Aniversari de nombre esfènic

Vaig escriure aquest conte per una amiga que feia setanta anys i volia ajuntar un nombre igual de contes, com a regal d’aniversari:

016001482_L

El teu poble era tan petit que sols tenia un carrer, però quin carrer! Tan llarg que gairebé tothom hi tenia la porta de ca seva i tan ample que tots els veïnats podien treure les cadires i els balancins per passar els capvespres d’estiu a la fresca i encara quedava lloc perquè les nines poguessin jugar a l’elàstic, a cordes, al mocador, a plantats o a la pilota, i encara que no n’hi hagués, amb 4 pedres per imitar-los, també als quatre cantons. Els nins prenien un tros del final del carrer on ja ningú sortia a prendre la fresca, perquè ja ningú hi vivia en aquelles cases del final. Els joves es reunien, ara ja sí, al·lotes i al·lots plegats, el més enfora possible del carrer. S’enduien un transistor i passaven les horabaixes dels dies de festa, ballant, fumant i experimentant arts amatòries diverses, però que mai passaven d’algunes magrejades.

I també hi havia una escola. Una d’una sola classe, un excusat i un pati al davant amb un pou enmig i un pedrís on la mestra seia mentre vigilava els jocs dels infants.
La senyoreta Glòria havia arribat al poble just quan començares a anar a escola, així que totes dues us estrenàreu el mateix any. La mestra era molt jove i tu la trobaves la més guapa de totes les dones que havies conegut, o sia més que qualsevol de les dones del teu carrer, ta mare entre elles, i això que tu sempre havies pensat que la més guapa era ella.
La mestra guanyava en tot perquè tot ho tenia, la pell molt blanca, com de porcellana, les mans suaus, una cabellera rossa i arrissada que de vegades es recollia amb una cua, una veu càlida i melodiosa com si més que xerrar cantàs i una veu amb què se t’hi adreçava fent-te sentir que tu eres la més important de les seves alumnes.

Ara la recordes amb un somriure i també aquell dia, quan vares fer 7 anys que et va dir que durant tot l’any tendries un número molt especial, que el 7 era el número dels dies de la setmana, dels colors de l’arc de Sant Martí, set eren els nans de la Blancaneu i set són també les notes musicals, i els genets de l’Apocalipsi i les meravelles del món i, amb el cinema, també són set les arts. I que el set era un nombre primer i aprofità el meu aniversari per explicar a tota la classe que aquests eren números molt especials perquè eren com els maons per construir les matemàtiques. Recordes que explicà coses que llavors tu no podies entendre, la descomposició factorial i el màxim comú divisor i el mínim comú múltiple que era sols pels més grans de la classe. Però tu estaves tan satisfeta de tenir una edat, l’única de la classe que la tenia aquell any, que servia perquè la mestra explicàs tantes coses que llavors et semblaven màgiques.

Aquell va ser el darrer curs de la senyoreta Glòria. Una mestra esquerpa i que va retornar a ta mare el primer lloc entre les més guapes del poble, la va substituir i l’escola va ser ja un lloc on la millor part del temps que hi passaves, era el de l’esbarjo.

I feres catorze anys. El 14, a més de ser un nombre natural, gairebé com tots, no tenia res d’especial, l’únic especial va ser que acabares l’escola i amb el certificat d’Educació Primària al poble no podies fer res més que treballar al camp amb el pare i ajudar la mare a cuidar els germans i en les feines de la casa, però per això ja estava la germana gran que havia deixat l’escola a deu anys i havia cuidat tota la patuleia dels germans de la casa.

I et posaren a servir. A la ciutat, a una casa on viuries i estaries mantinguda. A la família una boca menys i alguns doblers que els enviaries, els aniria molt bé.

I tengueres sort. Els senyors tenien un comerç i el dia totalment ocupat, així que tu et cuidaves dels fills que llavors eren petits i de la neteja, per la planxa i la cuina hi havia una dona gran que t’acollí com a una filla. La senyora s’adonà que t’agradava estudiar i t’animà a treure’t el batxillerat nocturn, quan ella arribava de la botiga tu sorties cap a l’institut. Na Maria, la cuinera, t’ajudà amb la neteja de la casa perquè, deia ella, una al·lota de la teva edat ha de dormir almanco set hores. Impossible aconseguir el tercer nombre primer d’hores de son, a les sis t’havies d’aixecar i no hi havia dia que, estudiant, no se’t fessin més de les 12.

I a disset anys, un altre nombre primer, tenies fet el batxillerat. Amb el següent nombre primer ja estaves a punt d’acabar els estudis de magisteri, amb el següent començares a festejar amb en Miquel i us vàreu casar quan tu en feres 25, que si bé no era un nombre primer, si sumaves les seves xifres, es convertia en el d’aquell aniversari en el qual la senyoreta Glòria et va fer estimar els nombres, sobretot els primers.

Cada aniversari, teu, dels fills o dels teus alumnes ho aprofitares per analitzar el seu número, i així t’hi endinsares de cada vegada més en el món dels números i les seves característiques. L’edat dels alumnes, dels pares, dels germans i dels padrins foren objecte d’estudi, els podíeu dividir, multiplicar, sumar, elevar al quadrat, al cub, cercar-ne l’arrel, descompondre’l en factors, comprovar si apareix en la successió de Fibonacci o si és un número triangular, o rastrejar-lo en la geometria o cercar-lo en diferents sistemes de numeració, o en la natura o en la cultura, l’occidental, l’oriental, la de més a prop o la llunyana.

Mai et vares oblidar de com aquell setè aniversari va ser per a tu el descobriment de la importància dels números. Si amb les lletres podem construir històries i mons desconeguts on poder transportar-nos en voler, amb els números tenim accés a tot un univers en què poques vegades pensam. I així, des de sempre, per tu, les lletres i els números han estat companys inseparables.

I ara, quan has recorregut molts camins traçant línies de tota classe, arribes a un altre 7, a aquella mateixa edat que ara s’ha multiplicat per 10 i retornes al poble, a l’escola i escoltes la veu dolça de la senyoreta Glòria que ara et diu que el 70, encara que no sigui un nombre primer és també un de ben interessant perquè és un nombre abundant, ja que tots els seus divisors sumen més que ell mateix, és també un número esfènic perquè és producte de tres nombres primers i és el novè número d’ErdosWoods que era un senyor que definia un matemàtic com una màquina de convertir cafè en teoremes.

I contenta de tenir un nombre d’anys tan generós t’adreces cap al següent que tornarà a ser primer i en la celebració del teu aniversari, amb els fills, els nets i els amics, aixeques la copa de xampany, que sempre fa festa, i brindes per la senyoreta Glòria que et va fer estimar tant els números.

Viatge de noces (capítol 37)

Feia ja cinc dies que en Pere i na Celeste s’havien trobat amb en Gabriel, Aureliano Ariza García segons el nou passaport colombià que els hi havia mostrat. Vaja falsificació bona, li havia dit en Pere que de passaports colombians sols sabia que havia vist el de na Celeste quan ella el tragué per viatjar al seu país. Quan va llegir els seus llinatges va tenir humor per comentar-li que sabia que no era Buendía tal com ell pensà en saber el nom que havia triat, perquè l’impressor ja li havia dit que no ho era, però que no li va voler dir quins eren amb l’excusa que eren tan anodins que ni se’n recordava.

Sí, els vaig triar com homenatge al mestre, si perdia el seu nom, almanco guanyaria el d’alguns dels seus personatges. A na Celeste no li havia fet ni mica de gràcia, ni això, ni cap dels seus intents per llevar ferro a aquell encontre a l’hotel Riu Plaza de Panamà. I en Pere pensà que Escobar que també devia ser un llinatge comú a Colòmbia, li hagués estat d’allò més adient.

Com l’anomenaria a partir d’ara na Letícia? No deu ser fàcil canviar-li el nom a la persona amb qui has tengut relació durant molt de temps. Vaja coses de pensar ara!, es digué en Pere que no sabia que ell era Papito i ella Mamacita i, que mira per on, un problema menys.

Però el que en Pere volia era oblidar-se el més prest possible de qui, afortunadament, ni era consogre, ni amic. A na Celeste li costaria més, però el menyspreu i la ràbia l’ajudarien a superar la decepció que l’hi havia produït.

Aquell dia, al bar de l’hotel, ella ni tan sols havia pogut quedar fins al final de la conversa. Mira que eres torcido y faltón, ja no et puc escoltar més, em fas oi, li havia dit abans de girar cua i sense acomiadar-se sortir del bar per pujar a l’habitació.

En Gabriel, que s’havia aixecat quan ho va fer ella, tornà a seure i per primera vegada semblà pesarós.

En Pere aprofità l’absència de na Celeste per contar-li la seva entrevista amb n’Iris. No, ell no la coneixia, però mentre l’escoltava li va anar canviant el color de la cara, del vermell que li havia pujat amb l’acomiadament de na Celeste, al blanc que ara acompanyava unes minúscules gotes de suor que se li anaven formant baix el nas.

