Cròniques de l’Índia 4

IMG_20200116_141354

Ja som a Madurai, el final del meu periple per Tamil Nadu i els seus temples. I sí, al final he arribat a la ciutat del temple dels temples. No sé si és el mes gros, però sí el més impressionant, almanco per laIMG_20200116_141354 quantitat de gent que hi ha dintre, fent coa per entrar-hi i fora. Perque us faceu una idea és com una fira de poble de Mallorca en diumenge, però una de les importants. Havia pensat comparar la masificació amb la de la platja de Formentor a l’estiu, pero no sé si us haguéssiu fet una idea. També impressiona el seu interior, ple de columnes amb estàtues i gent, molta gent que fa unes coes llarguissimes per  accedir al lloc reservat sols als hindus (quina sort, aixi ni he de decidir si la faig o no) supos que el santa santorum on s’adrecen la majoria duent platets amb flors i menjar. La deesa Menakshi i la seva parella Sundareshwar, una forma de Shiva, deuen estar sadolles.

També es fan llargues coes per deixar les sabates. El tema temples i sabates es mereix un altra entrada.

Bé, tornem al temple de Madurai. Vaig ser convenientment informada que a les 9 del vespre feien una cerimònia, i allà que era jo abans de les 8 per gaudir del temple. Com que no deixen entrar càmeres ni telèfons mòbils, (cosa de la que vaig ser informada convenientment a l’hotel per dues franceses d’edat provecta) vaig deixar tot a l’hotel (també el repelent que duc sempre a la bossa i que ara, aquí escrivint, ja he hagut d’usar)

Res que vaig gaudir del temple i el seu ambient més de dues hores mentre els mosquits gaudien de mi. La cerimonia primer havia de ser a les 9’30, perquè feia molta calor i la gent venia tard em va dir un poli (per cert, el temple n’estava ple), després un guia em digué que com que havia molta de gent (la que estava al lloc reservat als hindús) fins que no acabassin res, que si tenia sort serien les 10, si no i mitja i si tenia molt mala sort les 11. Havia un grup gran de turistes ídem i quan una dona quasi se’ls desmaia decidiren partir. Els que anavem sols seguíem esperant la famosa ceremony i els mosquits ja havien avisat a tots els del poble que allà havia uns quants blancs apetitosos. Vaig aguantar fins mes de les 10 i, quina felicitat decidir que a ca una puta la ceremony i que em tornava a l’hotel i que es fotessin els mosquits i les deesses.

Així que em vaig quedar sense ceremony pero havent observat que aquí no havia grups de dones de sari vermell i que els grups eren fonamentalment d’homes amb el tors nu, fulard negre anuat a la cintura, collars i el front pintat de blanc i groc. Els tamils tenen una expressió que atemoreix, de pell molt fosca i mirada penetrant fan pensar en tots aquells pirates temibles de les pel·lícules de la meva infància. Res, prejudicis, però tampoc és que siguin molt amables. Encara que crec que ho preferesc, no et diuen res, et fiquis per on et fiquis.

Abans de venir aquí vaig esser a Trichy on tenen un gran temple, molt més tranquil que aquest i un més petit que vaig visitar quasi sense gent. Quasi que trobava a faltar les mases a les que ja m’havia acostumat… Allà també em va semblar rar que ningú em demanas la foto famosa, i no, ni una foto en tot el que vaig fer a Trichy (que, com no, tambe té altres noms, Tiri i Tiriuchirapally, no m’estranya que l’escurcin) A Madurai ja s’ha recuperat el delit indi per fer-se fotos amb turistes.

A Tiry vaig fer el que més m’agrada a l’Índia, caminar pels bazars, i badar  pels puestos, mirar les flors, les carniceries (amb animals vius i un estat de neteja del qual us estalviare descripcions) o seure a fer un suc de llimona (la meva panxa no accepta res mes) a uns dels restaurants, bars o el que siguin, on  hi ha taules i cadires (la majoria son simples barres o carretons on serveixen menjars i tes sense que et puguis asseure), un munt de cambrers (sempre hi ha un munt de persones en els serveis publics, bars, hotels…) i un senyorindi (de l’edat dels senyorsavis i del seu nivell, per damunt la resta) que asegut darrera un petit taulell es cuida de les factures i del control de tot. Aquests bars són els de més nivell per aquí i on se serveixen menjars sobre fulles de palma que surten de diferents poals que passegen els cambrers: una pasterada d’arròs i a davora unes de salses de colors diferents de les que t’arriba l’olor del coent. I res de coberts. Amb la mà dreta barregen l’arròs amb les salses i llavors van prenent porcions que apreten amb tres dits i, au, a la boca. Al principi i al final a una pica d’aigua que hi ha a un raco a rentar-se les mans i au.

M’agrada l’Índia perque sempre et depara alguna sorpresa. A Trichy estava a un hotel bastant bo pero on sols hi havia indis. Un matí baix a berenar i em trob la recepcio plena de fum, i de gent que movia llanties enceses per davant un altar on l’estàtua d’un elefantet seia ben tranquil ple de collars de flors grogues i tot de coses de menjar a una tauleta del davant. La gent era el personal de l’hotel i supòs que alguns clients devots  i supòs també que el que feien era el que he vist al nord i que li diuen puja, encara que aquesta era la mes parafernàlica que mai havia vist. El fum inundà la recepció durant bastant de temps i en acabar cadascú es va menjar un plat d’una espècie de pure de color ataronjat on suraven alguns ciurons. Me n’oferiren dues vegades i encara en pensar-hi estic segura que m’ho menj i allà mateix em mor.

Demà deix Tamil Nadu i m’en vaig en avió a Calcuta. Supòs que alla sera facil trobar un browsing centre, que ara ja se com li diuen als nostres antics cibercafès. I n’hi ha ben pocs. Els mòbils han acabat amb molts d’ells.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s