LAS MALDICIONES, una novel·la de Claudia Piñeiro

IMG_20180303_172921_resized_20180305_125504935

Us ha passat mai no voler sortir de casa per no deixar la lectura d’un llibre o estar desitjant tornar-hi per continuar-la? Amb aquests llibres jo seria capaç fins i tot de perdonar un sopar amb les amigues que saps que et oferirà unes bones rialles, i us assegur que per jo això, parlar amb les amigues, riure i allargar la vetllada amb un gintònic, és quelcom de ben estimulant. Però hi ha alguns llibres, normalment novel·les, que s’encaparroten en passar-ne per damunt. I s’imposen. I perdonaries el sopar les rialles i les copes per tal de seguir llegint. Afortunadament el llibre t’espera tranquil·lament i, com que aconseguir ajuntar les amigues costa tant, decideixes aturar la lectura. Però és per demés, els personatges t’acompanyen durant el sopar i s’hi colen, sia entre els plats o a les postres i t’obliguen a parlar d’ells i de la seva autora i quasi perdonaries el gintònic per tornar a casa a llegir per saber com els va en la seva vida, ben real a dins la novel·la.
A mi em passa poques vegades. Fins i tot amb lectures que m’agraden molt em permet sense recança deixar-les quan la vida real, la de fora de la novel·la, m’obliga a fer-ho. Però quan passa, quan deixar una novel·la em neguiteja i quan en acabar la lectura no deix de pensar en els seus personatges i voldria seguir sabent que ha estat d’ells, quan acab una novel·la i voldria que continuàs, llavors sé que es tracta d’una bona novel·la.
I això m’acaba de passar amb Las maldiciones, la darrera de Claudia Piñeiro. D’ençà que vaig llegir Tuya, ella és una de les meves escriptores favorites. I ara m’ho confirma.
I, quina sort, ella és també una persona encantadora. La vaig conèixer al Barcelona Negra d’enguany i com a persona no em va defraudar gens, que és quelcom que sí que em passa amb alguns altres escriptors i que fa que després em costi llegir les seves novel·les sense que s’interfereixi la persona en les seves novel·les.
Las maldiciones és una novel·la sobre la “nova política”, la de l’engany, la mentida (que ho és encara que li diguin postveritat), la manca d’escrúpols i l’ambició sense límits.
En aquest món es veu enredat en Román Sabaté a qui “ni se le cruza por la cabeza que su vida esté condicionada por maldición alguna, es ignorante y, por lo tanto, sabio“, quan és reclutat, una mica per error (o no), per Fernando Rovira, el representant del pitjor de la política dels nostres dies.
Vas llegint i no et pots llevar del cap algun polític jove i plantós dels que ens martiritzen al país o al Frank Underwood de House of cards.
Las maldiciones és també una novel·la sobre la paternitat i l’amistat, una novel·la escrita amb la prosa clara i punyent de Claudia Piñeiro, sense artefactes lingüístics que et despistin de l’essencial, la trama que ens conta intercalant els temps per mostrar, de forma perfectament dosificada, les causes del que succeeix en el moment actual, perquè sapiguem perquè en Román Sabaté ha fugit amb el petit Joaquín. És una gran novel·la, negra perquè hi ha crims, que amb 316 pàgines té un final rodó i sols un defecte: que acaba massa prest perquè voldries saber més de la vida de Román Sabaté, de Joaquin, de la China i de Sebastián i perquè voldries que la “nova política” i els seus adalils poguessin esser castigades.