—Així que tria, o pagues el deute o hauré d’informar-la d’on estàs. Ells han deixat de cercar-te, però no acceptaran no cobrar el que els hi deus.

—És material, no doblers.

—T’has vingut aquí amb merca? —en Pere de cada vegada estava més al·lucinat amb la barra i la imbecil·litat d’aquell home.

—No exactament —callà i abaixà el cap.

En Pere estava ja perdent la tranquil·litat que havia volgut mostrar durant tota l’entrevista i l’envestí amb paraules, encara que el cos li estava demanant aixecar-se, agafar-lo de la cua i girar-li la cara a hòsties. Es reprimí perquè no era el lloc apropiat, però a fora segurament ho hagués fet. Total aquí no som policia i aquest merda s’ho mereix.

—Mira, mitja merda, et jur que si no m’ho dius tot i no puc tornar el que sigui que tu tens als putes narcos, els oferesc el teu cap en safata de plata. Ells ja s’encarregaran de tu. Han estomacat el Fino, al Jesusdavi que supòs que saps que és el germà de la teva Leticia, han anat a veure la teva dona i s’han aturat perquè varen suposar que jo, per allò de les relacions familiars, tendria més fàcil trobar-te, però si no se’ls torna el que sigui que tu tens, jueputa, t’assegur que no hauran d’apallissar ningú més, que ja xerraran amb tu directament.

Tranquilo, amigo, no te me alebrestes —en Gabriel amb un lleuger tremolor a la veu que no n’indicava gens, de tranquil·litat.

—Mira, gonorrea —en Pere de cada dia manejava millor el llenguatge colombià, perquè sí que el seu interlocutor era un tipus de baixa estofa—, ni jo som el teu amic ni m’estic albestando, ni com sigui que es digui això, però sí que et puc dir que ja tenc els collons plens de tu, dels teus negocis i de la teva poca vergonya. En quant arribi a Medellín els dic que jo ja t’he trobat i o els dic com recuperar el que és seu, o com cobrar-lo, o a on et poden trobar amb aquest nom i llinatges tan literaris que tens ara.

I, en Gabriel o Aureliano, el papacito güevón, sols podia triar l’única opció possible, la que li permetria conservar la vida a costa de perdre uns quilos de merca.

I l’hi havia contat tot. Abans de canviar el pany i retirar-se del negoci, havia vist que s’hi havien deixat uns quants paquets que suposà oblidats i, avariciós i beneit, com havia demostrat ser, se’ls va quedar.

Havien arribat a Medellín a migdia i el vespre en Pere ja va poder contactar amb el telèfon que n’Iris li havia donat i acordar l’entrega del paquet que havia recollit al pis de la senyora Sonia.

—Jo no sé què hi ha aquí, na Leticia em va dir que li guardàs i que no li digués a ningú, que tornaria a cercar-lo i em pagaria bé. Jo ja li vaig dir que no volia res a canvi. Sap? És que ja imaginava que res bo no podia ser, m’ho du i una setmana després se’n va sense dir-me més que que tornaria i que li cuidàs al Jesusdavi —li deia la veïnada de na Leticia sense que en Pere li digués que ja li podia haver contat tot això abans i mentre li donava una motxilla plena i pesada—. I miri, senyor, jo li don ara a vostè perquè ella em va cridar i em va dir que li donàs i que en un tiempito vendrà a veure’ns, que està preocupada pel germà, però jo ja li he dit que ell està bé, que ha trobat camello de guachimán —d’algun càrtel de per aquí, pensà en Pere sense dir res, al final això és una cadena que mai es romp— i que viu al seu pis. I no li vaig dir res de la pallissa de l’altre dia per no preocupar-la i perquè ara el sardino està bé.

Mochila-Pentagon-Kyler-Coyote-front

El mateix dia en Pere entregà la motxilla a un jove que semblava acabat de sortir d’una pàgina de revista de moda masculina, li digué que enviàs records a n’Iris i que li recordàs, també, que amb això quedava tancat el seu tracte i que esperava ja no haver-hi de tenir cap contacte més.

Ara ja podia organitzar el seu viatge pel país: platges, muntanya i selva els estaven esperant.

Però va tenir-ne un, de contacte amb qui pensava que ja no tornaria a tenir-ne cap més.

L’endemà va rebre la telefonada de n’Iris per felicitar-lo per la feina i per desitjar-li que pogués ja, tranquil·lament, fer un bon viatge de noces. Encara que, Pere, no trobarà a Colòmbia cap fons marí com els de Bocas del Toro, li digué per acomiadar-se.

Viatge de noces (capítol 36)

Viatjar a Bocas del Toro, si no volien passar un dia sencer per arribar-hi, va exigir a en Pere enfrontar-se una altra vegada a la seva por que, afortunadament, amb tant viatge semblava haver-se atenuat una mica. Però l’illa valia la pena. L’illa, perquè malgrat que Bocas del Toro era un arxipèlag de nou illes habitades i quasi 200 illots, els preus prohibitius dels allotjaments i la pressa que, sobretot en Pere tenia per tornar a Medellín, els varen deixar estar-hi només tres dies a l’illa grossa amb alguna excursió als illots més propers.

Havien aprofitat el seu segon dia a l’hotel a Ciudad de Panamà, vagarejant per la piscina, gaudint del llit de dos per dos no sols per dormir, sortint a passejar pel centre antic que no havien pogut acabar de visitar i gaudint d’una posta de sol espectacular des de la Calzada de Amador amb vista al canal. El vespre, abans de tornar a l’hotel, es cruspiren una llagosta a la planxa, cada un, mentre repassaven el que els havia dit el consogre de na Celeste el dia abans.

Ella intentava pair la terrible decepció que havia sofert d’ençà que s’havien anat assabentant dels seus negocis. Escoltar-lo parlar no havia fet més que confirmar-li, deia ella, que no et pots fiar de ningú.

—Em va cuidar les filles quan jo vaig deixar-les a càrrec de ma mare, em deixà doblers pel viatge, va ser un gran suport quan en Jose va faltar. Eren parceros de l’ànima, i encara que en Jose sempre li retreia que no prenia mai partit i que amb tot el que estava passant al país no es podia ser neutral, la seva va ser una amistat incorruptible. No m’imagín el disgust tan gran que hagués tengut en saber que en quant els doblers varen tocar a la porta s’oblidà de la seva neutralitat i perdé tan fàcilment l’honradesa que en Jose sempre li reconeixia.

—Els doblers corrompen al més pintat. La meva feina m’ha posat en contacte amb gent que, com Gabriel, han arribat a cometre els actes més reprovables esperonats sols pels doblers… També algun company meu en qui tenia confiança absoluta. Això m’ha ensenyat a confiar en molt poca gent, Celeste, i a tenir clar, quan hi confii, que un dia podria deixar de fer-ho.

—Tu creus que tothom té un preu?

—En Joan March, un mallorquí sense escrúpols que en va fer molts, de doblers, deia que tothom té un preu i qui no el té és que no val res. Però, saps? No hi he estat mai d’acord. Ni ell, que s’ufanava de poder comprar-lo tot, homes i voluntats, mai no va poder comprar la d’en Joan Mascaró un home savi a qui sempre va admirar.

—En Gabriel sí va tenir un preu i entrar en la droga ja veus on l’ha duit.

—Sí, a Panamà —somrigueren els dos mentre donaven compte de la darrera copa del sauvignon blanc xilé que havia acompanyat magistralment la llagosta i la conversa—. I encara que ens diguera que és aquí per rompre amb tot, no m’ho crec. Pos messions que tornarà a fer negocis amb aquest Ricky o potser recuperi els seus contactes d’algun càrtel colombià i s’hi posi pel seu compte. Perquè en quant s’ha tocat la droga gairebé mai ningú no en surt.

—I li costarà molt de mantenir la seva furufufa, que és massa jove per a aguantar-lo si no es troba ben pagada. Saps? Crec que sols em sap greu pel nét, que ja no tendrà cap padrí. I per n’Amparo —se’n lamentà na Celeste.

—Em fa la impressió que ella se’n desfarà molt bé.

Tornaren prest a l’hotel. Havien de matinar per agafar el primer avió a Bocas del Toro, on quedarien poc temps. En Pere tenia una feina pendent a Medellín que no podia esperar.

Abans de tancar el llum, en Pere se’n recordà que feia dos dies que no havia canviat la targeta del telèfon. Potser a Palma estarien preocupats perquè no sabien que hauria estat d’ell a Panamà.

I sí, tenia cridades i whatsapps dels companys que estaven preocupats perquè no sabien d’ell d’ençà que els havia dit que pensava seguir la pista de Panamà. Els contestà escrivint: “Com sempre, na Camil·la tenia raó, el tio era a Panamà i va ser facilíssim trobar-lo, ell mateix es va posar en contacte amb jo. Una crisi dels finals dels quaranta adobada amb una bona quantitat de plata esperant-lo al paradís fiscal de Panamà i la possibilitat d’una nova vida amb la seva amant. Però el molt beneit va deixar pendent un deute amb els narcos de Medellín. Us contaré com acaba tot. Una abraçada forta.”

