Los niños de Topsia.

bsh

Topsia es un barrio de Calcuta, como otros lleno de gente, de coches y de ruido. Pero, además, Topsia tiene un slum, un barrio de chabolas alineadas en una calle, detrás de un canal. Desde nuestra experiencia europea cuesta imaginar como vive allí la gente. Los niños corretean por esa calle, las mujeres y las niñas recogen y acarrean agua desde alguna de las fuentes de agua potable o trabajan manejando grandes tijeras para recortar piezas de sandalias para alguna fábrica que utiliza esa mano de obra barata, manos de mujeres y niñas.

Los niños de Topsia, sobretodo los del slum, con padres analfabetos y la mayoría sin trabajo, estaban condenados también al analfabetismo, la escuela no entraba en los planes de las familias del barrio. Sin embargo solo la educación puede hacer que esos niños puedan aspirar a que sus vidas cambien, porque la educación es el arma más poderosa para cambiar el mundo. Evidentemente que también lo es la inversión estatal y lo son los programas de desarrollo económico capaces de mejorar la siutación de la gente, pero en paises pobres o no, la India no lo es, pero donde las desigualdades son tan exageradas es muy difícil que los pobres puedan salir de su miseria. Pero sí es posible que los niños, y sobretodo las niñas que siempre son las últimas en las prioridades de las familia, puedan acceder a la educación. Y eso es lo que Kika Simó decidió en 2006 conseguir que aquellos niños cuyas sonrisas le robaron el corazón, pudieran ir a la escuela.

bsh

Y ahí están ahora, casi 200 matriculados en escuelas de primaria y secundaria o recibiendo clases de preparación para poder ingresar en una.

Al principio todos los niños se escolarizaron en educación primaria y ahora algunos de ellos, ya con 16 o 17 años cursan educación secundaria y pasarán pronto a High School y algunos de ellos a la Universidad. Sobretodo en el caso de las niñas esto representa una mejora importantísima de sus vidas, habiéndose logrado parar algunas de las bodas infantiles que en India son aún frecuentes. Pero es que además ir a la escuela es también un antídoto contra la suciedad y las enfermedades. Kika se cuida de todo ello.

Kika Simó, Kikamum para todos sus niños, empezó montando un sistema que permitiera a los niños acceder a la escuela. Convenciendo a las familias, preparándoles el acceso, pagando las matrículas, los uniformes, los libros y todo el material escolar a la vez que asegurando el seguimiento de esos niños en las escuelas. Y ahora eso está consolidado.

En Topsia tiene un local donde los niños al volver de la escuela y en turnos según su horario escolar van a realizar sus trabajos escolares con el apoyo de maestras que controlan el de cada niño y les ofrecen clases de refuerzo que aseguren su buen desempeño escolar.

Y Kikamum está con ellos, los recibe, los tutoriza, los asesora, los controla y los despide.

Pero sobretodo los quiere, les ofrece todo su apoyo y su cariño, y ese amor que ella da se expande por cada rincón de ese espacio donde reina un ambiente de paz, alegría y valoración del esfuerzo y la educación que para mí, que he dedicado toda mi vida profesional a la educación, ha sido una de las experiencias más estimulantes que he conocido.

Un día con los niños de Topsia y Kika Simó fue como una transfusión directa de amor y de felicidad.

Sí, Los niños de Topsia, es una ONG construida y que se sustenta en el amor que Kika ofrece generosamente a todos, los niños y sus familias. Pero las matrículas, los uniformes, los libros, el material escolar, las maestras y el local no se pagan con amor sino com rupias. Por eso es tan importante cualquier ayuda que le sirva a Kika Simó para continuar ayudando a que las niñas de Topsia estudien y posterguen los matrimonios y la maternidad, a que los niños no abandonen los estudios y que las familias se sientan orgullosas de tenir hijas e hijos que tendrán unas posibilidades de tener trabajos que ellos jamás pudiern ni soñar.

Los niños de Topsia es una ONG donde podéis estar seguros que el dinero se destina a lo que os he dicho, donde cada euro donado se convierte en 78 rupias que se destinarán íntegramente al mantenimiento de toda esa red de, para usar una palabra de moda, empoderamiento de la gente de Topsia gracias a la educación. Una red tejida con la voluntad, la fuerza y el amor de Kika Simó.

Así que aquí os dejo la C/C donde podeis hacer donaciones puntuales o periódicas.

Banco Santander. ES79 0049 5790 02 291 6028617

Y la web: https://www.losninosdetopsia.com/

 

Cròniques de l’Índia 5

IMG_20200118_135358

Un dissabte després de 2 viatges en avió que feren que el més de 2000 Km que separen Madurai de Calcuta els pogués fer en un poc més de 6 hores, vaig arribar a Calcuta encara de dia i la ciutat em va acollir amb totes les característiques de les que ja havia visitat i algunes coses noves que em varen fer saber ben prest que en Dominique Lapierre tenia raó i aquesta era la ciutat de l’alegria.
I la primera que em vaig dur va ser comprovar que la guest house on m’allotjava, encara que tot i ser típicament índia, neta i una mica destartalada, estava ben a prop de Park Street, un carrer amb molts de bars i restaurants ben occidentals. Així que vaig fer de turista ídem i em vaig ficar a un Barista on un batut de mango em costà devers 5 euros, una fortuna pels stàndars indis, però a la fi podria menjar qualque cosa no coent i això m’animà a passar una bona estona asseguda a una butaca davora la finestra i observar el que passava pel carrer, tan contrastat amb l’interior del bar, que em va fer gaudir d’una estona d’observació que acabà confirmant-me allò de les terribles i enormes diferències de la societat índia. Si entre la gent que passava pel carrer ja s’observaven en la manera de vestir,no calia més que mirar cap a l’interior del bar on els clients eren indis i amb la capacitat econòmica suficient per permetre’s els preus europeus i abusius del local, o veure asseguda al carrer una dona davora la qual s’hi arribaren a aplegar fins a 5 infants, entre 2 i 12 anys, que descalços pul·lulaven també pel carrer imagin que demanant. Ah! també vaig veure una rata sortir del parterre que separa la voravia de la carretera i tornar entrar, ella tan panxa.
A Calcuta hi ha molta gent, com per totes les ciutats índies, però aquí com a gran ciutat una mica més. Els carrers estan plens de xiringuitos, xaboles, on la gent hi ven qualsevol cosa i sovint també hi dorm. Hi ha aixetes que deuen ser boques contra incendis, on la gent s’hi renta vestida. La roba s’hi penja a les barreres de la carretera o a cordes entre arbres.
Edificis luxosos estan aferrats a cases que mai es deuen haver repintat. Aquests dos edificis, per exemple, estan ben aferrats.
IMG_20200122_095456IMG_20200122_095548

