Cacera

DCIM100MEDIADJI_0043.JPG

I què, que tal estàs passant aquesta setmaneta de cacera pel coto d’en Borja Luis? Ni m’ho diguis, que ja m’ho imagín. Cansadíssim, eh? Que des del port de València fins a León és un pal de conduir i que llavors t’has hagut d’aixecar taaan dematí; que cal córrer darrere les perdius, que no, que caçar no és anar al camp, seure i disparar i esperar que els cans et duguin les preses. Ja, ja ho sé, petitó meu, que en tornar necessitaries una altra setmana per descansar, però què hi farem! els hotels estan oberts i te n’has de cuidar, que l’ull de l’amo engreixa el cavall. I sí, sí, ja ho sé quant m’enyores tu i quines ganes tens de veure’m. I tant que ho sé, ni t’ho imagines.

I a què sou molts i tots homes? I és que, cari, en aquest món no es veuen dones; què mira que m’agrada caçar, però no hi ha res que m’agradi més que estar a casa i amb tu. I clar, a què si no fos que al coto d’en Borja Luis hi anava tanta gent important que podries fer molts bons contactes, no hi haguessis anat? Ja ho sé, ja, estimat, que el que tu voldries seria estar aquí, amb jo! I que, mira, reina, estaré temps a tornar a fer una sortida d’aquestes. Tan cansades, veritat? Idò mira, sí que tardaràs a repetir-la, sí, perquè rei meu, podria ser que aquest viatget que has fet et dugui tants problemes que no et quedin ganes de repetir-lo.

Veuràs quan baixeu tots dos de l’avió i vagis a recollir el teu Land Rover, sí, allà on vares posar les escopetes davant jo, sé, estimat el que has menat fins a Lleó en aquest viatge tan cansat. Vaja regiró que te’n duràs quan no el trobis allà on el vares deixar aparcat. Què mira que t’ho he dit sempre, que no es pot esser tan descuidat! Que quan aparquis t’has de fixar bé on ho fas. Perquè si deixes un cotxe amb armes mal aparcat a l’aeroport, passa el que ha passat, que ara és al dipòsit municipal i les teves escopetes al quarter de la guàrdia civil. I que no sé com li explicaràs a la figaflor de la teva secretària que tothom s’ha assabentat del vostre viatget i que la meva separació et sortirà tan cara que no sé si voldràs repetir amb qualsevol altra.

Anuncis

“Me gusta estudiar”

A finals del segle passat vaig viatjar a Ecuador i vaig fer en tren el recorregut de Riobamba a Guayaquil. Aquest tren era el que s’havia fet per comunicar la serra amb la costa.

nariz-del-diablo-115

L’any 1899 començà la construcció de la via del que sempre es considerà com un dels trajectes més difícils del món sobretot perquè havia de travessar la muntanya coneguda com la Nariz del Diablo que es trobava entre Alausí i Sibambe, dues poblacions amb gran quantitat de població indígena dispersa entre les muntanyes. La solució que s’adoptà perquè el ferrocarril pogués salvar la Nariz del Diablo, una muntanya que els indígenes havien batiat d’acord amb la seva fama de diabòlica, va ser un traçat de la via en zig-zag que el tren ha de recórrer canviant el sentit de la marxa. Així es passa ràpidament dels 2400 als 1700 mts. d’altura sobre el nivell del mar. Més de 2000 vides dels treballadors de tan faraònica obra va ser el tribut que es cobrà la muntanya fent créixer així la seva fama.

images

L’any 97 quan vaig viatjar en aquell tren que sols feia un viatge al dia era ja una maquinària vella i cansada que al cap de dues hores de trajecte es negà a continuar. Després de llarga espera la companyia ferroviària decidí que el trajecte el faria un ferrobús, una espècia d’autobús que circula per les vies del tren. Sols una petita part dels viatgers, molts turistes com jo, poguérem arribar a ocupar el ferrobús i sortírem cap a Guayaquil travessant la Nariz del Diablo que era el plat fort del nostre viatge. En arribar a Alausí un grup de turistes esperava el tren des de feia dos dies i, malgrat les protestes del maquinista i el seu ajudant, es colaren a un tren on no cabia ja ningú més, la majoria ocupant el sostre i sense fer cas de les prohibicions de fer-ho. Finalment el tren continuà i en arribar a Sibambe, una petita estació al peu de la Nariz del Diablo, un grup d’indígenes, homes, dones i nins i gran quantitat d’equipatge, bolics i senalles, esperaven asseguts a terra i obligaren el tren a detenir-se. El nostre ferrobús, el que quedava dels vagons que havien sortit de Riobamba, eren la seva única possibilitat d’arribar a la costa i poder comerciar amb els seus productes. Novament el conductor i el seu ajudant es negaren a recollir-los, ara ja hi havia gent dreta dins i el sostre totalment ocupat. Els indis es negaren a quedar en terra i conclogueren que si ells no viatjaven tampoc ho faríem la resta de passatgers i bloquejaren la via amb pedres. Després d’estar aturats i sense que la situació es desbloquejàs, o sia sense que ningú pogués o volgués retirar les pedres, el maquinista acceptà que hi pujassin amb el que les pedres s’apartaren i poguérem continuar. A partir d’aquell moment sols vèiem esquenes, braços, culs i fardells plens de verdures, gallines i conills. Arribar al destí final travessant un mercat instal·lat sobre les vies que varen ser convenientment desocupades deixant l’espai imprescindible perquè el tren no passàs per sobre fruites, verdures, teixits i quincalleria variada, va ser una benedicció. De què en baixar d’aquell ferrobús atestat em vaig torçar un turmell no en diré res.