Anuncis

Elogi de les formigues

images1
Fins aquest hivern sempre havia pensat que les formigues el passaven amagades vivint del que havien recol·lectat a l’estiu, però he comprovat que ja no et pots fiar ni d’allò que havies après amb les faules. Ja sabeu, la cigala i la formiga, elogi del treball, l’estalvi i la previsió de les formigues i rebuig del dolce far niente, representat pels càntics de la cigala gaudint de l’estiu; però ara resulta que no, que ni el dur treball de tot l’estiu ni l’estalvi ni la previsió de la formiga han estat suficients i a les pobres formigues no els ha quedat més remei que sortir del formiguer i, encara que arriscant-se a morir de fred, ficar-se dins ca meva.
I és que res és el que era i ja no basta amb treballar de valent per poder estalviar, ni per les formigues ni per nosaltres, així que les lliçons de les faules ja no se les creu ningú. Ni Rajoy se les creu encara que pensi que ens pot enganyar amb les seves instruccions per estalviar. No, Eme punto Rajoy, que el treball ja no basta ni per arribar a fi de mes, quant més per estalviar!
Que les formigues visitassin ca meva aquest hivern m’ha fet pensar que no per haver llevat validesa a les seves ensenyances hagin deixat de ser bones mestres. És que els temps canvien i el que servia de moralitat en temps de la Fontaine ja no val pels nostres dies. Però les formigues no deixen d’ensenyar-nos.
Aquest hivern, per primer cop, han decidit entrar a casa a veure què poden rapinyar, i ho han fet a poc a poc, enviant unes quantes exploradores que es repartien, d’amagatotis, diferents espais a la meva cuina i si trobaven la mort en quant jo les afinava, la comunitat formiguil sempre tenia algunes més per reposar-les. I un dia, perquè ha quedat qualque mica o tros de què sigui, apetitós pel seu gust, trobes que, un cop assabentades les companyes, han iniciat la seva feina en cadena i una filera de puntets negres baixa per la paret, marxa sobre el taulell de cuina, entra al forn i punteja de negre l’ensaïmada que havies deixat ben tancada el dia anterior.
Així que si la seva lliçó de l’estalvi ha quedat obsoleta, ens n’ofereixen una altra, la de la cooperació. Les exploradores, sense tocar res, han informat les companyes i llavors, totes juntes han passat a l’acció. I crec que aquesta és la moralitat que és ben útil pels nostres temps. Tots junts podem aconseguir el que volem.
Diu el meu biòleg de capçalera que la formiga argentina, aquesta petita que s’entesta a menjar a la meva cuina, ha aconseguit colonitzar el món perquè coopera, les seves colònies estan formades per milers de formiguers interconnectats que poden créixer fins a 200 metres per any. Un exèrcit sense armes capaç d’avançar col·laborant i compartint.

hormiga-argentina-e1487001660996-300x225
Us imaginau que podríem aconseguir nosaltres si fóssim capaços de fer el mateix? Si ens uníssim per aconseguir guanyar als que no volen que ho facem perquè no volen compartir amb nosaltres els trossos d’ensaïmada que guarden per ells tots sols als seus forns? No aconseguirien més que algunes victòries parcials, com jo a la meva cuina quan faig matança amb KH7, però essent tants com som, sempre tornaríem fins a aconseguir la part de l’ensaïmada que ens correspon.

Llámame Méndez, de Victòria González Torralba.

 

portada_llamame-mendez_victoria-gonzalez-torralba_201612191158A què recordau en Méndez, l’inspector creat per Francisco González Ledesma, un policia de l’època franquista amb tots els defectes i algunes virtuts de qui havia de perseguir criminals en època franquista? Sí, en González Ledesma va ser un dels primers escriptors de novel·la negra en castellà i la sèrie de l’inspector Méndez –masclista (era fruit del seu temps), cínic, canalla i entranyable— amb onze novel·les, va ser un referent del gènere i, com diu Paco Camarasa, va fer de González Ledesmael jefe de la banda“.
Ara, quan l’inspector Méndez ha mort, perquè ho ha fet el seu creador i perquè ja en la seva darrera novel·la ho va decidir, ara, torna a aparèixer i el trobam en plena postguerra, en 1945, amb 17 anys i als seus barris de sempre, el Poble Sec i el Raval. I ho fa de la mà de na Victòria Gonzàlez Ledesma, filla del seu creador, com a policia adult, que escriu la preqüela de la sèrie.
A Llámame Méndez, el futur policia és un jove que s’ha fet gran entre les bombes de la Guerra i la fam i la por dels vençuts de la postguerra, en una Barcelona tenyida de gris, que perdé els pares i viu amb el seu tutor, el mestre Raimundo González, represaliat i republicà que, com el mateix Méndez, encara confia que els aliats acabin amb el règim de Franco.
Amb 17 anys en Méndez s’ha d’enfrontar a la mort de la seva al·lota, el seu primer cas que acabarà resolent sempre de la mà de l’inspector Castañeda, franquista i exdivisionari, un personatge que mostra alguns dels trets que hi trobarem al Méndez adult, cínic, canalla i, al final, també entranyable.
Na Victòria González ha construït una molt bona novel·la, amb una trama que et fa interessar fins al final; amb uns personatges molt ben construïts dels que et vas enamorant fins que en acabar la novel·la voldries continuar sabent que ha estat d’ells. De fet d’en Méndez sabem, per la sèrie del seu creador, que es va fer policia i que una mica com el seu iniciador en el món de la investigació criminal, l’inspector Castañeda, va ser un policia clàssic de novel·la negra, cínic, incrèdul, justicier, feble amb els delinqüents que ho són abocats per la pobresa i implacable amb els poderosos, que discrimina la justícia de la legalitat i no dubta en prendre’s la primera per la seva mà si creu que és necessari. En paraules de l’autora «un policía con un corazón de izquierdas, pero que sigue formas de derechas, porque ha hecho carrera bajo una dictadur
Una lectura amena, de qualitat i que t’enganxa des de l’inici i no t’amolla fins al final i perquè no queda més remei, perquè has de tancar el llibre, però en la que continues pensant. Una lectura molt recomanable.