El fems s’hi acumula, encara que he vist que els matins hi ha gent que agrana i els fica a carretons que estira cap aquí i cap allà. A qualsevol carrer pots trobar quelcom semblant a un abocador de fems on corbs i cans es disputen no sé ben bé què.

Hi ha molt renou, com per tot es condueix a toc de pito. Aquí hi ha semàfors, que venen a ser utilitzats com els pasos de cebra a ca nostra, o sia si està en roig i hi ha gent per passar en verd, els cotxes s’aturen però si no, no, a no ser que hagi policies i aquí hi ha semàfors on hi ha també policies. En aquests els cotxes s’aturen i es formen coes tan grans que poden tenir aturat el trànsit fins a 7 o 8 minuts; llavors els cotxes aturen el motor. Si hi ha policia la gent no passa sortejant cotxes perquè el poli té una corda fermada a un arbre que aixeca per davant la gent i ferma a un altre arbre, impedint així el seu pas fins que el semàfor es posa verd i ell deixa caure la corda perquè puguin passar. Però ni entre els conductors ni entre els peatons tot això provoca la irritació que veim aquí on els clàxons del cotxes no són per fer saber a la resta que vagin alerta sinó per expressar la ràbia contra qui, encara que no se sapi qui pot ser, provoca que haguem d’estar aturats.
I potser aquesta tranquil·litat de la gent, una espècie de pau interior, sigui una de les coses que fan que m’agradi tant l’Índia i em faci tan feliç. Per exemple, a la meva guest house, situada en un edifici de vivendes particulars i al 5è pis, hi ha un ascensor i un ascensorista que se n’ocupa de fer-lo pujar i baixar desde les 8 del matí a les 10 del vespre, idò el seu somriure i la seva salutació cada vegada que sortia o entrava em feien començar el dia igual, somrient.

Perquè és que ni jo mateixa puc explicar-me el perquè de l’atracció que l’Índia té sobre mi. Els carrers estan bruts; les voravies t’exigeixen atenció si no vols trevalar o caure directament a algun dels seus forats; el renou és infernal; no m’agrada el menjar indi perquè és tan coent que almanco per jo és impossible de menjar així que em pas dies de sucs, iogurts i alguna classe de pa que no ho és ben bé, ah! i també les galletes d’inca, sense les quals mai viatjam les mallorquines, fan el seu paper…

IMG_20200117_134813 Aquest és, per exemple, un carrer de Madurai.

Idò perquè a l’Îndia som tan feliç? Si tampoc faig ioga, ni entenc res de la seva religió, ni tenc aquest punt d’espiritualitat que sembla que a l’Índia és desenvolupa tan bé, idò perquè m’agrada tant?

Podria ser també per les sorpreses que mai deixa d’oferir-me. M’agraden els seus llocs diguem-ne turístics, allò que les guies diuen que cal veure, els temples, els palaus, coses com el memorial de la reina Victòria que a Calcuta és una de les visites més turístiques (edificis estil anglés que deixà la colonització), però el que més m’agrada és caminar pels seus carrers on passen coses que sempre em sorprenen.

Si us dic que de la visita al famós memorial de la reina Victòria, a més dels seus jardins ben cuidats el que més em cridà l’atenció varen ser els polis copejant amb pals els taxis aparcats a l’entrada perquè partissin —no sé quina classe de pals devien ser perquè tot i rebre amb força i renou la carrosseria dels cotxes no s’abonyegava— o la filera enorme de carrosses tirades per cavalls famélics que servien per passetjar turistes, indis, of course, guiris som poquíssims i crec que cap de nosaltres seria capaç de passejar-se amb tant d’oropel.
IMG_20200119_141229

Així que a Calcuta, a part del Memorial, no he fet cap de les visites recomanades, la casa de la mare Teresa, el temple de Khali, el pont de Howrah o un passeig pel riu, i ben pocs turistes occidentals ni indis he trobat en aquests dies, ni en Calcuta ni enlloc. Cal fer excepció dels espanyols i sudamericans que havia en el Rij’s Café, un local on l’amo xerrava espanyol i tenia a la carta des de truita de patates a ous fregits, croquetes o pisto, i, ja podeu imaginar que no em vaig poder restistir a sopar allà des de que na Kika Simó m’ho va fer conéixer.

I per acabar aquestes cròniques, la darrera serà per contar-vos la millor experiència que he tingut en aquest viatge, la visita a Tòpsia, el seu slum i la ONG Los niños de Topsia creada per la mallorquina Kika Simó.

Cròniques de l’Índia 4

IMG_20200116_141354

Ja som a Madurai, el final del meu periple per Tamil Nadu i els seus temples. I sí, al final he arribat a la ciutat del temple dels temples. No sé si és el mes gros, però sí el més impressionant, almanco per laIMG_20200116_141354 quantitat de gent que hi ha dintre, fent coa per entrar-hi i fora. Perque us faceu una idea és com una fira de poble de Mallorca en diumenge, però una de les importants. Havia pensat comparar la masificació amb la de la platja de Formentor a l’estiu, pero no sé si us haguéssiu fet una idea. També impressiona el seu interior, ple de columnes amb estàtues i gent, molta gent que fa unes coes llarguissimes per  accedir al lloc reservat sols als hindus (quina sort, aixi ni he de decidir si la faig o no) supos que el santa santorum on s’adrecen la majoria duent platets amb flors i menjar. La deesa Menakshi i la seva parella Sundareshwar, una forma de Shiva, deuen estar sadolles.