I just ara, 23 anys més tard he tornat a Ecuador i a la Nariz del Diablo, en un viatge absolutament diferent. En aquests anys Ecuador ha fet un canvi espectacular. El centre de Quito està net i ja no està totalment ocupat per mercadets i vendes ambulants, les carreteres de muntanya ja no et produeixen taquicàrdies per la seva estretor i l’estat del paviment, els autobusos no aturen per tot recollint gent i més gent que viatja dreta omplint els passadissos hores i hores, les indígenes no carreguen nins adormits a l’esquena, pocs nins es veuen demanant o treballant al carrer.

I tornem a la Nariz del Diablo. A principis d’aquest segle es va deixar d’emprar un ferrocarril que ja quedava obsolet i a partir de 2008 es va recuperar el tram que va d’Alausí a Sibambe, el que baixa per la Nariz del Diablo, com a oferta exclusivament turística. Ara els vagons són nous i lluents amb butaques molt confortables, amb una guia a cada vagó que explica als turistes, nacionals i estrangers, la història del tren, detalls sobre la seva construcció i recomana els millors punts per les fotografies i els costats per on cal mirar els llocs més destacats del paisatge.

nariz_diablo_gal_05

En passar Sibambe el tren s’atura, els turistes baixen i fan fotos, de la muntanya, del paisatge i del tren, pujats a la màquina o a devora, fent cua per fer veure que cada un estava sol. I llavors torna a Sibambe on no hi ha cap poble més que una estació nova, un bar, una gran plaça amb un lloc de venda de souvenirs i algunes casetes. Allà un grup de joves, homes i dones indígenes Puruhà, ofereixen els seus balls tradicionals als turistes i un recorregut per algunes de les casetes de l’estació on una persona de la comunitat ofereix informacions sobre els seus costums, tradicions i forma de vida, en espanyol o en anglès.

images1

I ja estam a punt d’arribar al títol, que estareu pensant que perquè l’he posat. A nosaltres, que vàrem estar al grup d’espanyol amb una parella de Galícia i la resta tot de turistes ecuatorians o d’altres lloc de Sudamèrica ens acompanyà una al·lota molt jove de la comunitat Puruhà que a un d’aquells cassetons habilitat com el que anomenaven museu ens explicà l’ús de cada un dels estris de cuina i de treball que allà hi havia, no més d’una dotzena, ens digué que la seva llengua era el quichua i que també parlava espanyol i anglés, i les característiques de la seva vestimenta. Ens digué que el capell indicava si les dones eren o no casades i que el que ella duia era de casada, encara que no ho era. Algunes dones del grup li demanaren si tenia nòvio, ella digué que sí i s’estranyaren que no fos casada, les indígenes ho fan des de molt joves. Ella contestà: és que me gusta estudiar. Manifestació que va ser molt ben acollida per totes les estrangeres del grup.

Llavors sabérem que havia acabat la secundària i que volia anar a la Universitat però que amb la feina que estava fent amb un contracte d’un any estava estalviant per fer-ho després.

Al meu primer viatge vaig parlar amb un nin, a Quito, que netejava sabates pels bars per poder pagar l’uniforme (era obligatori a qualsevol escola) el curs vinent. En aquest ho vaig fer amb una al·lota d’un petit poble d’una comunitat indígena que es preparava per anar a la Universitat, i això em va semblar un bon exemple del canvi que vaig observar, entre un i un altre viatge, a Ecuador.

Viure a Noruega

868457206-monacobreen-spitzbergen-banquisa-oceano-artico

En quant he sortit ho he vist tot ben blanc, deu haver nevat tota la nit. Clar que jo, ni fred ni calor. Res de tot això que asusta tant a algunes persones, neu, fred, vent, a mí m’importa. Jo a la meva feina, que cal fer-ne molta per poder menjar. Però hi ha dies, com avui, quan no atura de nevar i quan ni tan sols es veu ningú en treure el cap que no puc estar d’enrecordar-me del lloc on vaig nèixer i on encara m’agradaria tornar.