Marès Nostrum: Una novel·la de Damià Borràs.

9788494657672

Marès Nostrum. Damià Borràs. IfeelBooks Editors.

 Marès Nostrum és una bona novel·la negra. Qualcú va dir que més que negra era una novel·la sociològica i, precisament per això em sembla negra i bona, perquè té el que m’agrada del gènere i allò que fa que sigui qualque cosa més que novel·les de detectius o d’intriga, que aquesta també ho és.

És una novel·la de detectius perquè ho és el seu personatge principal, en Jaume Pons, un detectiu privat que ja no exerceix com a tal, que no ha renovat la seva llicència i que ara treballa com a zelador a l’hospital de la Seguretat Social de Maó; que viu, sol, a una autocaravana; que beu, fins i tot a la feina on té uns sobrets de rom per “alegrar” els cafès dels seus torns i que “preferia malviure dins la closca gairebé hermètica que s’havia fabricat a còpia d’anys i de desdeny que tornar a transitar per la intempèrie social contra la que havia acabat clapint quan exercia de detectiu privat“.

L’any 83, l’autor publicà El preu del Marès de la qual aquesta novel·la sembla ser hereva i que no he pogut trobar, encara que llegint Marès Nostrum tenguis moltes ganes de saber que és exactament el que va passar perquè en Jaume Pons hagués decidit retirar-se com a detectiu privat, encara que en aquesta se’ns doni bastant informació sobre els fets que varen ocórrer trenta anys enrera i que planegen sobre el que ara està passant: la destrucció del territori.

És també una novel·la d’intriga perquè, com en tota novel·la negra, hi ha crims (assassinats de persones però també i sobretot crims perpetrats contra Menorca) i costa d’arribar a desentranyar qui en són els culpables.

I és una novel·la sociològica perquè Menorca, el seu territori i la seva gent hi són protagonistes principals i perquè ens retrata algunes de les seves característiques. Així ens diu que a la barreja de gin amb llimonada li diuen pomada “excepte a Ciutadella, que sempre ha fet el seu propi camí“, que “els mallorquins tenien de sempre una gran facilitat per a clonar les tradicions, els hàbits i les modes de les illes veïnes. Tot abusant de la seva superioritat demogràfica, n’aprofitaven tot allò que els venia de gust per al seu gaudi, profit i benefici” o que “tota l’èpica menorquina sembla que està tenyida, des de fa temps, d’una enyorança de ressonàncies ultramarines, car l’illa es pensa, tossuda, un continent.”

Els menorquins poden reconèixer els llocs i les persones que hi apareixen i imagín que això li dóna encara un plus d’interès a la novel·la, però sense reconèixer els personatges l’interés per la trama no decau en cap moment. Els intents i les malifetes perpetrades per a la destrucció de l’illa ens són ben propers també als mallorquins, bé, sobretot als mallorquins que fa temps que començàrem a omplir de marès el nostre territori.
Menorca, principalment Maó, és l’escenari on es desenvolupa la trama i on es mouen els seus personatges, però en Jaume Pons ve a Mallorca una vegada i sí, aquí he pogut reconèixer tots els llocs que hi apareixen encara que algun amb el nom canviat.
L’ús de les varietats lingüístiques de Menorca és un valor afegit i fins i tot he après alguna paraula que mai havia sentit, boni o estabor (quasi i renou) en són algunes.
I, sobretot, la novel·la està magníficament escrita, tal com a mi m’agrada, sense abusar dels adjectius, amb comparacions i imatges potents (“Caminava per les irregulars llambordes del Pla de la Parròquia amb la convicció de qui tota la vida ha trepitjat sobre segur“), sense floritures i amb frases clares i directes.

