Viatge de noces (capítol 12)

Avui en Ramón ja no semblava ni tan amable ni tan content de veure’l com quan s’havien conegut, que sols era ahir, però que a en Pere li semblava que feia molt de temps. Després  dels dies de recocha, contínuament de festa i rumbear, de Bogotà que ara li semblaven tan llunyans, el dia passat a Medellín se li feia estranyament llarg, farcit d’angúnies i pors, les seves diferents de les de la família, però en Pere també tenia por. Què em trobaré ara aquí?, es demanava mentre en Ramon s’hi avenia a mostrar-li els comptes de l’empresa tot i haver-li dit que els negocis anaven d’allò més bé, que esperava el soci per  cuadrar si finalment feien una ampliació per poder servir totes les comandes que tenien o si invertien sols en maquinària nova per ser més competitius o si feien una oferta de compra de l’empresa que els proporcionava la matèria primera, el cartó corrugat.

––Com la cosa va bé, dúiem parlant d’aquestes possibilitats des de feia mesos, però en Gabriel no acabava de decidir-se.

––I vostè quina pensava que era la millor opció?

––Pensava i pens, que jo ho tenc ben clar: fer una bona oferta de compra a la fàbrica del cartó corrugat i no dependre de ningú altre per al material de les capses. Ara mateix té un sol propietari que ja té més de setanta anys i estic segur que no rebutjaria una venda que li garantís que tots els seus empleats continuarien treballant. El senyor Luis és una bona persona i estic segur que si no tanca és perquè no vol deixar una dotzena de famílies a l’atur. Si l’empresa fos nostra, no hauríem de pagar la plusvàlua del material que empram per fer les caixes i a més seríem nosaltres els que serviríem el cartó a les altres fàbriques de capses i a l’estalvi per les nostres afegiríem la plusvàlua del material que vendríem a les altres fàbriques de Medellín. Li assegur que és la millor opció ––en Pere feia temps que no sentia la paraula plusvàlua, potser des de que a filosofia de COU estudiaren a Marx–– Sí, hi ha dues empreses més que fan capses de cartó  ––En Pere, sorprès de què no fos aquesta l’única fàbrica de la ciutat i més enllà, li havia demanat–– i també depenen de l’única fàbrica de cartó corrugat d’Antioquia, si fos nostra podríem estalviar bastant i més endavant ampliar per tal de tenir més producció i poder atendre tots els encàrrecs. Però en Gabriel no ho tenia clar, deia que era una gran complicació fer-se càrrec d’una altra indústria, que no havíem treballat mai amb el corrugat i que havíem de deixar que el senyor Luis decidís que fer, que ja veuríem… res, que ha estat fent passar el tema amb cançons durant mesos i cal invertir, Pere, que podem i que cal fer-ho per ser cada vegada més competitius i exportar més enllà de Panamà que ara és l’únic mercat que tenim obert i sols amb una empresa…

––I com van les exportacions?

––Bé, però tampoc és que comprin capses massa a l’engròs, les comandes no són de molt material, però paguen bé. No, no els conec ––respongué a la pregunta d’en Pere–– de tot el tema de Panamà es cuida ell directament i com no torni prest m’hi hauré de posar, va ser en Gabriel qui gestionà tot en un viatge fins allà. Són un poc delicats perquè demanen que les capses siguin d’un cartó corrugat especial que els fabrica el senyor Luis, que va ser a través d’ell que rebérem l’encàrrec. Miri, jo no sé què li passava a Gabriel però amb l’emprenedor que ell havia estat i darrerament havia tornat un cagadubtes.

En Pere decidí que havia de parlar amb aquest senyor Luis i en Ramon li digué que la fàbrica era molt a prop, una altra avantatge per comprar-la, afegí. També li digué el nom de l’empresa panamenya, aquella de la qual es cuidava en Gabriel directament.

Dins la fàbrica, amb el renou de les màquines, va veure que entrevistar als treballadors seria complicat i en Ramon acceptà que pogués parlar amb cada un d’ells a l’oficina on no havia renou i on es podrien llevar els cascos que duien per aïllar-se del que hi havia dins la nau on grans màquines tallaven, doblegaven i apilaven el cartó corrugat que es convertia en capses plegades de diferents mides, encara que totes del mateix color marró, ja llestes per a ser muntades i emprades com a envases de fruites, verdures, olis o begudes. Tot això li explicava enmig del renou un Ramon que si no l’havia enviat ja a porgar fum, era perquè es tractava de tot un detectiu que havia estat contractat per la família i que, aparentment almanco, semblava un home capacitat per aquesta feina. Que cada home deixàs el seu lloc encara que no fos per molt de temps els endarreriria la producció i en Ramon no deixava de pensar en el lío que els havia muntat en Gabriel ficant-se vés a saber on: “Ai, Gabriel, Gabriel, on punyetes t’has ficat? A veure si te caes prest que per aquí fas falta. No estaràs arrunchao amb ella? però no et preocupis que jo ni he dit ni pens dir res de tu moza, que per això som parceros, però compareix ja, que això és una jartera, man.”

Poca cosa va treure de les minientrevistes que va tenir amb els treballadors de la fàbrica, en Ramon li havia demanat que no els enredàs molt que sinó la feina es resentiria i en Pere, per obeir i sobretot perquè va veure que no calia perdre molt de temps amb aquells homes que coincidien, amb més o menys èmfasi, en dir que don Gabriel era una bellíssima persona, que els tractava molt bé, que no li havien notat un comportament estrany en els darrers dies, que no hi havia dia que no passàs una estona a dins la nau, que exigia  bastant, però que era el primer que s’arremangava amb la feina si feia falta, que controlava la qualitat de la feina i que no, que no tenien ni idea d’on podria esser… per això en Pere va fer entrevistes curtes.

Fins que un, a més de repetir algunes coses que ja havia sentit, li va dir algunes de diferents. Era un al·lot jove, quan el va veure en Pere va pensar que no devia tenir l’edat legal per treballar, però amb 16 sí que la tenia, com el va informar en Ramon abans d’acomiadar-se per anar a visitar la fàbrica de cartó corrugat. Nomia Julio, però tothom em diu Licho li havia dit en presentar-se, era un al·lot baixet, de cabells molt negres recollits en una cua que li arribava a mitja esquena, molt moreno, amb trets indis i no tan comunicatiu com la majoria dels seus companys. Feia sols alguns mesos que havia començat a treballar allà i estava content perquè podia ajudar a la família. Vivia en una de les comunes de la ciutat on la sé va família s’havia instal·lat en arribar a la ciutat des del departament del Cauca quan ell era encara molt petit. I sí, coincidia amb la resta que el senyor Gabriel els tractava bé, però sobre la seva implicació en el treball de la fàbrica afegí que estava massa damunt de tot el que es feia, especialment quan havien de fer les capses de Panamà, que llavors el director no sortia per res de la nau i controlava de forma especial tota la feina. I que a ell no li agradava gens quan l’havien de fer, perquè entre que tenia l’ull del jefe a damunt i que les feien d’un cartó més pesat i més gruixat, ell, que era l’encarregat de fer els paquets, acabava bien mamado.

En Pere partí cap a la fàbrica de veïnat quan no eren ni les deu convençut que qui s’aixeca prest pixa on vol.