També es fan llargues coes per deixar les sabates. El tema temples i sabates es mereix un altra entrada.

Bé, tornem al temple de Madurai. Vaig ser convenientment informada que a les 9 del vespre feien una cerimònia, i allà que era jo abans de les 8 per gaudir del temple. Com que no deixen entrar càmeres ni telèfons mòbils, (cosa de la que vaig ser informada convenientment a l’hotel per dues franceses d’edat provecta) vaig deixar tot a l’hotel (també el repelent que duc sempre a la bossa i que ara, aquí escrivint, ja he hagut d’usar)

Res que vaig gaudir del temple i el seu ambient més de dues hores mentre els mosquits gaudien de mi. La cerimonia primer havia de ser a les 9’30, perquè feia molta calor i la gent venia tard em va dir un poli (per cert, el temple n’estava ple), després un guia em digué que com que havia molta de gent (la que estava al lloc reservat als hindús) fins que no acabassin res, que si tenia sort serien les 10, si no i mitja i si tenia molt mala sort les 11. Havia un grup gran de turistes ídem i quan una dona quasi se’ls desmaia decidiren partir. Els que anavem sols seguíem esperant la famosa ceremony i els mosquits ja havien avisat a tots els del poble que allà havia uns quants blancs apetitosos. Vaig aguantar fins mes de les 10 i, quina felicitat decidir que a ca una puta la ceremony i que em tornava a l’hotel i que es fotessin els mosquits i les deesses.

Així que em vaig quedar sense ceremony pero havent observat que aquí no havia grups de dones de sari vermell i que els grups eren fonamentalment d’homes amb el tors nu, fulard negre anuat a la cintura, collars i el front pintat de blanc i groc. Els tamils tenen una expressió que atemoreix, de pell molt fosca i mirada penetrant fan pensar en tots aquells pirates temibles de les pel·lícules de la meva infància. Res, prejudicis, però tampoc és que siguin molt amables. Encara que crec que ho preferesc, no et diuen res, et fiquis per on et fiquis.

Abans de venir aquí vaig esser a Trichy on tenen un gran temple, molt més tranquil que aquest i un més petit que vaig visitar quasi sense gent. Quasi que trobava a faltar les mases a les que ja m’havia acostumat… Allà també em va semblar rar que ningú em demanas la foto famosa, i no, ni una foto en tot el que vaig fer a Trichy (que, com no, tambe té altres noms, Tiri i Tiriuchirapally, no m’estranya que l’escurcin) A Madurai ja s’ha recuperat el delit indi per fer-se fotos amb turistes.

A Tiry vaig fer el que més m’agrada a l’Índia, caminar pels bazars, i badar  pels puestos, mirar les flors, les carniceries (amb animals vius i un estat de neteja del qual us estalviare descripcions) o seure a fer un suc de llimona (la meva panxa no accepta res mes) a uns dels restaurants, bars o el que siguin, on  hi ha taules i cadires (la majoria son simples barres o carretons on serveixen menjars i tes sense que et puguis asseure), un munt de cambrers (sempre hi ha un munt de persones en els serveis publics, bars, hotels…) i un senyorindi (de l’edat dels senyorsavis i del seu nivell, per damunt la resta) que asegut darrera un petit taulell es cuida de les factures i del control de tot. Aquests bars són els de més nivell per aquí i on se serveixen menjars sobre fulles de palma que surten de diferents poals que passegen els cambrers: una pasterada d’arròs i a davora unes de salses de colors diferents de les que t’arriba l’olor del coent. I res de coberts. Amb la mà dreta barregen l’arròs amb les salses i llavors van prenent porcions que apreten amb tres dits i, au, a la boca. Al principi i al final a una pica d’aigua que hi ha a un raco a rentar-se les mans i au.

M’agrada l’Índia perque sempre et depara alguna sorpresa. A Trichy estava a un hotel bastant bo pero on sols hi havia indis. Un matí baix a berenar i em trob la recepcio plena de fum, i de gent que movia llanties enceses per davant un altar on l’estàtua d’un elefantet seia ben tranquil ple de collars de flors grogues i tot de coses de menjar a una tauleta del davant. La gent era el personal de l’hotel i supòs que alguns clients devots  i supòs també que el que feien era el que he vist al nord i que li diuen puja, encara que aquesta era la mes parafernàlica que mai havia vist. El fum inundà la recepció durant bastant de temps i en acabar cadascú es va menjar un plat d’una espècie de pure de color ataronjat on suraven alguns ciurons. Me n’oferiren dues vegades i encara en pensar-hi estic segura que m’ho menj i allà mateix em mor.

Demà deix Tamil Nadu i m’en vaig en avió a Calcuta. Supòs que alla sera facil trobar un browsing centre, que ara ja se com li diuen als nostres antics cibercafès. I n’hi ha ben pocs. Els mòbils han acabat amb molts d’ells.

 

Croniques de l’Índia 3

IMG_20200113_113315A veure si avui que el teclat va com un tir aconseguesc fer una crònica una mica mes acurada que la de la darrera vegada.

Em vaig quedar a Pondicherry, en el tros de poble mes net de tot el que he vist mai a India. En concret en el barri francès i el passeig de davora la mar. Es que ni un paper enterra, eh! L’enveja de Palma si no fos que en allunyar-te d’aquella zona i d’aquell barri ja tot es tornava assemblar bastant a alguna altra ciutat índia, de les netes, que consti.

Ahir vaig arribar aquí, a Tanjore (Tanhavur, no sé perque les ciutats indies tenen sempre mes d’un nom) lluny de la costa i ben enmig de Tamil Nadu. Es veu que va ser la cuna d’una important civilitzacio, la Chola, que entre els segles X i XI assolí el seu apogeu, de la qual mai havia sentit parlar. Aquesta idea nostra de ser cuna de civilitzacions s’esmicola en quant te mous cap a l’Est. Hi ha un temple meravellós del s.XI i un palau ruinós del que he decidit passar.