A les Açores mai fa fred, no com aquí que neva tot l’hivern i fins i tot l’aigua es congela. Vaig nèixer i hi vaig viure fins que vaig tenir edat suficient per independitzar-me. La meva infància va ser feliç, o almanco així ara la record, feliç i despreocupada, sempre amb la família. Del pare mai vàrem saber res, però la mare, la padrina i les ties es cuidaven de proporcionar-nos tot el que necessitàvem, o sia, menjar, que sempre teníem a bastament i cura que no ens faltà mai. Per jo les Açores són el paradís perdut, clima suau, menjar abundant i cap preocupació. El dies passaven anant de dalt a baix, jugant i menjant. No era la millor vida possible?

Ah! però això no podia durar per sempre. Jo era el germà major i la família anava creixent. Així que en arribar a la majoria d’edat, abans dels 18 anys, que entre nosaltres a partir dels 15 o 16 ja som ben adults i tothom espera que els mascles siguem capaços de guanyar-mos la vida per nosaltres mateixos, vaig haver de deixar la casa familiar on ja hi havia massa boques per alimentar. Les germanes trobarien prest qualcú per formar les seves pròpies famílies i a mi, i després al meu germà petit, no ens quedaria més remei que emigrar, a les Açores no hi havia mitjans per sobreviure tots.

Vaig partir a trescar món per cercar-me les sopes. Viatjava sol, era l’única manera de trobar menjar, sense haver-lo de compartir amb ningú. Però al principi va ser dur, molt dur, no volia anar cap al Nord, però no em quedà més remei que acceptar els consells que havia rebut de la família i els amics i arribar a Noruega. Em costà adaptar-me al fred, però almanco la subsistència estava ben asegurada. Sols calia posar-s’hi a treballar ferm i la vida s’em tornà simplificar.

Ah! però no vaig oblidar ni la família ni el lloc on havia nascut, així que pocs anys més tard ja amb la vida resolta aquí, vaig decidir que havia de tornar a casa ni que fos de visita. L’enyorança era massa i, perquè no dir-ho, també la necessitat de cercar parella. Aquí tots som mascles i jo vaig pensar que ja era hora d’estar amb qualcú, bé, amb qualcuna.

I sí, les Açores eren plenes de famelles i encara que em costàs sang, suor, llàgrimes i alguna carabassotada, vaig aconseguir lligar. Ella ja tenia un fill i no va voler venir amb jo cap aquí. Així que em vaig tornar, sol i trist. Les Açores ja no eren ca meva. Ni havia de què viure, ni em trobava ben acollit.

He fet el mateix viatge unes quantes vegades al llarg de la meva vida, però fa temps que no hi he tornat. Aquí la meva vellesa és tranquila. Tenc tot el que necessit, menjar i entreteniment a bastament.

Ara mateix,mentre vaig pujant a la superfície ja puc sentir els crits de alegria dels grups d’humans que, gelats de fred i apostats a les baranes dels vaixells disparen les seves càmeres com a posseïts. Abans de sortir de l’aigua llanç el meu raig d’aigua que puja fins a 15 metres, esper, els mostr el llom i just abans de submergir-me de nou, trec la coa i m’hi acomiad fins d’aquí una hora i mitja, quan torni sortir a respirar. Ells s’en van feliços per haver vist un catxalot i jo baix content, també, a cercar els meus calamars.

Una sort loca

Literatura-Natalia_Ginzburg-Filosofia-Feminismo-Cultura_160995061_18248488_1706x960

Avui és un d’aquests dies que voldries poder tornar deu anys enrere fins aquell vespre quan, després de la festa de graduació, te’l trobares. Maleïda discoteca, penses ara, però, com t’ho passares de bé aquell dia! Havies acabat els estudis; havies gaudit de l’acte de graduació, amb ta mare tan satisfeta! Havies anat a sopar amb les amigues i, per acabar-ho d’adobar, havíeu entrat a la discoteca on el vares trobar i on ell, a la fí, es fixà en tu. Llavors pensaves que havies tengut una sort loca. Havies ballat tot el vespre amb el més guapo de l’institut. El més alt, el més atlètic, el que despertava passions, el que us semblava a totes com un déu inassolible. I a partir d’aquell dia vàreu començar aquella relació meravellosa, tan romàntica i tan perfecta. Prest vàreu ser inseparables. Les amigues se’t queixaven que ja no et veien i t’aconsellaven que no estiguessis sempre pendent d’ell, que sortissis amb elles, que no et tancassis en aquella relació com si no hi hagués ningú més al món. Però tu, convençuda que sols tenien enveja, mai les feres cas.

I deixares de veure els amics, et quedares sense cap amiga, sols sorties amb ell i quan ell no podia, que era sovint, quedaves a casa. Ta mare estava ben contenta, te tenia a davora i tenia un gendre tan ben plantat i que t’estimava tant!

I et cassares amb ell i ja tens dos fills. Sí, quina sort has tingut, filla, diu sempre la mare, tenir un home que t’estima tant. Què no et deixa anar als sopars amb els companys de la feina? Perquè t’estima i es preocupa per tu, què no ho veus, reina? I tu, que sí mare, que tens raó, no em puc queixar, em fa bons regals i em cuida molt.

