. Com que no es veu res i tenc por de pegar-me una trompada, decidesc pixar prop d’una paret i no molt lluny del bus. Preocupada perquè no sigui que em deixin, torn al bus. Però no, no ens hem aturat sols per pixar, no. A terra, devora el bus, han comparegut devers una dotzena de sacs blancs i grossos que s’han de carregar a la baca. Però on, si ja va plena? Idò sí, encara que jo em pensi que no hi cabran, hi caben. Les cabres ara belen més, ja es veuen encara més estretes. Cal buidar la baca abans de tornar-la omplir. Els homes hi col·laboren, uns a dalt, d’altres a baix; tots tenen interès a partir el més prest possible però la càrrega és complicada.
Enmig de la foscor més absoluta, aquella que no et deixa diferenciar un fil blanc d’un fil negre, m’entretenc mirant estrelles. A la fi, un dels homes que hi ha col·laborat en la càrrega em diu “it‘s ready“, és de Gàmbia i l’únic que no parla francès per comunicar-se amb la toubab, amb la resta s’entén parlant wolof.
Ready dius? Idò no. Puc tornar a baixar i seguir mirant estrelles, de mirar com estrenyen les cordes i com belen les cabres ja n’he tingut prou.
A la fi partim! Hem estat aturats quasi una hora? No ho sé. A Àfrica no mir rellotges. Que passi el que hagi de passar.
Al poc de partir, el jove de la camiseta rosa que deu estar gelat entre la baca i l’escala de darrere del bus, es fica amb nosaltres els sis pobres passatgers que anam amuntegats en la part posterior del minibús amb els peus i les motxilles acomodades entre nosaltres sense poder desfer la postura en cap moment. Ah, però ell aconsegueix no sols ficar-se a dins sinó seure a terra amb les cames encongides i el cul… a on degué posar el cul?
I quan ja semblava que res podia empitjorar, començà el ball! Va ser com si els bots que l’autobús havia pegat fins ara, de sobte es magnificassin. Com si anàssim circulant per un camí sense asfaltar i ple de forats. Impossible distingir per on anam, però la impressió és que circulam per una mar d’ones petrificades. Les cabres protesten de cada vegada més, potejant el terra de la baca, o sia el nostre sostre, com si ens estassin advertint que mai arribaríem al nostre destí. El bus es balanceja, bota i s’agita com un veler en la tempesta. Pens que sols ens falta fer parxe, cosa bastant freqüent en els viatges per aquesta casta de llocs. Però no, no foradam i incomprensiblement aconseguim sortir del que no sabia si era carretera o camp minat, sols amb dues aturades per recollir els dos sacs que havien caigut a terra des de la baca, esdeveniments dels quals informàvem convenientment els passatgers; llavors sortien el conductor i el seu ajudant, els sis passatgers que hi compartíem espai ens reacomodàvem fins que hi tornava i, au, a continuar!!
I sí, la carretera reapareix. Ara em sembla que rodam per una autopista. És el que té passar de l’infern al purgatori, que et sembla com si haguessis tocat el cel!
Una aturada més perquè una dona del centre del bus hi baixàs, trepitjant-me, i hi tornàs a pujar trepitjant-me de nou i després de vuit hores del turment infligit pel transport públic senegalès a la inconscient toubab que s’hi ficà sense saber el que l’hi esperava, arribam a les dues de la nit (vuit hores per fer un poc més de 200 km.) al lloc que al Senegal coneixen com “le garage“, o sia l’estació de busos, un descampat ple de ruïnes d’automòbils que incomprensiblement són capaços de travessar rutes com aquesta, arribar victoriosos al seu destí i escopir càrrega i passatgers vençuts i derrotats però capaços d’afrontar una nova batalla: cercar un lloc per dormir a un poble sense ningú, de carrers plens d’arena sense traçat definit, sense llum ni taxis a la vista. Però això és una altra batalla!