Tambe vaig passar de visitar Auroville aprop de Pondicherry, una ciutat ideal creada en 1968 com la ciutat on la humanitat pogués viure en harmonia. Va ser el somni d’una dona a la que diuen la mare i que supos que es venera al lloc. Ara hi viuen estrangers (i potser tambe indis) amb l’idea que això sigui possible. No hi vaig anar, i això que es un lloc d’atracció turística, perque no m’agraden els guetos. Viatjar sola te aquesta aventatja, entre d’altres, la de decidir que fas i on vas sense fer cas de guies ni propostes turístiques.

Vaig venir a Tanjavur amb automòbil privat, el dia anterior havia arribat a Pondicherry en bus i em bastà l’experiència inenarrable. No parlaré, doncs, dels busos indis, pero encara no he dit res de les carreteres i la conducció índies, i avui toca.

Aqui la conducció és sonora, o sia que els clàxons no aturen mai de sonar. Li passes a qualsevol vehicle pitant; vols canviar de carril, pites; vols girar en qualsevol moment, pites; veus qualcú, animal o persona, que s’apropa, pites; arribes a un creuament i has de passar tant sí com no, pites. Com que les carreteres van plenes de tot això, gent, animals, cotxes, motos, camions que sempre són Tata, busos que fins i tot tenen la jeta d’anomenar-se de luxe, bicicletes, richshaws… sempre se senten pitos diversos. Els dels camions quan vas caminant us assegur que acollonen.

Pràcticament no hi ha semàfors. A Chennai vaig veure un i vaig passar, tanta era la il·lusió que em feia atravesar un carrer sense el sofriment de fer-ho pel mig del tràfic, en arribar a l’altra banda no vaig saber què feia allà i vaig haver de tornar. Res, coses de l’enyoranca de la civilització occidental.

El que no he vist encara es cap stop ni cap ceda el pas, això aqui no s’usa, els vehicles van passant i sortejant-se uns als altres. De vegades, quan vas en un autorichsaw fa una mica de por, pero jo no he vist encara cap topada. Ah! també hi ha algunes carreteres amb doble línia continua pero com si no hi fossin, s’adelanta igual que en qualsevol altra carretera, o sia quan al conductor li sembla bé, el que ve de front s’aparta i au, a córrer!

En justícia també he de dir que de Bangalore a Anantapur i a Chennai hi ha carreteres desdoblades i noves, i en moltes carreteres de Tamil Nadu es veuen també obres. El canvi és accelerat en infraestructures. Pero la pobresa encara es veu i les diferencies són accentuades. He vist dones recollint les deixalles amb les mans, gent dormint al carrer (una mica mes que a Palma que també ho duim bé), dones acotades a les obres i traginant rajoles, fent munts de terra després d’agranar també acotades i recollint la terra amb les mans per colar-la i posar-la en sacs, i homes enganxats amb les mans i els peus, sense cap subjecció, a andamis formats sols per tubs fins metàl·lics desplacant-se per les altures del temple de Tanjavur per fer tasques de manteniment.

I he vist també molts grups de dones vestides amb saris vermells que visiten els temples. Sembla que venen en peregrinacio des d’altres estats i van en grups grans, gairebé sense homes, i sembla que s’ho passen la mar de be, rient, ballant, passant per les capelles dels temples perque els pintin el front, i fent-se fotos amb les turistes. Quina perra amb les fotos amb estrangeres! Comenca una que s’acosta i diu Selfie mostrant el telèfon, al final totes volen passar i posar, i jo, res, deixant-me fotografiar, què hi farem!

Ah! tampoc he parlat encara del moviment de cap que encara no sé com interpretar. Davant qualsevol conversa mouen el cap d’esquerra a dreta, de forma que si esperes un si o un no, has de confirmar-lo perque encara no he après a interpretar aquest moviment de cap que, per cert, se m’esta aferrant… En arribar al ciber on estic escrivint això la dona que l’aten m’ha respost amb el cap i he hagut de demanar-li si volia dir que podia emprar un ordinador o que no, de fet no havia ningú.

Bé, per avui crec que ja està bé. Després faré un esforc i miraré de posar accents amb el telèfon.

Cronicas de l’Índia 2

IMG_20200110_163213Aixo de trobar un ordinador aqui s’ha convertit en gairebe impossible, i que a mes, encara que sense accents, em permeti escriure sense haver de repetir cada paraula perque el teclat no em vol fer cas, ido aixo ja es tan dificil que estic a punt de deixar-ho fer i sortir a veure grups de dones amb saris vermells admirant-se davant la mar.

Avui es dissabte i quan a Mallorca no faltara molt perque es tornin encendre les torres de defensa, jo som a Ponducherry, ciutat colonial francesa que mira a l’ocea Indic. Vaig deixar Anantapur de nit a dins un bus amb llitera que pegant bots em va dur fins a Chennai on vaig arribar en estat lamentable a les 8 del mati. Vaig tenir sort i un llit confortable m,esperava a l,hotel.

La primera visita a Chennai va ser a un temple on no vaig entendre res i on m,ho vaig passar estupendament precisament per aixo. El que mes m’agrada varen ser els dibuixos del terra, tot ple d’una especie de mandales dibuixades amb guix i amb una sola linea sense interrupcio amb dibuixos extraordinaris… I efimers.  Coes llarguisimes de gent aferrada esquena-pit sense que entremig hi cabes res, I suant, que feia calor. Ni idea d’on volien arribar amb tant d’interes, pero supos que a qualque cosa aixi com seria “el camarin de la virgen”, com a minim del Rocio vist el patiment i la devocio que demanava. Tot un seguit d’homes mig despullats I amb el front decorat amb retxes i colors estaven apostats a capelletes desde les que feien coses diferents amb la gent que anava passant per davant. Per exemple, un els cobria amb una especie de casc metal.lic decorat amb pedreria.

La meva estranyesa davant tot aixo seria equivalent a la que tendria a un acte religios catolic sino fos que ja se que les coes no son per menjar una galleta, sino per rebre el cos de Crist, o sia tot molt mes assenyat que allo del capell, no?