M’ha agradat molt aquesta novel·la de Damià Borràs, per la història, per la intriga, per l’estil i per la crítica social que planteja.

L’olor de la presó

preso-300x160

Igual que d’algun lloc es diu que té un color especial, sols com un eslògan i sense gaires garanties que això sigui cert, puc ben assegurar que la presó sí que té una olor especial, una olor que, almanco jo mai he trobat a fora d’ella. De vegades vas pel carrer i et creues amb qualque home, sí, ha de ser un home, i et ve al nas algun element d’aquella olor, tabac o suor, però l’olor de la presó és molt més que qualsevol d’aquestes dues. És una olor que sols pots sentir quan has traspassat les portes metàl·liques de la presó, unes quantes, que s’obren i tanquen accionades per un funcionari des de el seu lloc de vigilància i control; quan has deixat el teu mòbil i les claus i has passat la teva bossa per un escànner.
Quan al final entres a qualsevol dels mòduls residencials –sí, així els diuen a cada un dels edificis numerats on passen els dies i les nits els homes i les dones, moltes menys i per tant sols tancades a un mòdul— l’olor especial de la presó t’ataca amb força. El llenguatge, a la presó, també és especial: intern, mòdul residencial, cel·la que queda transformada en xabolo, senyor funcionari i sempre de vostè, comunicacions, instàncies, vis a vis, permisos, juntes, educadors, recursos, pocs que cal no protestar gaire… I tot això amarat d’aquesta olor especial, una barreja de no saps molt bé quins elements que impregna l’ambient excepte en els jardins, la cuina i la bugaderia que fan olor d’allò que a cada un d’ells li correspon: a aire calent i enganxós de l’estiu, a sol fred d’hivern, a terra banyada, a sofrit de ceba, a sardines o a roba neta. Però els jardins, espais lliures entre els diferents mòduls, són sols habitats per alguns privilegiats que se’n cuiden o el lloc de pas cap a l’infermeria, la sala de comunicacions, l’escola a algun taller on alguns poden anar. La majoria dels presos, interns es diuen, passen el dia a l’interior del seu mòdul, a la seva habitació, xabolo, de nit i després de dinar, al menjador o al pati, espais ben atapeïts de gent i de la flaire fastigosa i metàl·lica de la presó.
Sí, la presó fa olor de metall. N’hi ha molt. Ho són les portes, les reixes de les finestres, les parets de les cabines dels funcionaris, bona part del mobiliari, els vàters i els lavabos. L’olor de metall va barrejada amb l’olor del tabac que impregna l’aire i les robes de les persones. A la presó es fuma, i molt, als patis, als menjadors, sales d’estar durant el dia, i als xabolos; al final tothom fa olor de tabac tant els que fumen, la majoria, com els que no.
La presó fa olor de ferro i de tabac, però també de suor d’home, una olor com de pedaços bruts que acompanya a tots els que l’habiten. Una olor que és més acre i profunda als mòduls d’homes que al de dones, potser sia que la testosterona li afegeix intensitat.
Al carrer, ja ho he dit, no sents mai l’olor de la presó, potser alguna vegada qualcú te la recordi, però a qualsevol flaire de suor, de tabac retostinat, o alè putrefacte sempre li faltarà l’olor metàl·lica que acompanya sempre la tan especial de la presó. I els falta també alguna cosa, alguna olor indefinible que jo crec que deu ser la de la resignació, de la submissió i de la por.
Estic ben segura que viure dins un mòdul, viure a la presó, és un càstig que poca gent mereix, que cal cercar altres formes de rehabilitació per a una bona part de qui ha delinquit contra els bens, la dignitat i la integritat d’altres persones, perquè la presó no rehabilita quasi mai. I del que estic absolutament segura –i de cada vegada estic menys segura de quasi tot— és que ningú es mereix cap càstig i molt menys haver d’olorar la flaire pútrida de la presó pels seus dibuixos, per les seves cançons, per les seves paraules o per reclamar drets i llibertat en nom d’un poble.