A Bocas del Toro, quedaren a l’illa gran i s’allotjaren a una cabana situada directament sobre la mar, s’hi accedia per una passarel·la de fusta i proporcionava unes nadades espectaculars on sols amb un tub i unes ulleres varen poder veure peixos i alguna tortuga. Però fou a Cayo Coral, en l’excursió que feren per fer snorkeling, on se sentiren com a dins un aquari immens, blau, amb coralls de tots els colors i formes per on nadaven peixos, tants, tan diferents, amb formes i colors que mai haguessin pogut imaginar, diverses espècies d’estrelles de mar i tortugues que podien acompanyar mentre nadaven per damunt elles, va ser allà on surant agafats de la mà sobre aquell paisatge ple d’aigua i de vida, tots dos varen pensar que això ja compensava tot el neguit que el barrut d’en Gabriel els havia fet passar i que valia per tot un viatge de noces.

51856656-2176257822493949-8868388059217920000-n7f

Tres dies passaren volant i arribaren a Medellín un migdia. La família ja sabia que pare, sogre i espòs era viu, que havia decidit canviar el rang entre les seves dues dones, passant a primera a la que fins ara havia estat segona i secreta i gaudir, amb ella, d’una nova vida. De moment, tots havien decidit afegir un ex a la condició de familiar que cada un tenia amb ell i que tampoc cap pensava acceptar la invitació a visitar-lo a Panamà que els havia fet des d’allà i que els hi arribà a través d’en Pere i na Celeste, que tampoc pensaven tenir cap contacte més amb ell.

Qui es va mostrar més decidida a rompre qualsevol contacte amb el seu ex, ara un cop alleujada en saber que no havia estat executat i tirat a cap escombrera, va ser n’Amparo que decidí ajudar en Ramon en la tasca de reflotar l’empresa netejant-la de, com deia ella, tota la merda del traqueteo. I a Ramon no li desagradà el canvi de soci, de fet n’Amparo havia estat sempre el seu amor secret i tenir-la ara al seu costat va ser una chance, que en Colombia no sol significava sort sinó que també era una casta de loteria, la que li havia tocat amb el canvi de soci a sòcia.

Ara, en Pere havia de complir el seu tracte amb na Iris i completar la seva feina. Encara els quedava quasi un mes de vacances per continuar el que hauria de ser el seu viatge de noces, que havien inaugurat en gran a Bocas del Toro.

Viatge de noces (capítol 35)

Des de petita que he volgut anar a Bocas del Toro i ara que som aquí no em pens tornar sense haver-hi anat i res del que ha passat aquesta tarda m’ho impedirà, li havia dit na Celeste aquella nit quan en Pere proposava tornar el més prest possible a Medellín. Ni t’ho pensis —la caparrudesa de na Celeste creixia proporcionalment al embejucamiento, la ràbia que deia ella que tenia—, i a més tenim pagades dues nits en aquesta bacaneria d’hotel i les pens aprofitar.

Mentre passejaven pel centre de la ciutat, en Pere havia rebut la telefonada de qualcú, suposà que l’encarregat del magatzem del Chorrillo que havia visitat el matí i per a qui hi havia deixat la seva targeta, que li digué que volia parlar amb ell i l’havia citat al bar del seu hotel en una hora. Per això deixaren sense acabar el tour per la ciutat i el taxista els hi retornà, content d’estalviar-se almanco una hora del passeig que li havien contractat, i pagat.

—Així, si vostè ja pot liquidar el seu bisnes avui, demà podran tenir tot el dia lliure i ja els puc organitzar un tour més llarg, al Valle o a la Isla de las Flores, són dues horetes des d’aquí i això sí que són llocs sólidos, mifrend

En Pere el deixà fer promoció turística del país i dels serveis que ell mateix podria proporcionar-los per conèixer els llocs més pritis de l’entorn de la ciutat.

—Demà, si finalment tenim el dia lliure, ja em posaré en contacte amb vostè si decidim sortir de la ciutat —s’acomiadà en Pere del taxista que en saber que na Celeste era colombiana s’havia oblidat de la seva existència per entaular animada conversa amb ella sobre les diferències en el parlar de cada un.

Com que ja havien passat més de tres quarts d’ençà que havia rebut la telefonada, en Pere proposà anar directament al bar i na Celeste, que tenia clar que hi seria present en la conversa, pujà a l’habitació perquè l’aire condicionat de l’hotel l’obligava a agafar qualque cosa d’abric. En cinc minuts som aquí, i pujà per amunt.

bar-lobby-riu-plaza-panama_tcm55-229536

En Pere entrà al bar, feu una ullada a les taules ocupades i s’adreçà directament cap a una on un home d’una cinquantena d’anys, de cabells grisos i abundants, recollits en una petita cua, s’aixecà abans que en Pere hi arribàs per allargar-li la mà que encaixaren tots dos.

—Gabriel, o Aureliano, supòs.

—Pere, el marit de Celeste, no?

Encara eren drets, les primeres frases de la conversa, poques, fredes i de voreres afilades, els havien deixat front a front sense saber com continuar.

En Gabriel mirà cap a la dreta del seu interlocutor i la seva cara es tenyí de vermell mentre deia amb veu entretallada: Quant de temps, mi chibita

—Quant de temps, sí, coscorrio, hijo de la gran chingada, muérgano, perro…—en Pere no necessità que ningú li traduís la lletania d’insults de na Celeste que s’anava embejucando per moments fins que la va agafar per les espatlles i la interrompé suggerint que tots haurien de calmar-se, seure i parlar tranquil·lament, que tenien per una llarga estona.

El cambrer, que havia esperat que tots s’asseguessin s’hi acostà i tots acceptaren el suggeriment d’en Pere d’un rom, que els vendria bé als tres. Malecon reserva imperial, respongué en Gabriel a la pregunta del cambrer sobre quin en volien, i quedaren una estona en silenci fins que en Gabriel demanà:

—Com m’heu trobat?

—I tu, perquè has comparegut ara aquí?

—Pel nom de na Celeste en la targeta que m’ha passat en Ricardo fa una estona. Així que aquest és el teu marit? —demanà directament a na Celeste que amb els llavis estrets li llançà la mirada amb què podria haver fet miques una copa de vidre i que aconseguí que en Gabriel baixàs la seva i la desviàs cap en Pere— I per la descripció de tu que em va dir en Ricky que li havia fet l’home amb qui hi havies parlat el matí. Un espanyol molt alt no podia ser més que el marit de na Celeste i la targeta ho demostrava. Sabia que ets policia, però no pensava que aquí et dedicaries a fer d’investigador privat. Qui t’ho va demanar? En qualsevol cas, no era fàcil trobar-me, com ho has fet?

—La teva dona em va contar el que sabia i que en bona part jo havia descobert quan na Celeste em va parlar del Fino. Però també vaig descobrir que aquesta era sols una part dels teus negocis. I així, per la part que no sabia n’Amparo, hem arribat fins aquí.

—I aquesta part te la va contar en Luis?

—No, jo li vaig contar a ell. El cartó corrugat farcit pesa massa, Gabriel.

—I el meu nou nom?

—T’oblidares de llevar la targeta del teu telèfon abans de sortir de ca teva, fer-lo en arribar a la Comuna 13 va ser un greu error de la teva part.

—Per què estàs aquí, Gabriel? —demanà na Celeste, ara amb el semblant trist i els ulls humits.

—Te’n recordes del Ricky? —na Celeste assentí i ell continuà mirant en Pere— Ell, José, l’home de na Celeste, el Fino i jo érem parceros de l’ànima des de petits. El grup es va desfer fa temps, però l’amistat, ja saps, dura per sempre. El Fino s’ajuntà amb el narco en temps d’Escobar i deixàrem de tenir contacte amb ell; en Jose i tu, Celeste, tan honests sempre, no en volguéreu saber més d’ell; en Ricky emigrà als EEUU i li perdérem la pista; i en Jose, ja sabeu…

—Sí, Gabriel, sabem que és mort i des de fa uns dies t’he afegit a tu al grup dels que pens que pogueren tenir a veure en la seva mort —i la mirada de na Celeste, malgrat la humitat que l’entelava, emetia dards d’odi directament als ulls de Gabriel que no va ser capaç de suportar-la i abaixà el cap mentre el movia d’un costat a l’altre.

—No, Celeste, puc ser un muérgano i un jueputa com tu has dit, però quan en Jose desaparegué jo no tenia cap contacte ni amb el narco, ni amb la milícia, ni amb ningú, llavors sols estava interessat a tirar l’empresa endavant. La feina, la família i no ficar-me en res, eren els meus únics interessos. En Jose era l’únic parcero que em quedava i sols em penedesc de no haver-lo pogut convèncer que deixàs la política que ja veus què li va dur.