Fins que vaig arribar a Marina, vaig decidir atorgar a Chennai el titol de ciutat mes bruta de la India,pero al final, com que a la costa no hi havia vaques, la brutor queda compensada i Chennai es una ciutat mes.

Des de llavors han passat mes coses pero el teclat esta tornant loco i jo idem.

Cròniques de l’Índia 1.

IMG_20200106_120013

Primer de tot, res d’accents, ja ho veis. (El títol l’he posat des del móbil i per això, però ara ja em veig incapaç de corregir-lo tot.)

Segon: aquesta vegada no sera com la primera, tenia un netbook que ja es mort i encara que ho tengues no l’hauria duit, pel pes i perque he reduit el meu equipatge a la minima expressio i em sembla que encara em sobren coses.

Be, anem a la primera cronica. Ara som a la Fundacio Vicente Ferrer, impressionant. Pero primer vull xerrar de la part dolenta, no de la fundacio, de la meva entrada a la India (no sabeu com es de difícil aixo de no posar accents).

Vaig arribar a l’aeroport de Bangalore a migdia despres d’un viatge,  normal tenint en compte la distancia, agreujat per les escales, amb una companyia que es diu Saudia Airlaines i que deu ser la de baix cost d’Arabia Saudita. Les hostesses molt amables amb els seus vels enganxats a uns capellets monissims. El menjar igual d’horrible que el de qualsevol altra companyia. Els avions una mica mancats d’una ma de pintura si es aixo el que se’ls dona als avions. Les parets dels banys estaven oxidades, pero res. A les 2 de la nit arribam a l’aeroport de Yeddah i ens duen a la sala de transfers. Mai havia vist un aeroport igual i n’he vist molts. La sala estava petada de gent, la majoria tirada pel terra i caminar es feia difícil sense trepijar ningu. Qui conegui les estacions indies ho entendra. Sense dormir ens fiquen a un altre avio, en pitjor estat que el primer pero amb les hostesses igual  de guapes, elegants i simpatiques. Ja eren les tres i en un poc s’atura a Riad, on s,ompl totalment. Mi gozo en un pozo. Tenint en compte que ja haviem afegit 2 hores a Yeddah, sols haviem d’afegir 2 i mitja i derrotats i vensuts (que tampoc hi ha ces trancades aqui) arribarem a Bangalore. Nosaltres si, les maletes que s’havien embarcat a Madrid, no. Com que m’ha passat tantes vegdes vaig voler pensar que a l’endema les tendriem, pero ja ens avisaren que era dissabte i no hi havia vol.

Aixi que vaig arribar a la fundacio fent olor a xota i em vaig comprar un vestidet que no esta molt malament i llavors em varen acompanyar al poble per comprar sabo i crema que la pell de la cara ja em tibava. Ido va ser imposible, al final una pastilla i una crema que ni he ensatat, por em fa. A l’endema quan ja vaig fer relacions socials em regalaren potets d’hotel i llestos.

Res que ni dissabte ni diumenge, i avui els reis me l’han duita.

Tampoc em vull explaiar en negativitats, pero tenc un constipat important i diarrees de les meves, sols que duren ja 24 hores, pero em preocupa poc.

Escric aixo a un ordinador que hi ha a la cantina de la fundacio, la resta dels dies no feia mes que dormir, pero avui el constipat va millor i a les 10 he de partir al poble per agafar un bus nocturn a Chennai. Es ven com amb llits. Ja veurem, em preocupa mes el tema váter que qualsevol altra cosa.

I au, arribam a la Fundacio. Un prodigi d’organitzacio i neteja al bell mig de la India. Els visitants podem estar tres nits i quatre dies totalment gratis. Fan menjar aposta pel gust occidental, be, pel gust espanyol  perque ho som tots. El que Vicente Ferrer i sa dona, Ana, han aconseguit aquí en aquests 50 anys de la fundacio, es un miracle, pero no un miracle divi sino un d’huma i degut a la seva creensa en que la pobresa es pot superar, que amb ajuda , de la greu injusticia que representa la pobresa en la India es pot sortir.

I amb la nostra ajuda i la seva tenacitat han conseguit coses com, 125.000 nines i nins apadrinats per families espanyoles. I som els Balears els que mes en tenim. I be,  que “me llena de orgullo y satisfacción” .

IMG_20200104_203419

 Amb cada apadrinament  no se salva un nin sino una comunitat. I aquest sentit de comunitat esta present en qualsevol dels projectes de la fundacio. Una altre projecte que m’encanta es el de mujer a mujer. Amb el que aporta, el grup de dones te una especie de guardiola a la que poden demanar prestecs sense interessos per fer creixer aquest doblers, comprar una vaca, obrir una botigueta, una perruqueria, es allo dels microcredits. Els grups de dones es reuneixen una vegada al mes per plantejar les seves necessitats i els seus problemas que en grup son mes facils de gestionar. Els homes no participen de tot aixo. I es tracta, com deim ara, d’empoderar a les dones.

Avui he estat a un poble amb un d’aquests grups i us assegur que estar amb elles a qui ha empoderat ha estat a mi mateixa.

IMG_20200106_125904

Ahir vaig visitar la nina que tenc apadrinada. Aquí les nines son mot timides, i ella tambe ho va ser, pero la familia i els veinats varen omplir la única habitacio de la casa i els homes em cantaren cansons. Na Radija, que els pares digueren que ballava molt be no  ho va voler fer i vaig ser jo, carregada amb dos immensos collar de flors que sol tenia ganes de llevar-me, la que vaig haver de dir que la deixasin estar.

Hi ha tambe una feina molt important en el mon de la discapacitat. Jo sols vaig veure l’escola de sords, pero n’hi ha de cecs, de paralitics cerebrals i de discapacitats intelectuals d’on les que varen  anar varen venir encantades. I ara, us caureu de cul, aquests, els discapacitats intel. lectuals, varen anar a Los Angeles a les olimpic special games, i es varen dur 17 medalles. Eh, com se us queda el cos?

I tambe tenen hospitals de dones i de pediatría.