En dies com avui, però, penses si no hagués estat millor no haver-lo conegut mai. Però no, t’estimes més no pensar-ho, llavors no tendries els teus fills, el millor que t’ha passat.

No viuries en aquesta casa, tan còmoda, tan gran, tan guapa… Els teus fills no podrien estiuejar a la casa de la platja i no podrien anar cada any a esquiar. I et convences que sí, que estàs bé amb ell, que l’estimes i que li has de perdonar aquests prontos que té, que ell és així, que té molta feina i per això passa tan poc temps amb vosaltres, però que ell també us estima. I que té raó quan s’enfada perquè tu no saps estar a l’altura del que ell necessita, que de vegades no li tens el sopar a punt i ell arriba molt cansat i espera que els nins ja estiguin al llit i tu estiguis sols per ell.

Ta mare sempre t’ho diu, nena, has d’aguantar que els homes són així, que les dones ens hem de cuidar de mantenir la casa i la família. I tu, algunes vegades plores, però et refàs de seguida perquè saps que ta mare té raó, que els teus fills són el més important i que passi el que passi tu ets responsable del benestar d’aquesta família. Perquè encara que hagi dies que no pots sortir sense ulleres de sol; encara que hagis hagut de deixar la feina ―no passa res perquè ell guanya suficient perquè no et faci cap falta sortir a treballar fora de casa―; encara que ja  no puguis disposar dels teus propis doblers i li hagis de donar comptes de en què et gastes la seva asignació mensual; encara que s’enfadi si compres massa roba als nins; malgrat tot això tu saps que t’estima i ho fa pel teu bé, perquè vol que els seus fills estiguin ben cuidats i que et posis guapa ―per això no plany gens les despeses en perruqueria― quan l’has d’acompanyar als sopars de feina.

I per això, i perquè com diu ta mare, les dones hem d’aguantar tantes coses!, en dies com avui t’empanedeixes, fins i tot, d’haver desitjat no haver entrat mai a aquella discoteca.

Regal d’aniversari

images

Diu en Ramon que per la pròxima trobada li he de dur un llistat de què vaig fer a cada un dels meus aniversaris. Que vagi repassant-los, un a un i que n’escrigui el que recordi. Es tracta d’una dificultat més de l’exercici que em fa practicar des de fa temps. Activar els records, en diu ell. Vàrem començar, i n’hem fet un munt d’exercicis d’aquests, seguint les lletres de l’abecedari i col·locant a cada una un exemple del tema que ell em suggeria: animals, mamífers, peixos, noms d’amics, noms d’amigues, països del món, d’Europa, capitals, menjars, salats o dolços…

I jo vaig fent llistes, primer mentals que, si les faig al llit, aconsegueixen adormir-me abans d’arribar a la Q, i sort perquè quan hi arrib és ben difícil associar-li res, llevat de Qatar i de la meva amiga Queta que, mira per on, això de les llistes m’ha fet recordar-la.

Veus, em diu en Ramon, com aquesta pràctica va bé per activar records? I jo, que veig que sí, faig tots els exercicis que em demana. Aquí no hi ha molt més a fer, enrevoltada de vells i d’oblit.

Així que aquí estic disposada a escriure a un paper els aniversaris que recordi. La propera visita, que encara que ell li digui trobada no és més que la visita del psicòleg que va avaluant de mes en mes com anam perdent capacitats mentals, és d’aquí a dos dies. A mi sempre em diu que estic molt bé, que sembla mentida com conserv les meves. I jo sé que no és veritat, que segurament això els hi diu a totes, almanco a les que encara escolten i parlen. Jo sé tot el que vaig perdent, des dels noms d’aucells als de les capitals del món, i sobretot sé tots els records que no hi ha manera que perdi i que ja m’agradaria, ja. Els del marit, els dels germans i, sobretot, el més dolorós, el que no em deixa ni de dia ni de nit, el del fill.

Au idò, anem per feina. N’he pensat molt, en els aniversaris, i la conclusió és que el primer que record és quan vaig fer cinc anys i vaig arribar a l’escola frisant per col·locar-me devora na Queta que era més alta que jo perquè feia temps que ja els havia fet, els anys. Estava segura que avui ja seria tan alta com ella i no vaig entendre perquè no ho era. Si ja havia fet els cinc!

Som incapaç de recordar res de la resta, fins que vaig fer 18 i mon pare em despertà amb un pastís amb el mateix nombre d’espelmes. Record que vaig plorar molt. Mon pare no entenia res. Nena, em pensava que et donaria una alegria. Si, papà, si és que plor d’emoció. M’acabava de deixar un nòvio.