Fins que, a través del Fino, havia contactat amb qui li oferí la possibilitat de guanyar doblers, molts, col·laborant en el moviment de la coca, que jo ni sabia d’on venia ni on anava, però que arribà en el moment n que l’empresa se n’anava al carajo, deia en Gabriel, en el seu intent de justificar-se. I quan tot anava rodat, comparegué en Ricky i proposà el negoci de les trameses a Panamà. Amagar-la directament al cartó va ser una bona idea i en Luis hi col·laborà amb la fabricació del material.

—I un dia decideixes deixar-lo…

—No va ser un dia, Pere, ho pensava feia temps. Tota la plata que he guanyat amb en Ricky és aquí, ja saps, això és un paradís fiscal i ningú demana res. Tenc prou per viure bé durant molt de temps.

—Tu i la teva amigueta, no? —na Celeste, escopint paraules com a projectils directament enviats a la cara del seu consogre.

—Nom Letícia i fa temps que volia viure amb ella. Quan n’Amparo es va assabentar vaig prendre la decisió que feia temps rumiava. Deixar el bisnes amb en Ricky no ha presentat cap problema, ell té altres maneres de dur el material des de Colòmbia.

—Dins capses de mobles desmuntats?

—N’és una, sí. Ets bo descobrint coses —i somrigué per primera vegada, mirant en Pere—. Quan vaig saber que veníeu m’ho hauria d’haver ensumat. Na Celeste ve a Medellín amb un policia, era massa temptació per la família. Estava segur que n’Amparo no denunciaria la meva desaparició a la policia. M’havia cuidat que sabés el que em jugava deixant el negoci, un dels negocis, però no vaig tenir en compte que voldria saber i la teva presència aquí era providencial…

Na Celeste, fonent les llàgrimes amb la cremor de la seva ira, li parlà del seu nét a qui havia abandonat sense cap recança, de la por de tota la família a què no fos mort i del seu egoisme no pensant en les conseqüències dels seus actes.

—A part del neguit de la teva família, les conseqüències han estat que el Fino i el germà de na Letícia han rebut una bona pallissa, algú et cerca i no som nosaltres. I n’Amparo també va rebre una visita que demanava per tu. La fàbrica ha perdut uns quants clients, com tu saps i en Ramon sembla que no sabia…

—No, ell no en sabia res, mai ho hauria acceptat, també és un model d’honestedat —i mirà un segon cap a na Celeste, per baixar el cap i continuar parlant—, érem socis perquè ell va posar els doblers quan compràrem la fàbrica, perquè és bo com a administratiu i perquè és capaç de capficar-se amb els papers i no assabentar-se de res més. Sí, el pobre ara no deu entendre res. Això sí que hem de mirar com ho arreglam. El futur de l’empresa, vull dir.

—I has d’arreglar qualque cosa més i ja. Perquè a qui se li acudeix desaparèixer i deixar deutes amb els narcos! Hi ha gent en perill si tu no pagues el que deus.

—Et creia més llest, Gabriel —i ara na Celeste havia canviat la seva mirada per una que traspuava més dolor i decepció que l’ira i la ràbia amb què havia bufetejat a qui ja feia dies que havia deixat de considerar amic.

Viatge de noces (capítol 34)

En menys d’un quart d’hora en Pere sortia per la mateixa porta on havia entrat i s’acomiadava de l’home que l’havia rebut en arribar. I el taxista, que no les tenia totes, alenà tranquil.

Abans que en Pere hagués arribat a la porta, els lladrucs d’un ca el varen alertar, a ell i a qui estàs dins la nau. La porta tenia una espiera que sols va veure quan ja hi era ben a prop. I sí, dedins hi havia algú perquè la minúscula porteta del cantó dret de la porta s’obrí, i degué passar la inspecció ocular de qui fos que hi mirà, perquè abans de tocar, la porta es va entreobrir. Un negre magre i petit va alçar el cap i mirant-lo directament als ulls va demanar: què sopà?

Malgrat que en Pere no entengué el què pasó?, de l’home, encara no sabia del costum panameny de girar paraules, el saludà amb la forma habitual de fer-lo que ell coneixia. Li allargà la mà i acompanyà un bon dia amb un somriure. Es presentà amb el seu nom vertader, potser aquell local fos la cova d’Ali Baba, però qui li havia obert no semblava molt perillós. El ca negre que ara romania assegut, quiet i remenant la cua, li havia fet més por, però al crit de Prince, shut up!, seguit de sit down!, el seu amo havia fet aturar els seus lladrucs amenaçants. Es veu que tots els cans de la delinqüència tenen noms reials, i sols entenen l’anglès, pensà en Pere recordant el King de la casa verda dels falsificadors.

—Jo aquí faig de guachiman de dia, de vuit a vuit, el vespre ve en Rubén. De dia això és molt tranquil, però el vespre jo no voldria ser aquí. Sort del Prince, que aquí on ho veu, tan dòcil, si se li dóna l’ordre d’atacar, seria capaç de destrossar un home —i en Pere se’n recordà del ca negre del seu malson—. I a vostè qué se le ofrece?

En Pere li digué que venia de part de l’empresa de Colòmbia que enviava les capses de cartó i que li agradaria parlar amb l’encarregat de tot això, li afegí amb un gest de la mà que volia abastar tot l’interior del local.

El vigilant tenia xerrera i en Pere, utilitzant les seves arts, que no eren moltes, de la seducció a través de la paraula, aconseguí saber que aquell local era un magatzem on arribaven i sortien mercaderies diverses, uns camions les deixaven i uns altres venien a recollir-les. Ell no sabia ni d’on venien ni on anaven, però sí que des de Colòmbia arribaven les capses de cartó i mobles desmuntats i empaquetats, que cap on anaven ja ni idea i que ja feia dies que no n’arribava cap; que allà sols hi anaven els transportistes que eren els que s’encarregaven de descarregar o carregar; que ell se’n cuidava de tot i que el jefe passava cada dia a controlar, però que no hi era sempre com ell que havia d’estar disponible per quan arribaven mercaderies, que podia ser a qualsevol hora, que a ell el cridava el jefe, els obria, els donava els palets i si feia falta manejava els toros i que avui havien tengut entregues a primera hora i cap més durant la resta del dia.

—I com podria xerrar jo amb l’encarregat? Si vostè em donàs el seu número de telèfon…

—Miri, compa, jo no sé si puc donar-li, però vostè em dóna el seu i quan vengui jo li dic que vol xerrar amb ell i que el cridi.

En Pere va haver de comprovar el número del seu telèfon, el que tenia des del matí quan al mateix aeroport ja va comprar una targeta del país. L’hi escrigué a una de les targetes familiars que havia fet a petició de na Celeste que en volia tenir per donar-les a les seves amistats colombianes. Hi afegí el nom del seu hotel i hi escrigué també que necessitava urgentment parlar, de part d’en Gabriel Aureliano, nom que el seu interlocutor ja li havia dit que no li sonava de res.

—Ai, mifrend, ja estic més tranquil, que quan vaig veure el ca no sabia què passaria. I què, ja ha arreglat vostè els seus bisnes? —el taxista ben content de no haver hagut d’esperar més del que havien aparaulat, encara que això li hagués fet perdre alguns dòlars.

I com que en Pere li digué que segurament hauria de tornar perquè no hi havia pogut parlar amb qui volia, s’apressà a oferir-li els seus serveis per quan hagués de tornar o per fer un tour per la ciutat, que aquí no tot és el barri dels gratacels on té l’hotel, ni el canal, que tot això està molt bé, però jo li mostraria el més priti de la ciutat.

—Idò en podem parlar, que segurament tendré la tarda lliure —abans que acabàs de parlar el taxista ja li havia oferit la seva targeta—. Però m’haurà de fer preu especial —en Pere no pensava passar cap factura de les seves passejades particulars per la ciutat a n’Amparo, malgrat que ella li haguera dit que pensava pagar-li totes les despeses que hi tengués.

En obrir la porta de l’habitació sentí la música que l’omplia tot. Na Celeste no sabia estar sola sense escoltar salsa i moure’s al seu ritme. Quantes vegades en Pere havia escoltat això mateix: “mientras camina saca un revólver, esa mujer, un treinta y ocho Smith and Wesson del especial, que carga encima pa que la libre de todo mal y Pedro Navaja puñal en mano le fue pa encima, el diente de oro iba alumbrando toa la avenida…” I mentre en Pedro Navaja queia ferit de mort, na Celeste sortí, nua i encara espolsant-se l’aigua dels seus cabells tan negres i ara, humits, tan lluents que en Pere no s’hi resistí a acompanyar-la en el seu ball mentre cantava allò de la vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida ¡ay Dios!, fins que en Rubén Blades acabà la cançó i ella començà a despullar-lo i acabaren enjogassats sobre el llit de dos per dos. Mitja hora després, cansats i suats, malgrat l’aire condicionat de l’hotel, tornaren al tema que els havia duit fins aquell llit.