índice

En bus per Ciutat-1

Aquest estiu, la calor i algun altre hàndicap, han fet que caminàs poc i viatjàs més en autobús. Compartir entre cinc i vint minuts amb gent diversa és també ben inspirador i si a més aquesta gent parla, cosa que fan sovint, llavors, sense necessitat de viatjar acompanyats, l’interès dels viatges per al meu esperit xafarder, està assegurat.

367544

Aquest mes d’octubre ha estat poc interessant, crec que perquè la gent va molt més atrafegada i no tenen gaire xerrera i també perquè davant segons quines paraules he hagut de fer el sord. Deix aquí un petit tast d’algunes joies que he escoltat fins a mitjan setembre:

1- Una dona de mitjana edat, devers 50 anys, almanco en el meu imaginari a la seva aparença li correspon això de la mitjana edat, imagín que per algú més jove que ella seria una dona gran. Sense por a equivocar-me gaire, el seu uniforme és una pista prou important, diria que ve de netejar alguna oficina. Parla amb una altra dona, més jove, que viatja acompanyada d’una nina de vuit o nou anys: Tu el que has de fer és fer-te mestre, li diu, bon sou, bé, ara no tant, i moltes vacances. El poc interès que demostra la nina la fa continuar… Bé, has de ser el que t’agradi, la meva neta vol dir que vol ser jutgessa, esper que canviï.

2- Dona gran, una seixantena. Les dents no l’hi caben dins la boca tancada i sembla que li passa ben igual amb les paraules. Viatja sola i la conversació telefònica, imagín sense gaires arguments més que la meva imaginació i el que deduesc pel to de la conversa, amb una altra dona li dura tot el viatge, devers vint minuts. Es tracta d’un diàleg, més aviat un monòleg amb alguna interrupció, de caràcter amistós: que hem de quedar per sortir, que un dia podem fer una paella, que podem anar a fer unes tapes, que els nins han començat l’escola, que els ha sortit molt car… En tan interessant i amigable conversa amb afirmacions i desitjos que es van repetint amb les mateixes paraules o amb algunes de semblants, el vocabulari no és molt extens, la passatgera arriba a la seva parada i s’acomiada de la seva interlocutora: Hala, te dejo que ya me bajo. Qué te den!

3- Una dona jove, entre 30 i 40, gitana, guapa i molt xerraire, té una interlocutora, més aviat una escoltadora, a la qual va contant coses, totes interessants, per cert. Seleccion alguna.
Te contaré una cosa molt divertida, li deia a la companya de seient, tant que encara quan m’enrecord ric. Va ser al poble, vàrem anar a comprar amb les mules i el carro. Mon pare i els meus germans entraren al magatzem i jo vaig quedar cuidant de les mules. Hi Havia un grup de paios a l’altre costat del carrer que miraven, reien i xerraven assenyalant-me. A què no tens ous d’anar a xerrar amb ella? I ell que surt cap a jo i em diu “como estás rebonica?”, ens posam a xerrar i en això que el veig blanc, blanc i mut; en aquest li ha pegat una síncope, vaig pensar, però com que ell mirava cap darrere jo, m’hi gir i em veig a mon pare i els germans apuntant-li amb les escopetes. El tio sortí correnços i ells morts de riure, jo em vaig irritar amb ells, però ara quan hi pens també em pix de riure.
Per molts d’anys que fes que això havia passat, i ella ho contava com a totalment cert, no devia fer més de vint. Quin devia ser el poble on això era possible? En qualsevol cas, no es tractava d’una història del llunyà oest.

Després de parlar de cans i la seva educació, abans que hagués d’interrompre l’escolta de tants interessants històries, al final jo arrib al meu destí i he de baixar del bus, anava dient que ella ho tenia claríssim, quan es compri la planta baixa amb terrassa tendrà un rottweiler i el vol criar ella mateixa. Serà per substituir l’escopeta?

Caminant (amb crossa) per Palma-5

Des que estic minusvàlida (esper que el verb es demostri que és l’adequat en lloc del som que he estat a punt d’emprar) que em passen coses que, en general, qualificaré com de curioses.