D’aquí pas al dels 21. Si no el millor, sí el més espectacular. En Ricard era el meu millor amic, o això pensava jo, després vaig saber que el que ell volia era passar d’amic a amant i, clar, l’amistat se n’anà en orris i, llàstima, perquè en Ricard era la monda. Què passada de moda està aquesta paraula!, però era la que en aquell temps servia per dir que era molt divertit, molt esbojarrat i també molt intel·ligent. I pel meu aniversari va sortir amb una d’aquelles excentricitats seves. Comparegué al pati de la Universitat amb una senalla plena de regals: un peluix, un fulard, collarets, arracades, polseres, fotos meves amb ell, sola i amb altres amics perfectament emmarcades, llibres, flors, dolços… i segur que em deix coses. Ho havia col·locat tot molt bé embolicat amb cel·lofana transparent i ben fermat amb un gran llaç. Quasi que també vaig plorar aquell dia, pel regal i pel seu embalum que em va convertir en el centre de les mirades de tothom, estudiants i professors, que s’aturaven a felicitar-me. Em va fer feliç malgrat que també hi passàs vergonya i neguit. Què faria tot el dia amb aquella senalla descomunal, i com tornaria a casa amb ella? Però ell ho tenia tot previst. A porteria ja havien acceptat guardar-la fins al final de les classes i en sortir ens esperava un cotxe blanc adornat amb flors i flocs de tots els colors de l’arc de Sant Martí. Una mica més de vergonya i una mica més de felicitat. Però encara em quedava la sorpresa de saber el procés de gestació d’aquella idea peregrina. Duia pensant el meu regal d’aniversari un munt de temps i va decidir fer una enquesta pel carrer, a gent ben diferent que sel·leccionà segons uns criteris que es va posar, homes, dones, d’edats semblants a la meva, de les dels pares, de les dels padrins, adolescents, nines i nins, amb aspectes de pertànyer a classes socials diferents, immigrants, locals i, sense que ho tengués previst, també va caure algun turista. I així va fer la mateixa pregunta a més de cent persones que es creuà pel carrer: Què li regalaries a na Pili pel seu aniversari? D’entre tantes coses que li digueren, com que no sabia què triar, decidí fer-ne la senalla. També això li havia dit qualcú, igual que allò del cotxe.

Llàstima que els sentiments d’ambdós no foren recíprocs ni els mateixos, m’ho hagués passat molt bé tota la vida.

Anys després vaig conèixer en Tòfol i amb ell em vaig casar. Mai més es repetí un aniversari com aquell. Clar que mai més en vaig fer 21. Aquell va ser un gran dia.

He seguit repassant aniversaris i record regals, sopars amb amics o sols amb el marit aquí o en algun lloc llunyà on havíem viatjat, felicitacions dels cambrers a un restaurant i del monologuista a un teatre, però som incapaç d’associar-los a edats concretes. Fins a la festa sorpresa dels 40 anys o l’àlbum de fotos de la nostra vida en comú dels 50 que planejà en Tòfol.

I aquí he aturat. Demà quan vengui en Ramon, li mostraré el que he escrit fins a l’aniversari número 70, però no li parlaré del dels 60 que coincidí amb quelcom del que no vull ni escriure ni pensar res.

Concurs de bellesa

          apple-gold-edition

 

Mira que t’ho vaig dir, què aquella poma no ens donaria més que disgustos! Però tu  venga insistir, que si ets la millor, que si no n’hi ha d’altre com tu, que si ets la més bella, que si el teu estil és incomparable, i que, ja sense embuts, ens fan molta falta els doblers!

          I jo, que no, que no puc competir amb aquestes tres que són com a deesses, que la poma d’or serà per una d’elles, que una simple mortal no pot aspirar a res contra tan grans dives, que ja ens arreglarem amb el poc que tenim, que el nostre amor està per damunt de tot… Però tu res, sense parar d’insistir, com la gota malaia.

          I, clar, al final vaig dir que sí i em vaig presentar al concurs. I tal com t’ho havia dit!

          Vaig ser-hi allà, elles em trepanaren amb les seves mirades assassines i supòs que m’hi llançaren qualque maledicció perquè si no això no hagués passat.

          L’àrbitre, Paris, ja el coneixes, no?, també em va clavar a sobre el seu esguard, però, més que assassina, la seva mirada em va semblar lasciva. I pots estar ben segur que no m’agradà gens.

          Vaig sortir al cercle, crec que vaig agradar als espectadors, però abans que s’immortalitzàs l’acte, l’organització ja m’havia dit que em podia retirar. O sia que no surt a cap imatge, però jo també hi vaig ser allà.

          Després de les deliberacions sortí en Paris i digué el nom de la guanyadora, que, clar, no va ser el meu. Jo plorava empassant-me els mocs perquè ningú no se n’assabentàs i em sentia com una perfecta idiota. Com podia haver-te fet cas? Com havia estat capaç de presentar-me jo, simple mortal, al cercle de les deesses?, què estarien pensant tots de mi? Com a mínim que era una beneita presumptuosa i, com a màxim, tot un munt de coses horribles que ni podia imaginar-me.

          La guanyadora sortí al cercle, agafà la seva poma d’or amb una mossegada representada amb brillants, em mirà, em somrigué d’una forma que llavors no vaig saber identificar i partí a reunir-se amb els seus seguidors.