—Això ja es comença a semblar un viatge de noces —en Pere, nu a sobre el llit abraçant na Celeste que ara sí, volgué saber el resultat de la seva visita del matí—. Mentre esperam que algú es posi en contacte amb nosaltres, farem un tour turístic per la ciutat de Rubén Blades i a veure si trobam la esquina del viejo barrio on el va veure passar.

Con el tumbao que tienen los guapos al caminar, las manos siempre en los bolsillos de su gabán pa que no sepan en cuál de ellas lleva el puñal —cantà na Celeste encara arrunchada, com deia ella, amb en Pere.

—Mira que feia anys que no sentia aquesta cançó…

—Al canal de música hi ha un especial d’en Ruben Blades, aquí l’adoren.

Els havia passat de llarg l’hora de dinar i ara na Celeste li va dir que tenia un filo. Que si te agachas te cortas?, li acabà la frase en Pere i rigueren els dos.
Mentre menjaven una hamburguesa al bar de l’hotel, en Pere acordà amb el taxista una passejada de dues hores pel barri antic per acabar a l’hora de la posta de sol a Calzada d’Amador.

Sort que cada dia surt el sol, i s’hi posa, li digué en Pere dues hores després quan una telefonada els va fer tornar a l’hotel des de la plaça de la Independència en el cor del barri antic de la ciutat.

—Demà podrem venir sols a passejar per aquí —digué na Celeste que frisava per tornar a l’hotel i saber què els esperava allà.

Plazadelaindependenciapanama

Viatge de noces (capítol 33)

Com si hagués passat per una teràpia d’aproximacions successives, en Pere a poc a poc i a força de viatges en avió, els anava perdent la por. L’ansietat que patí abans i durant bona part del viatge de Palma a Bogotà no tenia punt de comparació amb la petita opressió que sentia avui en l’interior del seu pit i que podia manejar amb respiracions lentes i profundes. En el primer viatge això anava acompanyat de mal de panxa i sensació d’ofec. Però ara, el quart vol en una setmana se li presentava com un repte superable, fet i fet sols era una hora de patir i, encara que s’havia resistit a què na Celeste l’acompanyàs, ara n’estava ben content. De moment, veure-la tan contenta de fer aquest viatge, sempre havia somiat en anar a Panamà i em pensava que ja mai ho podria fer, li havia dit, i tenir-la a devora per, com ella deia, hablarle bonito, li confirmava que sí, que havia estat una bona idea que ella l’acompanyàs.

En el trajecte en taxi fins al seu hotel el sorprengué la quantitat de bosc que hi trobà, travessar l’Atlàntic pel pont de les Amèriques i veure l’skyline de la ciutat el va fer dir que semblava que hagueren arribat a Xangai en lloc de Panamà. Ell, que sols havia sortit d’Espanya una vegada que va entrar a Andorra i es comprà un transistor.

Ciutat de Panamà li semblà tan diferent de les dues que havia vist a Colòmbia! Aquí també hi havia trancones a la carretera, però els carrers i els edificis tenien una qualitat superior, com més nou i cuidat. I és que arribaren al barri de negocis, ple de gratacels, on era el seu hotel: el Riu Plaza Panamà. Mira que venir fins aquí i allotjar-nos en un hotel de propietat mallorquina!, li digué a na Celeste que estava encantada amb tot el que veia, i a punt estigué d’arribar a l’èxtasi quan veié l’habitació amb llit de dos metres i situada a la planta trenta-tres des d’on veia quasi tota la ciutat, la mar i allà abaix la piscina.

hotel-riu-plaza-panama-usp_tcm49-226726
—Ai, mi amor, ara podríem baixar a la piscina —deia estirada de través al llit immens—. I això és un llit i no aquell tan petit on dormim tos dos, que jo t’estim molt, però tan gran com ets tu, ja seria hora que el canviàssim per un de més gros, no et dic com aquest, però una mica més ample estaria bé, eh? I per cert, això deu costar molta plata, ens ho podem permetre?

—D’això no et preocupis, paga la teva consogra que en Gabriel li ha deixat un compte corrent ben fornit. M’ho va dir ella, que les penes amb pa fan de més bon passar. Així que, al final, resulta que paga el narco.

—Ai, Pere, que se m’ha arrugat el gust que passava d’estar aquí —na Celeste posà cara de pena i començà a desfer la maleta, tragué un biquini i li mostrà— Però bé, ja hi som i l’hem d’aprofitar!

—Això, ara tu et quedes aquí aprofitant la piscina i jo me’n vaig a veure què trob a l’adreça on s’enviaven les capses d’aquell cartó tan ben farcit que manejaven entre en Luis i en Gabriel.

En Pere es va haver de posar fort per aconseguir que ella no l’acompanyàs, que sols anava a veure què trobava en aquell lloc per comprovar si era una empresa o un magatzem o què, que no pensava fer res més i que tornaria per dinar junts. Convèncer-la que el deixàs anar sol va ser molt més fàcil que ahir i en Pere partí cap al barri del Chorrillo en taxi.

Un dels recepcionistes de l’hotel, un jove alt i ros amb un lleuger accent americà quan xerrava en espanyol, poques vegades ho devia fer perquè ben pocs clients de l’hotel ho parlaven, li havia dit que hi anàs en taxi. La 23 oest és al Chorrillo, sonà com Shorggillo, és una mica, com ho diríem, shabby, millor que vagi en taxi i li digui que l’esperi quan acabi els seus bisnes allà. Ah! i aparauli els dólars abans de pujar, que aquí no tenen taxímetre.

No fotis que m’he de tornar a ficar a un barri conflictiu!, es lamentà en Pere sense dir més que gràcies. Sortí a la porta de l’hotel on una cua de taxis esperava clients que, potser tots acoquinats per la recepció de l’hotel, s’havien de desplaçar amb seguretat i rapidesa. A prop tenien una boca de metro i en Pere suposà que devia ser molt més ràpid per arribar a qualsevol lloc de la ciutat que fer-lo per carretera, però potser sí que el Chorrillo era un dels barris perillosos de la ciutat i no dubtà en seguir les instruccions del recepcionista, també la del preu que amb el segon taxista aconseguí per 15 dòlars, anar i tornar i 15 minuts d’espera, més un dòlar per cada minut que passàs del quart d’hora.
Pujà al taxi pensant que potser no calia estar-li fent estalvis a la senyora Amparo, que total no li devia venir d’un duro. En Pere tenia ja una edat i els duros i les pessetes massa incrustats al seu cervell.

—A la 23 oest, eh? Al Chorrillo. I ja coneix el barri, senyor? —li havia tocat un taxista xerrador— No?, idò ja li dic jo que és un barri tof —i ara que estava aprenent colombià va i aquí tenen paraules noves, pensà en Pere, que no acabà d’adonar-se que tof era taught, la pronunciació a la panamenya d’anglicismes que escoltaria molt a partir d’ara, paraules que, sense en Gabo per traduir hauria d’entendre pel context, com aquest tof que escoltava per primera vegada—, amb molt de chacalito, però ara, de dia, no hi ha problema, quan fa culillo és quan cau la nit, que ni el tongo s’atreveix a entrar —i com que en Pere ja no es pogué estar de preguntar—, sí el tongo, la policia. Però vostè no s’ha de preocupar que jo l’esperaré a la porta d’on sigui que hi vagi i si no surt m’acost a l’estació de la Nacional que està a prop d’on vostè va.
Com que el trancón del migdia era important, el taxista tengué temps de contar-li que els problemes del Chorrillo venien de quan la invasió de Panamà per EUA el 89, que desplegaren 26.000 soldats americans i deixaren el barri destruït i buco de morts i desapareguts fins que en Noriega que era el president del país s’entregà. I fa trenta anys i el barri encara no s’ha recuperat, ja veu mi fren. I aquest my friend sí que ho entengué en Pere quan ja li ho havien dit unes quantes vegades en el poc temps que duia al país.
El número 50 de la 23 oest corresponia a un edifici d’una sola planta, amb pinta de nau industrial, amb una barrera metàl·lica baixada i una petita porta a devora, sense cap cartell a defora, que tant podia ser un taller mecànic, com un magatzem de qualsevol cosa. La nau estava aïllada dels edificis dels costats amb unes zones escampades on hi havia alguns cotxes i dos camions grans aparcats. No hi havia cap timbre, ni tampoc es veia ningú a prop. Però aquella era l’adreça de Comercial Panameña de Embalajes, que li havia proporcionat en Ramon, i en Pere duia massa viatge i massa emprenyament acumulat per a no fer tot el possible per accedir a aquell local.

Intercanvià els números de telèfon amb el taxista i li digué que si no era que passava de mitja hora i no podia comunicar amb ell de cap manera, no anàs al quarter dels tongos.

—Vagi tranquil que jo d’aquí no me arranco fins que vostè torni. I vagi alerta! —li digué quan en Pere ja havia començat a caminar cap al local.