Aixi que si encara no col.laborau amb la fundacio, no perdeu  mes temps, amb bastant menys del que costa un cafe diari, podreu estar ben orgullosos de saber que col.laborau amb un projecte de molt alt nivell que lluita contra la pobresa, contra la discriminacio  de les dones i els discapacitats, contra els matrimonis infantils, contra les castes, contra les morts prematures per manca de serveis basics, i sobretot per retornar la dignitat a les persones.

Au, venga!!

Pecats capitals

getimage.ashx

Digui el que digui na Maria jo no acumul ira, potser un poc de ràbia sí, però la ràbia me l’empàs i ningú no se n’assabenta. Perquè la ira és una cosa molt seriosa, com deien els capellans de l’escola és un pecat capital i d’aquests set s’ha de fugir com de la pesta perquè són els que empudeguen la vida. Bé, jo tampoc diria tant, però sí que és cert que cada un d’ells perjudica sobretot a qui el comet. Tornem a la ira. Si en pecàs, escridassaria a tota aquesta guarda d’inútils amb què em top diàriament o els arriaria un bon cop de puny i no, el que els he de dir els ho dic sense cap crit i mai els he aixecat la mà.
I tampoc en patesc cap dels altres sis, encara que na Maria de tant en tant em retregui que si no serà que el que tenc és enveja dels seus èxits. Idò no, no és enveja, torna a ser ràbia, perquè a veure, com pot ser que a mi em donin els pitjors horaris, que no em publiquin res o que essent el més gran no em donassin la direcció del departament i ara tengui de cap a la impresentable de na Carmeta que sols pot presumir de cul i pit?
I xerrant de culs i pits, del que ningú podrà dir mai que patesc és del pecat de la luxúria, perquè mira que ho faig poc. I, mira, d’aquest pecat sí que m’agradaria pecar-ne una mica més. Però de la resta, no, que no en tenc cap.
Ni som peresós, que m’aixec ben prest perquè no m’hagin de retreure cap falta de dedicació a la feina, idò ni així, que la pava de na Carmeta em va fer saber que arribar el primer de tots, abans que hi hagi ningú, no és cap excusa per partir abans que acabin les reunions. Però a veure, què m’han d’ensenyar a mi aquesta colla d’intel·lectuals de pa amb fonteta, a mi que els hi don cent voltes?
I no, això no és supèrbia, digui el que digui na Maria que, fins i tot tengué la santa barra de dir-me que a veure si tanta ràbia per no ser el cap de departament és que som un avariciós i que l’únic que m’interessa és el suplement econòmic, que ara, a damunt, li donaran a la inútil de na Carmeta.
I mira, l’únic pecat capital que em podria acceptar és el de la gula, però en el meu cas es tracta d’una gula bona, què carai, què m’agrada menjar bé! I a qui no, eh? I en qualsevol cas en el mateix pecat ja duc la penitència que m’ha engreixat tant la panxa que ni em puc tancar els calçons, així que no sé, crec que hauria d’apuntar-me al gimnàs ara que començam un nou any. Però és que em fa tanta peresa!

Hieronymus_Bosch-_The_Seven_Deadly_Sins_and_the_Four_Last_Things

Conte de Nadal

las-felicitaciones-de-navidad-2019-mas-originales-655x368
Però què em dius, Rosa!! No m’ho puc creure. Vols dir que ta mare pensa fer això? No, si  ja li dic jo al seu fill, mira que ta mare no està bé, que ja fa temps que ha començat a fer cadufos, a veure sinó com s’explica el que ens va dir al dinar de Pasqua, i allò de les panades, què em dius? Mira Rosa, jo li dic al teu germà, però no sé què dir-te. A mi ja em sap greu que tenguis una filla com la teva. Un fill, ja, ja ho sé. Idò un fill com el teu, però és que això de ta mare ja és per preocupar-se, i molt. Sí, reina, ja ho sé, ja sé que tu ho entens tot, ja ho hem vist, ja, però no em diguis que també entens això de ta mare. Clar que no, veus, és que ja passa de mida! I què feim ara? Com que res? Què ho té clar i què no hi ha res més a xerrar? Idò tu que ets la seva filla li prohibeixes i ja està. Què no pots perquè ella és adulta i autònoma i que és impossible? Mira ja xerraré jo amb el seu fill i entre tots dos la reteniu i feim el que feim cada any i llestos. No, no, estimada, per la força no, però la convenceu entre els dos i amb l’ajuda dels seus néts. Mira ja li envii jo a la meva petita que saps com es duen de bé i a veure si la convenç. I tu també pots provar amb els teus, els petits, clar, que l’altre ja se sap…

…………….

A veure, Rosa i Tomeu, què us pensau, què perquè tenc setanta anys ja sou vosaltres qui comandau a sobre meu? Amb la vostra família feis el que trobeu, però ja us dic que jo també ho faré, el que trob. Massa anys he estat al vostre servei, i s’ha acabat. Els anys que em quedin pens fer el que vulgui. I sabeu què vull? Fer-me contenta a mi mateixa, que al pare, a vosaltres i a les vostres famílies ja us he dedicat temps a bastament. I no, no em convencereu. I tu, Tomeu, que trobes d’enviar-me la teva Loida, la pobra, amb l’encàrrec de fer-me canviar d’opinió? Idò demana-li ara a ella què opina de tot això. Que al final, el que volia era venir també amb jo, així que l’hagué de convèncer jo a ella que això no podia ser perquè fins que no tengues devuit anys necessitava el vostre permís per sortir i per fer el que ella decidís, però que jo, amb setanta feia ja molt de temps que no necessitava permís de ningú per fer el que vull, i que massa temps havia perdut ja fent el que volíeu vosaltres. Així que res, enguany no hi ha dinar de Nadal, ni de Cap d’any, ni de Reis en aquesta casa, ho feis vosaltres allà on vulgueu, que jo me’n vaig a Tailàndia a passar el temps que vulgui jo o vulgui ell a ca n’Àlex. Ah!, i que sapigueu tots i sobretot la teva dona, Tomeu, que segur que és qui us ha atiat a venir a fer el ridícul a ca meva, que estic encantada que na Rosi s’hagi convertit en n’Àlex i ara sigui feliç, que jo ja ho veia que l’hauríeu d’haver deixat fer de nin com sempre havia volgut. Ah, i no sàpiga jo que ni tu ni la teva dona renyau a na Loida per no haver complert el vostre encàrrec d’aconseguir que com cada any us preparàs la porcella i els canalons i l’arròs brut, i us fes els torrons i tragués la vaixella bona i les estovalles de punt mallorquí. Què he tardat molt però que ara em pos la primera en la meva llista de prioritats. Així que Bon Nadal i ja us enviaré un whatsapp des de Tailàndia!