Ahir matí, quan anava a la meva velocitat de creuer que amb la crossa deu estar situada en menys de passa per segon, m’atura un home, gran, que dir vell sembla que no està bé, però és el que era. Res, que m’atura al crit de “ai, cavallet quan eres jove!”, que vé a ser el hastag dels jubilats per iniciar conversa sobre mals respectius, un altre també molt emprat és el “sinofós”. Quasi em deixa l’autobús que arribà mentre ell a l’altre costat del carrer es disposava a contar-me totes les seves malalties des que s’havia jubilat. L’autobús providencial va haver d’esperar-me uns segons mentre vaig passar el carrer i caminar les 20 passes fins a poder pujar.

Després d’un animadíssim viatge amb la música dels dings i els dilolailàs del joc de la meva veïnada del seient del davant que o no sabia que el so es pot baixar, o el tenia romput o, simplement, no li donava la gana llevar-lo, vaig arribar a destí. Tement que fos això darrera i en funció de la seva còrpora i la cara de mala llet que possava, crec que la tenia, mentre jugava, no em vaig atrevir a recordar-li que els telèfons tenien un botonet per lleva el so.

Baix, camin i en travessar un pas de peatons em creu amb un sudamericà. Ja, això no hauria d’importar, no?, però em sembla oportú remarcar-lo perquè podria ser que la nacionalitat estigués relacionada amb el sentit de l’humor, i ho dic perquè feia ben poc havia trobat un compatriota seu cridant-li a una al·lota que marcava no sé què al seu telèfon mòbil,”no me llames que ya he llegado!” per dir-li quan al final va poder captar la seva atenció,”es broma”. Idò el meu quan passa per davora jo comença a pegar botets i a cantar “salta, salta, salta”. Què, no compartien els dos el mateix sentit de l’humor gilipolles? Res, que no vaig esser a temps de desviar la crossa mentre pegava un dels seus botes i interceptar-lo, el bot. Segons el seu sentit de l’humor des del terra s’hagués cargolat de riure. Llàstima.

I avui matí, pas per davant les cadires exteriors d’un bar, alineades contra la voravia. Hi ha assegut un personatge com a mínim curiós. En la seixentena, gran barba blanca, capell panamà, xaqueta i pantalons blancs de fil una mica arrugats, però nets. Això darrer era l’únic que feia dubtar que fos un sense sostre, bé, i estar assegut a un bar. I va i em diu “qué? Menos mal que en este país la sanidad es buena!”

Res, que ara surt i a veure quines gracietes més m’esperen al carrer.

Ah! De tot això l’únic bo és que sempre sec a l’autobús. Ah! I que avui al super he aparcat al reservat de minusvàlids que està més aprop de la porta.

Els CIE o la il·legalitat institucional. Raquel Gàmez Serrano (Llibres del Delicte)

Isla-Tarifa-desde-levante

Fa dos anys vaig poder entrar a l’illa de las Palomas. Abans era una illa, situada al sud de la ciutat de Tarifa,  però ara està unida a ella per un istme artificial que a mode de pont permet el pas de vehicles i persones, però sols fins a l’entrada de l’illa on una gran barrera hi impideix el pas. Els ornitòlegs poden accedir per realitzar tasques de control, seguiment i investigació d’aucells marins, abundants a l’illa, i per seguir la seva migració anual quan des d’Àfrica milions d’aus viatgen a pasar l’estiu a Europa. Amb ells vaig poder accedir al que és ara territori vedat als visitants malgrat formi part del parc Natural de l’Estret de Gibraltar des de 2003, després d’haver estat zona militar. La punta sud de l’illa és la més meridional d’Europa i des d’allà estant, Marroc sembla ser ben bé un veïnat, de fet sols 11 Km el separen del lloc on podem distingir perfectament els edificis de la costa, si el dia és clar, i el Jebel Musa, la muntanya que amb Gibraltar es consideraven les columnes d’Hércules, les que assenyalaven la fi del món.

Un quarter abandonat des de finals dels anys 90 és ara un Centre d’Internament d’Estrangers (CIE). L’illa és la divisòria entre l’oceà Atlàntic i el mar Mediterrani, un lloc on els forts vents fan les delícies dels surfistes que omplen la llarguíssima platja del costat atlàntic i omplen els seus xiringuitos des d’on pots prendre un mojito a posta de sol quan tant la mar com l’illa es tenyeixen de vermell. El vinoso ponto, o el color sanguinós del CIE.