Viatge de noces (capítol 32)

Ja eren més de les set quan tornaren a casa. Trobaren les dones ocupades, amb el nin i el sopar. L’una donant-li mamar i l’altra preparant un arròs atollado. Però les dues feren un alè de tranquil·litat quan els dos entraren a la casa.

—Ens hem aguantat de telefonar-vos en tot el matí, pensant que si sonava el telèfon, us podria posar en un compromís. Però podríeu haver-nos cridat vosaltres, que si no arriba a ser que hem xerrat amb n’Amparo estaríem ja pujant-nos per les parets. Ai, mi amor, vine aquí que te arrechunche —na Celeste abraçava el seu marit— Ja et veia tirat per un racó de la Comuna 13 o segrestat o mort i tot, no saps quin matí hem passat. M’ho has de contar tot. El pendejo s’ha fet papers nous? Està fora del país, mira què et dic.

—Demà a primera hora me’n vaig a cercar-lo a Panamà.

—I jo amb tu.

Però què dius? Que jo també hi vaig, a Panamà. Impossible. No sé per què. Que me’n vaig tot sol. Que no. Que sí. Que ja tenc el bitllet comprat. Que jo em compr un altre… I na Celeste es plantà amb els braços en gerra com una madona de possessió mallorquina qualsevol, aturada d’esquena als fogons on es coïa l’arròs, amb el cap alçat i mirant directament als ulls del seu home que anà encongint-se progressivament, visiblement per fora i sense voler demostrar-s’ho, per dintre.

La resta de la família havia entrat a la cuina i s’apuntaren a l’intent d’en Pere de llevar-li del cap la idea d’acompanyar-lo. No veus que pot ser perillós? I el nin què, qui el cuidarà quan jo me’n vagi a fer feina? La teva sogra el cuidarà, total jo també me n’aniré a Palma i no el podré cuidar. Però no veus que en Pere es desfarà millor tot sol que amb tu? Us ho pensau, jo el puc ajudar, perquè a veure qui coneix en Gabriel, ell o jo?… Na Celeste podia rebatre qualsevol argument dels que la seva família aportava per fer-la desistir de la seva idea.

—Amb el que la conec, sé que la vostra mare no s’hi farà enrere, quan es proposa una cosa la fa —la seguretat d’en Pere encongida del tot a dins seu, ja s’havia convertit en acceptació—. I bé, a més de cercar al güevón del vostre pare i del teu amic, Celeste —la va acostar cap a ell, agafant-la per les espatlles—, encara podrem fer uns dies d’aquest viatge de noces que se’ns ha quedat estroncat, a Panamà. He sentit a dir que té bones platges.

S’abraçaren i ella li digué fluixet que estava segura que entre els dos el trobarien.

—Així que ja puc fer una altra reserva pel vol de les nou, veritat? De pas també li dic que l’habitació ha de ser doble —Era tard, però en Gabo sabia que la seva amiga Maribel vivia en el pis de dalt de l’agència de viatges, on havien fet la reserva sols del viatge d’anada perquè en Pere no sabia quants de dies hauria de ser a Panamà.

boleto-panama-puerto-obaldia

Na Gladys no havia descuidat l’arròs que es cuinava mentre la discussió sobre si na Celeste anava o no amb en Pere a Panamà, acabà amb la victòria de l’una sobre els tres restants.

Mentre na Celeste i en Pere preparaven les seves maletes, en Gabo banyà el nin i el posà a dormir i na Gladys se’n cuidà que l’arròs acabàs de coure i parà taula.

En Pere havia canviat la targeta del mòbil i trobà un missatge de veu dels seus companys:
Hola Pere, aquí pensant en tu. Mira que haver-te embolicat en cercar al consogre! Aquí estam tots preocupats per tu i a l’hora del cafè hem estat recordant algunes històries de desapareguts, per si t’inspiren. Diu na Camil·la —era en Pep qui xerrava— que a Galícia en tingueren un que, com el teu, volia fer-se fonedís dels narcos de qui es volia desempallegar i que al final resultà que estava amagat a dins ca seva mateix, a un amagatall que havia preparat darrere una paret. Sols ho sabia la dona i els varen enganar a tots, a la família, als narcos i a la policia que el cercà per tot. Passats uns mesos i quan ja ningú el cercava, el trobaren quan, amb sa dona, agafava un ferri per anar a Tànger, on es veu que havia fet amics amb alguns proveïdors de l’haixix que manejaven els gallecs. I tu segurament també t’has de recordar d’aquella que ens trobaren els companys de la guàrdia civil quan ja ni la cercàvem, amb nom fals i vivint tranquil·lament a Costitx. Pel que vares contar a na Camil·la, estam tots segurs que el teu cas també és una desaparició voluntària —i això que no saben encara la informació que he obtingut avui, pensà en Pere mentre els escoltava— I res, tio, que a veure si ens vas informant, que des d’aquí poc podem fer per ajudar-te, però ja saps el que diu la jefa, que un tot sol ni pena ni dol, així que aquí tens més caps per pensar en el teu desaparegut. I també en tenim ara un cas de desaparició, un al·lot de vint anys i que amb els dos dies que duim també estam segurs que és voluntària, però anam contra rellotge per què tenim sospites de suïcidi. Protecció civil organitza avui una batuda amb voluntaris. Bé, ja et contarem. I a veure si trobes ja aquest home i podeu gaudir d’unes bones vacances i del viatge de noces que teniu aturat. Aquí tothom diu que t’enyoram i que una gran abraçada també —els sentia dir-lo— per na Celeste.

Mira que si estigués amagat esperant que se n’oblidin d’ell per partir i resulta que és ben a prop mentre jo canvii de país per cercar-lo? La història del gallec li havia fet dubtar del pressentiment que havia de trobar-lo a Panamà. Res, ara ja està, demà a primera hora partim tots dos i a cercar per Ciutat de Panamà. Amb un missatge de veu els contà això i la visita a la Comuna 13 del matí. Ara dormien i ja el veurien al matí quan s’aixecassin.

La perspectiva d’acompanyar al seu marit en un viatge fora del país havia animat molt a na Celeste i el sopar d’avui, segurament per això, però també pel rom d’aperitiu i les cerveses amb què varen acompanyar un arròs que duia patata i que a en Pere li semblà estrany però boníssim, va ser molt més animat que altres dies. Va dir a les cuineres que l’arròs li agradava molt, però se’n cuidà molt de demanar a na Celeste que el fes a casa, per tal que no li tornàs a dir que ja l’hi ensenyaria perquè el pogués fer ell.

Viatge de noces (capítol 31)

En pocs minuts ja eren a l’escala on la resta de la colla esperava al pelao, i a ells, amb la promesa dels doblers que, si tot havia sortit bé, es repartirien, segurament que no a parts iguals, però a ells, als dos paganos, ja els era ben igual.

—Vaja volta que ens vares fer per pujar, eh? —digué en Pere en arribar fins al grupet de cinc homes on en Gabo destacava com a cigne en una guarda d’ànneres— Sí, cójanla suave —de cada vegada manejava millor el llenguatge colombià i va poder respondre així a la impaciència de la colla de penjats—, que ja et pagam la resta —adreçant-s’hi al líder del grup—, tal com quedàrem. Però si sabessis res més, ja saps, una telefonada més va inclosa en el preu.

En Pere s’allunyà una mica del grup i tragué el mig palo que tenia guardat a la butxaca de la butxaca interior de la seva americana. Abans de partir, na Celeste, molt preocupada per la inseguretat del seu país —i això que encara no sabia el que s’hi trobaria—, li havia cosit una butxaca segura a la qual no es podria accedir més que des d’una altra i sabent com fer-ho, que no era fàcil. En Pere estava segur que si l’assaltaven per robar-li, o els aturava a hòsties, o li trobaven els doblers. Bastava escorcollar-lo per notar el gruix dels bitllets a la butxaca, i més amb el valor dels pesos, que el milió que acabaven de pagar per saber que en Gabriel era Aureliano no arribava a 250 euros, i sort que hi havia bitllets de 50000.

Mentre arribaven fins a l’aparcament en Pere ja li havia contat el que havia esbrinat a la casa verda. Com que en Gabo ja havia decidit, com sa mare, que son pare era un jueputa, això no era més que una dosi suplementària per a confirmar-lo, però ja no per produir-li més dolor.

—O sia que no és mort. Mira, per jo, que amb tot el que ja sabem ens podem oblidar d’ell, que el podem enviar al guano, que a mi ja m’és igual si està caleto, amagat —li aclarí a en Pere, que va passar del sonriure per l’eufemisme de la merda, a la interrogació sobre el darrer mot— o s’ha anat al Caribe a jubilar-se.

—O a Mallorca —somrigué en Pere—. Però jo no pens acabar això sense saber on és, que tampoc tenc tan clar que no sigui mort i enterrat, i mai més en sapiguem res d’ell —i no pogué evitar pensar en els cadàvers que romanien enterrats a l’escombrera de la Comuna 13. Potser qualcú el va interceptar quan hi sortí i li donà chumbinba com diuen aquí, pensà, però no ho va dir.