Les mans de la mare

madre-e-hijo-de-la-mano

 

Les mans de la mare feien olor de lleixiu i sabó, olor de net, olor de mare. La mateixa que les de les ties, que també eren mares i que les de la mare de la meva amiga Margalida. Les mans de la mestra sols feien olor de sabó, i de guix i goma d’esborrar, tot barrejat. No feien olor de lleixiu perquè ella no era mare, ni padrina, que les mans de la padrina feien una altra olor, com d’herba, una mica com la de la gàbia dels conills. Així que fins que no vaig anar a ca n’Eulàlia estava ben segura que l’olor de mare era el de les mans de la meva.

N’Eulàlia sols venia al poble a l’estiu. Els senyors de Son Miranda arribaven a principi de l’estiu amb dos cotxes, en un viatjaven Donya Rosita, na Lenita, sa filla, que era la mare de n’Eulàlia,  el seu marit, don Martí que el menava i n’Eulàlia. A l’altre cotxe, que conduïa, en Rafel, el xòfer, anaven les dues donzelles ―ma mare deia que eren les criades, però a ca n’Eulàlia eren les donzelles i així també les anomenava jo― ben juntetes les dues al seient de davant que tota la part de darrere venia plena de maletes, capses i baguls.

A principis de juny la mare de la meva amiga Margalida començava la feina per deixar a punt la casa dels senyors que arribaven passat Sant Joan, de vegades ja al juny i altres anys es torbaven fins ben entrat juliol. Depenia si abans de venir anaven o no a fer uns dies fora Mallorca.

Enguany han anat fora Mallorca i arribaran més tard, deia ma mare que li havia dit la de na Margalida que sovint la cridava perquè l’ajudàs en la gran operació de posada a punt de les cases de Son Miranda. Jo, en sentir això de fora Mallorca imaginava terres sense muntanyes, on no es veia mai la mar i on sempre plovia. No sé d’on m’havia tret que la mar, la muntanya i el sol eren coses sols mallorquines, com la sobrassada o els botifarrons que deia la padrina que sols n’hi havia aquí.

A la mare ja li anava bé que la seva amiga Antònia, la madona de Son Miranda, no pogués dur sola tot el daltabaix que representava la posada a punt de la casa dels senyors, perquè això eren unes pessetes que, en arribar donya Rosita, li caurien ben bé per acabar de passar el mes, que no sempre s’aconseguia a ca meva. La mare cosia sabates a ca nostra. Cada setmana passava el conco en Pep i li duia les pells retallades que ella cosia amb aquella maquinota que no aturava mai de fer aquell tracatracatrac amb el que sempre m’adormia i que sovint també em despertava. I quan ja estaven cosides i tenien forma de sabata sense sola se les enduia altra vegada cap a la fàbrica. Quan jo partia cap escola la mare feia la bugada d’unes quantes cases del poble, dels rics deia ella i alguna vegada la vaig sentir dir que dels botxins, però sols quan xerrava amb la padrina i creia que jo no la sentia, i jo, que hagués volgut saber per què ho deia i per què de vegades també plorava, sabia que no havia de demanar res, que era un secret d’elles dues.

En Pep no era conco de veres però com si ho fos perquè deia ma mare que havia estat molt amic de mon pare. Al pare jo no el vaig conèixer perquè havia mort abans que jo nasqués. No sé de què, mai m’ho havien dit, però ma mare em xerrava d’ell, perquè no l’oblidis mai, em deia. En Pep cada setmana em duia alguna llepolia i ma mare també sempre li donava les gràcies que jo sabia que no era en nom meu sinó per les sabates. Ho sabia perquè sovint deia: gràcies a en Pep que si no, no sé que menjaríem en aquesta casa.

La meva millor amiga era na Margalida que era la filla dels amos de Son Miranda, així que jo hi anava molt per ca seva i els estius, quan les cases dels senyors s’obrien i n’Eulàlia era per allà jugàvem les tres juntes. Donya Tinita, sa mare, no la deixava allunyar-se massa de les cases, ni banyar-se al safareig, ni enfilar-se als arbres, ni no sé quantes coses més, però de tant en tant aconseguíem despistar les donzelles que tenien ordre de vigilar-la i n’Eulàlia, lluny de les cases, feia algunes coses prohibides que aconseguíem que ningú sabés. I un dia, com que no estava molt acostumada a córrer i enfilar-se, que ella deia que sols ho feia quan venien a Son Miranda, va caure baixant una paret seca i, com que la sang no s’aturava de rajar al seu genoll, la vàrem haver de dur a les cases. Donya Tinita seia al porxo i la va veure, així que no poguérem passar primer per ca na Margalida perquè la curàs sa mare. Tot varen ser crits i esglais fins que una de les donzelles va curar la ferida de n’Eulàlia i sa mare es tranquil·litzà i deixà de donar-nos la culpa que sa filla hagués caigut. Res, que com que va veure que n’Eulàlia ens defensà tot el temps i que deia que érem les seves millors amigues ―tampoc tenia cap més, però si ella ho deia―, donya Tinita ens feu passar a les cases i comanà que ens traguessin  xocolata i melindros per mullar. Tant na Margalida com jo vàrem repetir i ella em tocà la galta i digué pobreta, quina gana té. Va ser quan vaig saber que no totes les mans de les mares feien la mateixa olor i que n’hi havia que no feien aquella que per jo era la millor i la més neta, la de sabó i lleixivet, encara que ara sé que era també la responsable que les mans de la mare estiguessin sempre vermelles i aspres.