          En aquell moment hauria d’haver-me adonat que no sortiria d’allà com si tal cosa. Primer aquella mirada de Venus. Havia guanyat, no? Llavors, perquè aquell somriure?, perquè aquella mirada estranya? En aquell moment jo ja tenia a bastament amb la meva vergonya i l’únic que volia era tornar de seguida a casa i tornar a veure’t. Encara que seguia pensant que no m’hauria d’haver deixat convèncer, tenia ganes de sentir-me conhortada als teus braços.

          Paris m’esperava darrere l’escenari i, bé, ja ho saps, des d’aquell dia tu i jo no ens tornàrem a veure.

          Al principi l’odiava, però ell continuà insistint i encara que em resistí durant un temps, al final vaig acabar cedint. Perquè he de topar sempre amb homes tan caparruts? Però, clar, que t’he de contar a tu! Ja em coneixes.

          Ara estic molt lluny, al seu país, amb ell, i m’acaba de contar què va passar. Les participants al concurs el subornaren cada una amb alguna promesa, la de Venus era que tendria l’amor de la més bella i així va ser com va aconseguir el premi.

          Estaràs content, sí, vaig ser la més bella de les aspirants a la poma d’or i brillants, però la vaig perdre davant Venus que la guanyà amb trampes.

          Així que Paris em raptà i tu em perderes. Veus com al final tenia raó i la poma t’ha donat el disgust de la teva vida?

          Aquí estic bé i esper que no organitzis la de Troia amb el que t’he contat.

Una besada de la teva Elena.

La plagueta vermella. Manel Santana Morro. Ed. Illa.

la plagueta

A la plagueta vermella en Pau recull els seus records d’infància i també les seves pors i els seus fracassos. L’home, que ha viscut a Barcelona d’ençà que hi va anar a estudiar i on quedà per configurar la seva vida de triomfador, retorna al seu poble natal, podria ser un qualsevol de l’interior de Mallorca, però en Manel Santana en dona prou pistes per saber que n’és un del Raiguer. I hi torna per refugiar-se i tractar d’exorcitzar els seus dimonis, els que l’han duit a convertir-se en l’home que ell mai hagués imaginat que pogués arribar a ser.

En Manel Santana Morro no és en Pau però se’n serveix per fer una reconstrucció de la seva memòria, de la d’en Pau, però segur que farcida també de molts records de la seva pròpia. La memòria d’un poble i una època en la qual Mallorca continuava abocada als canvis que s’hi anaven desenvolupant des de feia temps i que a finals dels 70 i principis dels 80, els anys on l’autor situa els records d’en Pau, ja en la Mallorca totalment turística conformaren les societats d’alguns pobles de l’interior. I a través de la memòria del seu personatge, en Manel Santana ens presenta un retrat social del seu poble en aquells moments. Una societat conformada per la divisió dels habitants del poble entre els mallorquins que hi vivien des de sempre i els forasters que s’hi situaren a la perifèria del poble, físicament i socialment. En Pau, fill de foraster vingut de feia més temps i de mallorquina, ens explica com era cada un d’aquests dos grups a través dels seus ulls d’adult i perseguit per tot el que la seva cobdícia li ha fet fer, però que vol recuperar el nin que havia estat i les històries que l’havien acompanyat en la seva infantesa.

Per això es capbussa en la recuperació dels records d’aquell grup d’al·lots, fills de forasters, que se situaren al marge de la resta, “outsiders i quinquis...Aquells que per un motiu o altre vivien a un món segregat…a contrapèl…a la perifèria“, però també els de la seva pròpia família. Amb tot això en Manel Santana construeix una novel·la sobre la memòria i també sobre la marginació, per comprendre sense jutjar. I per comprendre a tots aquells al·lots veïnats seus que es deixaren arrossegar pels camins de la il·legalitat fins a convertir-se en delinqüents, alguns fins a la mort, utilitza el personatge d’en Pau que a hores d’ara també s’ha convertit, ell mateix, en delinqüent i perdedor. I, potser, al final és la cobdícia la què els ha duit, tant a ell com a aquells “quinquis” del seu poble a convertir-se en perdedors.

La novel·la és un retrat social i de la construcció de la Mallorca actual que es va produint des de fa anys.

“En els darrers anys aquesta terra ha mudat la pell. Ara els mapes tenen la forma de taca d’oli que ha crescut, s’ha allargat i ha fet néixer extremitats i nous òrgans. Pobles de sempre convertits en urbanitzacions, espais monòtons, com si fossin grums greixosos que han tenyit el paper fins a engolir, tacar, el que hi havia dibuixat.”

La novel·la és un retrat social molt ben escrit, amb cura pel llenguatge i amb respecte pels diferents. En Manel Santana intenta comprendre, no jutjar, perquè sap que “hi havia gent amb les circumstàncies enganxades en la carnadura“. Tot això fa de la novel·la una molt bona lectura, plena de les històries que ens acosten a la Mallorca de fa prop de 40 anys on s’ha anat congriat bona part del que ara és Mallorca i som nosaltres.