A en Gabo, les preocupacions li feien venir gana, per això en quant agafaren el cotxe i es trobaren asseguts i amb la clau posada en el contacte, en lloc de demanar que haurien de fer ara, sols digué:

—Anem al centre a menjar uns tamales, que tenc un filo que si me agacho me corto. I després de menjar ja veurem què feim.

A en Pere tot allò de la pistola, el ca i la senyora Juana, li havia llevat totalment la gana. Si li arriba a passar a en Gabo, m’hagués duit a menjar un rostit de porcella, pensà en Pere que acceptà la proposta dels tamales perquè en podria menjar sols un.

Feren el viatge fins al centre amb en Gabo sense aturar de parlar sobre la que havia estat la seva pitjor mitja hora en molt de temps.

—Quan vaig veure que aquella dona tancava la porta amb tu a dintre, no saps el cutupeto que em va entrar. No vaig deixar de mirar el rellotge en tot el temps, i mira que passen lents els minuts quan creus que al teu sogre el poden estar donant piso mentre tu estàs allà sense fer res. I pensant que si passava la mitja hora i no havies sortit la cosa es posaria bien tenaz i llavors sí que ja no sabria què fer. I tot això amb el gonorrea culicagao a devora fent-li creure que tenia una pipa a la butxaca perquè no arrancàs a córrer, que no deixava de dir-me que partíssim, que aquella casa segur que estava ful de lacras i que si qualcú sortia i ens afinava estàvem fregaos. La veritat és que amb el si te’n vas no hi ha lucas, bastava per aturar-lo, però ja et dic que no les tenia totes… —els nervis a més de fam li produïen incontinència verbal— Si no m’arribes a deixar defora, hi hagués entrat amb tu, però culicagao —I acabava les seves diatribes alabant el valor que en Pere havia demostrat—. I és que tu ets valent, tio.

Fins que arribaren a Mr. Tamal, un petit restaurant on embolicades en fulles de bananer hi havia tota casta de menjues. En Pere sols en demanà un de carn, que, amb l’estómac ocupat en digerir la por que havia passat, ni es va poder acabar. La cervesa sí que va treballar bé en la dissolució del seu estat neguitós. En Gabo se’n menjà tres, de tamales, i en Pere comprovà que era cert allò que li havia dit del filo que el tallava.

unnamed

—Au, Gabo, ara que ja estàs restaurat, hauríem d’anar a veure a ta mare. Per dir-li el que sabem i per veure si sabent-lo té alguna idea que ens servesqui per continuar.

La trobaren pintant. I, com el seu fill, tampoc semblà que saber que el seu marit havia pagat per canviar de nom li afegís patiment a més del que ja duia reflectit a la cara. La trobaren vestida amb una camiseta massa grossa per la seva talla, que no era precisament petita, n’Amparo era un tros de dona, i plena de taques de pintura. Em trobau pintant, i els acompanyà al seu estudi on un nou paisatge urbà de Medellín, sense colors encara, un fons de muntanyes verdes i cel sense color, presentava un to ben diferent de la resta dels quadres que tenia recolzats sobre les parets.

—Sí, estic provant de fer alguna cosa nova —confirmà el comentari d’en Pere i continuà parlant del seu marit que a hores d’ara devia ser Aureliano en lloc de Gabriel— Així que el guevón volia canviar de vida. Vostè què creu què li ha passat?

—Tot fa sospitar que devia tenir por i ha volgut posar terra de per mig. Podria ser que fos mort, però tot em fa pensar que deu ser lluny d’aquí, per això ningú el troba. Tens alguna idea d’on es podria haver amagat?

Com que ni mare, ni fill en tenien cap, en Pere els va demanar per llocs del país on tenguessin amics, que conegués, que li agradassin, si recordaven allò de: si un dia em perd que em cerquin aquí… Com que a cap dels dos se’ls acudí res, excepte que devia estar amb la furufufa, en Pere va continuar parlant. Li explicà la seva conversa amb n’Iris i el compromís que havia adquirit de dir-li al seu marit, si el trobava, que tenia un deute amb ells que havien de cobrar. En Pere no sabia tampoc ni de què, ni de quant era el deute, però sí que era de pendejo sortir del negoci de la droga i deixar deutes amb els proveïdors, però que estava segur que almanco aquests socis no se l’havien carregat i que estàs tranquil·la que no la tornarien a molestar. Però que havien de trobar en Gabriel si no volien que el vesper es tornàs a alçar.

—I quants socis creu vostè que tenia en aquests negocis? —li demanà n’Amparo que havia aconseguit el to blavós de gris que necessitava per pintar el cel de Medellín.

Viatge de noces (capítol 30)

comuna-13-medellin-colombia

Per la part de davant, la casa, pintada d’aquell to de verd que en Pere no sabé quin adjectiu el podria acompanyar per definir-lo, però que si ja li semblà molt poc adequat per a una façana qualsevol, per aquella casa, amb finestrons pintats de groc, porta metàl·lica sense pintar i pis superior sense referir i amb els totxos vermellosos a la vista, li semblà senzillament horrible. A la porta s’hi accedia pujant uns quants esglaons fins a un petit replà amb barana on hi havia dues motos i una bicicleta que devien haver accedit per la rampa que acompanyava l’escala. No devia ser fàcil pujar en moto fins allà, però arribar-hi en bicicleta, ja li semblà a en Pere una heroïcitat.

Abans de tocar a la porta, ja lladrava el ca que havia afinat la seva presència des que s’hi acostà per darrere.

Li obrí una dona grassa, amb el pèl llarg, laci i escàs, tenyit de roig i amb un dit de color blanc al costat de la ratlla central que li dividia les grenyes en dues parts. Devia rondar la seixantena i va acabar de confirmar-li que no tots els colombians eren amables amb els seus interlocutors. Al seu costat un gran ca negre li lladrava mostrant les dents. Somni i realitat se li barrejaren i li costà mantenir-se impertèrrit davant el to amenaçant de la fera. Després del què vol?, de la senyora i el podria passar?, d’en Pere, ella cridà, King, sit! El ca com a impel·lit per un ressort va restar assegut i els seus lladrucs passaren a ser grunys quan ella obrí del tot la porta, s’apartà i el deixà passar.

Li mostrà la foto d’en Gabriel que duia sempre a la butxaca i no obtengué més resposta que una altra pregunta, i vostè perquè el cerca?

—La seva família vol saber si és viu o mort, perquè fa dies que ningú sap res d’ell.

—I vostè és tambo o què?

I com que la dona continuava sense decidir-se a parlar i allò que en Pere tenia clar era que ella havia reconegut en Gabriel, va haver de, per primera vegada treure el carnet d’investigador privat que en Gabo s’havia cuidat de proporcionar-li.

Passaren una estona entre el, jo no sé res d’aquest man de la foto i no sé perquè li he de dir res a vostè que ni el conec, sols vull que em digui si el coneix, ja li he dit que no… fins a arribar al, miri senyora, sabem que el darrer lloc on se’l va veure va ser aquí, i l’aparició des de dins de la casa d’un home jove, fort, ple de tatuatges i amb una gorra de visera col·locada a l’enrevès.

—I a vostè què se le ofrece? —va ser la seva salutació, i sense acabar d’escoltar el que en Pere demanava li va dir que passàs a una habitació de la casa, on ja a soles va continuar xerrant— I ara, vostè s’asseu aquí i s’està ben quietet fins que jo faci algunes gestions.

Aquest sí que era un berraco de veritat i abans que en Pere pogués dir cap paraula, l’apuntà amb una pistola que es tragué de la cintura.

—Mare —cridà cap a defora— mantengui aquest metido vigilat, i a vostè ni se l’acudeixi dar papaya que la cosa se le podría poner tenaz, ma mare té bona punteria.

No va tardar molt a tornar el berraco.

Què pena con usté! —i en sentir això la dona baixà l’arma i l’entregà al fill que se la guardà al cinturó— Que no sabia i per això em vaig haver de posar arronzudo, però ja sé. És que jo tenia compromís amb el primer que vengué cercant al meu client, que ens va agafar desprevinguts i ens va amenaçar. I li dic a vostè el mateix que a ells que no sé per on pot esser aquell senyor. Però com que amb ells vaig quedar que si sabia res d’ell, els hi diria, acab de cridar al número que em donaren i diuen que estan d’acord amb vostè i que li digui el que els vaig dir a ells, que vostè se’n cuida de cercar al senyor, que no sé jo perquè tant d’interès en ell, o sí, però no m’importa. Així que miri, del senyor que vostè cerca no sé més que el que ara li diré. Un bon client. Ni sé que nomia de veritat ni ho vaig voler saber mai, però ell volia documentació nova. I li la vàrem fer. Sap? Aquí feim de tot.

—I tenim bon ull per les falsificacions mal fetes —s’hi ficà la mare—, com aquest carnet que m’ha mostrat abans. Aquí l’amic és tan investigador privat com jo.