Malgrat la proximitat de Mallorca a Alger poques embarcacions opten per aquesta ruta per entrar a Europa, fins l’any 2007 no n’arribà la primera, i deportar els pocs emigrants que hi arriben cap a la península surt més a compte a l’Estat i no provoca cap interacció negativa amb la imatge turística de Balears. Aquí, doncs, no n’hi ha cap, de CIE.

Per això, entrar a l’illa de Tarifa i veure des de fora el què si no ho hagués sabut hauria pensat que era un edifici en desús, va ser el meu primer contacte amb un CIE. I em va causar una profunda impressió relacionar-ho de seguida amb una presó, i no una qualsevol, estar aquí dintre deu ser com estar a Alcatraz, va ser el primer que vaig pensar. Pensau que es tracta d’una illa que sols es comunica amb el continent per una porta tancada, barrada i vigilada.

2016081316152810136

Sempre havia pensat que un CIE devia ser una mica semblant a una presó, el de l’illa de Tarifa em va fer pensar que anava equivocada, que segurament era pitjor.

Ara, l’assaig de Raquel Gàmez Serrano, “Els CIE o la Il·legalitat institucional” em confirma clarament que sí. Que un CIE és pitjor que una presó. Pitjor perquè en la majoria l’amuntegament de persones sobrepasa al de les presons. Perquè no compten amb els serveis que sí tenen les presons: una enfermeria i assistència sanitària les 24 hores, atenció psicològica (independentment del seu funcionament, a les presons n’hi ha), cel·les amb sanitaris i dutxes, serveis educatius, biblioteca, assistència d’ONGs, sales de comunicacions i vis a vis… (llegiu el llistat de les condicions dels CIE que aporta l’autora de l’assaig) I són pitjors, sobretot, perquè els interns no són delinquents, ni han estat jutjats ni condemnats i perquè el seu únic “delicte” és haver entrat en territori espanyol fugint de la violència o de la pobresa.

Llegir l’assaig de na Raquel Gàmez és imprescindible si volem començar a descobrir el que s’amaga als CIE, perquè són, com les presons, institucions absolutament opaques, perquè a ben poca gent l’interessen i al poder ja li va bé que no se’n parli. Afortunadament hi ha gent que es preocupa per mostrar-nos aquestes cares ocultes de la nostra societat. ONGs i voluntaris que amb el seu treball diari poden obrir petites encletxes de transparència entre tant desconeixement. Com ho fa també aquest assaig.

En aquests temps què tanta gent està tocant a les portes d’Europa, per l’est i pel sud, no hem d’oblidar que tots són, som, iguals, persones, que ningú és, som, més que uns altres i que, en paraules de na Raquel Gàmez “mentre a Catalunya es reclama l’arribada de refugiats, a la frontera sud de la península Ibèrica s’està rebutjant els migrants d’una manera inhumana”. Feia temps que notava a faltar aquesta reflexió. Tothom arriba fugint de qualque cosa, la guerra a Síria, la violència de Nigèria o Malí, la fam o la manca de futur. I no ho hauríem d’oblidar.

La veu de na Raquel Gàmez amb “Els CIE o la il·legalitat institucional” de Llibres del Delicte, ens ajuda a no fer-ho.

cie-tarifa-k3fB--620x349@abc

Caminant per Ciutat-4

Com que fa més d’un mes que un genoll em prohibeix caminar, ni per Ciutat ni per enlloc, ha crescut el meu temps per escriure. En una de les meves darreres tresques per Palma vaig veure i escoltar algunes coses que em varen cridar l’atenció i llavors vaig apuntar per enrecordar-m’en si algun dia era capaç de vèncer la meva mandra i escriure-les. Aquest dia és avui i la meva mandra sols m’ha permès narrar algunes de les coses que vaig trobar dignes de n’oblidar.

Ben aprop de la Plaça Major, on ara google maps m’informa que es tracta de la plaça del Marqués del Palmer —tantes vegades que hi havia passat i fins ara, asseguda davant l’ordinador no he sabut el seu nom— hi ha dos sense sostre o com a mínim sense doblers, drets i en animada, i pel poc que he pogut copsar, sembla que també profunda conversa. Quan pas davora ells sent que un li diu a l’altre: “Si eso es lo que quieres lucha por ello”. El que ha escoltat tan assenyat consell, es veu que ha decidit no perdre ni un moment i començar la lluita ja, així que es gira cap a un home que passava i l’entaferra: “¿usted me podría dejar dinero?”. Escoltar tot això m’ha fet alentir tant el pas que ja sols em faltava aturar-me i intervenir-hi. Com que em penso que l’única intervenció que haguessin trobat satisfactòria hagués estat una aportació econòmica decidesc continuar el meu camí, tot i perdre l’oportunitat de saber com funciona l’autoajuda per als que viuen al carrer.