És una novel·la que va guanyant intensitat segons avança, un diari dels 40 dies que per en Pau “aixoplugat a la casa del poble han estat una falca per poder reflexionar i escriure” i 300 pàgines que per nosaltres, lectors, són una lliçó d’història i antropologia cultural en forma de bona novel·la.

LAS MALDICIONES, una novel·la de Claudia Piñeiro

IMG_20180303_172921_resized_20180305_125504935

Us ha passat mai no voler sortir de casa per no deixar la lectura d’un llibre o estar desitjant tornar-hi per continuar-la? Amb aquests llibres jo seria capaç fins i tot de perdonar un sopar amb les amigues que saps que et oferirà unes bones rialles, i us assegur que per jo això, parlar amb les amigues, riure i allargar la vetllada amb un gintònic, és quelcom de ben estimulant. Però hi ha alguns llibres, normalment novel·les, que s’encaparroten en passar-ne per damunt. I s’imposen. I perdonaries el sopar les rialles i les copes per tal de seguir llegint. Afortunadament el llibre t’espera tranquil·lament i, com que aconseguir ajuntar les amigues costa tant, decideixes aturar la lectura. Però és per demés, els personatges t’acompanyen durant el sopar i s’hi colen, sia entre els plats o a les postres i t’obliguen a parlar d’ells i de la seva autora i quasi perdonaries el gintònic per tornar a casa a llegir per saber com els va en la seva vida, ben real a dins la novel·la.
A mi em passa poques vegades. Fins i tot amb lectures que m’agraden molt em permet sense recança deixar-les quan la vida real, la de fora de la novel·la, m’obliga a fer-ho. Però quan passa, quan deixar una novel·la em neguiteja i quan en acabar la lectura no deix de pensar en els seus personatges i voldria seguir sabent que ha estat d’ells, quan acab una novel·la i voldria que continuàs, llavors sé que es tracta d’una bona novel·la.
I això m’acaba de passar amb Las maldiciones, la darrera de Claudia Piñeiro. D’ençà que vaig llegir Tuya, ella és una de les meves escriptores favorites. I ara m’ho confirma.
I, quina sort, ella és també una persona encantadora. La vaig conèixer al Barcelona Negra d’enguany i com a persona no em va defraudar gens, que és quelcom que sí que em passa amb alguns altres escriptors i que fa que després em costi llegir les seves novel·les sense que s’interfereixi la persona en les seves novel·les.
Las maldiciones és una novel·la sobre la “nova política”, la de l’engany, la mentida (que ho és encara que li diguin postveritat), la manca d’escrúpols i l’ambició sense límits.
En aquest món es veu enredat en Román Sabaté a qui “ni se le cruza por la cabeza que su vida esté condicionada por maldición alguna, es ignorante y, por lo tanto, sabio“, quan és reclutat, una mica per error (o no), per Fernando Rovira, el representant del pitjor de la política dels nostres dies.
Vas llegint i no et pots llevar del cap algun polític jove i plantós dels que ens martiritzen al país o al Frank Underwood de House of cards.
Las maldiciones és també una novel·la sobre la paternitat i l’amistat, una novel·la escrita amb la prosa clara i punyent de Claudia Piñeiro, sense artefactes lingüístics que et despistin de l’essencial, la trama que ens conta intercalant els temps per mostrar, de forma perfectament dosificada, les causes del que succeeix en el moment actual, perquè sapiguem perquè en Román Sabaté ha fugit amb el petit Joaquín. És una gran novel·la, negra perquè hi ha crims, que amb 316 pàgines té un final rodó i sols un defecte: que acaba massa prest perquè voldries saber més de la vida de Román Sabaté, de Joaquin, de la China i de Sebastián i perquè voldries que la “nova política” i els seus adalils poguessin esser castigades.