—I vostès em farien un carnet millor? —va demanar en Pere que se’n penedí de seguida de la seva pregunta, no estava el tema per perdre temps en gracietes. Mira que si passava mitja hora i als dos que l’esperaven se’ls acudia de fer alguna fantasia, i s’apressà a redreçar la conversa cap a allò que havia vingut a cercar—. I què nom ara en la seva nova documentació el meu amic?

—Aquí ningú té bona memòria i com vostè podrà comprendre no tenim llibres de registre de clients. Feina feta, feina cobrada, feina entregada i feina esborrada.

—Algú se’n recordarà del nom o el llinatge, no? Em seria útil per continuar cercant.

ja una mica més amable, li oferí un tinto que en Pere va rebutjar amb un gràcies, però tenc pressa.

—Diu mon pare que sols se’n recorda del nom que li va fer posar perquè no era molt corrent. Aureliano, que vaja ocurrència per a un que es vol fer fonedís… —sí, devia ser que volia deixar de tenir nom d’escriptor per convertir-se en personatge, en ficció. Riu-te’n de Macondo en aquest país, pensà en Pere que demanà si podria ser Buendia el llinatge que li havien assignat—. No sé, mon pare diu que el llinatge era molt corrent.

—Jo també he llegit Cien años de soledad —Un home gran, alt i magre, vestit amb una bata blava com les que en Pere recordava que duien els botiguers de la seva infància, entrà a l’habitació— i li puc assegurar que no era aquest el llinatge que vaig escriure en els seus documents. Ara que, si era González, Rodríguez, Sánchez o Muñoz, no l’hi podria dir. I disculpi aquí a la família que, com vostè podrà comprendre, s’han d’assegurar d’amb qui parlam. Que la nostra feina no agrada a la policia, ni als editors, però li assegur que som honrats com el que més. I més després de la visita del seu soci. Però no voldríem que se n’anàs amb pena i sapi que aquí estam per qualsevol cosa que necessiti.

No li agradava gens que creguessin que era soci dels narcos, però era evident que havia fet un tracte amb ells i això ara li havia facilitat molt les coses.

En total vint-i-cinc minuts. Sortí, començà a baixar la costa i li agradà molt veure de nou els seus dos guachimans, que li feien senyes perquè giràs a l’esquerra.

Viatge de noces (Capítulo 29)

El metro arribava a l’estació de San Javier a l’aire lliure. A en Pere el sorprengué la qualitat i la neteja d’una estació per on es movien gran quantitat de persones. Al pis superior arribava el metrocable, però havia vengut en metro perquè l’estació des d’on partí era ben a prop del polígon i li bastà amb un sol transbord. Havia quedat amb en Gabo a la sortida de l’estació per, des d’allà, pujar per les escaleres mecàniques cap a la part alta de la Comuna on es trobarien amb els seus informants al mateix lloc de la plaça on els havien trobat la primera vegada. En Pere hi arribà abans i mentre esperava va veure com grups de turistes s’hi acostaven a un jove que, arborant una bandereta, esperava que fos l’hora de partida per la visita turística a la Comuna 13 que devia ser de les visites que en Gabo i sa dona havien parlat per convèncer a na Celeste del canvi que havia fet el barri. Des d’on ell estava ja podia veure moltes parets pintades amb grafitis de molts colors i alta qualitat, moltes d’elles amb missatges de reivindicació de la solidaritat i la cultura del barri.

img_fmartinez_20191009-191149_imagenes_lv_propias_img-2396-kWYG-U47929404434aZG-992x558@LaVanguardia-Web

En Gabo hi arribà mentre el guia encara explicava al seu grup el recorregut pels grafitis del barri i com havien estat un element molt important per la cohesió social i la implicació dels joves en la seva millora. Ara estam orgullosos de la Comuna 13, però aquí abans… eren les darreres paraules que va sentir dir-li al jove que guiaria aquell grup de turistes pel seu barri, abans de partir escales mecàniques amunt amb en Gabo.

Havien repartit entre els dos el milió de pesos que volien cobrar els joves que els guiarien fins al lloc on havia anat en Gabriel i que, havien acordat ara, sols els entregarien si la informació era real i útil. Duien més per si era necessari afluixar la mosca amb algú altre, encara que esperaven que no. Per en Pere la quantitat no era desorbitada, però per un professor d’universitat era una cinquena part del seu sou de tot el mes i era n’Amparo qui s’havia compromès a fer-se càrrec de totes les despeses de la recerca del seu home, encara que sols fos per estar tranquil·la sabent si era viu o mort.

I allà estava, avui tot sol, el jove que coneixien. Vaja, el peladillo es veu que vol la plata tota per ell, comentà en Gabo abans d’arribar al replà de l’escala on els esperava.

—Duen el palo?

En Gabo s’apressà a respondre quan va veure la cara de sorpresa d’en Pere.

—El duim, però primer tu ens dius que tens.

—Ja li vaig dir al teu parce. La casa on va anar el man que cercau. Pagau i us hi duc. Venc tot sol per no cantar molt, i farem unes voltes perquè ningú pugui saber on anam.

—I allà què trobarem? —demanà en Pere

—Ah!, això ja és cosa vostra, jo us mostr la casa i ja està. Jo no sé res més.

En Pere sabia que si havia aconseguit saber el lloc, havia de saber molt més, i que també era possible que no sabés res i tot no fos més que una invenció per aconseguir doblers i desaparèixer.

—Si no tenim proves de que no ens enganyes, no hi ha plata. Tu tries.

S’hi resistí amb cançons, però la plata era un reclam massa temptador per a deixar-lo passar. En quant giraren full després de dir-li que sense proves no hi havia tracte i que se’n tornaven per on havien vengut, els cridà.

Ándale pues! És la casa de la senyora Juana i s’hi fan llibres.

—Falsificacions, vols dir? —digué en Gabo i en Pere va entendre que no, no era exactament una impremta com ell havia pensat.

—Papers de tota classe és el que crec que fan allà els fills i el marit de la donya.

—I tu com saps que el senyor va anar allà?

—Un té coneguts pel barri i demanant aquí i allà, sense fer massa renou, perquè no sé perquè m’ensum que si la senyora Juana s’assabenta que he estat ficant el nas en les seves coses es pot emberracar i un ha d’estar bé amb la seva família —i continuà donant explicacions per què en Pere considerà que encara no els havia dit bastant— Els de la casa són de la família Sánchez, i bé, que no els agrada que ningú fiqui el nas en els seus negocis.

—Negocis de materials on sí que s’hi fica el nas?

—Què jo no els he dit res d’això, eh? —exclamà l’al·lot obrint molt els ulls— Si volen els duc fins a darrere de la casa de la Juana sense que ningú se n’assabentí d’on anam ni de que els hivhe guiat jo. Farem unes quantes voltes per la ruta de les pintures i per qualsevol cosa que els demanin això és el que han fet amb jo. Els deix a prop de la casa i em faig fonedís. Així que si volen que sortim ja de visita turística paguin ara mateix.

Costà convèncer-lo que li donarien la meitat del palo abans de partir i l’altra meitat en sortir de la casa si  realment la informació ho valia. Així que en Pere li va deixar en Gabo com a garantia de pagament quan ell hagués acabat les gestions a ca la senyora Juana.

En Pere pagà el mig palo que ell duia amagat a una butxaca interior i digué que en sortir li donaria el que faltava. Millor que pensàs que ell tenia els doblers. A en Gabo li digué que no perdés de vista al seu informant i que si volia fer alguna fantasia, no dubtàs en treure-la. El gest que va fer amb dos dits de la mà va ser suficient perquè el penjat fes via a dir que no, que no faria falta.

—Au, anem i no ens vulguis enganar i procura no embarrarla que, aquí el meu parce, et vigilarà mentre jo no hi sigui, i ja saps que si fa falta la treurà.

Fent voltes per aquells carrerons impossibles, deixaren enrere el darrer grafiti, pujaren i quan eren a algun lloc del qual no sabrien ni com sortir, l’al·lot els indicà quina era la casa que cercaven.

—M’esperau aprop i si en mitja hora no he sortit avises a la policia i retens aquí a l’amic, fins que arribin i m’alliberin.

Aquell pichurria, que no havia calibrat bé la berraqueria dels dos gomelos a qui pensava treure uns bons doblers sense gaire feina, s’apressà a dir que no, que si no sortia en mitja hora, ja mirarien de fer qualque cosa ells, però que res de tambos pel barri.

Mitja hora, els recordà en Pere i s’acostà al finestró de la segona planta d’una casa pintada de verd maragda en la seva façana del primer pis i sense referir i amb els totxos a la vista en aquella segona que a causa del desnivell del terreny quedava a peu de carrer.

No va poder veure-hi res de l’interior, però sí que hi sentí lladrar un ca, el brunzit d’alguna màquina que repicava mecànicament, renou de passos i, després, silenci.