8077712437_b4271571f9_b

Continuu caminant cap al carrer del Sindicat i adelant a dues jovenetes. De la seva animada conversa sols puc sentir com una d’elles diu: “tia, això és un puto waiting”. Crec que avui hi ha una passa de profunditat que genera frases capaces d’encetar diàlegs quasi filosòfics. Esperar és una putada? És el mateix confiar que esperar? Podria ser que aquesta espera insoportable fes referència a la vida en general? O potser tot és més simple i es tracta de l’espera de la telefonada de l’amant o, encara més prosaïc però no menys putejant per qui l’espera, del que estam parlant és d’un m’agrada a la foto del facebook o d’un retweet de la frase tan inspirada d’ahir horabaixa amb la que volia que els amics sabessin que ja s’estava cansant d’esperar?

Acab el carrer Sindicat pensant si tothom pot lluitar pel que vol o si la majoria no pot fer més que esperar, putejat, que un dia, simplement, caigui del cel allò que vol.

Ardientes caricias

Botticelli-primavera

Lo vi en cuanto me levanté y miré por la ventana. Venía subiendo desde aquel punto del camino que se atisbaba entre la línea que los edificios del polígono industrial recortaban en el cielo. En ese mismo momento supe que, en cuanto estuviera cerca, no podría resistirme a sus caricias ¡Había sido tan larga esta semana sin verlo ni un solo día!

Estuve trasteando en la casa, limpié los baños (¿por qué siempre debo hacerlo yo?), arreglé los desperfectos que la cena y la noche que la siguió habían provocado, descongelé algo para comer y, mientras, no dejé de mirar por la ventana. Sabía que se iría acercando, hasta que lo vería a través del cristal. Mientras tanto abrí el ordenador, leí y contesté los únicos correos que tenían autores conocidos, amigos o compañeros de trabajo, incluso uno de alguien que era las dos cosas. Por el rabillo del ojo vi que ya estaba allí, imponente, retador, ante mi ventana, reclamando que saliera a su encuentro. Aún me resistí y escribí un rato más, hasta que al final claudiqué ¿Qué iba a hacer? lo veía allí, detrás del cristal, con esa cálida quietud suya, esperándome.

Salí, lo miré de frente, cerré los ojos y, de pie, dejé que me acariciara el rostro. Sin imposiciones, con su suavidad característica, me llevó a tumbarme en la hamaca del jardín, que, por precaución había arrastrado hasta el lugar donde ninguna mirada indiscreta podía llegar. Sus caricias se extendieron por todo mi cuerpo que, inmóvil, se dejaba cubrir con ellas. Oleadas de calor empezaron a invadirme y, poco a poco empecé a desnudarme.

Primero me desprendí de los zapatos y los calcetines para que pudiera acariciar mis pies. Lo hacía tan dulcemente, con tanta suavidad, que, sin levantarme, me quité también los pantalones, mi respiración se aceleró al ritmo de sus caricias, mientras me quitaba la camisa y el sujetador. Rozó mis pechos, libres de ataduras, con tanta delicadeza que consiguió estremecerme. Permanecí un rato con las bragas puestas, quieta, hasta que, con el pubis ardiente, no pude más que quitármelas. Con la ropa esparcida alrededor de la hamaca, seguí, completamente desnuda y sin abrir los ojos, disfrutando de sus caricias que como pequeñas agujas de luz entraban bien dentro de mí. Abrí mis piernas incitándolo a continuar la operación, así encontró el clítoris que se iba calentando con la misma intensidad que lo hacían todas las partes de mi cuerpo. Mis labios estaban a punto de arder mientras mi vientre era invadido por oleadas de calor que se superponían unas sobre otras y mi corazón latía con fuerza. Me quedé bien quieta, gozando de aquella sensación, no por conocida, menos agradable. Cuando empecé a sudar, abrí los ojos y me desesperecé, estirándome como una gata… satisfecha.

Carlos estaría a punto de llegar y convenía que empezara a preparar la comida, así que me vestí y decidí que por aquel día ya había tenido suficiente.