Viatge de noces (capítol 30)

comuna-13-medellin-colombia

Per la part de davant, la casa, pintada d’aquell to de verd que en Pere no sabé quin adjectiu el podria acompanyar per definir-lo, però que si ja li semblà molt poc adequat per a una façana qualsevol, per aquella casa, amb finestrons pintats de groc, porta metàl·lica sense pintar i pis superior sense referir i amb els totxos vermellosos a la vista, li semblà senzillament horrible. A la porta s’hi accedia pujant uns quants esglaons fins a un petit replà amb barana on hi havia dues motos i una bicicleta que devien haver accedit per la rampa que acompanyava l’escala. No devia ser fàcil pujar en moto fins allà, però arribar-hi en bicicleta, ja li semblà a en Pere una heroïcitat.

Abans de tocar a la porta, ja lladrava el ca que havia afinat la seva presència des que s’hi acostà per darrere.

Li obrí una dona grassa, amb el pèl llarg, laci i escàs, tenyit de roig i amb un dit de color blanc al costat de la ratlla central que li dividia les grenyes en dues parts. Devia rondar la seixantena i va acabar de confirmar-li que no tots els colombians eren amables amb els seus interlocutors. Al seu costat un gran ca negre li lladrava mostrant les dents. Somni i realitat se li barrejaren i li costà mantenir-se impertèrrit davant el to amenaçant de la fera. Després del què vol?, de la senyora i el podria passar?, d’en Pere, ella cridà, King, sit! El ca com a impel·lit per un ressort va restar assegut i els seus lladrucs passaren a ser grunys quan ella obrí del tot la porta, s’apartà i el deixà passar.

Li mostrà la foto d’en Gabriel que duia sempre a la butxaca i no obtengué més resposta que una altra pregunta, i vostè perquè el cerca?

—La seva família vol saber si és viu o mort, perquè fa dies que ningú sap res d’ell.

—I vostè és tambo o què?

I com que la dona continuava sense decidir-se a parlar i allò que en Pere tenia clar era que ella havia reconegut en Gabriel, va haver de, per primera vegada treure el carnet d’investigador privat que en Gabo s’havia cuidat de proporcionar-li.

Passaren una estona entre el, jo no sé res d’aquest man de la foto i no sé perquè li he de dir res a vostè que ni el conec, sols vull que em digui si el coneix, ja li he dit que no… fins a arribar al, miri senyora, sabem que el darrer lloc on se’l va veure va ser aquí, i l’aparició des de dins de la casa d’un home jove, fort, ple de tatuatges i amb una gorra de visera col·locada a l’enrevès.

—I a vostè què se le ofrece? —va ser la seva salutació, i sense acabar d’escoltar el que en Pere demanava li va dir que passàs a una habitació de la casa, on ja a soles va continuar xerrant— I ara, vostè s’asseu aquí i s’està ben quietet fins que jo faci algunes gestions.

Aquest sí que era un berraco de veritat i abans que en Pere pogués dir cap paraula, l’apuntà amb una pistola que es tragué de la cintura.

—Mare —cridà cap a defora— mantengui aquest metido vigilat, i a vostè ni se l’acudeixi dar papaya que la cosa se le podría poner tenaz, ma mare té bona punteria.

No va tardar molt a tornar el berraco.

Què pena con usté! —i en sentir això la dona baixà l’arma i l’entregà al fill que se la guardà al cinturó— Que no sabia i per això em vaig haver de posar arronzudo, però ja sé. És que jo tenia compromís amb el primer que vengué cercant al meu client, que ens va agafar desprevinguts i ens va amenaçar. I li dic a vostè el mateix que a ells que no sé per on pot esser aquell senyor. Però com que amb ells vaig quedar que si sabia res d’ell, els hi diria, acab de cridar al número que em donaren i diuen que estan d’acord amb vostè i que li digui el que els vaig dir a ells, que vostè se’n cuida de cercar al senyor, que no sé jo perquè tant d’interès en ell, o sí, però no m’importa. Així que miri, del senyor que vostè cerca no sé més que el que ara li diré. Un bon client. Ni sé que nomia de veritat ni ho vaig voler saber mai, però ell volia documentació nova. I li la vàrem fer. Sap? Aquí feim de tot.

—I tenim bon ull per les falsificacions mal fetes —s’hi ficà la mare—, com aquest carnet que m’ha mostrat abans. Aquí l’amic és tan investigador privat com jo.

—I vostès em farien un carnet millor? —va demanar en Pere que se’n penedí de seguida de la seva pregunta, no estava el tema per perdre temps en gracietes. Mira que si passava mitja hora i als dos que l’esperaven se’ls acudia de fer alguna fantasia, i s’apressà a redreçar la conversa cap a allò que havia vingut a cercar—. I què nom ara en la seva nova documentació el meu amic?

—Aquí ningú té bona memòria i com vostè podrà comprendre no tenim llibres de registre de clients. Feina feta, feina cobrada, feina entregada i feina esborrada.

—Algú se’n recordarà del nom o el llinatge, no? Em seria útil per continuar cercant.

ja una mica més amable, li oferí un tinto que en Pere va rebutjar amb un gràcies, però tenc pressa.

—Diu mon pare que sols se’n recorda del nom que li va fer posar perquè no era molt corrent. Aureliano, que vaja ocurrència per a un que es vol fer fonedís… —sí, devia ser que volia deixar de tenir nom d’escriptor per convertir-se en personatge, en ficció. Riu-te’n de Macondo en aquest país, pensà en Pere que demanà si podria ser Buendia el llinatge que li havien assignat—. No sé, mon pare diu que el llinatge era molt corrent.

—Jo també he llegit Cien años de soledad —Un home gran, alt i magre, vestit amb una bata blava com les que en Pere recordava que duien els botiguers de la seva infància, entrà a l’habitació— i li puc assegurar que no era aquest el llinatge que vaig escriure en els seus documents. Ara que, si era González, Rodríguez, Sánchez o Muñoz, no l’hi podria dir. I disculpi aquí a la família que, com vostè podrà comprendre, s’han d’assegurar d’amb qui parlam. Que la nostra feina no agrada a la policia, ni als editors, però li assegur que som honrats com el que més. I més després de la visita del seu soci. Però no voldríem que se n’anàs amb pena i sapi que aquí estam per qualsevol cosa que necessiti.

No li agradava gens que creguessin que era soci dels narcos, però era evident que havia fet un tracte amb ells i això ara li havia facilitat molt les coses.

En total vint-i-cinc minuts. Sortí, començà a baixar la costa i li agradà molt veure de nou els seus dos guachimans, que li feien senyes perquè giràs a l’esquerra.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s