Elogi de les formigues

images1
Fins aquest hivern sempre havia pensat que les formigues el passaven amagades vivint del que havien recol·lectat a l’estiu, però he comprovat que ja no et pots fiar ni d’allò que havies après amb les faules. Ja sabeu, la cigala i la formiga, elogi del treball, l’estalvi i la previsió de les formigues i rebuig del dolce far niente, representat pels càntics de la cigala gaudint de l’estiu; però ara resulta que no, que ni el dur treball de tot l’estiu ni l’estalvi ni la previsió de la formiga han estat suficients i a les pobres formigues no els ha quedat més remei que sortir del formiguer i, encara que arriscant-se a morir de fred, ficar-se dins ca meva.
I és que res és el que era i ja no basta amb treballar de valent per poder estalviar, ni per les formigues ni per nosaltres, així que les lliçons de les faules ja no se les creu ningú. Ni Rajoy se les creu encara que pensi que ens pot enganyar amb les seves instruccions per estalviar. No, Eme punto Rajoy, que el treball ja no basta ni per arribar a fi de mes, quant més per estalviar!
Que les formigues visitassin ca meva aquest hivern m’ha fet pensar que no per haver llevat validesa a les seves ensenyances hagin deixat de ser bones mestres. És que els temps canvien i el que servia de moralitat en temps de la Fontaine ja no val pels nostres dies. Però les formigues no deixen d’ensenyar-nos.
Aquest hivern, per primer cop, han decidit entrar a casa a veure què poden rapinyar, i ho han fet a poc a poc, enviant unes quantes exploradores que es repartien, d’amagatotis, diferents espais a la meva cuina i si trobaven la mort en quant jo les afinava, la comunitat formiguil sempre tenia algunes més per reposar-les. I un dia, perquè ha quedat qualque mica o tros de què sigui, apetitós pel seu gust, trobes que, un cop assabentades les companyes, han iniciat la seva feina en cadena i una filera de puntets negres baixa per la paret, marxa sobre el taulell de cuina, entra al forn i punteja de negre l’ensaïmada que havies deixat ben tancada el dia anterior.
Així que si la seva lliçó de l’estalvi ha quedat obsoleta, ens n’ofereixen una altra, la de la cooperació. Les exploradores, sense tocar res, han informat les companyes i llavors, totes juntes han passat a l’acció. I crec que aquesta és la moralitat que és ben útil pels nostres temps. Tots junts podem aconseguir el que volem.
Diu el meu biòleg de capçalera que la formiga argentina, aquesta petita que s’entesta a menjar a la meva cuina, ha aconseguit colonitzar el món perquè coopera, les seves colònies estan formades per milers de formiguers interconnectats que poden créixer fins a 200 metres per any. Un exèrcit sense armes capaç d’avançar col·laborant i compartint.

hormiga-argentina-e1487001660996-300x225
Us imaginau que podríem aconseguir nosaltres si fóssim capaços de fer el mateix? Si ens uníssim per aconseguir guanyar als que no volen que ho facem perquè no volen compartir amb nosaltres els trossos d’ensaïmada que guarden per ells tots sols als seus forns? No aconseguirien més que algunes victòries parcials, com jo a la meva cuina quan faig matança amb KH7, però essent tants com som, sempre tornaríem fins a aconseguir la part de l’ensaïmada que ens correspon.

Llámame Méndez, de Victòria González Torralba.

 

portada_llamame-mendez_victoria-gonzalez-torralba_201612191158A què recordau en Méndez, l’inspector creat per Francisco González Ledesma, un policia de l’època franquista amb tots els defectes i algunes virtuts de qui havia de perseguir criminals en època franquista? Sí, en González Ledesma va ser un dels primers escriptors de novel·la negra en castellà i la sèrie de l’inspector Méndez –masclista (era fruit del seu temps), cínic, canalla i entranyable— amb onze novel·les, va ser un referent del gènere i, com diu Paco Camarasa, va fer de González Ledesmael jefe de la banda“.
Ara, quan l’inspector Méndez ha mort, perquè ho ha fet el seu creador i perquè ja en la seva darrera novel·la ho va decidir, ara, torna a aparèixer i el trobam en plena postguerra, en 1945, amb 17 anys i als seus barris de sempre, el Poble Sec i el Raval. I ho fa de la mà de na Victòria Gonzàlez Ledesma, filla del seu creador, com a policia adult, que escriu la preqüela de la sèrie.
A Llámame Méndez, el futur policia és un jove que s’ha fet gran entre les bombes de la Guerra i la fam i la por dels vençuts de la postguerra, en una Barcelona tenyida de gris, que perdé els pares i viu amb el seu tutor, el mestre Raimundo González, represaliat i republicà que, com el mateix Méndez, encara confia que els aliats acabin amb el règim de Franco.
Amb 17 anys en Méndez s’ha d’enfrontar a la mort de la seva al·lota, el seu primer cas que acabarà resolent sempre de la mà de l’inspector Castañeda, franquista i exdivisionari, un personatge que mostra alguns dels trets que hi trobarem al Méndez adult, cínic, canalla i, al final, també entranyable.
Na Victòria González ha construït una molt bona novel·la, amb una trama que et fa interessar fins al final; amb uns personatges molt ben construïts dels que et vas enamorant fins que en acabar la novel·la voldries continuar sabent que ha estat d’ells. De fet d’en Méndez sabem, per la sèrie del seu creador, que es va fer policia i que una mica com el seu iniciador en el món de la investigació criminal, l’inspector Castañeda, va ser un policia clàssic de novel·la negra, cínic, incrèdul, justicier, feble amb els delinqüents que ho són abocats per la pobresa i implacable amb els poderosos, que discrimina la justícia de la legalitat i no dubta en prendre’s la primera per la seva mà si creu que és necessari. En paraules de l’autora «un policía con un corazón de izquierdas, pero que sigue formas de derechas, porque ha hecho carrera bajo una dictadur
Una lectura amena, de qualitat i que t’enganxa des de l’inici i no t’amolla fins al final i perquè no queda més remei, perquè has de tancar el llibre, però en la que continues pensant. Una lectura molt recomanable.