Aquell vespre no em vaig acabar les sopes que havia fet la padrina per sopar i vaig explicar que no tenia gana perquè m’havia inflat de melindros i xocolata a ca n’Eulàlia. La mare es va enfadar i jo vaig pensar que era perquè no havia acabat el sopar. El tracatracatrac d’aquell vespre sonà acompanyat de l’olor de no res de les mans de donya Tinita i amarat de gust de xocolata.

L’endemà donya Tinita ens esperava amb un cove gros ple de vestits, n’hi havia d’ella, de sa mare i de n’Eulàlia i em va dir que triàs els que volgués per jo i per ma mare que segur que ens feien molta falta, que era roba que elles ja no es posaven.

Aquell vespre, tota contenta, vaig tornar a ca meva amb vestits per jo i per la mare.

I ma mare es va enfadar, aquesta vegada ben de veres.

Que nosaltres no necessitàvem cap caritat d’aquella casa, que l’endemà havia de tornar-ho tot, que no tenien vergonya, que si pogués… I la padrina la féu callar. No veus que la nina no té cap culpa?, li deia intentant consolar-me perquè jo plorava. Plorava pel meu vestit de floretes i farfalans que no n’havia tengut cap de més guapo, deia xuclant-me els mocs i perquè no entenia perquè ma mare s’havia enfadat i també plorava, i perquè no volia tornar a ca n’Eulàlia amb tot el que sa mare m’havia regalat.

A l’endemà la mare m’hi acompanyà amb la bossa dels vestits. Em duia agafada de la mà, no aturava de rondinar i caminava tan ràpid que jo havia de còrrer perquè no m’hagués d’estirar el braç.

Aquí li duc allò seu, que ni la meva filla ni jo necessitam, ara, la seva caritat. Sols li va dir això, li tirà la bossa als peus i, amb jo de la mà, li girà l’esquena a donya Tinita que no va dir cap paraula, i ens tornarem a casa. No vaig saber molt bé perquè, però la por i la vergonya amb què havia arribat es varen fondre davant la decisió i la dignitat de ma mare allà, a la clastra de Son Miranda davant la mare de n’Eulàlia que acotà el cap i hi quedà palplantada mentre nosaltres caminàvem, la mare, amb el cap alçat cap endavant i jo amb el meu alçat cap a ella, que llavors em semblà com una geganta.

El tracatracatrac de la màquina de cosir em va semblar més ràpid i més fort aquell vespre.

I mai més se’n parlà.

Fins ara. D’allò fa més de 40 anys. Jo vaig fer el batxillerat examinant-me per lliure i amb 16 anys vaig començar a treballar a un hotel, com ho feren la majoria dels joves dels meu poble als anys 60. La mare continuava cosint sabates i amb la meva feina va poder deixar de fer bugades alienes. Amb la meva facilitat pels idiomes vaig aconseguir arribar a cap de recepció i, finalment, a directora d’hotel. La mare fa anys que no ha de cosir sabates, però encara les seves mans, com les de moltes de les dones que treballen a l’hotel, fan aquella mateixa olor que a poc a poc vaig saber que no era de mare sinó de dona que fa net, a casa pròpia o aliena. Per això, per aquella olor de les mans de la mare, sempre m’he preocupat perquè les dones que han treballat als hotels que jo he dirigit, ho fessin amb les millors condicions.

La padrina va morir ahir i mentre la vetllàvem la mare m’ho va contar tot. Mon pare no va morir, el mataren una nit del 38, un escamot de falangistes capitanejats pel senyor de Son Miranda, son pare de n’Eulàlia, el marit de donya Tinita que, com ella, feia anys que era mort. Ja veus filla, la teva amiga sap on estan enterrats i els pot dur flors quan vulgui, em digué la mare mentre tothom pensava que plorava per la seva.

 

Cacera

DCIM100MEDIADJI_0043.JPG

I què, que tal estàs passant aquesta setmaneta de cacera pel coto d’en Borja Luis? Ni m’ho diguis, que ja m’ho imagín. Cansadíssim, eh? Que des del port de València fins a León és un pal de conduir i que llavors t’has hagut d’aixecar taaan dematí; que cal córrer darrere les perdius, que no, que caçar no és anar al camp, seure i disparar i esperar que els cans et duguin les preses. Ja, ja ho sé, petitó meu, que en tornar necessitaries una altra setmana per descansar, però què hi farem! els hotels estan oberts i te n’has de cuidar, que l’ull de l’amo engreixa el cavall. I sí, sí, ja ho sé quant m’enyores tu i quines ganes tens de veure’m. I tant que ho sé, ni t’ho imagines.

I a què sou molts i tots homes? I és que, cari, en aquest món no es veuen dones; què mira que m’agrada caçar, però no hi ha res que m’agradi més que estar a casa i amb tu. I clar, a què si no fos que al coto d’en Borja Luis hi anava tanta gent important que podries fer molts bons contactes, no hi haguessis anat? Ja ho sé, ja, estimat, que el que tu voldries seria estar aquí, amb jo! I que, mira, reina, estaré temps a tornar a fer una sortida d’aquestes. Tan cansades, veritat? Idò mira, sí que tardaràs a repetir-la, sí, perquè rei meu, podria ser que aquest viatget que has fet et dugui tants problemes que no et quedin ganes de repetir-lo.

Veuràs quan baixeu tots dos de l’avió i vagis a recollir el teu Land Rover, sí, allà on vares posar les escopetes davant jo, sé, estimat el que has menat fins a Lleó en aquest viatge tan cansat. Vaja regiró que te’n duràs quan no el trobis allà on el vares deixar aparcat. Què mira que t’ho he dit sempre, que no es pot esser tan descuidat! Que quan aparquis t’has de fixar bé on ho fas. Perquè si deixes un cotxe amb armes mal aparcat a l’aeroport, passa el que ha passat, que ara és al dipòsit municipal i les teves escopetes al quarter de la guàrdia civil. I que no sé com li explicaràs a la figaflor de la teva secretària que tothom s’ha assabentat del vostre viatget i que la meva separació et sortirà tan cara que no sé si voldràs repetir amb qualsevol altra.